Ester Xargay, el somriure rebel i la cultura carrinclona

Ester Xargay era un somriure. L’Ester és un somriure, encara, en el record dels qui la vam conèixer. Ja sé –tal volta ho penseu– que quan algú es mor rep elogis desmesurats, d’això en parlaré més endavant. Però he de consignar que, des que l’Ester va marxar, el proppassat 19 de gener, mai no havia vist tanta unanimitat, tanta estimació per una persona entre el ram de la cultura, que no us penseu que sigui gaire donat a les magarrufes cap als possibles competidors. 

La Xargay era poeta, artista en diverses disciplines, una creadora en el sentit lat del terme. I com és que molts de vosaltres no sabíeu qui era? Vet aquí un dels problemes de la cultura catalana: cada vegada és més nobiliària, menys valenta, més lligada als estratagemes dineraris (l’últim, donar un premi literari a la primera novel·la que escriu un mediàtic, Ramon Gener, en una llarga llista que ens hauria de fer avergonyir), més carrinclona, si m’ho permeteu d’escriure. I tot allò que es mou en els marges d’aquesta carrincloneria institucional, d’aquesta obsessió per la cultura de les xifres (tants llibres venuts, tants visitants al museu, tantes aparicions a la televisió…), queda exclòs, no de la possible lloança, sinó d’un estat previ indispensable: saber que existeix una poesia i un art fora dels cercles més preocupats per una cultura entotsolada en la marca i el comerç.

L’Ester era un somriure permanent; la seva obra era rebel, radical, compromesa amb una concepció de la cultura que investiga, que es –ens– pregunta coses per fer-nos més sensibles o més savis, si no és que no són la mateixa cosa o un mateix procés. Una obra, una poesia, un art que fuig de la mol·lície; d’aquesta cultura tan entestada a dir les mateixes coses, d’unes mateixes maneres, amb el supòsit sens dubte equivocat que tindrà més èxit. L’èxit o el triomf, vet aquí uns conceptes que hauríem de regalar per sempre més al camp aviciat de l’esport professional. I deixar-ne alliberada la cultura.

Fixeu-vos que no he fet ús de les adversatives: no és que l’Ester fos un somriure, però la seva obra sigui radical. Era totes dues coses alhora, sense locució adversativa ni cap contradicció. Quan llegia els seus textos extrems, quan practicava les seves accions performatives, no ho feia amb veu o escarafalls impostats. La seva poesia, literària o d’acció, entrava i entra encara a través de mecanismes que foragiten una cosa tan comuna en el món cultural: quan es parla per al clan, per al gremi. Ella actuava per a tothom, i amb una actitud d’una cordialitat extrema feia fluir la seva dissidència creativa. Ho diré d’una manera que pot caure en el ridícul (què hi farem?): la revolta poètica d’Ester Xargay no era aliena al seu somriure, sinó que en formava part, el portava inscrit. I l’hi porta, encara, quan ella ja no hi és.

L’Ester no és un cas aïllat en el món de la cultura catalana: hi ha hagut i hi ha un seguit de persones, molt sovint poc conegudes fora dels circuits especialitzats, que no han volgut emprendre el camí de la cultura carrinclona, la de l’apatia, la de la mandra. Són aquelles que, com la Xargay, amb uns plantejaments tan cordials com radicals estèticament parlant, queden fora de les prioritats de les conselleries de Cultura de torn. És per això que resulta tan antipàtic o absurd que hi hagi un tipus de periodisme que, quan mor un personatge, la primera cosa que facin sigui preguntar a la conselleria de Cultura de torn la seva opinió sobre el finat. I, aleshores, es posa en marxa una maquinària hipòcrita: algun funcionari redacta un text anodí, calcat d’un altre que ha trobat a la memòria d’un ordinador, i el periodisme submís el divulga com si aquella opinió tingués algun prestigi. En el cas d’Ester Xargay, i de tants altres creadors que es mouen fora de la cleda del conformisme, en comptes de fer comunicats analgèsics sobre un creador que ha mort, abans haurien de donar-los suport mentre són vius. Per no fer veure que les coses són com no són.

Molts dels artistes que se situen al marge de la cultura oficial no ho fan per fer la guitza a ningú, sinó per coherència amb la seva pròpia obra. Però aleshores es troben desemparats de les subvencions i els recordatoris institucionals perquè no se sotmeten –fins que no es moren, és clar– als imperatius carrinclons. L’Ester i el seu proverbial company, Carles Hac Mor, que va deixar-nos el 2016, eren d’aquesta mena d’artistes, coherents en la seva manera d’entendre la creació, encara que s’haguessin de moure en una precarietat quasi permanent. Artistes com ells sempre m’han recordat aquella radicalitat que Kafka explica en el seu meravellós conte “L’artista de la fam”.

Des que va morir Carles Hac Mor, l’Ester s’havia dedicat a reivindicar la seva llarga trajectòria sense deixar de fer la feina. I just ara es preparaven unes exposicions sobre en Carles; la Xargay mateixa n’estava il·lusionada, perquè ell era ella, i ella era ell. I aquestes exposicions s’havien de fer a llocs fonamentals per a aquesta cultura de la llibertat: a Barcelona, a la Virreina (aquest espai, dirigit per Valentín Roma, que inversemblantment no acaba de perdre radicalitat amb el pas dels anys) i a la Fundació Brossa (lògic, Brossa era també un artista kafkià de la fam); i a Lleida, al nou Museu Morera d’Art Modern i Contemporani, que s’anuncia per l’abril com una nova finestra que ha d’esdevenir un referent per a tot el país. No sé si la mort de l’Ester pot endarrerir els projectes, confio que no. Ella custodiava bona part dels projectes artístics i literaris de Carles Hac Mor. A més, em sembla que ara seria insensat no acompanyar aquells projectes amb la presència de l’obra de la pròpia Ester, la del somriure rebel.

Nota de servei: podeu consultar algunes de les peces audiovisuals d’Ester Xargay a la seva pàgina de Vimeo, mentre sigui operativa. I podeu buscar els seus poemes en llibres i més llibres, publicats en els més diversos projectes editorials petits i radicals, que les grans editorials solen caure en la carrincloneria, també. Mentrestant, un petit tast de la seva poesia:

Si saber riure tant / tant per dies de viure
Ni solvent és la lluna / ben lluny pel sol somriure
Si sumar fa cesura / censura no fa lliure
Ni empènyer fa pujar / baixar si cal per riure
Sí emprendre carrera / darrere tot mal viure