El català és una llengua rica en matisos. Ja hem parlat alguna vegada dels sons dels animals, que són tot un univers. Si delimitem el terreny tan sols als ocells, podem comprovar que hi ha una bona colla de verbs específics per a referir-se al crit o al cant que fan.

Diem que un gall canta, tot i que potser no és un cant gaire ben valorat, perquè quan un cantant fa un gall és que li ha sortit una nota falsa. Les gallines, és clar, també poden cantar; i quan diem que d’alguna cosa no se’n cantarà ni gall ni gallina és que pensem que s’acabarà i no en restarà gens. A banda de cantar, les gallines també criden, més ben dit escatainen, escainen, esclaquinen o caquegen. Ah, i quan ponen un ou fan cloc-cloc (o cloquegen, com vulgueu).

Quan les oques criden diem que claquen. De fet, clacar també vol dir ‘xerrar, garlar’ (i la claquera són les ganes de clacar, és clar).

Ho sabíeu que el crit dels ocells nocturns té un nom? Es diu esgarip (que alhora és un sinònim de xiscle). També se’n pot dir escarcany o esgaldiny. Per tant, l’òliba i la majoria d’ocells nocturns esgaripen, escarcanyen o esgaldinyen.

Encara que sembli un joc de paraules, la gralla gralla, perquè el verb que designa la manera de cridar d’aquest ocell, com també del corb, és grallar.  El so dels coloms i les tórtores és el parrup, i el verb que hi correspon és parrupar, o bé parrupejar, marrucar, marruquejar, gornejar i rumbejar.

La perdiu no crida, sinó que canta. Més ben dit, escotxega o escotxina. I, parlant de cantar, els moixons –com la cadernera i el rossinyol– refilen. Però –ai, las!– no pas tots: el pinsà i els ocells semblants pitegen.

I acabem amb els més menuts: un ocell petit xerica o xiriga (o giriga). Però un poll, de qualsevol ocell, piula, piua o piuleja.