Quim Masferrer, ahir a Barcelona (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

En la setena temporada a TV3, ‘El foraster’ assoleix les millors xifres d’audiència, amb una quota de pantalla que supera el 23%. Part de l’èxit s’explica pel ritme i l’atreviment que hi aporta el presentador, Quim Masferrer. Ens trobem en un bar de la plaça de Francesc Macià mentre el temporal Glòria assetja molts dels pobles que ha visitat aquests últims anys. Mostra missatges de WhatsApp que bescanvia amb gent del delta i que va conèixer en les seves visites de foraster: ‘La meva carpeta d’amics ha crescut brutalment aquests set anys de “El foraster”.’ Parlem de l’esperit de poble, de la manera que té de connectar amb la gent, del Teatre de Guerrilla i d’un convidat inesperat, Albert Boadella.

El temporal Glòria us ha deixat arribar bé?
—Sí perquè visc aquí. Però estic preocupat, no només per la crescuda de la Tordera, molt a prop de casa els meus pares, sinó per tot el país, especialment pel delta. És una terra que m’estimo molt.

Hi heu enregistrat dos programes de ‘El foraster’, als Muntells i al Poblenou del Delta.
—Amb el delta em va passar una cosa. Jo ja el coneixia abans d’anar-hi amb ‘El foraster’, però fent el programa em vaig adonar que no el coneixia. El coneixia perquè hi havia anat a fer un arròs i a mirar flamencs. I quan en vaig conèixer la gent, amb el programa, vaig dir: ara sí que us conec! I hi tinc un vincle molt directe. Jo que sóc del Montseny, de la Catalunya interior, i per mi el delta és la part més exòtica del país. Aquella llum, aquella planura… Hi tinc una debilitat, sobretot per la gent.

Com la descriuríeu?
—A Catalunya tots som molt diferents i és molt difícil de generalitzar perquè es pot constatar que allà on vius, els elements geogràfics i climàtics et condicionen el caràcter. Això és així. A l’Empordà són  esventats per la Tramuntana; al Pirineu hi fa molt fred i per això potser la gent és més tancada, perquè no es fa tanta vida a fora; i al delta hi ha gent més oberta per la llum que tenen, per la bonança i perquè les portes de les cases són obertes. Coi, gravant ‘El foraster’ al delta no te n’adones i ja ets al menjador d’una casa sense ni tocar al timbre. A casa meva, a Sant Feliu de Buixalleu, abans algú no entri al menjador de casa li fem un test: qui ets, d’on véns i què hi fots aquí. Al delta són gent molt oberta, molt salada i molt agraïda. Hem de reconèixer que per part de l’administració han estat abandonats; aquesta ‘Catalunya insòlita’ –marca cultural amb què es feia promoció turística de la zona– que es van posar ells mateixos, té molt sentit. Espero que ara, amb tot això que passa, la poca cosa que puguem fer la gent estiguem a l’altura. Sobretot l’administració.

Esteu en contacte amb la gent que entrevisteu?
—Sí, jo faig amics amb el programa. Mira, missatge rebut ara mateix: ‘Quim, gràcies per haver pensat en nosaltres. A mi m’han caigut alguns arbres de casa, però la part que quedarà molt afectada del delta és la zona de l’illa de Buda. Una abraçada, Quim.’ I m’envia una foto d’un dels arbres que li han caigut. Això és a la zona del Trabucador.

No sou l’estrella televisiva que aneu allà on us diuen, enregistreu i a reveure?
—Estrella? Jo sóc fill d’un pagès i d’una cuinera de Sant Feliu de Buixalleu que em guanyo la vida com bonament puc.

Però podria ser una actitud.
—Hòstia, jo vull creure que si el programa ‘El foraster’ funciona és perquè és de veritat. Perquè quan parlo amb la gent, és perquè m’agrada parlar amb la gent; i perquè tinc la sensació que parlant amb la gent aprenc moltes coses i m’enriqueixo. La meva carpeta d’amics ha crescut brutalment en aquests set anys de ‘El foraster’. I fer veure que m’agrada la gent no sabria fer-ho. Hauria de ser molt bon actor, cosa que no sóc, per a arribar aquest extrem.

Què hi fa un home de la Selva profunda vivint a la gran ciutat?
—És això que té l’amor, que et fa fer bestieses. La meva parella és urbanita, és d’aquí baix, treballa a Catalunya Ràdio i tenim una filla que va a l’escola aquí. De manera que per qüestions logístiques vàrem decidir que jo venia a viure aquí baix. Però de totes maneres tinc un vincle molt directe amb Sant Feliu de Buixalleu, perquè hi tinc els pares. I m’agrada molt pujar-hi.

A Barcelona per amor.
—Sí. Però que quan l’amor s’acabi fotré el camp, perquè ens entenguem [riu].

El fet de ser de Sant Feliu de Buixalleu us ha ajudat a connectar més ràpidament amb la gent que entrevisteu?
—Sí, segurament. Això no vol dir que un presentador de ciutat no pugui tenir la seva versió del programa. I d’èxit, alhora. En el meu cas, com que pretenc que tot sigui molt de veritat, faig molt ús del meu caràcter. He crescut en un poble, el meu pare és caçador, el meu pare és pagès, conec els seus amics, i això forma part del meu aprenentatge vital. I tot això són recursos que faig servir sempre. I ser d’un poble petit, et permet d’entendre com s’estructuren els pobles petits, la cautela amb què has d’entrar-hi. Un dels grans consells per a fer ‘El foraster’ me’l va donar el pare.

Quin?
—’Vés als pobles a aprendre, no a ensenyar.’

No donar lliçons.
—Sí. I ho afino una mica perquè el meu pare és més directe. Probablement em va dir: ‘Si vas amb ganes d’ensenyar, t’engegaran a la merda.’ Aquest és el consell d’un pagès, que coincideix que és el meu pare, i no me l’ha dit ningú del món audiovisual ni que té una àmplia experiència en prime time.

Aquesta temporada el programa té una quota de pantalla mitjana de més del 23%. Per què creieu que desperta tant d’interès el programa?
—A vegades sembla que les entrevistes només es poden fer a gent que sortim a la tele, que ha publicat un llibre o que han marcat un gol. Perquè és això que interessa, la banda de música que acaba de publicar un disc o l’autor que publica tal llibre. I jo crec que no. Tot això és molt interessant, però allò que ens pot explicar la gent que no coneixem, gent anònima, també ens interessa. I amb ‘El foraster’ es constata. Es nodreix només de les experiències vitals de la gent que em trobo i que decideixen de compartir amb nosaltres. I pot ser una història d’amor, una història de feina, un desengany, una alegria, una pena, un problema…

L’última que us ha passat?
—En l’últim programa un pastor em demana si pot recitar un poema que li va ensenyar un pastor de l’Empordà que es va morir fa poc. El Pere no el coneixia ningú i va fer un homenatge preciós. La clau d’El foraster’, doncs, és el fet de compartir les històries i creure que interessen.

On us agradaria de fer un ‘Foraster’? Encara que sigui impossible.
—Doncs mira, us en diré dos, de llocs. Un seria el meu poble, Sant Feliu de Buixalleu, però no ho puc fer perquè no seria foraster. Per tant, la regla número u d’aquest programa no es compliria. M’encantaria no ser el fill del meu pare i poder-lo entrevistar; no conèixer el batlle, en Josep, que és un bon amic, i poder-lo entrevistar sense que fos amic meu. Sé que és molt boig, però ho he pensat moltes vegades. Fer un ‘Foraster’ sense ser jo.

I l’altre?
—Això encara és més boig, però és possible. A Oimiakon.

On?
—A la Sibèria, el poble més fred del planeta. Té quatre-cents habitants. Mira. Ara hi tenen -43º. Acollonant.

[Mostra la temperatura d’Oimiakon amb una aplicació del mòbil.]

Aneu-hi, però no sé si hi trobareu gent pel carrer…
—L’equip del programa sap que m’agradaria anar-hi perquè cada dia miro la temperatura que hi fa. I quan sortim a gravar i algú diu que té fred, trec el meu mòbil: ‘Vine cap aquí i sabràs què és el fred.’

Quin és el moment més emotiu que heu viscut aquestes set temporades?
—És que n’hi ha tants… Mira, la prova que aquest programa és de veritat, són la gent que ens ha deixat durant aquest temps. Jo he anat a enterraments i he casat gent de ‘El foraster’. Recordo la Cinteta i en Miquelet de Benifallet, que ens van regalar un ball al menjador de casa seva. Era la cançó ‘Para que no me olvides’, del Llorenç Santamaría. Va ser el primer programa que es va emetre de ‘El foraster’. I l’any passat vàrem fer un Benifallet cinc anys, on anava a visitar tota la gent que havia participat en el programa. En Miquelet ja estava molt malament, però vaig poder parlar amb ell i emetre-ho. Al cap de dos mesos ens va deixar. És un record maco, i demostra que ‘El foraster’ és una experiència que es grava.

Us preocupa restar encasellat?
—Sempre he estat molt temerari, no penso més enllà. Penso en el moment present. Què pot passar, que d’aquí a deu anys em vegin pel carrer i diguin: ‘Mira, aquest és aquell de “El foraster”‘? Tant se me’n fum. Hi ha una cosa que m’agrada molt d’aquesta professió, i de fet és per això que vaig voler dedicar-m’hi, que és tenir la sensació de llibertat absoluta. Des de dalt d’un escenari pots dir el que vulguis. I en certa manera, que aquesta llibertat quedi coartada pel que em passi d’aquí a uns anys o pel que diran els altres, a mi em minva la llibertat, que és el motor que em fa dedicar a això. I us diré una cosa, no em sembla malament que d’aquí a uns anys em diguin ‘foraster’. ‘Aquest és el que feia un 27% de share?’ [riu].

Ara no descobrirem el vostre sentiment independentista, però teniu constància que això us hagi tancat portes?
—Ni puta idea. M’importa una merda si ser independentista em tanca portes. Seria incapaç de ser un independentista camuflat. Tornem a parlar de la llibertat. No em sentiria de gust deixant de dir la meva perquè això em pugui condicionar. Segurament que m’ha tancat portes, però jo no vull que cap regidor deixi de contractar ningú per la seva ideologia. Hem de fer prevaler el talent. Mira, un dels meus grans referents és Albert Boadella. Jo vaig descobrir i estimar aquesta feina gràcies als Joglars d’Albert Boadella. Recordo que plorava veient el seu espectacle ‘El Nacional’ al Teatre Municipal de Girona i vaig dir: vull fer això.

Us coneixeu?
—Sí, l’Albert ha vingut a veure espectacles meus. Jo he assajat a la cúpula dels Joglars perquè el darrer espectacle me’l va dirigir en Ramon Fontserè. Ulls negats de poder assajar allà. Perdoneu, els Joglars és la companyia de teatre privada més antiga d’Europa! Ja us ho dic, i li ho he dit a l’Albert, estimo aquesta feina gràcies al seu talent. I m’encanta poder-vos dir això que us dic.

Sempre he pensat que és gairebé un secret d’estat la dissolució de Teatre de Guerrilla. Per què us vàreu separar?
—Això és la vida. Tots són cicles. Crec que va ser una decisió intel·ligent. A vegades considerem com a meritori el fet de durar, i és una cosa que no he entès mai. Allò que diuen: ‘Aquests fa trenta anys que estan junts.’ Però estan bé? Perquè a mi el que m’interessa és si estan bé. ‘Doncs no, no es poden ni veure.’ I després de dotze anys, que són molts anys, vàrem creure que volíem que ens passessin coses noves a la vida. Senzillament això. Però sé que sóc hereu d’aquella època, i el que han fet en Carles i en Rafael també. És que vàrem fer una irrupció molt gran en el panorama teatral català. Però ens havien de passar coses noves i si no, ara no faria ‘El foraster’.

I va ser un trencament dolorós?
—Els trencaments sempre són dolorosos. Deixes enrere passat i fan por, perquè surts d’aquell concepte que fa tanta ràbia que és la zona de confort, però és cert. Però ja us ho dic, va ser encertat.

Com les vau entomar, les crítiques pel piulet que va fer el programa, que deia que Llívia era envoltada de territori francès?
—A veure, a les xarxes socials estic curat d’espants i sempre ho relativitzo tot molt. Llívia és un poble català dins la Catalunya Nord. D’acord. Però en una administració francesa. Llavors, com ho arregles? Quedaràs malament segur amb algú. Imagineu-vos que dic que sóc a Puigcerdà, Espanya. Aquí ja me la fotran. Travesso la frontera, però aquí ja me la tornen a fotre perquè hi ha gent que no considera que sigui una frontera, tot i que hi ha una frontera política. Entro a la Catalunya Nord, però també me la fotran, perquè hi ha gent que es considera francesa. Com ho fem? Jo entenc que algú se sentís molest. Aquí continuem essent Espanya i a vegades ho eludim; doncs també hauríem de saber fer això amb els catalans de Catalunya Nord. Us diré que el meu compte de Twitter és Quim Masferrer, Sant Feliu de Buixalleu, Països Catalans.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb