El dijous 19 de desembre de l’any passat se sentien crits en una sala del Parlament Europeu. “No ho pots fer, això, a Espanya! T’adones de què ets a punt de fer?”, cridava la presidenta del grup socialista europeu, Iratxe García, del PSOE, al seu company de grup i president de l’eurocambra, David Sassoli. Feia poques hores que s’havia fet pública la sentència del Tribunal de Luxemburg segons la qual Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín havien de ser reconeguts com a eurodiputats, i Sassoli havia reunit els presidents de grup per a comunicar-los que anunciaria al ple que la faria complir. García va intentar de frenar Sassoli, i com que va veure que no se’n sortia, va perdre els estreps i va llançar els papers a terra de la sala, on hi havia també uns quants funcionaris, tot cridant, tal com va relatar Libération. Aquella reacció era simptomàtica d’un canvi: la sentència del TJUE, la fi de l’era Tajani a l’eurocambra i el fracàs de les euroordres contra els exiliats evidenciaven que l’estratègia espanyola a la UE contra l’independentisme començava a trontollar. Ara, un any més tard, Espanya ha començat a refer l’estratègia, i aquestes darreres setmanes s’ha començat a veure.

L’estat espanyol havia anat col·locant aquests darrers anys, cada vegada més, alts funcionaris en posicions estratègiques tant a la Comissió Europea com al Parlament Europeu, per mirar d’entrebancar el discurs i les pretensions independentistes. Això va donar resultat: després de l’1-O i la violència policíaca, després de l’empresonament de dirigents socials, de mig govern i de la presidenta del Parlament de Catalunya, no es van alçar veus significatives de protesta i censura des de les institucions europees, ni d’intervenció directa. Hi va haver silenci i boicot.

La Comissió Von der Leyen va seguir la línia de la Comissió Juncker: Catalunya és un afer intern de l’estat espanyol. Però al Parlament Europeu l’hostilitat de l’era Tajani va canviar amb l’actitud de Sassoli, que va ser del tot diligent quan es va fer pública la sentència sobre Junqueras. Si més no amb Puigdemont i Comín, perquè el Suprem espanyol va mantenir tancat el vice-president. Aquell moviment de Sassoli que tant havia irritat Iratxe García, Josep Borrell i més col·legues socialistes espanyols seus va fer entrar en crisi l’estratègia espanyola posterior a l’octubre del 2017. Fou la culminació política de tot un seguit de fracassos judicials a Europa per la impossibilitat d’extradir els exiliats catalans, ni de Bèlgica, ni d’Alemanya, ni d’Escòcia, ni de Suïssa.

Tots aquests revessos judicials, tant amb les euroordres com amb la sentència del TJUE sobre Junqueras, embrutaven la “marca Espanya”, perquè assenyalaven l’estat com un lloc on uns polítics són condemnats i privats dels seus drets quan a la resta de la Unió això no passa. Per això, d’ençà del cop devastador d’aquell Sassoli advertint l’estat espanyol des del plenari sobre la necessitat de garantir els drets dels eurodiputats catalans, els partits espanyols han reactivat la seva estratègia, i han guanyat posicions. La seva posició influent sobretot dins els dos grans grups de l’eurocambra, els Socialistes i Demòcrates i el Partit Popular Europeu, i també els liberals de Renew Europe, ha donat alguns fruits.

El pacte de silenci sobre Catalunya

I és així com a l’eurocambra s’ha fet el silenci sobre Catalunya. A l’informe del Parlament Europeu sobre drets fonamentals, aquests grans grups van eliminar una opinió de la ponent de l’informe, la irlandesa Clare Daly, com a nota explicativa, sobre la situació dels presos polítics. A l’escrit, que simplement expressa la visió de la ponent, l’eurodiputada irlandesa havia esmentat l’existència de “sentències judicials que superen els deu anys de presó per haver permès plebiscits democràtics”. Daly fou molt dura en la intervenció al ple, tot acusant els grans grups polítics del parlament de censurar-la. I va criticar un altre aspecte de l’informe: que no assenyali cap estat membre, que un informe sobre el respecte pels drets fonamentals no esmenti ni un sol estat per les violacions d’alguns d’aquests drets que hagi pogut cometre.

Les mateixes majories parlamentàries van impedir la mateixa setmana que en un altre informe, aquest sobre les eleccions europees del 2019, es fes cap esment a la sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre Junqueras. I això que era una sentència històrica, tal com destaca el tribunal mateix, que per primera vegada aclaria el moment des del qual un eurodiputat té immunitat. Però no se’n va dir res, a l’informe, i menys encara es va incloure la referència que hi volien introduir els Verds-ALE sobre Oriol Junqueras i sobre la necessitat que el parlament en protegís la immunitat després d’haver acceptat el criteri i la interpretació que va fer el Suprem espanyol sobre la sentència del TJUE.

Una bona part de l’estratègia espanyola per a intentar controlar el discurs sobre la repressió contra l’independentisme consisteix encara a tenir gent a llocs clau. És així que aquesta nova legislatura, amb la previsió de l’entrada dels eurodiputats independentistes i amb una batalla judicial oberta encara a Europa, els partits espanyols es van afanyar a prendre posicions a comissions parlamentàries que no són habitualment les més llamineres per als eurodiputats, com ara la d’Afers Legals (JURI) i la de Llibertats Civils i Justícia (LIBE). Però també a la Comissió de Peticions, on van a parar moltes queixes de ciutadans i d’organitzacions civils dels estats de la Unió. Aquesta comissió és presidida per l’eurodiputada del PP Dolors Montserrat, i la seva gestió ja ha estat motiu de queixa i de polèmica. Aquesta setmana una trentena de parlamentaris del grup socialista, dels Verds i de l’Esquerra Unitària van enviar una carta al president Sassoli queixant-se de l’ús partidista que feia Montserrat de la seva posició. Criticaven que donés prioritat a peticions i queixes arribades de l’estat espanyol, i que tinguessin un biaix orientat contra el govern espanyol i en favor del discurs polític del PP, per exemple, en relació amb “crims no resolts d’ETA” i a crítiques a la gestió del govern de Sánchez de la pandèmia.

Les decisions i informes que es fan a la Comissió de Peticions acaben tenint poca transcendència política, però acostumen a ser un bon altaveu mediàtic per a moltes iniciatives ciutadanes. És una comissió estratègica en aquest sentit, però encara en són més en relació amb l’independentisme la JURI i la LIBE. Actualment la comissió d’Afers Legals, encarregada de resoldre el suplicatori contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, és presidida per un eurodiputat de Ciutadans, Adrián Vázquez, i compta amb una forta presència d’eurodiputats espanyols del PP i el PSOE. Ciutadans ha pressionat tant com ha pogut per desencallar aquests suplicatoris, aturats durant mesos per les restriccions per la pandèmia. I té una certa capacitat per a controlar-ne el ritme i influència per a decidir (com ha acabat passant) que tots tres eurodiputats tinguin un sol ponent, en aquest cas l’ultradretà búlgar Angel Dzhambazki.

Una cosa semblant passa amb la Comissió de Justícia, presidida també per un espanyol, Juan Fernando López Aguilar, del PSOE. Aquesta comissió ha aprovat aquesta setmana un informe en què recomana d’incloure a la llista de delictes, pels quals l’extradició podria ser automàtica, aquells que atemptin “contra l’ordre públic” o “contra la integritat constitucional”. El ponent de l’informe era el parlamentari del PP, Javier Zarzalejos. I hi han col·laborat Maite Pagazaurtundúa (Ciutadans) i Jorge Buxadé (Vox). El text encara s’ha de votar al ple per a ser aprovat definitivament.

Els partits espanyols han maldat aquests darrers anys per modificar el funcionament de les euroordres, el gran maldecap per a aconseguir l’extradició dels exiliats. La manca de correspondència amb la rebel·lió o la sedició a la majoria d’ordenaments jurídics europeus i la manca de confiança envers el Tribunal Suprem espanyol són raons que les han impedides. Ara els partits espanyols del 155 i Vox, que han anat de bracet, han aconseguit que en aquesta comissió parlamentària s’aprovés un informe que fa unes referències implícites a la sedició i fins i tot als precedents frustrats d’extradició dels exiliats per part del Suprem espanyol.

L’informe no és vinculant per a la Comissió, que té la capacitat de modificar el sistema de les euroordres. I ara per ara no sembla que tingui gaire pressa. Però el moviment que s’ha fet al parlament amb les recomanacions per a canviar-les fa que es reactivi la pressió feta des dels partits espanyols, ara reorganitzats per continuar aprofitant algunes d’aquestes posicions de privilegi que han anat aconseguint aquesta darrera legislatura. Un any després del terratrèmol de la sentència Junqueras del TJUE, proven una nova estratègia per mirar de tenir tots els asos al seu poder.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.