Fa un temps em va sorprendre molt una decisió inaudita adoptada pel Casaquistan. Aquesta ex-república soviètica té, per raons històriques, un problema de credibilitat de les institucions més bàsiques. I això fa, per exemple, que moltes empreses estrangeres no vulguen invertir-hi, per por de les decisions arbitràries dels seus tribunals de justícia. De manera que un dia el Casaquistan va decidir de clavar un colp a la taula i canviar de soca-rel el país, creant una jurisdicció especial, adoptant la common law (el dret anglosaxó) i posant al capdavant reconeguts jutges britànics, amb plens poders de decisió. Tal com sona.

Concretament, s’ha obert a Astana un espai econòmic centrat en les possibles oportunitats per a empreses multinacionals o en les exportacions. I aquest espai s’ha enquadrat en una jurisdicció especial que fa servir la common law i no les lleis pròpies del país. I perquè no hi haja ni un sol dubte sobre la intenció, un equip de jutges britànics fa funcionar els tribunals que regeixen els possibles conflictes originats en aquesta àrea. Al capdavant hi ha Lord Harry Woolf, un jurista reputat que va dirigir els tribunals d’Anglaterra i Gal·les entre el 2000 i el 2005 i que s’havia encarregat de modernitzar els codis anglesos el 1998. Woolf té, a més, experiència en l’aplicació de la common law en centres financers de països com ara Hong Kong o Dubai i les seues decisions són incontestables pels altres tribunals casacs, de manera que la confiança dels inversors resta assegurada d’ençà del primer minut.

No recorde cap cas semblant, en què la justícia d’un país haja estat confiada a gent d’un altre país, fora de temps de guerra –d’ocupació militar, per a ser exactes. Però reconec que la jugada és valenta, audaç i ambiciosa. I probablement molt eficaç. Simplement, reconeixes que els tics autoritaris i corruptes són massa enquistats en el teu sistema per a canviar-los evolucionant tu mateix i optes per trencar el sistema des de dalt, regenerant-lo amb individus d’una altra tradició legal i jurídica infinitament més democràtica i que en cap cas no estaran disposats a perpetuar un sistema ineficaç i perillós. Cal ser valent per a fer-ho, però segur que funciona.

Aquest és, per tant, un bon exemple. I potser Espanya podria seguir-lo. Perquè s’acabàs la degradació del sistema, podria importar uns quants jutges posem per cas britànics, instal·lar-los al Consell General del Poder Judicial, al Suprem i al Constitucional i dedicar-los a controlar i esmenar tot allò que tenen per sota, fins a aconseguir un canvi positiu total. Els ho aconselle perquè a mi, a hores d’ara, ja no se m’acut cap més manera de resoldre el gravíssim problema que representa aquesta abominable administració de justícia que tots hem de suportar, convertida de fet en un estat incontrolat dins l’estat. I, cosa que és molt pitjor encara, erigida en búnquer ideològic ultra, un búnquer que amenaça greument el funcionament de la democràcia, si no és que ja l’ha fet miques.

Dos exemples d’ahir mateix. El judici contra el president de la Generalitat, Quim Torra, al TSJC i la vista a Perpinyà contra els primers encausats per haver participat en l’acció del Tsunami Democràtic al Pertús, al tall de l’autopista AP-7.

Al judici a Barcelona, allò que s’hi va veure i viure feia autèntica vergonya. Els advocats de la defensa van esbocinar des del primer minut no la intenció del judici, que seria discutible, sinó la instrucció tan matussera; on es parlava de conselleries que no existeixen o s’aportaven presumptes proves no originals, la validesa de les quals, per tant, no es pot traçar. La deixadesa dels tribunals espanyols és la prova màxima que ells mateixos no s’entenen com a òrgans per a deliberar sobre fets sinó com a eina de càstig polític, a la qual els fets no importen. Si a Dolors Bassa li han atribuït els càrrecs del Departament d’Educació ja no cal explicar gran cosa més.

I mentrestant a Perpinyà, a la Catalunya administrativa francesa, ahir van començar les vistes contra els manifestants acusats d’haver pres part en l’ocupació de l’autopista AP-7 al Pertús. I resulta que el tribunal no els va acusar de terrorisme ni de res d’això, com els volen acusar els tribunals de la Catalunya administrativament espanyola, ni els demanaren anys de presó, ni de lluny. Simplement els acusaren d’obstrucció a la via pública, un càrrec ben ajustat a allò que va passar, i els demanaren quaranta euros de multa –sí, quaranta; no quatre-cents ni quatre mil, sinó quaranta. La diferència de tracte i de perspectiva és espatarrant i projecta una ombra immensa sobre el sistema judicial espanyol. Que, per si no en tenia prou encara, avui rebrà també el colp dur de l’informe d’Amnistia Internacional sobre el judici als presos polítics, que VilaWeb ja va avançar diumenge.

Deixeu-me que, abans d’acabar, remarque la dignitat amb què el president Quim Torra va exercir ahir la presidència. El seu discurs final, que el podeu escoltar ací, restarà per sempre i la seua actitud enfrontant-se a les arbitrarietats dels magistrats, també. Josep Casulleras Nualart ho explica amb tots els ets i uts, ací i ací.

PS. Ep!, que conste que la idea em sembla magnífica també per a la República Catalana. Foc nou a partir del primer minut…