27.03.2022 - 19:51
|
Actualització: 27.03.2022 - 21:27
Cada país del món té uns trets essencials que el defineixen i que, en definitiva, el fan ser una cosa distinta, original, única. Sobre això, no hi ha regles fixes, però sempre hi ha alguna d’aquestes característiques que es destaca i es fa clarament visible: siga una continuïtat històrica, siguen factors geogràfics, siga alguna característica cultural, l’encadenament de fets històrics, fins i tot un esdeveniment clau que canvia el curs de la història.
En el cas del nostre país, podem dir que hi ha, sobretot, dos factors que són enormement determinants. Un, de caràcter geopolític, és remarcat de manera constant i molt sòlida pels grans especialistes francesos de la disciplina: la conformació dels Països Catalans com una cadena de sis valls litorals –i quatre illes– que des dels temps més antics ha estat un territori constant i privilegiat de pas i de contacte de poblacions. Marcadament oposat, per això mateix, a l’altiplà central ibèric –la Meseta–, alçat, impracticable i tancat en si mateix. I és precisament d’aquesta característica fundacional que es deriva la segona característica que ens defineix, sens dubte la més important i molt més visible a primer colp d’ull: la llengua catalana.
La característica física de ser un territori de pas, estret i fèrtil, ha fet de la barreja de poblacions una constant natural en el nostre país. L’emigració ens ha fet, l’emigració ens ha construït com a poble. Hi ha unes altres nacions –i no és el nostre cas, però tampoc no és millor ni pitjor– que poden mostrar una genealogia molt estreta, on els rebesnets són sempre fills de besnets que són fills de nets, que són fills de pares, que eren nets d’avis sense moure’s mai del mateix lloc. Ni barrejar-se. El nostre cas, simplement, és diferent. No som catalans, en definitiva, sinó perquè volem ser-ho, perquè hem fet una tria nacional, si ho voleu dir així. Perquè, en passant per ací, ens hi quedem i volem ser com els que hi viuen. I això implica que adoptem el català com a llengua nostra. El català ens fa catalans.
La llengua catalana és, per tant, el fet que ens singularitza i el que ens cohesiona. I per aquesta raó, de tots els errors que els polítics han comès aquests darrers anys, el més greu, i el que pot tenir conseqüències més devastadores, ha estat el menysteniment de la llengua. Un menysteniment suïcida que ha arribat al punt més alt amb l’infame pacte contra la immersió lingüística signat la setmana passada pel PSC, ERC, Junts i els comuns.
Aquest pacte té una característica única en la història nacional catalana. De decisions restrictives contra la llengua catalana, nosaltres en sabem molt, al nord i al sud. Ni l’estat espanyol ni el francès no han cessat de provar d’eliminar el català de la vida pública i, en la mesura que això fos possible, de la privada també. Alguns, pense en l’enyorat Francesc Ferrer i Gironès per exemple, han fet recomptes extensos i ben documentats de l’acció repressiva dels dos estats contra la llengua. Però no havia passat mai, com ha passat ara, que el catalanisme mateix limitàs l’ús social de la llengua catalana de manera voluntària. Mentre el catalanisme ha tingut presència i poder institucional, fora dels períodes de dictadura, això no havia passat mai, i mira que hi havia situacions molt més difícils que les d’avui. No ho va fer mai la Mancomunitat de Catalunya, ni la Generalitat republicana, ni els governs de la transició política del franquisme; ho han fet ara, a més, amb decisions greus per a les escoles, que sempre havien estat la nineta dels ulls del moviment, la Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana, en tots dos casos amb governs i consellers que afirmen ser nacionalistes, independentistes i tot.
I quina raó pot explicar-ho, això? La repressió, sens dubte, ho explica. Espanya aplica tota la pressió contra el català amb una violència permanent que fa que alguna gent es faça enrere i tinga por. Ho explica també la mercantilització de la política, el fet que els nostres partits s’hagen convertit en empreses i hagen oblidat la seua funció social o l’hagen subsumida a la necessitat de fer com més diners millor per a poder funcionar com l’empresa més poderosa –això que en diuen “l’hegemonia”. I, evidentment, ho explica la mediocritat intel·lectual que regna en la nostra política, ocupada i segrestada per generacions de politòlegs crescuts a sou des de les joventuts dels partits i acostumats a viure sense contacte amb la realitat.
Però hi ha una cosa més que aquest cap de setmana Juan Carlos Moreno Cabrera ens va explicar en la 25a Jornada de Sociolingüística d’Alcoi. El catedràtic de lingüística general de la Universitat Autònoma de Madrid va palesar que els catalanoparlants ens deixem acorralar per una campanya de pressió a favor de l’espanyol que difon concepcions completament falses sobre què és la llengua espanyola i sobre quin paper té en la societat. I va reclamar molta més contundència del catalanisme en la crítica i la denúncia dels clixés interessats que connoten positivament la llengua espanyola com si fos una llengua de consens, útil, global, natural o que no origina problemes socials. En definitiva, si no ataquem el castellà tindrem cada dia més problemes amb el català. Al revés, vaja, d’això que fa la nostra classe política.
PS1. Aquest cap de setmana Esquerra Republicana ha emprès una campanya de propaganda a favor del pacte, en què reprodueix un titular de VilaWeb guixat, malgrat que no s’atreveixen a posar-hi el nom del diari. Aquesta mena d’assenyalaments no són habituals ni acceptables en la política europea, però igualment no aconseguiran alterar la nostra tasca periodística. Som ben conscients que la nostra independència editorial, reforçada ara per més de 22.000 subscriptors que ens ajuden a superar qualsevol intent de pressió, molesta. En relació amb això, cride l’atenció especialment sobre aquest recull d’opinions contra el pacte, que considere que fóra bo que circulàs molt. Perquè la propaganda oficialista diu que en contra només hi ha Twitter i que les crítiques són cosa d’ignorants que no saben veure la realitat, però ací hi trobareu quaranta veus, com ara les d’Antònia Vicens, Narcís Comadira, Màrius Serra, Margarida Aritzeta, Josep-Lluís Carod-Rovira, Nicolau Dols, David Fernàndez, Joan-Lluís Lluís, Isabel Martí, Òscar Escudé, Maria Antònia Font, Gerard Furest, Rosa Canadell, Biel Mesquida, Lluís Llach i Pau Vidal, que parlen amb llibertat i obertament en contra. Ja ho sabeu: Kapuscinski deia que el periodisme tan sols és periodisme si molesta els poderosos.
PS2. El senyor Paul Virilio ja va explicar fa uns quants anys que una de les coses més dramàtiques del món en què vivim era l’acceleració del temps de l’acció i la pèrdua d’importància de la memòria. Això fa que es puga dir qualsevol cosa de manera gairebé impune, perquè el demà en realitat ja no té gens de valor. I això explica, per exemple, que avui es puga fer una campanya a favor d’aquest pacte sense haver d’explicar primer com és que s’ha hagut de fer el pacte si ells mateixos fa mig any proclamaven, en aquest cas a TV3, que ja havien pactat la immersió lingüística i que no passaria de cap manera això que ara ha passat: “ERC pacta amb el govern espanyol blindar la immersió lingüística. ERC assegura que ha pactat amb el govern espanyol que el castellà no sigui llengua vehicular a Catalunya“.
PROPÒSIT DE LA LLENGUA
A Antoni M. Badia i Margarit Barcelona, 11 de març de 1985
Sr. Antoni M. Badia i Margarit
President de la Comissió Organitzadora del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana
Distingit senyor:
He rebut la lletra que, en la vostra condició de president de la Comissió Organitzadora del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, m’heu adreçat per a demanar-me que vulgui formar part de la Comissió d’Honor. Acompanya aquesta car- ta la relació de noms que he llegit amb sorpresa.
Seré molt breu i molt clar. En aquesta Comissió d’Honor compto trenta-nou persones, entre les quals hi ha només una dona. És que tan sols la consellera de Cultura del Consell Insular de Mallorca és digna de figurar-hi? Seria ridícul pretendre- ho. Observo així mateix que en la seva immensa majoria es tracta de gent amb càrrec, la qual cosa donarà al Congrés una imatge desfavorablement oficialista. També m’estranya l’absència d’estudiosos estrangers de la nostra llengua. No és una mica sorprenent en un Congrés que vol ser internacional? En el primer, l’any 1906, n’hi havia…
No em sembla pas més encertada la llista de les persones que han de formar part de la Presidència d’Honor. Per exemple: Què hi fa, aquí, el senyor François Mitterrand) és un catalanòfil? No ho crec pas. En canvi és copríncep d’Andorra. Però que ens importa si el president de la veïna república ha declarat algun cop, sense embuts, que mai no tolerarà que sigui troncada la “unité” francesa? Algú que pensa en termes d’unitat a la manera espanyola; algú que , sigui a despit del seu socialisme, mostra un ànim colonitzador, ben poc pot simpatitzar amb un Congrés preocupat per la llengua catalana, i, doncs, pel poble que la parla.
Al meu entendre, no podem distingir ningú que manifesti una actitud hostil als Països Catalana. I no em digueu que no es tracta d’un Congrés polític. Ho és, no li queda més remei que ser-ho quan s’ocupa d’una llengua vigilada, sotmesa al control d’uns estats que sempre s’han mostrat adversos a la nostra cultura. El català no és una llengua morta sobre la qual s’escau només de fer dissertacions acadèmiques, és una llengua viva, i no en podem pas parlar sense tenir presents el seu context i la situació en que es troba.
En el primer Congrés hi va haver un Secció Social i Jurídica que no oblidà pas del tot, em sembla aquest aspecte…
Tot plegat m’aconsella de demanar-vos que suprimiu el meu nom de la llista de persones que formaran la Comissió d’Honor. No em plau la idea d’un Congrés que es prepara amb un esperit tan conformista.
Ben Atentament vostre,
Manuel de Pedrolo