Roger Coma: “El ‘ni un paper a terra’ ha fet molt de mal a l’independentisme”

Entrevista a l'actor, que presenta 'Caigut del cel' i interpreta l'Ivan de la sèrie 'Com si fos ahir', de TV3

VilaWeb
Fotografia: Adiva Koenigsberg
Clara Ardévol Mallol Adiva Koenigsberg (fotografies)
29.04.2022 - 21:30
Actualització: 03.05.2022 - 13:18

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Fa poques setmanes que l’actor Roger Coma (Barcelona, 1976) ha estrenat la seva primera aventura com a presentador televisiu. És Caigut del cel, una docusèrie de TV3 en què Coma cerca els hereus legítims de persones que han mort sense haver fet testament, sovint familiars llunyans que no saben que tenen dret a l’herència. Si, després de la investigació, s’aconsegueix trobar l’hereu, ell li comunica la bona notícia. Parlem amb Coma sobre el programa i el paper que hi fa, però també sobre altres àmbits de la seva vida: Com si fos ahir, la seva relació amb les xarxes socials i la seva preocupació per l’estat de la llengua.

A Caigut del cel feu de presentador, i fins i tot una mica de periodista d’investigació. Com ha estat l’experiència?
—Bé, de periodista poc. Havia fet alguna cosa més enllà d’actuar, com ara ser membre del jurat a Oh happy day, tenir una secció a la ràdio… Però conduir un programa és diferent. Vaig trobar molt pesat veure la meva cara tota l’estona, era un excés de mi! Potser he pogut aportar una mica de salsa a una cosa tècnica. Als petits interrogatoris que faig estic més pendent d’allò personal, de mirar on pot haver el ganxo televisiu. Estic més acostumat a pensar en això que no en un element periodístic. El meu principal objectiu és “the show must go on”.

Què us ha sorprès més?
—Que la gent és poc inclinada a sortir per la televisió. No només els hereus, que ho entenc. La gent no vol dir que ha guanyat diners per aquesta cosa del risc i de l’exposició pública d’allò monetari. Fa vint anys la televisió tenia un atractiu, el fet de tenir el teu minut de glòria. Això ha prescrit, fins i tot amb la gent gran. Perquè vulguin sortir has de convèncer i seduir.

Els hereus reaccionen d’una manera força neutra quan els doneu la notícia.
—La gent és molt escèptica i realista… Una mica d’il·lusió, si us plau! Jo esperava més plors, crits i petards, però tothom és molt conscient que hi haurà Hisenda i advocats pel mig, que s’haurà de veure quant es cobra…

Quines històries us han fascinat més?
La història del Joan, que es va salvar d’un afusellament i va fugir exiliat a prop de París. Era algú molt carismàtic i, dins la família, que era annexada, d’un segon matrimoni, la gent l’estimava molt. Al final és el vox populi, el mite, allò que la persona explicava i que la gent ha interpretat d’algú que ja és mort. I sempre apareixen accidents que no són al centre de la història. Hi ha hagut personatges molt pintorescos, i aquí és on hi ha l’element més literari, d’espectacle, i no pas en si es troba l’hereu o no, que és com una trampa per a mantenir l’espectador enganxat, però que com a presentador m’interessa menys.

Parlàveu d’Hisenda i del realisme de la gent. Tot el que envolta les herències i l’impost de successions sempre genera debat. Què en penseu, després d’haver fet el programa?
—Crec que el programa, moralment, a vegades em crea una mena de dubte, perquè penso que si aquella gent no ha volgut fer testament, que s’ho quedi tot l’arca pública. Són gent que ha mort desentesa de la família per qüestions de distància i temps, sense situacions controvertides. Però són en el seu dret que aquestes herències arribin a qui tocaria i explícitament tampoc no han dit que volen que els diners vagin a l’estat. Jo personalment encara no he fet testament, tot i que tothom m’ho diu. Ni testament, ni matrimoni… Sóc desendreçat i visc molt al dia.

Què faríeu si rebéssiu una herència com les del programa?
—M’aniria molt bé… L’altre dia vaig sentir algú que deia que els diners són una mena de relaxant muscular. I és veritat, són la pastilla que et falta.

Diuen que no donen la felicitat…
—Però tenen la clau de la porta!

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

A part del programa, continueu la vostra feina com a actor a la sèrie Com si fos ahir i a l’obra Una teràpia integral. Com neix la passió per la interpretació, en el vostre cas?
—Em van obligar. Com que llegia bé a classe, quan tenia catorze anys un professor molt estimulant i inspirador em va dir que em necessitava per a Els pastorets. Li vaig dir que de cap manera, però ho vaig acabar fent. Li estic infinitament agraït, perquè em va obrir la porta a una cosa en què, pel meu entorn, no hi hagués entrat. Després no vaig parar de fer teatre amateur. Tens quinze o setze anys i et barreges amb la peixatera, amb un que treballa al banc… Gent amb qui no t’hi connectaries, però amb qui comparteixes un objectiu, i és molt especial. El teatre és terapèutic per a tothom perquè és una metarealitat. Fas veure que ets una altra persona, tens un conflicte que no tens… És com els somnis, que t’arreglen una mica la realitat.

Vau acabar estudiant a l’Institut del Teatre.
—Als divuit anys encara no m’hi volia dedicar, volia fer coses en el món científic. Però al final vaig veure que cada vespre feia teatre, i vaig ser realista. Em va anar molt bé de seguida: em van agafar a l’Institut del Teatre, vaig fer una pel·lícula amb Ventura Pons… Potser si hagués estat més difícil, no hauria continuat, però especulo.

En una entrevista a VilaWeb vau dir que només sabíeu fer d’advocat, d’advocat gai, de capellà i de capellà gai. Encara és igual?
—Encara ho dic! El fet de fer-me gran m’ha permès de donar via lliure a la meva ironia i a la meva mirada més cínica i càustica, un causticisme constructiu. Sóc més clown que bufó. El bufó és més destructiu i el clown, més innocent. A mi m’agrada aquesta cosa maliciosament blanca. A mesura que em faig gran forço perquè aquest terreny hi sigui, en els personatges del teatre, però també a la novel·la. Al principi no estava definit del tot el meu personatge a Com si fos ahir, l’Ivan, vas molt de la mà amb els guionistes. El gènere de la novel·la, la telesèrie, és molt bonic.

Té molt mala fama.
—No està tan treballat com el cinema, és tipus fàbrica i hi ha molta més pressa, però, en canvi, la càmera arriba a agafar una cosa de les persones i els guionistes que és molt essencial. Acabes tenint impunitat i relaxació davant la càmera. Potser en una pel·lícula, on la cosa és més important i està tot més construït, no t’hi acostes d’aquesta manera. Això, i la quantitat de minuts que filmes, fa que la gent estigui molt amb tu.

A Com si fos ahir treballeu amb Quim Llisorgas, que en la ficció és el vostre fill adoptiu, en una trama que serveix per a visibilitzar molt les persones amb discapacitat. Què n’heu après?
—La nostra feina era molt quadriculada i ara s’obre a gent diversa. A Alcarràs, per exemple, treballen amb actors no professionals. Avui la gent és més receptiva. A mi cada vegada m’interessa més el que passa en l’abans, i no tant en el durant. En els assaigs hi ha una pulsió de vitalitat que després no hi és a les funcions, i l’exercici de les funcions és reconstruir-la. El Quim té una funció molt així; ell és molt pur i molt neutre i al mateix temps s’atabala, és molt sensible. Amb ell em sento més fent d’amic que de company professional amb qui tens una relació més neutra. Amb ell, la meva funció és riure abans que diguin “acció!” per a construir una atmosfera, també per a mi mateix. Ell ha canviat la mirada del que fem a tot l’equip.

Parlem de la vostra relació amb les xarxes. A Instagram feu publicacions originals i inconnexes: vídeos fent pa, fotografies d’objectes quotidians… Per què?
—És intuïtiu. En el món dels actors, Instagram fa una funció de carta de presentació. Jo no ho utilitzo tant així, sinó com a via d’expressió i divertiment, un element creatiu. Totes les publicacions han de ser espontànies i sense artifici; si he de fer una fotografia d’un paquet de tabac, no el moc perquè li caigui millor la llum.

Als comptes d’Instagram dels actors estem més acostumats a veure fotografies d’ells mateixos, filmanet o de promoció.
—Quan ets més jove penses que t’has de vendre molt, però quan et fas més gran penses que si et volen comprar, ja et compraran… Faig un esforç per a no vendre’m. Intento estar més pendent d’allò petit i quotidià, parlar de coses profundes amb l’excusa de les coses fútils. Allò local és universal.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Roger Coma (@rogercoma)

A les xarxes també heu mostrat força preocupació per la situació del català. 
—Pateixo molt. Alguns catalans tenim aquesta càrrega que hem de salvar el català, i és horrible. Hi ha com un pes, una espasa de Dàmocles sobre el cap: “Fas prou per a salvar el català? Allista’t, jove!” És una mena de vocació, i com més gran em faig, més pateixo.

Us heu fet més militant?
—Sí, en sostenir la llengua. M’ha sabut greu que en un capítol del programa hem anat a Catalunya Nord i, tal com estava guionitzat, feia la sensació que no es considerava part de Catalunya. A tot l’equip ens sap greu, i em sap greu que m’hagi passat, perquè justament jo, que tinc aquest patiment i aquesta sensibilitat, que sempre sostinc el català a totes les converses, que salvo els pronoms febles amb els meus fills… M’agradaria demanar disculpes.

La defensa del català i de la independència l’heu feta tota la vida o hi ha hagut algun punt d’inflexió?
—De tota la vida… Sóc de Banyoles i allà t’adoctrinen des de la panxa. D’adolescent ja patia… Continuo patint, tot i que també es pot mirar d’una manera més eufòrica, perquè hi ha molta consciència i debat, es parla del tema. M’agrada molt el punt de vista de l’Enric Gomà, que diu que no siguem fatalistes amb la llengua. Diu que Catalunya pujarà en nombre d’habitants i, percentualment, baixarà el nombre de parlants. Però en termes absoluts caldrà mirar si es manté o no. També penso que, si fem propostes genuïnes i amb pes, més que transversals i multiplataformes, funcionaran. La llengua ha de ser una cosa viva, no ha de ser programada políticament. També pot tenir un suport polític, però ha de ser una cosa personal, i cada vegada sento més que tinc aquesta responsabilitat.

A El món a RAC1 una vegada vau dir: “El procés és un exercici de voler agradar molt. Volem la independència sense desagradar ningú”. És un dels problemes que té el moviment independentista ara mateix?
—Sí, sí, més que mai! Hi ha una exposició pública que fa que estiguem pendents d’una mena de judici que no existeix. Aquesta exposició patològica de les xarxes, que cada vegada agafa un auge més nociu, bloqueja qualsevol moviment. I l’independentisme és un moviment explosiu que no pot ser conciliador, no pot ser amable. És una oposició, una reacció. Però com que no volem quedar malament, fem una mena d’independència teòrica. En la nostra ment ens sentim independents.

En part és el “ni un paper a terra”.
—El “ni un paper a terra” ha fet molt de mal. Els catalans tenim aquesta cosa social de destacar poc, de voler parlar fluix. Després som cridaners, però pensem que parlem fluix. Fins que algú no ve reconegut del poble veí al teu poble no el reconeixes. Això passa a tot arreu, però aquí d’una manera força aguda, aquest no destacar. I s’ha de molestar algú, a la vida. Però això crec que ho aprens de gran i jo no sé encara si ho he après…

VilaWeb
VilaWeb

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies