Roger Casamajor (la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1976) protagonitza una de les obres més ambicioses de la temporada teatral, El barquer, escrita per Jez Butterworth i dirigida per Julio Manrique, al Teatre Lliure de Barcelona. És una obra que ens situa al nord d’Irlanda el 1981, moment en què bateguen amb força els Troubles. Un dia de final d’agost, mentre un grup de joves presos de l’IRA reclamen el seu estatus de presos polítics amb una vaga de fam que ja ha deixat víctimes mortals, a la granja dels Carney se celebra el dia de la collita. Un dia de festa que es veurà bruscament interromput per un esdeveniment inesperat.

Dinou actors de totes les edats possibles fan realitat una funció de tres hores que no es fa gens pesada, i que ha estat molt aclamada tant pel públic com per la crítica.

Aprofitem l’avinentesa per entrevistar Casamajor, un dels actors més consolidats del país, que fa quatre dècades que treballa incasablement en tota mena de projectes.

—Fa dues setmanes que heu estrenat. Com esteu?
—Cansat! És una obra molt exigent, cansa molt. Hem de vigilar molt amb la veu. Tot just tenim el primer contacte amb què és fer funcions cada dia. Tothom s’està regulant. Al començament vas amb tota l’energia del món, però després enténs que és una cosa que has de fer cada dia i a poc a poc et vas dosificant.

—Fora de l’escenari, com us cuideu quan teniu projectes tan exigents com aquest?
—Mira, ahir hi va haver partit del Barça i vaig mirar de cridar poc [l’entrevista es va fer l’endemà de la derrota del Barça contra l’Atlètic de Madrid]… No ho sé, procurar anar amb bufanda, no beure gaire, no forçar la veu… I fumar menys, cosa que no faig.

—Fumeu molt?
—Moltíssim, com un carreter! Però no puc deixar-ho. Sempre he fumat molt, de tota la vida. Però bé, no seria el pitjor dels meus mals…

—El barquer ens situa al nord d’Irlanda en ple conflicte polític, el 1981. En aquell moment éreu molt petit, en recordeu res?
—Jo sóc del 1976. No ho recordo, no. Però tinc uns altres referents de conflictes armats. A casa nostra mateix, per desgràcia. Vull dir, que no cal anar-se’n a Irlanda per entendre què hi passava. De fet, allà encara és un problema latent, molt viu.

—Us heu documentat gaire, per fer l’obra?
—Vaig veure En el nom del pare, per exemple, una pel·lícula esfereïdora. També va venir un expert en el conflicte irlandès que ens ho va explicar tot…

—Creieu que, en certa manera, els catalans podem ser més empàtics amb aquest conflicte?
—Evidentment, perquè nosaltres hem estat molt cardats moltes vegades, i encara ho estem. Per sort, no hem arribat a aquest nivell de violència –que no desitjo a ningú–, però el conflicte per la terra, per la llengua, hi és. És un conflicte, i nosaltres n’entenem molt bé les dues parts. De fet, aquí hi va haver Terra Lliure. No va arribar a ser com ETA, però ho hauria pogut ser… Però bé, jo no empatitzo mai amb cap conflicte armat, mai. Estic en contra de les armes. No puc entendre que una persona dediqui la seva vida a matar-ne una altra. No ho entenc. Entenc el conflicte, això sí, i empatitzo amb el conflicte, però no amb les armes.

—Fa trenta anys que us dediqueu professionalment a la interpretació, amb una carrera pràcticament ininterrompuda. No ho pot dir tothom…
—Trenta anys professionalment, però en realitat són molts més, perquè quan tenia catorze anys ja vaig apuntar-me a un grup de teatre. En realitat, són gairebé quaranta!

—Sou dels qui vau començar gràcies als Pastorets, oi?
—Sí! La meva professora de català del Col·legi Sant Ermengol, a Andorra, la Maica Manresa, em va donar un paper als Pastorets. Era un paper insignificant, d’aquells que no surten fins al final. Em tocava portar la mirra al rei. Vaig pujar a l’escenari i vaig dir: “Hòstia, tothom m’està mirant.” Va ser una sensació que em va agradar molt, i vaig voler repetir-ho. Després d’això, ja vaig apuntar-me al grup Somhiteatre, dirigit per Pere Tomàs. Vaig fer una mica de trampa, perquè només podies apuntar-t’hi si tenies més de quinze anys, i jo en tenia catorze, però vaig mentir, i va colar. Allà ja vaig començar a fer teatre a un nivell molt professional. Tot i que no cobràvem, hi havia molta exigència. Assajàvem, fèiem actuacions… Fins i tot vam anar a Fira Tàrrega! Vam anar per tot Catalunya. Era una companyia de tota la vida, ens ho fèiem tot nosaltres: carregar, descarregar, actuar, tornar cap a Andorra… I l’endemà, cap a treballar! Era dur, però molt satisfactori, perquè ens ho passàvem molt bé. Jo era molt jove i tenia moltes ganes de tot.

—La professió us ha obligat a haver de marxar d’Andorra. Quina relació hi teniu ara?
—Andorra és casa: és on hi ha la meva mare, els meus germans, els meus amics… També a la Seu d’Urgell, perquè part de la meva família és de la Seu i sempre m’hi he sentit molt vinculat. La vida lúdica, això de sortir a la nit, l’he feta a la Seu. Però sí, ja fa molts anys que sóc fora d’allà. Normalment, jo sóc d’on visc, i ara visc a Sant Pau d’Ordal, un poble fantàstic. Hi estic molt bé, allà.

—Un poble molt petit.
—Sis-cents habitants.

—No us agrada, la ciutat?
—No, no m’agraden, les ciutats. De fet, cada vegada m’agraden menys. No són llocs que estiguin fets per a mi. Hi ha molt soroll, molta gent… Em poso molt nerviós. Jo necessito pau i tranquil·litat. Tot i això, a Barcelona, hi vaig viure deu anys, eh? Però trobo que les ciutats no estan pensades per a les persones, són artificials. Necessito una mica de contacte amb la natura. I no vull dir que me’n vagi a passejar o a buscar bolets, no. Només veure la lluna, veure el dia que fa, veure tot el que passa… No pas estar enterrat en un carrer!

—La feina d’actor obliga a ser-hi força, a les ciutats.
—I tant! Per a mi és un esforç, viure on visc. Durant molts anys agafava la RENFE, però ara ja no. Vaig dir: “S’ha acabat”, i vaig començar a agafar el cotxe obligat, perquè no tinc cap més remei. Una hora per a anar, una altra per a tornar. Logísticament és complicat, però em compensa.

—Tornant a la vostra carrera: en aquests trenta anys, heu fet molt teatre i molt audiovisual. Heu aconseguit un cert equilibri entre aquests dos formats. Com ho heu fet, això?
—No dic mai que no a una feina. Si no treballo i em donen feina, treballo. No tinc cap mania. La cosa ha anat així sense pensar-ho gaire. És veritat que he tingut la sort que he estat en projectes molt interessants. Per exemple, El barquer és una passada, m’omple molt, però també n’he fet molts d’altres que no, que els he fet perquè eren feina. Aquest equilibri no ha estat gens premeditat ni conscient. Ha anat així. A més, vaig tenir dos moments de la meva vida en què vaig estar gairebé un any sense treballar, i en d’altres en què he tingut poca feina. Vas trampejant com pots. Ara sóc en un moment dolç, però tal com ve, se’n va. Ara ho aprofito i en gaudeixo. M’ho passo molt bé, però sé que la feina pot caure en qualsevol moment.

—Quins moments van ser, aquests en què no teníeu feina?
—Quan tenia uns trenta anys, més o menys. Ara n’he fet quaranta-nou. Als trenta va néixer el meu fill, i vaig estar un any sense treballar. Després, quan va néixer la meva filla, van ser nou mesos. I llavors he tingut molts moments en què he tingut molt poca feina i m’he hagut d’espavilar fent classes i fent quatre calerons com podia. La qüestió és fer bullir l’olla. La feina és feina i faig el que m’arriba. No he estat mai gaire selectiu, no m’agrada ser-ho. Bé, tampoc he pogut ser-ho, això per començar.

—Tampoc ara?
—Ara noto que tinc molta feina d’audiovisual i he de dir que no a moltes coses de teatre, perquè el teatre és molt exigent i molt cansat, i no dóna diners. És molt difícil, viure de fer teatre, molt. Has d’anar encadenant una obra amb una altra. Si no fas alguna cosa que et doni una mica de coixí i tenir un mínim de tranquil·litat econòmica… Si em surten coses d’audiovisual, encara que potser no m’interessen tant com les de teatre, em donen més tranquil·litat i em permeten d’estar un temps sense treballar i sense patir.

—Creieu que sou en un moment, a més, en què podeu arribar a ser referent per als més joves? Si més no, ser admirat?
—Ells em miren amb respecte, però me l’he guanyat. I jo a ells també me’ls miro amb respecte, eh? Vull dir, quan sortim a l’escenari hem d’anar tots a l’una, això és el que fan les companyies. Ells potser em miren així perquè tinc més experiència i, és clar, quan hi ha alguna cosa en què els puc ajudar, ho faig, igual que a mi m’han ajudat els meus predecessors. A El barquer treballo amb Imma Colomer, que per a mi és… Li faria una reverència! Vull dir, treballo amb una de les fundadores d’aquest teatre! El mateix que ells senten per mi jo ho sento per l’Imma.

—Fa poc, vau protagonitzar la sèrie La Mesías, tot un fenomen. Creieu que aquest projecte va ser un punt i a part en la vostra carrera?
—Aquest projecte va ser una passada. Per a mi, va ser una revolució. No només la sèrie en si, que ha estat una bestiesa, sinó perquè a partir de treballar amb els Javis he canviat la meva manera de treballar.

—Què voleu dir?
—Ara gaudeixo més de la feina, m’ho passo més bé, perquè em sento més capaç, més lliure… Crec que sóc més bon actor. Els Javis em demanaven que em llancés a la piscina, que m’oblidés del text. Treballàvem amb molta improvisació i això normalment no es fa, a l’audiovisual, perquè és una cosa que està molt tancada. El teatre també, però com a mínim tens un parell de mesos d’assaig. En canvi, equivocar-se davant una càmera és molt difícil, perquè són molts diners i tothom va molt a la seva. Els Javis em demanaven que m’equivoqués. Em va costar molt, fins que vaig fer com una mena de desconstrucció. Els meus texts, abans, eren una bogeria, m’anotava mil coses. Ara ho veig i dic, “estàs malalt”, perquè arribava a ser malaltís, no podia sortir d’allà. Vaig poder trencar aquesta cotilla i ara m’ho passo molt bé!

—Aquesta obsessió pel text és per una qüestió d’autoexigència?
—Sí. Sóc molt crític amb mi mateix i, alhora, l’ofici m’agrada molt, hi tinc un compromís. És que tampoc sé fer res més… Bé, toco el piano!

—De fet, teniu un grup de música de fa molts anys: Hysteriofunk. Quan us trobeu per assajar? Ells viuen a Andorra, oi?
—Dos viuen a Andorra i dos més a la Garriga. Ens trobem quan podem.

—Això vol dir que sempre toqueu les mateixes cançons?
—[Riu] No! T’imagines? Fa trenta anys que toquem. Som com germans.

—Tornant a l’ofici de ser actor: és dels pocs que, malgrat tots els avenços, encara manté l’essència del començament.
—Bé, l’audiovisual ha canviat moltíssim. Poder actuar amb una pantalla verda i imaginar-te que ets vés a saber on. Això abans era impensable! Quan vaig començar, les pel·lícules encara anaven amb carret. Posàvem una bossa negra perquè no es filtrés la llum, i apa! Feies una presa, o dues, tirant llarg, perquè era caríssim! Ara no. Com que les càmeres són digitals, pots estar rodant moltíssima estona. Per exemple, l’escena de l’ayahuasca de La Mesías va necessitar tres canvis de memòria de càmera de quaranta-cinc minuts cadascuna. Això abans era inimaginable! Però el teatre, és cert, conserva la puresa, que és el públic. Espero que això no canviï mai. Tot i que ara surten hologrames i coses d’aquestes. Vull dir que potser nosaltres no caldrem!

—No creieu que el teatre és una mica com la ràdio, que tothom es pensava que s’acabaria, però que, en canvi, resisteix tots els canvis i transformacions?
—Tant de bo! A la gent li agrada, el teatre. És una experiència colpidora, la funció pot remoure’t de moltes maneres. A més, és un espai de trobada, de llibertat… S’ha de mantenir. Però no, no; no ha canviat gaire, l’essència continua essent la mateixa que la dels grecs quan feien les seves obres clàssiques.

—El que sí que ha canviat són els hàbits del públic, especialment perquè ara sempre hi ha qui mira el mòbil durant l’espectacle…
—Els mòbils i els collons de rellotges! Has fracassat com a actor si algú que ha vingut a la funció mira el mòbil, perquè vol dir que no has pogut captar la seva atenció. Hosti, de debò has de mirar el mòbil ara? Si vols mirar-lo, surt! O ens n’anem nosaltres, però hi ha alguna cosa que no… Si has de mirar l’hora per alguna cosa en concret… Bé, ens podem imaginar mil històries, però el fet és que allà hi ha una persona que ha perdut la teva atenció.

—Us fa enfadar?
—Sí, em fa enfadar molt, també quan hi sóc de públic. Algun cop he tingut alguna esbroncada. Ostres, cada vegada queden menys espais on et reclamin aquesta atenció: el teatre, el cinema… És clar, ara estem acostumats a mirar les coses a casa i, a casa, pots aixecar-te, parlar pel telèfon… L’atenció és molt dispersa. Al teatre, no. Al teatre, hi entres, tanquen la porta i ja està, ja no hi pot entrar ningú més.

—Al cinema, si mires el mòbil, molestes la resta d’espectadors, però no faltes al respecte als actors. Al teatre, sí. Aquesta és la diferència.
—Sí, però és el que et dic: el respecte ens l’hem de guanyar. A El barquer he de dir que encara no he vist ningú mirant el mòbil. També és veritat que estic tan concentrat en el meu paper… Bé, l’altre dia en va sonar un.

—Això deu desconcertar molt.
—Moltíssim. És com si et petessin la bombolla, perquè nosaltres ens concentrem moltíssim amb el que fem i, quan ve una cosa exterior, desconcentra molt. Però bé, no matarem ningú, tampoc.