Falten faltes

Els esforços ingents que s'han dedicat i es dediquen a combatre errades ortogràfiques no són res comparats amb els que es faran, perquè el futur és antiortogràfic

Pau Vidal
Pau Vidal
05.02.2022 - 20:51
Actualització: 05.02.2022 - 18:57
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El destí la sap molt llarga. La mateixa setmana que hem sabut que els mals estudiants (ai, el que he dit!) es convertiran en perpetus intents d’assolidors, aquest estri de correcció ortogràfica tan ferm que us vaig presentar fa cinc anys acaba de superar el primer milió de faltes analitzades i ha decidit fer un còmput general. Tot i que he explicat manta vegades que considero l’ortografia un dels aspectes menys primordials de la llengua, la feina ben feta, escassa com va, la trobo admirable. Aquí us ho expliquen més detalladament, jo em limitaré a fer-ne un resumet i a afegir-hi una consideració personal.

La idea de la gent de Dictapp és ajudar els professors a millorar l’ensenyament de la llengua, i els autodidactes també, per això han fet una classificació de freqüència de faltes. Un moment: he dit l’ensenyament de la llengua? Doncs hauria d’haver dit “de l’escriptura”. Però tant se val, per ara deixem-ho, ja ho aclariré a baix de tot. No diríeu mai quina pífia encapçala, destacadíssima, el rànquing, amb més del doble que la següent? Doncs l’accentuació en general. Els meus problemes amb els accents, que diria aquell rocker el nom del qual m’estimo més no recordar; i no s’acaba aquí, perquè el segon lloc va en la mateixa direcció: confondre els oberts amb els tancats. En total, una de cada tres errades d’escriptura que cometen els estudiants té a veure amb l’accentuació.

A continuació vénen les relacionades amb la vocal neutra, amb la B i la V, les majúscules, la G i a J, la H, els apòstrofs… i així fins a les quinze categories amb què treballa l’aplicació.

Aquesta és la classificació final un cop feta l’anàlisi dels dictats, però hi ha un detall important: com que Dictapp ofereix la locució en dues variants diferents, oriental i occidental, l’anàlisi també la fan per blocs (a l’occidental encara no tenen prou dades del País Valencià, per això de moment no hi entra). I això per què? Doncs perquè quan van dissenyar el mètode van preveure que les diferències en el sistema vocàlic podrien comportar resultats diferents. I les dades els han donat la raó. No us perdeu el quadre comparatiu perquè és molt revelador d’això (les faltes relatives a la vocal neutra i la categoria d’O/U àtones ocupen posicions ben allunyades en els rànquings respectius).

Però l’estudi de Dictapp no s’acabi aquí, ni de bon tros. També s’han entretingut a comprovar com afecta l’ortografia la mútua influència entre català i castellà (mel per als filòlegs!), o si hi ha variacions entre les distintes zones del domini (es veu que a la banda de Girona els costen més els sons postalveolars com són la G i la J, ves per on) o bé al llarg de les etapes educatives (primària, ESO i batxillerat), un punt que serà molt llaminer per als mestres. Però a mi, ves per on, el que em fa una gràcia especial és l’apartat que titulen “L’aventura de predir”: “El motor de correcció de Dictapp funciona predictivament: intenta predir totes les possibles maneres en què es podria escriure una paraula per poder-ne categoritzar les errades, sigui en una de les 15 categories d’ortogràfiques o com a errada no ortogràfica. Això pot semblar que són faves comptades (‘en aquesta podrien deixar-se l’accent, posar una s en lloc d’una c… i para de comptar’). Però els docents saben que de vegades la llista de les diferents maneres com un alumne pot escriure una paraula pot ser més llarga del que et pots imaginar. De fet, en alguns casos la llista de possibles grafies pot ajudar els filòlegs a entendre el concepte matemàtic de tendir a infinit. Mireu, si no, aquests dos casos: les 56 maneres diferents com el motor de correcció ha registrat un mot de 4 lletres com això o les 136 de barrejar (ordenades alfabèticament).” Cent trenta-sis maneres d’escriure barrejar! Sembla un títol d’en Perec. Insisteixo, feu un cop d’ull als quadres (el document és curtet, només 6 pàgines) i flipareu. Amb aquesta exuberància ortogràfica, no m’estranya que després es queixin del Paraulògic!

De l’observació de tanta fantasia gràfica, el més espectacular, pel que té de revelació sobre com funciona el cervell, és, sempre en paraules d’ells, que “una altra manera com alguns usuaris van escriure barrejar és remenar. L’àudio del dictat diu barrejar, però un cop processat pel cervell de l’usuari el mot es va transformar en el sinònim remenar. Aquest és un fenomen que es repeteix en molts altres casos”. No em digueu que no és digne d’interès.

Apa, i ara la meva consideració. Si l’ortografia amoïna tant el parlant mitjà (de fet és, juntament amb els barbarismes, la seva màxima preocupació, i en no pocs casos l’única) és per dos motius: un, perquè entén la llengua com una mera seqüència de mots, és a dir, sense percebre el conjunt del codi: veu els arbres però el bosc no; i dos, perquè l’escola ho ha promogut durant cinquanta anys. A Nivell Ç hi dedico un capítol: l’operació d’alfabetització universal que ocupa la primera meitat del segle XX (a tot Europa i Amèrica) i de recuperació de la llengua que protagonitza la segona (només aquí) han encimbellat tant la llengua escrita com degradat la parlada. Però el bumerang ja torna: la sacralització de l’escriptura topa de cara contra un dels trets més cridaners de la nova era, que és el retorn a l’oralitat. Escrivim més que mai, però escrivim malament (segons els cànons antics) perquè el model que seguim és el de la parla. Ho diré amb una imatge: mestres i mestretites s’escarrassen a fer que la gent escrigui segons els preceptes normatius mentre els estudiants prescindeixen cada dia més d’accents i signes de puntuació i se’n riuen de la vella associació entre àgraf i analfabet. Als nostres avis i pares els turmentava la idea de no saber escriure perquè això implicava pèrdua d’oportunitats d’ascens; els nostres fills, en canvi, veuen que és una habilitat en ocàs, i per tant els amoïna ben poc. I l’únic model que realment serveix per a aprendre a escriure bé, que és la lectura (de llibres, no de piulades), també és un hàbit de l’antigor, destinat a una lenta extinció. Per això instruments com el Dictapp estan condemnats a l’èxit, perquè de faltes cada dia se’n faran més (fins que no arribarà el dia benaventurat que, gràcies a la tecnologia, deixarem d’escriure. Llavors ja en tornarem a parlar).

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies