L’espionatge, estructura d’estat

"Qui pretengui de seure en una taula de negociació, farà el putxinel·li penjat de la corda dels serveis d’espionatge de l’estat"

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’espionatge és una estructura d’estat que pivota entre la bodega i la sala de màquines. No cal insistir en el seu paper respecte a la bodega, fonamental en temps d’inestabilitat interna o externa per a decidir aliances, afinar moviments tàctics o efectuar canvis estratègics que garanteixin el manteniment de l’ordre i la continuïtat de l’estat. Pel que fa a la sala de màquines, l’espionatge és bàsic com a difusor de propaganda i contrapropaganda, perseguidor de dissidents, controlador d’aliats i manipulador de mitjans de comunicació i de xarxes socials. Tots els espies es coneixen, cap estat no se’n pot estar, i cap estat no reconeixerà pas que en té. El comissari Villarejo no hi haurà estat per res. Le Carré s’ha fet un fart d’escriure’n novel·les. La cruel persecució d’Assange… L’espionatge és una politja de transmissió entre els aparells fonamentals de l’estat: policia, judicatura, hisenda. Els estats enderrocats per una oposició interna sempre han caigut per falta d’informació sobre els moviments de l’enemic i la seva força real. Els estats vençuts en guerres internacionals han estat víctimes de curtcircuits informatius en moments clau o d’una sobreinformació destinada a confondre’ls respecte a les intencions i les capacitats de l’enemic. N’hi ha pel·lícules i sèries a bastament.

No hi sé veure la novetat, en la notícia sobre el Pegasus, que no sigui la demostració palesa d’aquella dita immortal del senyor X dels GAL: “L’estat també es defensa a les clavegueres”. Però no en minimitzaré pas la importància: l’afer és prou gros per a fer caure un govern i deixar-se estar de proclames i brindis al sol: o es fa a l’acte o no cal fer-se el valent. (Entretant, que no ens colin al parlament, com em recorda el col·lega Antoni Soy, el “pacte lingüístic”.) Tampoc ens ha d’estranyar que l’estat espanyol hagi tractat presidents i polítics independentistes com a terroristes o delinqüents: només cal haver llegit les difamacions publicades contra ells pels mitjans espanyols per adonar-se de l’aliment que proporcionen a les clavegueres de l’estat. Però la hipocresia dels col·laboradors intel·lectuals nostrats és per a llogar-hi cadires: vam agafar el camí equivocat i, en el fons, ens ho tenim ben merescut. Bastarà, doncs, “demanar” en els editorials periodístics que rodin uns quants caps i carpetada.

Ara és el moment de recordar aquells titulars d’El Mundo respecte a les fortunes de Mas, Pujol o Trias, sense anar més lluny; i sense anar més lluny tampoc no ens haurien de sorprendre els silencis, per exemple, dels comuns: Colau no va dubtar a utilitzar l’afer Trias per a la campanya de les seves primeres municipals. De les carpetes de Pujol se n’ha parlat molt, però de les dels serveis espanyols que el van forçar el juliol del 2014 a “confessar” per a neutralitzar la consulta sobre la independència, se n’ha dit ben poc, que jo sàpiga o recordi –potser era allò que “tothom rebria mal”. Sabem igualment –però no oficialment– de tot el safareig del CNI entorn dels atemptats de la rambla de Barcelona. De les entreteles, les bambolines i els actors de la corrupció generalitzada als Països Catalans, els serveis interiors d’Hisenda han filtrat materials segons moments i conjuntures electorals, però qui en vulgui saber coses de primera mà haurà d’acudir al treball monumental de la CUP Atles de la corrupció, el frau i la impunitat als Països Catalans –ben silenciat, per cert. En el seu moment, quan calia fer caure Felipe González, els diaris que preparaven l’ascens de la dreta, com ara, sobreeixien d’informació sobre el PSOE, els GAL i tots els etcèteres que vulgueu. En aquella conjuntura, curiosament, la unitat entorn de la “seguretat nacional” no va impedir la caiguda del PSOE. Però Sánchez no caurà per l’afer Pegasus, que és, també, una qüestió de “seguretat nacional”, o sigui, de manteniment del nacionalisme que aglutina tots els espanyols contra la “qüestió catalana”, atès que la “qüestió basca” no els donava tants rèdits electorals. Un dia d’aquests, Vox demanarà una audiència pública per a marcar amb una creu a l’esquena els independentistes presents a l’informe Pegasus. Entretant, qui pretengui de seure en una taula de negociació, farà el putxinel·li penjat de la corda dels serveis d’espionatge de l’estat. Però sempre disposarem d’un badoc a l’abast per a fer de putxinel·li.

A mi m’interessa, en particular –i, més en concret, del període 2015-2017–, la nostra estructura interna d’espionatge, representada pels Mossos. Ho dic en el sentit de si el govern de la Generalitat va ser prou conscient del paper d’estructura d’estat que corresponia –i que tant ens convenia– al cos. És a dir, si els serveis d’espionatge dels Mossos van ser usats a consciència per anticipar els moviments de l’enemic en la vigília del referèndum i els episodis que se’n van derivar; per saber les conxorxes de col·laboradors, les ajudes que rebien, i el paper civil que tenien encarregat per l’estat i els seus espies (i.e., aquella mena de comandos per a deslligar llaços grocs i atacar gent indefensa); i per controlar i desfer, en el seu cas, les xarxes d’informació clandestina que circulaven com a suport del que seria, posteriorment, la repressió tan bèstia que ens va caure a sobre. (Recordo una anècdota personal: una vegada, al jardinet interior del parlament, vaig adreçar un comentari irònic en veu alta a Carlos Carrizosa, camí de la seva oficina, i em va respondre: “¡Ya veréis la que os espera!”. Devia ser entre el novembre del 2015 i el gener del 2016.) I arribo a la conclusió que el desordre tàctic, la desbandada dels partits i la indefensió del carrer van ser producte d’una falta clamorosa d’informació. Però, després dels quatre anys de repressió transcorreguts, sí que sabem del cert que els Mossos han controlat, sobretot, els independentistes conseqüents per encàrrec de la judicatura espanyola i, probablement, amb connexions amb tota mena de serveis de l’anomenada intel·ligència, inclosos potser els mateixos que han muntat el software d’espionatge Pegasus.

Tot això, no ho escric pas per obviar la gravetat de la qüestió, sinó per situar el tema en els termes pràctics que ens han d’interessar. Si els estats necessiten xarxes d’espionatge, ens haurem de preguntar què necessiten tenir les nacions sense estat que es vulguin alliberar de l’opressor. Vull dir que, si el moviment per a la independència reprèn la marxa, caldrà resoldre la necessitat imperiosa de crear una xarxa pròpia d’informació i de contrainformació. Tret que n’hi hagi que confiïn que el govern de la Generalitat ja se’n farà càrrec (i ara m’arriben les cares de sorpresa dels lectors), de donar suport a la gent novament mobilitzada. En uns altres termes: si el moviment per a la independència no té una teoria alternativa a l’estat contemporani –atesa la fallida de la democràcia representativa per a fer connectar el poder guanyat al carrer amb el poder representat a les institucions–, bé caldrà que comenci a repensar estructures d’estat per a la seva defensa, si un dia vol recuperar l’ofensiva. I no estic segur que ens sapiguem deslliurar fàcilment del llast dels estats occidentals amagat a les bodegues o que forma la part oculta de l’iceberg.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes