Ewa Karpińska: “Intentar d’entendre què diferenciava els artistes catalans em va fer aprendre català”

Entrevista a Ewa Karpińska sobre l'exposició que fa a París amb Biel Mesquida al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona.

VilaWeb
Assumpció Maresma
17.04.2022 - 21:50
Actualització: 19.04.2022 - 00:00

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’obra d’Ewa Karpińska (Varsòvia, 1962) i de Biel Mesquida (Castelló, 1947) s’exposa a París, al Marais, al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, en l’exposició titulada “La utilitat de l’inútil”. Les aquarel·les de Karpińska, plenes d’incisos en el paper, estableixen lligams amb els texts de Mesquida. L’exposició és un desafiament a allò previst. Són un munt d’històries i desitjos superposats entre dos artistes desconeguts que fan de picapedrers contra la foscor. No parlaven la mateixa llengua, no feien el mateix art, no es coneixien, però s’han trobat a través del desig de l’inútil que esdevé útil, essencial per a la vida. De París estant, Ewa Karpińska, en temps de covid, provava de millorar el seu català d’estudiant de la Sorbona bo i llegint VilaWeb, en què va descobrir Closcadelletra, que entenia amb dificultats, però que intuïa pròxima a la seva creació. No s’equivocava. Ara tots dos sumen i creen molts ponts.

Fem l’entrevista per xat. Les càmeres ens fan una mala passada i mentre parlem no ens podem veure. Però la seva veu és plena de matisos que ens permeten d’entendre-la més enllà de les seves paraules.

Com vàreu conèixer l’obra de Biel Mesquida?
—El meu interès per Catalunya ve de molt lluny. És una història que va començar fa molt de temps. Fa pocs anys vaig decidir de fer un pas més i aprendre català a la Sorbona. Durant la covid, vaig començar a llegir VilaWeb assíduament per perfeccionar-lo. Així vaig descobrir Closcadelletra, de Biel Mesquida, i vaig començar a llegir-la amb freqüència. Al principi m’era difícil d’entendre-ho tot. Quan vaig començar a comprendre les paraules, la bellesa del text em va fer pensar que valia la pena de passar-hi molt de temps. M’hi passava hores amb un diccionari.

L’interès per Catalunya, d’on us ve?
—Curiosament, comença a Varsòvia, on estudiava durant l’època de Solidarność; ja sabeu que el seu himne era “L’estaca”, de Lluís Llach. Quan vaig venir a França, els meus amics i el qui seria el meu marit eren gent apassionada per Catalunya. El meu marit havia organitzat recitals de Lluís Llach a Catalunya Nord a mitjan anys setanta.

Què lliga la vostra pintura i l’escriptura de Biel Mesquida? El paper en blanc, el començament de la creació?
—Treballo principalment en paper i quan sóc davant el paper en blanc no sento angoixa, però sí una mena d’excitació quan m’imagino com cobrarà vida la idea que m’habita. Mentre llegia els texts poètics de Mesquida, vaig trobar una expressió en què ell es comparava amb un picapedrer de les paraules, de la qual em va venir una comparació amb un paper tallat, retallat. A l’exposició, hi ha aquarel·les en formats molt grans i papers retallats que neixen d’un procés d’introspecció, d’investigar la senzillesa i arribar a la intensitat. Allò que em va impactar de Biel Mesquida és la seva posició davant el món que ens envolta. Està atent a tot allò que passa al nostre voltant. És molt lúcid. Fa visible i evident la fragilitat i el desordre d’uns éssers humans que es troben davant un gran trastorn. I parla de la seva desesperació. Parla de les dificultats de posicionament, després d’haver acceptat això que ens passa. Crec que un artista ha de transmetre un missatge que travessi la foscor i allò que em sedueix de Mesquida és que, per sobreviure, mostra el seu exemple i com la força vital li retorna, igual que a mi, a través de la natura.

Pinteu sempre a partir de la natura?
—Saps que tant Mesquida com jo tenim estudis de biologia? Això és important. Per mi, la natura és molt valuosa; tenir horitzons oberts, tocar la terra… Cada vegada hi ha més gent que necessita aquest lligam.

Escolteu la natura? El silenci?
—La natura no és mai silenciosa: l’aigua que corre, el vent que mou les fulles, sempre hi ha moviment. Un soroll tènue.

Sempre treballeu amb l’aquarel·la?
—Essencialment.

Feu servir la vostra tècnica.
—És una manera de tractar l’aquarel·la sobre un paper que no és llis durant un temps més o menys llarg. Durant unes hores l’aigua fa el seu curs sobre la superfície: s’evapora, fa els seus camins, i jo he de comprendre què passa i negociar amb l’aigua sobre què passarà. És una manera de pintar que m’obliga a estar atenta vers l’altre, que és l’aigua; m’obliga a tenir una mirada llarga i atenta. Em permet el mateix que fa Mesquida. Tots dos parlem del mateix: de la necessitat d’aturar-se i tornar a començar, a mirar lentament el món i la gent del nostre voltant. I fer-ho amb atenció per descobrir-hi tresors terrenals.

L’exposició es titula “La utilitat de l’inútil“.
—Són paraules d’un text de Mesquida que adopta una actitud militant quan diu que defensa la utilitat de la literatura. Jo també ho defenso. L’art és essencial.

Voleu afegir res?
—Al món es comencen a escoltar veus que defensen la necessitat de preservar la riquesa de la biodiversitat en el món animal, en el món vegetal, a les ciutats. Però també necessitem la diversitat de cultures i de llengües. Les cultures i les llengües són resultat del paisatge, de la història i del temps… i de tot allò que fan els seus humans i la seva capacitat d’adaptació. Això és el que fa una cultura, un territori.

Això no obstant, aquesta diversitat és difícil perquè requereix esforç. No és fàcil això que heu fet amb el vostre interès per Catalunya.
—Faig d’artista. M’interessen els artistes d’arreu del món. Tanmateix, crec que a Catalunya els artistes d’èpoques diferents tenen coses en comú que els diferencien dels de molts altres llocs. Són molt lliures, plens de desitjos forts, tenen una gran llibertat d’esperit. Intentar de comprendre en què consisteix aquesta diferència va ser una de les raons per aprendre català.

Ara l’enteneu més?
—No… Potser dins meu sí. Penso que neix de la confrontació amb els espectadors. Com a polonesa, tinc el bagatge d’un país que ha estat partit entre diferents països. La meva àvia no podia parlar polonès al seu país i crec que tinc una sensibilitat transmesa de generació en generació que fa que tingui sensibilitat per entendre aquesta problemàtica.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies