Ester Xargay (Sant Feliu de Guíxols, 1960) diu que és molt mala venedora. Potser aquest poc dot per a vendre la va abocar a la poesia i l’art, l’experimentació que, segons ella, no té cap finalitat. Amb Carles Hac Mor (Lleida, 1940 – Sant Feliu de Guíxols, 2016) van formar una de les parelles més originals i inconformistes del panorama artístic català. Infrapoetes, recitadors de carrers i places, llicenciats en fracassart, pastors de colles de poetes sense edat, van posar cap per amunt el món tal com els venia donat. Cinc anys després de la mort de Carles, Xargay es troba en plena activitat artística, continuant, com diu ella, l’obra conjunta que van començar. Vídeo-artista, poetessa i comissària de projectes que vinculen les arts amb les lletres, ens trobem per pantalla i recordem el primer i únic dia que ens vam veure les cares en persona, en un recital a la Pera (Baix Empordà) allà el 2014.

Heu dit que l’artista és artista perquè no sap fer res més.
—Continuo creient-ho. Un artista sap fer moltíssimes coses i també moltes coses amb les mans. Jo sóc negada amb les mans, per això treballo amb màquines. [Riu] Però amb aquesta frase vull dir que un artista pot fer tot allò que vulgui i això també vol dir que es pot permetre de no fer allò que no vol fer.

I què fa?
—Treure coses del no-res. Crear.

Dieu que allò que crea l’artista no cal que tingui cap funció.
—Per a mi la funció sempre ha estat sobrera, en l’art. Precisament l’art és no haver de fer el que cal. Jo tota la vida he reivindicat l’espai de recerca artística. Com els científics. Els científics lluiten per tenir un espai tan sols per a investigar, sense que d’aquesta recerca se’n tregui cap profit concret. La pressió perquè tot tingui un profit fa que molts cops hom no prengui el camí que seria més interessant.

Quins són els camins interessants?
—Normalment els més abstractes, els que no saps on et porten o que, directament, no porten enlloc. Si a l’art li vols treure profit, es converteix en espectacle i això és terrorífic. La indústria de l’espectacle em sembla fantàstica, però que no la barregin amb l’art.

L’art és massa processat? El problema és que hi té massa paper la institució?
—I massa burocràcia i tecnificació. És molt necessari que hi hagi institucions que donin suport a aquesta recerca que comento. Sense institucions seria molt difícil de mantenir. Jo no vaig contra les institucions, però sí que vaig en contra d’aquesta societat cada cop més burocràtica, on tot està pensat per a les empreses o per a les associacions, encara que siguin d’artistes. Si no tens una estructura, no hi pots participar.

Vau ser artista per herència, per decisió, per accident?
—Vaig tenir sort o potser va ser per tossuderia, no ho sé. La meva família, en principi, no esperava que jo fos artista. Ara parlàvem d’institucions i precisament tinc un bagatge que deu molt a una institució. Vaig néixer als anys seixanta, i a França, on vivia, es creaven unes institucions culturals molt pensades per l’esquerra. Volien que la cultura i l’art arribessin a tothom. Fins i tot eren estructures molt descentralitzades. Nosaltres vam viure a París, però també vam viure a Bourges (França) i allà van crear un centre cultural molt important dedicat a les arts experimentals on fèiem teatre i música. Va ser un centre ideat per Alexander Calder, l’artista dels mòbils, les escultures cinètiques que es mouen gràcies a l’acció d’un motor o pel corrent d’aire.

Allà és on comenceu a experimentar?
—Jo anava a una escola pilot i crec que vaig passar des dels quatre anys fins als quinze anant gairebé cada dia a aquest centre. Allà van venir els Fluxus i crec que també John Cage. Aquest centre va ser seu de la música electroacústica. A mi m’agradava molt. Però mai no vaig pensar que seria artista o escriptora. Jo volia ser periodista o veterinària. Però com que sóc negada per a la ciència, deia que millor periodista, perquè m’agrada escriure i m’agraden els llibres. Ara, mai m’hauria imaginat que podria escriure poesia.

Però sí…
—Saps què passa? Que et vas situant per tossuderia. Et situes segons les teves afinitats i la gent amb qui t’hi entens. Vas triant allò que t’agrada i donant l’esquena a allò que no vols. Quan vaig venir a viure a Catalunya, els meus pares van agafar una llibreria i com que sóc negada per a vendre, va ser un desastre. Llavors me’n vaig tornar a París a estudiar teatre i vaig veure que el teatre tampoc no era per a mi, però a París vaig conèixer molts artistes. El món del teatre no era per a mi, però el món dels artistes, sí. Llavors vaig convertir la llibreria dels meus pares en una galeria d’art i vam començar a fer exposicions. Però com que allà tampoc no venia res, vaig decidir d’estudiar història de l’art. Allà vaig conèixer en Carles.

Vau conèixer Carles Hac Mor a la universitat?
—No, vull dir que era quan anava a la universitat. A final dels anys vuitanta jo anava a moltes de les coses que organitzava Vicenç Altaió, per exemple, i els Àrtics. Lligava molt amb allò que jo feia a la meva petita galeria. Jo llegia els articles d’en Carles perquè m’encantaven. N’era súper-seguidora! El vaig conèixer en un cicle que ell va organitzar a la Fundació la Caixa que abans era el Palau Macaya. Aquell cicle per a mi va ser crucial perquè ha estat allò que he continuat investigant tota la vida.

Quin cicle era?
Ut pictura poesis. Com la pintura, així és la poesia. Una frase del Renaixement que parla precisament de la fusió de les arts. Aquest cicle era dedicat a Joan Brossa i a més artistes. Quan el vaig veure amb aquell jersei vermell, amb dos tomàquets, dos forats a sota les aixelles, i que anava aixecant els braços i parlant de nihilisme d’aquella manera tan radical, amb aquell humor… Me’n vaig enamorar literalment. Era tan conseqüent amb tot allò que deia… Quan el vaig veure, vaig sentir que ell encarnava la base de la meva recerca, o de la meva lluita. Ell representava molt bé allò que m’interessava de la vida.

Què era allò que més us enlluernava d’ell?
—Que explicava les coses des de la creació mateixa. Els seus texts eren pura creació literària. Li posava sempre aquest allioli d’idees que són les que justament a mi m’interessaven. Utilitzava les idees com a teoria, però sempre posant per davant la creació literària.

Al llarg dels anys vau formar una parella artística que va fer molts projectes a quatre mans. En què us complementàveu?
—He de dir que la seva manera de fer em recordava a allò que jo havia fet de petita en aquest centre del qual et parlava. Com la gent de Fluxus. Jo sempre m’he entès molt bé amb la gent més gran que jo. I quant a la parella, en ser més jove el relligava amb la gent més jove. Aquest encontre va fer que arribéssim a moltes edats i poguéssim aglutinar molta gent.

Dèiem que l’artista viu en un no-lloc. L’artista tampoc no té edat?
—És curiós perquè justament al meu gestor li faig sempre la broma que sóc del gremi del no-lloc i del no-res.

Un gestor això no ho deu entendre, oi?
—El meu sí, perquè, per sort, ja sap amb qui tracta. [Riu] Encara no sé com s’ho fa, però sí. A en Carles jo mai no li vaig veure l’edat. Com a Casasses o a Vicenç Altaió. No tenen edat. Poden anar amb la gent més jove i amb la gent més gran i no pots situar-los enlloc. Automàticament no els consideres ni grans ni joves. A la Revista Parlada una de les nostres lluites era que fóra un espai on es poguessin trobar diverses generacions. Un artista jove em deia en aquella època que mai no s’hauria imaginat que coneixeria Pere Noguera, per exemple. Aquest encontre penso que és bàsic al món de la creació per a generar una comunitat.

Crec que ara teniu l’agenda força plena.
—Sí, ara mateix tinc molts fronts oberts. De la Diputació de Barcelona m’han demanat de gestionar i dirigir un espai que he plantejat com a artístic, literari i de natura.

On?
—És a la casa on estiuejava Pere Quart, al Marquet de les Roques, per damunt de Sabadell, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. És una antiga masia modernista reformada. Un casalici, una mena de castellet, amb pallisses. La diputació l’ha convertit en un espai expositiu. Són tres naus. M’han demanat de fer-hi un projecte expositiu, pensat per artistes que també són escriptors.

N’hi ha gaires?
—N’hi ha molts més que no ens pensem. O artistes que han fet llibres d’artista i hi han col·laborat molts poetes. Per exemple, Fina Miralles també escriu poesia, i Felícia Fuster. Ara també preparo una instal·lació de dos vídeos, un de zenital i un de frontal, de Felícia Fuster, per a una exposició que s’inaugura al Santa Mònica al març. Ella era una artista que va investigar molt i que alhora era escriptora. Els seus són la mena de poemes que m’interessen.

Antinovel·la, antipoesia, fracassart. Us heu inventat moltíssimes paraules! Encara creieu que tenen vigència?
—El fet interessant d’aquestes paraules és que cadascú les agafa com vol. Quan poses un “anti” davant, sempre implica una llibertat. El fracassart és la llibertat total. Perquè en un món tan sols orientat a l’èxit, on si no tens èxit, ets un fracassat, nosaltres fem fracassart. Perquè moltes vegades potser no tens ganes de fer allò que cal fer per a tenir èxit. L’artista defuig l’obligació de tenir èxit. De fer un espectacle perquè la gent quedi bocabadada. Si defuges l’obligació, ets un fracassat. Per a mi és bàsic defugir les coses que no tens ganes de fer. La llibertat és la base de tot.

La Revista Parlada era un espai de llibertat.
—Sí, havíem creat un espai on es pogués fer qualsevol cosa. I de vegades hi havia coses molt dolentes que convivien amb coses meravelloses, que molts haurien volgut tenir en un altre lloc. Però era un espai de llibertat. L’artista és qui fa les proves, els intents. L’intent ningú l’entén, però és necessari. Perquè aquell intent al qual ningú no li donarà importància serà el pas que el portarà cap a un altre camí. Potser algú veia aquests intents com una poca-soltada, segurament. Però tenia el seu interès.

Aquests dies precisament veiem com els joves fan els seus intents d’expressió al carrer i de trobar escletxes de llibertat. 
—Jo els diria que vagin l’Arts Santa Mònica a veure l’exposició de Cabosanroque. Tiren pedres als violins per a trencar-los. És una exposició meravellosa. A més, ho lliguen amb les llambordes del París del Maig del 68. A sota les llambordes hi ha la platja. L’he trobada de pell de gallina. Jo crec que si no ens defensem, malament.

Com ho interpreteu?
—Vaig veure a la televisió quan van trencar el Decathlon, i vaig veure joves que van entrar per refugiar-se i en sortien sense res a la mà. En Carles se’n riuria, de mi, però jo crec que és la mateixa policia la que roba. És veritat que els dies següents ja es va convertir en una altra cosa. Quan sents aquests de les botigues del passeig de Gràcia, que em perdonin: perquè els roben quatre samarretes? Això és violència? I el rei? Que no ens ha robat molt més, el rei? Que facin càlculs. Si volen els envio el meu gestor.

Defenseu els joves.
—Jo estic totalment d’acord amb els joves. I crec que els estan fent molt mal. No tan sols un mal estructural sinó que són utilitzats perquè tinguin la culpa de tot, i això em fa més por. Em fa més por això que no pas allò que puguin destrossar aquests quatre joves.

Si els joves són sinònim d’aquesta recerca de llibertat, denunciar els joves és denunciar la llibertat.
—És clar. Jo he viscut els anys noranta i no hi passava res. Es va fer la cultura rosa, que deien a Madrid. No és una crítica, eh? Però recordo tenir discussions amb joves que deien que ja no calia pensar en la política. Que no calien les esquerres i les dretes. Com si aquella calma fos per sempre. Però hem vist que si no ets al peu del canó, això s’acaba. Com podíem pensar que la política s’havia acabat?

Aquí, els darrers anys, hem vist que la democràcia no era com l’havien venuda. 
—Això és molt fort. Jo crec que tot el problema ha estat creure que vivim en una societat democràtica. Els que són a la presó es pensaven que vivíem en una societat democràtica. I el Procés ha demostrat que no, tant als catalans com a tot Europa. Per això fa por, perquè ha demostrat que ni a Espanya ni a Europa la democràcia és plena. Hi ha gent que potser pensava que el Procés seria un fracàs, però jo no. Els que s’hi van dedicar i van defensar allò que la gent volia, i ara són a la presó o a l’exili, pensaven que teníem la democràcia per la qual havíem lluitat.

Hi ha gent que pensa que després de les fites assolides el Primer d’Octubre ara es perd el temps. 
—Com que sóc del no-lloc i del no-res, m’és fàcil d’entendre que això és un camí que no té marxa enrere. És molt important tot el que s’ha fet. És una fita històrica. Quan poses una fita al curs de la història, ja està. Ja la tens. Jo no ho visc com una derrota, ho visc com una fita històrica. Com ho va aconseguir Companys. De Companys fins aquí, imagina’t el camí que hem fet! Per a mi no és cap derrota. I com en tota guerra, hi ha un moment en què t’has de replegar perquè l’enemic és més fort. T’has de replegar per tornar a agafar força, però la fita ja la tens i no pots anar enrere.

Ens apropem al 8 de març. Què significa ser dona? Us heu retrobat o refundat com a dona després de la mort d’en Carles?
—Jo mai no he patit pel fet de ser dona. De petita em vaig considerar un noi fallat, un garçon manqué, que diuen a França. Sempre he anat amb nois, sempre m’he sentit més bé amb els nois que amb les noies. Però bé, això no ve al cas. He fet la meva vida sense pensar que era una noia. Amb els homes m’entenc molt bé. Quan vaig amb homes sóc un més d’ells. Des de molt petita, sé com són, sé com juguen, crec que tenen molt d’humor. Un humor que per a mi és molt proper. Hi ha una certa dolenteria o, més que dolenteria, trapelleria, amb la que m’hi sento molt identificada. Sempre m’he sentit més lliure amb els homes que amb les dones.

Potser perquè sentíeu el pes d’haver d’interpretar un paper com a dona. Complir un estereotip marcat.
—Sí, crec que aquest és el problema. Que les dones no som tan lliures. Però com que sóc del no-lloc i del no-res, crec que ni l’edat ni el gènere no m’han condicionat.

I mai no us heu sentit “dona de”?
—Amb en Carles érem un equip, fèiem el mateix, crèiem en el mateix. I les coses es multiplicaven perquè érem quatre mans en comptes de dues i teníem molta força. Quan ell se’n va anar, em va doldre molt. Però ell era més gran que jo i sabíem que era una cosa que podia passar en qualsevol moment. I llavors jo no podia enfonsar-me, perquè això hauria estat una traïció per a ell. Havia de continuar la tasca que havíem fet junts i això faig. Continuo treballant com si hi fóssim els dos.

I què feu?
—Preparo una edició de l’obra completa d’en Carles, i també una gran exposició seva per al 2023 que anirà al Museu de Lleida i a la Fundació Brossa. Per a mi és com si hi fos.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.