Il·lustració: Tere Guix

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’escriptor acaba d’arribar de París on ha vist una exposició de Vermeer al Louvre. Crec que aquesta manera de pintar la llum que té Vermeer m’ha trastornat. O aquesta manera de pintar els colors amb la llum. I fent servir temes quotidians, casolans, domèstics: una dona que es posa un collar, un geògraf al seu gabinet, una dama que escriu una carta, una al·lota que toca el virginal… No hi ha res d’espectacular en una criada que umpl una copa de llet. La lletera és el títol d’un quadre de Vermeer conegut arreu del món. Per què? La comunió del pintor i la matèria: la llum freda que cau de la finestra, l’atenció dirigida a un paner de vímet o a una mica de pa. Tot és bell per a qui observa amorosament.

L’escriptor viu dins la pertorbadora realitat i se’n fa creus, dels esdeveniments que l’envolten arreu i el trasbalsen. Ahir vespre, sense anar més enfora, una amiga que trobà pel carrer se li aferrà pel coll mig plorosa i li va dir que duia quatre cerveses perquè acabava de deixar la mare, amb la malaltia d’Alzheimer, a una residència. I allò li feia un maler. Però més maler li produïa haver de tancar amb clau la porta de la cambra perquè passava pena que sa mare pogués assassinar-la durant la nit. És això la realitat? Em sentia com dins un somni que desplaça, condensa i dissemina la malenconia d’un capvespre tardoral amb ciclogènesi catastròfica. Què passa quan un home no sap, o no pot, o no vol, desitjar, gaudir i estimar? Gairebé sempre tens aquesta seguretat falsa de creure que ja has pogut copsar tots els fils del relat, quan encara no saps ni tan sols si el personatge principal, aquell que escriu en primera persona, voldrà aparèixer al centre de l’escena i ben a prop del públic per dir en veu alta tot allò que el fa sentir, que el pensa, que el crea, que el mostra. Treure les lluors del cristall de la ganga opaca és la meva feina. Ho sé. I de cada vegada em costa més no deixar-me arrossegar per la ganga. Aquesta pedra sense interès pràctic que acompanya un mineral metal·lífer em sedueix com una mala cosa. I em perd entre les dureses de l’opacitat d’un material que cal encendre amb les clarors de la contarella perquè pugui mostrar tota la informació misteriosa, radiant i vertadera que duu dins l’aparent foscor. Feines de manobre, feines de cal·ligrafiador dels no-resos que deixen així mateix una ditada en l’argila del lector. No sé si m’enfil massa per explicar un protagonista que em fuig, que té natura d’anguila, com diria mestre Llull, i llenega entre les mans quan més et penses que l’has caçat. El caçador ha de ser més pacient.

Ja ho deia mestre Pla en aquell consell que donava als qui tenien aquest vici absurd d’escriure. Cal ser com el caçador: atent, pacient i amb aquest estat d’eretisme (allò que et posa els pèls drets) que quan l’ocell apareix dins la teva perspectiva estiguis a punt per a caçar-lo al vol.

Jo sent amb la raó i tu raones amb la sensibilitat, no ens podem entendre mai. Potser caldria donar elements de l’escena on l’home esdevé mirall i es perd sempre seguit entre imatges de miralls. La dona, allà al fons, jove, asseguda damunt el llit davant la finestra per on es veu la bellesa de la mar. Crec que la composició pot arrossegar el lector dins una atmosfera de l’estimat Edward Hopper. No cal ser tan perfeccionistes. Podria ser una seqüència d’Antonioni o de Bergman, una seqüència d’un cinema moralista francès que ens fa veure el món i les relacions entre les persones. Ell no té projectes. Ell sap que allà hi ha el cos d’una dona que podria ser desitjada. Fuig de les paraules que puguin confegir-lo amb l’altre cos. Hi ha un mantell de protecció que ha filat ell mateix per no deixar sortir cap sentiment, cap emoció, cap torbació.

Perquè si el miram de prim compte podrem saber entre reflexos i clarobscurs d’espill que comença a créixer dins ell el delit de la torbació: una frenesia que li puja per les cames amb la lentitud dels segles. Ell mira cap a la cambra on la dona ha mogut un poc el peu dret cap endavant. Els velluts de la claror capvespral donen al seu cos tints de porpra. Però en l’espera que destil·la tota la posició femenina no hi ha l’audàcia de cap gran gest. Cal saber llegir els plecs d’aquest vestit que s’ha tret i que reposa damunt el cobertor d’un granat que fa aigües. La col·locació de cadascuna de les coses que han tocat aquell cos jove no és convencional.

La veig sense veure-la, la sent sense sentir-la, desapareix i de sobte, en una ombra imprevista, ella és allà. A ell li sembla que fa eternitats que es troba allà. La intensitat de la percepció de la seva presència no nega un art de la desagregació, com si es desfés en bocins per dedins mentre veu com passa el temps sense gens de misericòrdia. No diu cap frase llarga. La pensa? Té el cap ple de somieigs, encontres, escapades lliures, traces i empremtes. L’olor esmolada de la saladina que ve del mar li manté els sentits ben desperts.

La història hauria pogut començar fa molt de temps, lluny de la lletra, quan un bergant gai refusava la relació amb na Rosa, un horabaixa plujós. Degué pensar que les seves sexualitats no es fixaven damunt els mateixos objectes. Era capaç d’escriure silencis en què les frases respiraven i el duien allà on no volia anar. Escolta el mar que arriba per les retxilleres de les finestres tancades. Fa un venteguer. Abans ha baixat fins el caló d’arena, tancat entre dos farallons i un penya-segat, tot ple d’algues de tempesta, i ha agafat dues bolles de posidònia marronoses i peludes que té davant, il·luminades per una bombeta halògena. Són dues flors bordes de la sabonera. Ho ha dit fort i sap que alguna cosa s’ha irradiat cap a la cambra on la dona estirada damunt el llit escolta el silenci de la mar. Emulsió de l’espai. Convulsió del temps. Força dels colors. Netedat dels sons. Tacte de seda. La possibilitat del refús és també la condició del do. Ell sent que sap l’alè de tota una vida. Alguna cosa fa que no es pugui acostar a la cambra de la dona que jeu damunt el llit. La pèrdua del plaer imaginat es confon amb el moviment d’un riu que desapareix en cascada.

Jo continuu la meva ruta i la seva. Anam l’un cap a l’altre per vies estranyes. S’esmicola una tassa, així, en sec. Era una tassa magnífica, però ja no tornaria a ser com abans. Era impossible de tirar el temps enrere, com també ho era d’aturar les onades que provocaven les emocions. Voldria que m’amoixàs amb una tendresa infinita, una vegada i una altra, com si acaronàs una criatura. La literatura no és feta d’idees, sinó de mots. Quan els mots dansen amb ritme, les idees, seduïdes per l’harmonia d’aquesta coreografia, s’hi associen. Em mirava amb ulls d’enamorat. Era una mirada càlida, que semblava atreta per mi. No eren uns ulls àvids, sinó els d’algú que mirava una cosa important. El renou de les ones i el vent taca els miralls i els reflexos amb esquitxos emboiradors. Així tu has pogut viure aquest amor de l’única manera que ho pots fer, perdent-lo abans que arribi.

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.