No som una espècie violenta, malgrat allò que diguin les notícies

L’espectacle que ens ofereix el panorama bèl·lic actual revifa una de les preguntes més centrals de la biologia, la filosofia i l’ètica: és l’Homo sapiens una espècie violenta? Es tracta d’una qüestió complexa al voltant de la qual s’han desenvolupat escoles contraposades. D’una banda, hi ha les que creuen que el mal és inherent a la naturalesa humana. De l’altra, les que imputen l’agressivitat de l’Homo sapiens a comportaments apresos o modulats pel context sociocultural.

Des de l’antropologia, podem intentar d’aproximar-nos a aquesta qüestió bo i analitzant les morts per agressió que han marcat la història de la nostra espècie d’ençà de l’origen i comparar-les amb les interaccions letals que veiem en els altres animals, especialment aquells amb què som més estretament emparentats.

Una anàlisi comparativa de més de mil espècies de mamífers, feta el 2016 i publicada a Nature, predeia per a la nostra espècie un 2% de morts per violència interpersonal. Un percentatge similar al que s’obté després d’analitzar les dades històriques de més de sis-centes poblacions d’Homo sapiens d’ençà de la prehistòria fins a l’edat contemporània.

Aquest 2% és un nombre molt semblant a l’obtingut per a la gran majoria de primats, cosa que apunta que la nostra violència podria ser una herència compartida en la nostra història evolutiva amb més mamífers socials. En qualsevol cas, és la xifra esperable per a la classe d’animal que som. En unes altres paraules, no seríem més violents que no ens correspon com a primats, cosa que no és de cap manera un intent de relativitzar-ne la gravetat, sinó de contextualitzar-la dins el regne animal.

Viure en grup propicia els conflictes

Un dels factors principals que sembla que condicionen aquestes interaccions violentes és la nostra naturalesa social: viure en grup propicia els conflictes i la competició pels recursos, mentre que aquests episodis amb prou feines es registren en espècies amb estils de vida solitaris.

Aquest estudi també explica que els nivells de violència han fluctuat molt depenent de la població, el moment històric i el context sociocultural específic de cada grup, tot incidint en la possibilitat que aquest instint agressiu sigui, per tant, culturalment modulable.

Si analitzem, a més, les xifres reals de morts per homicidi, els valors oscil·len al voltant de sis morts per cada cent mil habitants. Això vol dir que al voltant del 0,006% de la població mundial mor per violència conespecífica (a mans d’un altre individu dins la mateixa espècie).

Hi ha períodes particularment letals, sobretot aquells en què la violència s’exerceix a gran escala amb la implicació d’almenys un estat, o conflictes civils o colonials que poden arribar a culminar amb la brutal eliminació d’un grup sencer. L’exemple més representatiu del primer cas va ser la Segona Guerra Mundial, en què s’estima que van morir al voltant del 2-3% de la població mundial, tot i que en alguns països va arribar a ser el 20%. De conflictes civils, en destaca el recent genocidi de Ruanda, que es va saldar amb més de 800.000 morts.

Doncs bé, sorprenentment, fins i tot en aquests períodes singularment atroços, el percentatge d’humans que moren a mans d’uns altres humans no sol superar el que es prediu per a un primat.

Violència interpersonal

Les morts per violència interpersonal representen menys d’un 1% de les causes de mort davant de més d’un 90% de morts per malaltia i gairebé un 10% de morts traumàtiques (accidents, suïcidis, complicacions maternoinfantils en relació amb el part).

Aquests números no recullen unes altres classes de violència indirecta o agressions que no culminen necessàriament amb la mort de l’individu (tortura, abús, discriminació, malnutrició). Però en tot cas, amb aquestes xifres resulta difícil de concloure que la violència caracteritzi la nostra espècie (cosa que no en minimitza, insisteixo, la gravetat).

Algunes classes de violència es poden considerar adaptatives quan són útils per a la consecució de recursos (menjar, parella, espai), especialment si aquests són escassos. Aquesta utilitat n’explicaria la persistència, malgrat que constitueix un comportament clarament destructiu que semblaria anar en contra de la reeixida demogràfica. Però, en global, l’Homo sapiens no ha nascut per a matar.

De fet, la guerra requereix entrenament, no tan sols físic sinó també psicològic, amb què deshumanitzar l’enemic i facilitar-ne així l’aniquilació. No hi ha dubte que la invenció de l’artilleria i les armes de projectil, amb què la nostra espècie ha après a matar a distància, han facilitat l’evasió dels nostres mecanismes inhibidors innats contra la violència. Perquè d’allò que els ulls no veuen (o que veuen a distància) el cor no se’n dol (o se’n dol menys).

L’empatia i la compassió no són notícia

La realitat és que el nombre d’interaccions pacífiques i gests empàtics i compassius que articulen la nostra convivència diària és infinitament més gran que el nombre d’episodis violents; però no són notícia. No ho són perquè n’hi ha prou amb una sola mort evitable, precoç, cruel o antinatural per a enfosquir l’entramat d’accions silencioses caritatives o simplement tolerants al voltant de les quals s’organitza una espècie que dóna cabuda a molts individus molt diferents.

Les accions bondadoses no són notícia perquè, per a la nostra espècie, ser respectuós, pacient o confiat –ens posem en mans del metge, el transportista, el cuiner, el professor i el cuidador, encara que no els coneguem– és normal. És allò que percebem com a atroç o inacceptable, allò anormal –la crueltat, l’infanticidi, la tortura, la violació– allò que es converteix en notícia, perquè en aquest clam col·lectiu i en aquesta notícia estan també implícits la denúncia i el rebuig.

Amb això no vull banalitzar la barbàrie de totes i cadascuna de les morts violentes, però sí alertar contra el perill d’excusar-nos en un derrotisme estèril. No podem permetre que el convenciment –no provat– que la nostra espècie és dolenta per naturalesa ens porti a rendir-nos per endavant.

En moments de crisi i desànim social, potser toca predicar l’optimisme.

Maria Martinón-Torres és directora del Centre Nacional de Recerca sobre l’Evolució Humana (CENIEH). Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.