03.01.2024 - 21:50
|
Actualització: 04.01.2024 - 22:45
El Girona Futbol Club és l’equip de moda del futbol europeu. Ha acabat la primera volta de la lliga segon classificats amb 48 punts, xifra que ja li assegura a hores d’ara la permanència i li permet de somniar el títol. Ara mateix, el gran rival és el Reial Madrid, que té els mateixos punts a la taula, però va davant en la classificació per la diferència entre gols marcats i encaixats. Darrere, els segueixen el rastre els dos altres grans favorits, l’Atlètic de Madrid i el Barça, que són a deu punts tots dos, si bé l’equip blau-grana ha disputat un partit menys.
Quan resten dinou jornades per disputar, el Girona és a tres punts del seu rècord absolut a primera divisió, els 51 punts obtinguts la temporada 2017-2018 en el debut a la categoria. A més, és a un triomf del seu millor registre de victòries en una temporada a primera, amb 14, encara amb mitja competició per jugar.
L’èxit esportiu acompanya la solidesa institucional que el club va assolir el 2017, quan Pere Guardiola –germà de l’ex-entrenador del Barcelona– i el City Football Group –conglomerat de clubs de futbol encapçalat pel Manchester City– el van comprar. Aquesta estabilitat econòmica li ha permès d’optar amb fermesa per un estil de futbol ofensiu, atrevit i vistós, representat per la figura de Quique Cárcel, director esportiu d’ençà del 2014. Ara, amb Míchel a la banqueta, l’equip juga i guanya com els grans.
De la fallida al City Football Group
El Girona FC es va fundar el 1930. A la dècada dels anys trenta va temptejar de pujar a primera divisió, però ha passat bona part de la història a les divisions inferiors. El primer gran salt va ser la temporada 2007-2008 quan va arribar a segona divisió i, per tant, l’entrada al futbol professional. Això va fer que, en compliment de la llei de l’esport espanyola, es convertís en una societat anònima esportiva. La inestabilitat econòmica i institucional va ser constant els anys següents, amb molts canvis de propietaris. De fet, va ser a punt de desaparèixer unes quantes vegades, sobretot els anys 2012 i 2013 quan va arribar a entrar en concurs de creditors i tenia un deute amb la hisenda espanyola de 2,3 milions d’euros.
El 2017 la història del Girona va canviar. Pere Guardiola i el City Football Group van adquirir un 44,3% de les accions cadascun. El City Football Group és un grup empresarial que administra una xarxa de clubs de futbol propietat d’Abu Dhabi United Group, una empresa privada d’inversió del xeic Mansour bin Zayed al-Nahyan. L’equip principal del grup és el Manchester City de la Premier League, però compten amb més institucions repartides per tot el món, com el Melbourne City a Austràlia, el Mumbai City a l’Índia, el New York City als Estats Units, el Motevideo City Torque a l’Uruguai, el Troyes a França, el Lommel SK a Bèlgica, el Sichuan Jiuniu a la Xina, el Yokohama Marinos al Japó, el Palerm a Itàlia, i l’Esporte Clube Bahia al Brasil. En total, dotze clubs comptant el Girona encapçalats en la gestió pel català Ferran Soriano, que exerceix de conseller delegat del club.
Malgrat l’entrada al City Group, el Girona va mantenir el president d’aleshores, Delfí Geli, que encara avui continua al càrrec. Nascut a Salt (Gironès) i format a les categories inferiors del Girona, va retirar-se com a futbolista al club i ara n’és la màxima autoritat representativa. “La seva entrada al club no va ser una revolució. No van arribar i van omplir el club d’anglesos. Van respectar-ne l’estructura i la van reforçar”, explica el periodista Albert Bassas, autor del llibre Girona: un equip, una afició i una ciutat de primera, i veu de l’estadi de Montilivi. A parer seu, aquest fet ha estat clau perquè el club no hagi perdut l’essència, malgrat l’entrada de capital estranger.
El 2020 apareix l’empresari bolivià Marcelo Claure, que compra un 35% del club. A més, el conglomerat del City amplia encara més el paquet accionarial fins a un 47%. Pere Guardiola es queda amb el 16% i la presidència del consell d’administració.
Un club de clubs
Aquesta gran estructura treballa de manera col·legiada, col·laborant en qüestions tant comercials com futbolístiques. Per exemple, tots els equips del grup vesteixen la mateixa marca de roba esportiva i han adaptat l’escut a l’estètica conjunta. A més, els equips de treball es reuneixen periòdicament per unificar criteris i els entrenadors també fan estades conjuntes per compartir coneixement.
També hi ha flux de jugadors dins el grup per motius tant econòmics com futbolístics. Un cas paradigmàtic és el del davanter argentí Valentín Castellanos, el Taty. Després de despuntar a les categories inferiors de la Universitat de Xile, el 2017 va arribar cedit al Montevideo City Torque. Un any més tard, després d’una bona campanya a l’Uruguai, el club el va comprar per 150.000 euros i el va cedir immediatament al New York City. El 2022 es va repetir exactament la mateixa operació: l’equip dels EUA el va adquirir en propietat i immediatament el va enviar cedit al Girona. L’estiu passat, després d’haver marcat catorze gols en trenta-set partits –pòquer contra el Real Madrid inclòs–, el grup va decidir fer caixa i traspassar-lo al Lazio d’Itàlia per uns 15 milions d’euros.
Actualment, el Girona té dos jugadors cedits pel City Group: el lateral Yan Couto, que en la tercera cessió consecutiva procedent del Manchester City ha aconseguit ser internacional amb el Brasil; i Savinho, extrem també brasiler cedit pel Troyes que és una de les sensacions de la temporada.
El model de multipropietat en el futbol cada vegada és més habitual. Per exemple, la multinacional de begudes energètiques Red Bull és propietària del RB Salzburg, del RB Leipzig i també del New York Red Bull; i el Chelsea, propietat del magnat nord-americà Todd Boehly, va comprar al juny l’Estrasburg. La proliferació d’aquest nou model de negoci futbolístic ha obligat la FIFA i la UEFA a regular la relació entre aquests clubs. De moment, dos equips del mateix grup podran enfrontar-se en competicions europees, sempre que no hagin cooperat entre ells en la temporada. És a dir, si el Girona es classifica per a la Lliga de Campions haurà de desmarcar-se del dia a dia del City Group i deixar de tenir jugadors cedits pel grup. Sense anar més lluny, el Milan i el Tolosa de Llenguadoc disputen actualment l’Europa League, la segona competició continental, tot i ser tots dos propietat del conglomerat nord-americà RedBird Capital Partners.
Quique Cárcel, l’arquitecte; Míchel, l’executor
El denominador comú dels èxits esportius recents del Girona és Quique Cárcel. El director esportiu va arribar al club el 2014 provinent de l’Hospitalet. Format en part al planter del Barça, ha impregnat el club d’una ideologia futbolística molt clara i a la qual no ha renunciat tot i alguns entrebancs sonats, com les dures derrotes a les promocions d’ascens de les temporades 2014-2015 i 2015-2016 o el descens a segona divisió el 2020. “Ha sabut trobar el seu lloc, tot i tenir la tasca complicada de ser el director esportiu d’un club que forma part d’un conglomerat on no és el més important”, diu Albert Bassas. N’és un exemple el cas del central uruguaià Santi Bueno que, després de ser una peça clau en defensa la temporada passada, va ser traspassat al Wolverhampton anglès el darrer dia del mercat de traspassos per 12 milions d’euros.
En gairebé una dècada al capdavant de les operacions esportives del club, ha tingut encerts esclatants com la decisió de fitxar Pablo Machín com a entrenador, que va acabar amb el primer ascens a primera divisió en la història de la institució, el 2017. O la incorporació del davanter uruguaià Cristhian Stuani que, tot i arribar a trenta-un anys, s’ha convertit en un autèntic símbol: 124 gols en 231 partits. Ara és el capità i líder de l’equip. L’estiu passat Cárcel també va avalar les incorporacions d’Eric Garcia, Iván Martín, Artem Dovbyk i Daley Blind, que han esdevingut protagonistes de la temporada.
Un altre dels grans encerts de Cárcel al capdavant del Girona és la contractació de Míchel Sánchez com a entrenador. El tècnic, nascut a Vallecas, va arribar la temporada 2021-2022, quan el club era a segona divisió. Venia d’haver aconseguit dos ascensos amb el Rayo Vallecano i l’Osca, però no havia obtingut mai bons resultats a primera. En tres temporades ha convertit l’equip en una màquina de generar futbol d’atac. “S’ha erigit en el líder indiscutible de l’equip”, diu Bassas.
Però no tot han estat flors i violes amb Míchel a la banqueta. En la primera temporada gairebé fou acomiadat quan l’equip era el dinovè classificat, en posicions de descens a tercera, a la jornada dotze. Tot i això, el club el va mantenir en el càrrec.
A més, el fet de parlar en català a les conferències de premsa li ha fet guanyar-se encara més l’afecció i l’entorn. “Aquí parlo en català, igual que a Anglaterra parlaria anglès”, va dir en una entrevista a la COPE. “És un exemple d’integració d’un tipus vingut de baix”, diu Bassas.
📋 "Com portes l'aprenentatge del català, míster?"
🗣 La resposta del míster a la pregunta de l'afició!
❝Espero continuar millorant el meu català aquest any!❞@Parlem #GironaFC pic.twitter.com/vXZWmaZB7f— Girona FC (@GironaFC) August 21, 2022
“Orgull gironí”, un sentiment que creix
Els èxits esportius d’aquestes darreres temporades han anat acompanyades del creixement social. “Fa uns quants anys la gent tenia el Girona com un segon equip simpàtic. A mesura que ha anat creant la seva història, ha anat arrossegant l’afició”, diu Bassas.
Els afeccionats més veterans del club n’han estat testimonis. És el cas del Pepe Sierra, soci número seixanta-dos i president de la Penya Immortal i de la Federació de Penyes del club. El segueix d’ençà del 1982, quan encara jugava al futbol amateur. “Quan vam fer la penya, com que no fabricaven productes del Girona, vam haver de comprar la bandera de l’Athletic Club de Bilbao perquè coincidien en els colors”, diu. Enguany el club ha arribat a 9.700 abonaments.
“El gran canvi del club és el 2008, quan pugem a segona divisió. Abans, a l’estadi érem cinc-centes persones. Allà neix el Girona que coneixem avui dia”, afegeix. Per Albert Bassas, el moment clau és l’ascens a primera divisió: “Ens vam treure una motxilla de sobre. La ciutat i el club s’ho van creure”, diu. D’ençà de llavors, l’equip ha engrescat la ciutat amb el lema “Orgull gironí”, que desprèn un potent sentiment de pertinença. “La classificació va en consonància amb el joc, no és casualitat”, diu, orgullós, Sierra.
El Girona modern ja no és un segon equip, sinó un equip que aspira a tot. Per aquest motiu, les noves generacions ja no tenen tirada cap a uns altres equips. “La generació nova són tots del Girona. Sobretot la mainada que va néixer a partir del 2005 –diu–. Entre els nanos, a la ciutat i la demarcació, el Girona ja ha guanyat.”
El fet d’acostar-se a l’elit ha afegit tensió a la relació amb el Barça, que tradicionalment havia estat l’equip més seguit a la zona. “Gent que era molt del Barça ara el veuen d’una altra manera”, assenyala. A més, el traspàs d’Oriol Romeu a l’equip blau-grana aquest estiu i els rumors que circulen d’una possible sortida d’Aleix Garcia també cap a Barcelona han enrarit encara més l’ambient.
