20.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 21.05.2023 - 23:15
El maig del 2019 una imatge terrible va fer la volta al món: un tap enorme de gent dificultava l’arribada al cim de l’Everest i creaven un embús considerable que se saldava amb vides. La saturació de la muntanya havia arribat al límit i uns dels màxims responsables del col·lapse eren les empreses d’aventures comercials, que facilitaven escalades guiades i amb l’assistència d’oxigen al sostre del món a l’abast de qualsevol excursionista amb un mínim d’experiència a la muntanya i sobretot amb molts diners per a pagar l’experiència. Més de deu alpinistes es van morir aquells dies perquè no van voler renunciar a fer el cim i van passar massa estona exposats a l’anomenada “zona de la mort”, és a dir, el territori situat per sobre dels 8.000 metres d’altitud.
Aquella imatge demostrava que no s’havia après de la gran tragèdia del maig del 1996, quan, entre els dies 10 i 11, cinc excursionistes es van morir a la muntanya atrapats per una tempesta inesperada, alguns mentre provaven de fer el cim i alguns altres mentre en baixaven per la ruta de la collada Sud (la més habitual). Tres més es van morir en les mateixes circumstàncies a la cara Nord. Les morts de la cara Sud van obrir un gran debat sobre la comercialització de l’Everest, un debat que encara dura avui.
Els fets d’aquells dies van tenir un testimoni excepcional, el del periodista i alpinista John Krakauer, que va formar part d’una de les dues expedicions comercials que es van trobar a l’Everest aquells dies. De tot allò en va escriure un llibre imprescindible en la història del periodisme esportiu, La febre del cim, que va publicar el 1997 i que ara ens torna a arribar en català gràcies a l’editorial Folch&Folch i en versió de Bernat Puigtobella. El subtítol no pot ser més explícit: Crònica d’una tragèdia a l’Everest. El llibre s’havia publicat abans a Empúries, el 1998; més tard a la Butxaca (Grup 62) amb el títol de Mal d’altura, i ara es recupera amb el títol canviat i en format noble.
Krakauer era al cim de l’Himàlaia perquè Rob Hall, el dirigent de l’empresa Adventures Consultant, de Nova Zelanda, havia convençut la direcció de la revista Outside perquè el periodista s’incorporés a la seva expedició. En canvi d’escriure un reportatge sobre el treball de Hall, la revista tan sols aportava el preu de la manutenció del periodista, que participava de franc en una aventura que costava 65.000 dòlars per cap a cadascun dels altres expedicionaris.
Rob Hall
Rob Hall era un alpinista molt experimentat. Abans d’aquella expedició, havia aconseguit de coronar l’Everest quatre vegades més i havia escalat moltes vegades el Kilimanjaro i el mont McKinley (actualment conegut com a Denali, a Alaska) i també havia aconseguit de fer els set cims més alts de cada continent. Entre algunes fites més a més de vuit mil metres d’altura, ascendit al K2, el Makalu, el Lothse i el Cho Oyu, tots el 1994. Alguns cims els va fer més d’una vegada. Però el 1993, mentre provava de pujar el Dhaulagiri, va veure com hi moria el seu millor amic, company de cordada i cofundador de l’empresa, Gary Ball, que va patir un edema pulmonar. Hall va haver d’abandonar el cos del seu amic a la muntanya per poder salvar la seva vida quan ja no es podia fer res per salvar-lo.
L’any 1996, Adventure Consultants necessitava ingressos i èxits, perquè tot i que mai no havia perdut cap client –deien que era l’empresa més segura de les que feia viatges extrems– i que feia moltes expedicions en uns altres llocs, el 1995 no havien aconseguit de coronar l’Everest, la cirereta del pastís. Així doncs, necessitava fer pujar els clients fins al cim i la publicitat que li pogués fer la revista, la més prestigiosa aleshores en el seu camp. A més, hi havia un problema de competència: Scott Fisher, un altre gran alpinista, fundador de Mountain Madness, també havia organitzat una expedició comercial a l’Everest, en aquest cas per primera vegada, i els preus que oferia eren més competitius: “tan sols” 50.000 dòlars per participant.
Una necessitat econòmica
Tots dos escaladors es respectaven molt i eren amics –Fisher havia pujat, entre més cims, el K2 i el Lhotse–, però representaven dues maneres molt diferents d’entendre la muntanya. Mentre que Hall i la seva empresa destacaven pel control i la planificació màxima, Fisher tenia un punt més anàrquic i més lliure. De tota manera, tots dos s’havien vist abocats a les expedicions comercials com una manera de poder pagar-se les seves pròpies aventures a la muntanya, ofegats per les condicions financeres pèssimes d’un esport, l’alpinisme, com més anava més mancat de grans patrocinis i de la inversió dels estats, que cada vegada feien menys expedicions oficials. En una condició molt pitjor es trobaven els escaladors soviètics, als quals la desaparició de l’URSS havia deixat sense cap mena d’ajut, i que es llogaven a qui fos, tal com va fer Anatoli Bukréiev amb Scott Fisher, i així es va convertir en el segon guia principal de l’expedició i en heroi i malvat de la catàstrofe a la muntanya. Bukréiev era un dels millors alpinistes del món sense oxigen el 1996 i havia arribat a pujar dues voltes l’Everest i tres vuit mil més aquell mateix any. Era un home de muntanya pur que s’havia abocat a guiar gent amb possibles –que ell considerava que no haurien de ser a la muntanya si no es podien valdre per si mateixos– com a forma de subsistència.
Així doncs, en aquest context de màxima rivalitat en les expedicions comercials, el grup de Rob Hall i el de Scott Fisher es plantaren al camp base de l’Everest per mirar de pujar-lo el mes de maig. Krakauer explica al llibre amb una mestria especial el moment en què es troben tots els expedicionaris del grup de Hall, va retratant com és el caos d’una ciutat com Katmandú, el principi del viatge d’aclimatació, els paisatges que es recorren, com són cadascun dels expedicionaris, els membres de l’equip de Hall i els xerpes i després, en arribar al camp base, com és el dia a dia a l’Everest i les marxes d’aclimatació al cim en els campaments avançats. Tot això ho combina amb una feina profunda de construcció dels personatges, però sense deixar de banda la subjectivitat en la narració.
Així mateix, Krakauer ràpidament es fascina per alguns dels integrants de l’expedició de Fisher i també per ell mateix i els seus guies. De fet, originàriament Krakauer havia d’anar amb Fisher i el seu grup, però l’oferta de Rob Hall a la revista va ser molt més bona i es va emportar el reporter estrella. Evidentment, a l’Everest hi havia moltes expedicions més: de qui hi anava tot sol a la de l’equip Imax, que havia d’enregistrar l’ascens a la muntanya i de la qual formava part l’alpinista catalana Araceli Segarra, que aleshores tenia vint-i-un anys i que va aconseguir d’ascendir la muntanya, no sense abans haver tingut un paper destacat en el rescat dels afectats per “la febre del cim”.
Arran de la situació de congestió a la muntanya –aquells dies el camp base semblava una delegació de Nacions Unides–, Rob Hall va mirar d’establir un ordre per atacar el cim. Ell volia pujar amb la seva gent el 10 de maig, un dia que sempre li havia portat bona sort en anys anteriors. Fisher també volia pujar aquell mateix dia, i es va pactar que tots dos grups treballarien junts. Però si entre tots dos alpinistes hi va haver bona entesa de seguida, no va ser el mateix entre els xerpes dels dos grups, que estaven enfrontats i que no varen voler treballar plegats. També hi havia Anatoli Bukréiev, que es negava a fer servir oxigen per pujar a la muntanya i que dins seu repudiava profundament de tots aquells rics que compraven l’ascensió al cim i l’oxigen que es gastaven per aconseguir-ho. Fos com fos, el 10 de maig, després de molt mal oratge, el dia es va aixecar serè al campament IV, a 7.920 metres d’altura, i va començar la finestra de bon temps que tots esperaven, de manera que tots dos grups van anar avançant cap al sostre del món.
Sense corda fixa
El primer gran error va ser quan en arribar en un tram decisiu per a aconseguir de fer el cim, el conegut com a esperó de Hillary –una pujada vertical de dotze metres que s’havia d’escalar i que es deia així en honor a Sir Edmund Hillary, el primer a pujar-lo, i que ara no existeix a conseqüència del terratrèmol del 2015 al Nepal–, a 8.790 metres d’altura, no hi havia corda fixa posada, imprescindible per als integrants de les operacions comercials. També en faltava en uns altres trams. Cap dels xerpes no havia volgut treballar per a l’altra expedició i no s’havia posat la infrastructura, que hagueren de col·locar els segons guies de Hall i Fisher i que obligà a perdre més d’una hora de temps als expedicionaris, que es congelaven mentre esperaven quiets amb temperatures molt baixes. Uns quants, cansats i veient el panorama, varen fer mitja volta i això els va salvar la vida.
Krakauer va ser dels primers a aconseguir de fer el cim, però la majoria dels altres escaladors van arribar molt més tard de l’hora límit que havia marcat Hall. A ell mateix li sabia greu de fer-los renunciar tan a prop de l’objectiu i els va esperar i els va ajudar a coronar, mentre que Fisher va acabar pujant, però molt cansat perquè feia dies que estava malalt i, a més, havia hagut d’acompanyar un client del camp II al camp base perquè es trobava malament. Aquest esforç extra va acabar minant les poques forces que tenia.
Aquest endarreriment en l’ascensió i una monumental tempesta inesperada els va costar la vida, perquè mentre ells anaven pujant i perdent molt de temps en el descens, l’oratge va canviar de manera brutal i va causar unes condicions impossibles. Alguns dels excursionistes es van perdre, uns altres no varen poder baixar l’esglaó perquè estaven esgotats i Fisher i Hall varen enviar els xerpes i els seus guies cap avall per no perdre també les seves vides i perquè intentessin una operació de rescat in extremis que cap dels dos no confiava que fos reeixida. Així i tot, i sorprenentment, Hall va continuar en vida tota la nit del dia 10, tot el dia 11, i també aquella nit, fins que es va apagar definitivament la ràdio que el comunicava amb el camp base. Abans de morir-se, s’havia pogut acomiadar de la seva dona, Jan Arnold, metgessa i alpinista, que no havia format part de l’expedició aquesta vegada perquè estava embarassada.
El nom dels morts
A partir d’ací arriben hores fonamentals per mirar de salvar a la desesperada els alpinistes, però 8 d’ells es van morir aquells dos dies: Rob Hall, de 35 anys; Andy, Harold, Harris, de 31 anys i guia secundari del grup de Hall; Doug Hansen, de 46 anys; Yaskuo Namba, de 47 anys; Scott Fischer, de 40 anys, guia principal de la seva expedició. També es van morir 3 membres del grup indi de la policia de frontera indi-tibetana que atacaven el cim per la cara Nord: Tsewang Samanla, de 38 anys; Tsewang Paljor, de 28 anys; i Dorje Morup, de 47 anys. Així mateix, 2 xerpes es van morir abans i després d’aquests dos dies per ferides patides en caigudes durant l’expedició; i Beck Weathers, de 49 anys, va perdre totes dues mans i el nas per congelació. Va aconseguir de baixar fins al campament IV tot sol i amb ceguesa de neu i va ser evacuat en helicòpter després de la feina de l’equip Imax, amb Araceli Segarra, per a construir una petita esplanada per aterrar a més de 7.000 metres d’altura.
John Krakauer ens ho explica tot, bo i aprofitant allò que va viure en primera persona i allò que ha pogut reconstruir amb la investigació. El llibre es converteix així en una cosa que va molt més enllà del testimoni i es converteix en una obra de periodisme clau per a mirar d’entendre què va fallar i com es va produir el desastre. El llibre no va estar exempt de polèmica i Anatoli Bukriév va escriure’n un en què donava la seva versió dels fets. També Beck Weathers en va fer un altre i més membres de l’expedició, a més d’algun documentari i un film.
Però és clar és que ningú no va aprendre la lliçó i que l’Everest, com tantes muntanyes més, s’ha massificat encara molt més que aleshores. Els cadàvers s’hi acumulen tant com les deixalles de totes aquestes expedicions comercials, solament a l’abast del més rics, però que són vitals per a la supervivència econòmica del Nepal, que ha fet dels permisos d’escalada una de les seves fonts d’ingressos principals. Ara podem tornar a llegir aquesta aventura fascinant en català i patir amb tots ells del sofà de casa estant.
