Pasqual Tirach: “Tinc esperança que amb el Paraulògic els alumnes comprendran que el català pot sortir de classe”

  • Parlem amb Pasqual Tirach, un dels professors que han impulsat la Lliga Escolar del Paraulògic a Catalunya Nord

VilaWeb
Laura Gállego Marfà
28.01.2024 - 21:40
Actualització: 01.02.2024 - 18:25
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Més de dos-cents alumnes entre catorze anys i divuit de deu col·legis i instituts de Catalunya Nord participen aquest mes de gener en la primera Lliga Escolar del Paraulògic. La iniciativa va sorgir de l’empenta i les ganes de tres professors de català, que van veure en el joc una eina útil per a ensenyar la llengua i també per a provar de fer sortir el català de les quatre parets de l’aula i que els joves el comencessin a veure com una llengua d’ús. I la idea sembla que va ser encertada, perquè Pasqual Tirach, professor de català i un dels impulsors de la lliga, ens explica en aquesta entrevista que uns quants alumnes s’hi han ben enganxat i fins i tot hi han implicat la família. Per tirar-ho endavant, VilaWeb i aquest grup de professors hi han treballat conjuntament.

A la final de la Lliga Escolar, que es jugarà el 5 de febrer a l’auditori de la Universitat de Perpinyà, no solament hi participaran els finalistes, sinó que tots els alumnes que hi han jugat també hi assistiran de públic, per donar suport als seus companys. Serà presentada per Laura Bertran, periodista de Ràdio Arrels i futura corresponsal de TV3 a Catalunya Nord, i Pau Vidal, filòleg i autor dels Minimots. Els guanyadors rebran diversos premis, amb la participació de la Llibreria Catalana de Perpinyà, les Edicions Trabucaire, la Plataforma per la Llengua, Òmnium Catalunya Nord i la Casa de la Generalitat de Perpinyà.

Parlem amb Tirach sobre les primeres fases de la lliga, però també de la situació del català als col·legis i instituts de Catalunya Nord i dels resultats de les proves PISA.

La primera Lliga Escolar del Paraulògic ha sorgit a Catalunya Nord per l’empenta i les ganes d’uns quants professors. Vós sou un bon jugador del Paraulògic i n’heu estat un dels impulsors. Com va sorgir la iniciativa?
—Com a jugador del Paraulògic diari, quan van proposar de fer la lliga dels Països Catalans m’hi vaig apuntar. I veient com funcionava i l’interès que tenia del punt de vista pedagògic, de fet, perquè el lèxic és un aspecte que treballem a classe, el dia de la final de Catalunya Nord, amb els organitzadors i, en particular, amb el creador del joc, vam decidir que seria una bona oportunitat d’intentar crear una lliga escolar. Ho vam fer amb tres professors, entre els quals dos que vam participar en la final, i l’ajut tècnic de l’equip del Paraulògic. Que surti de Catalunya Nord potser és perquè nosaltres estem molt atents a qualsevol iniciativa que pugui desenvolupar la llengua catalana i el Paraulògic ens va semblar que era una bona oportunitat.

I sembla que ho ha estat.
—Sí, l’experiència ens ha ensenyat que sí que era una bona idea. Hi han participat deu col·legis i instituts, amb més de dos-cents alumnes. De fet, és bastant, perquè a Catalunya Nord l’ensenyament de català és optatiu, tampoc no hi ha gaires alumnes que estudiïn català, i a segons quines classes n’hi ha uns quants, molts, que estan entusiasmats i que juguen ara al Paraulògic diari. No pas només a l’escolar, a les tres fases selectives que hem fet aquí, sinó que juguen al Paraulògic normal. N’hi ha molts que s’hi han enganxat.

A partir de la idea de fer la Lliga Escolar, com vau engrescar la resta de col·legis i instituts perquè hi participessin?
—Tenim una petita experiència de jocs col·lectius, ja fa anys que fem un torneig de Scrabble en català i també un torneig de debats ciutadans en català. Podem dir que els col·legues hi estan acostumats, ja es poden esperar tenir noves sorpreses, i aquesta n’era una. Els vam explicar les regles del joc, els en vam donar l’adreça perquè el provessin i amb això n’hi va haver prou perquè s’hi engresquessin. Contràriament a l’Scrabble, no hi ha hagut menester de fer tallers a les escoles a ensenyar com s’hi juga ni mostrar estratègies; han entès de seguida com s’hi jugava i ja està.

Abans dèieu que hi ha pocs alumnes que estudiïn català a Catalunya Nord. Els centres que hi han participat quin model lingüístic segueixen? Són bilingües o tenen el català d’assignatura optativa?
—Hi ha de tot, uns quants de bilingües i uns altres que no són bilingües, només assignatura optativa. A l’hora de fer la final no considerarem pas el mode d’ensenyament sinó l’edat, o sigui, els més joves jugaran la primera final i els més vells, la segona. Evidentment, pot semblar injust perquè hi haurà alumnes que tenen més hores de català i alguna assignatura en català que jugaran contra alguns que no en saben tant, però hem decidit fer-ho per edat.

A l’hora d’adaptar el joc per fer la lliga amb alumnes, com ho heu fet? També heu comentat que el Paraulògic era útil com a eina pedagògica.
—Sí, ho hem enfocat amb la idea de treballar els derivats, és a dir, les paraules de la mateixa família amb prefixos i sufixos. Per això hem demanat als creadors d’inserir lletres que vagin bé, com per exemple D-O-R-A, que permetia de fer derivats en -dor o -dora, i a la segona fase hi havia E-R, que també permetia de fer paraules derivades amb sufixos. Fins i tot hi havia D-E-S, el prefix des-. I abans de fer la lliga, uns quants professors havien treballat específicament la lliçó de la derivació. Això els obliga a desenvolupar al voltant d’una arrel totes les paraules possibles.

I com ho han viscut els alumnes? Dieu que n’hi ha uns quants d’enganxats.
—Tothom ha descobert el joc gràcies a la lliga, n’hi ha uns quants que s’han acontentat de fer-lo el dia de la fase eliminatòria, però, encara que sigui només això, se’ls veia molt engrescats. Pensa que també hi ha el costat competitiu, que hi ajuda. Les ganes de puntuar més que el company, i fins i tot si podem puntuar més que l’altre institut. Tot això els ha fet jugar i n’hi ha uns altres que hi són ben bé enganxats.

Quan hi jugaven, les paraules les coneixien o els han sorprès? N’han anat descobrint de noves?
—El Paraulògic et fa aparèixer la definició del mot que encertes, i llavors han passat dues coses: la definició a vegades els permetia de trobar més mots, que no haurien pensat, un sinònim amb les mateixes lletres, i a vegades també la sorpresa era de veure que a partir d’un mot que coneixien, per atzar, potser –perquè és això, també, el Paraulògic, anar picant les lletres a l’atzar a veure si formes un mot–, els sortien paraules poc ordinàries, però que valen punts, i hi ha hagut una mica de descoberta. Després de cada fase he repassat amb ells els mots que havien trobat i les novetats que havien descobert.

Justament, fa uns quants anys ens vau explicar que els alumnes veien el català com una llengua de l’escola i que era difícil de treure-la de l’aula perquè després entre ells parlaven en francès. Creieu que eines com aquesta, o com els jocs i concursos de debats que abans comentàveu, poden ajudar a trencar aquesta barrera?
—Totalment. A més de fer lèxic, l’objectiu és justament això, que tinguin una activitat en català fora de l’escola. La situació no ha canviat, el català és sempre una llengua d’escola, però amb aquests que s’hi han enganxat, que hi juguin durant el trajecte en autobús o al pati és una gran victòria. De fet, era l’objectiu primer, perquè el lèxic el podem treballar sense el Paraulògic, però la idea era fer-los viure un joc modern, de moda, a fora de l’escola. I ha funcionat en part. No diria pas que tots els alumnes s’hi han enganxat, però, aquests que ho han fet, per nosaltres és una victòria.

Amb eines com aquesta també creieu que els alumnes poden fer arribar el català a les famílies?
—Sí, i tant. Un col·lega m’explicava que veia que els infants demanaven als pares a veure si els podien ajudar o els ensenyaven la seva puntuació. Crec que sí que pot entrar a les cases. I ara amb la final potser serà més impressionant, perquè hi haurà uns dos-cents alumnes reunits en un auditori i ara veuran, els de la meva classe, que són poquets, tots aquests companys que hi han jugat i que són engrescats per aquest joc. Tinc esperança que també comprendran que el català pot sortir de classe, que són més de quatre gats, i que els joves parlen català.

Com serà, la final?
—Fins ara, a les tres fases, els alumnes jugaven a l’hora de classe de català i això permetia de determinar els quatre finalistes de cada classe. El dia de la final tothom anirà a la universitat, a l’auditori; els finalistes de cada classe més el públic, que hi donarà suport. I ho farem en dues fases. La primera fase, la dels més petits, és a dir, l’últim any de col·legi i el primer d’institut, durarà la primera hora; i la segona hora serà la dels de segon any d’institut i tercer any d’institut, a més d’uns quants estudiants de la universitat que també hi han participat i els integrarem en aquesta categoria. Però el joc serà diferent. Hem decidit de seguir el mateix esquema que la Lliga dels Països Catalans, és a dir, que al final ja no es tracta de saber qui marca més punts amb més paraules, sinó que hi haurà endevinalles, hi haurà proves de rapidesa i d’altres menes. La final serà animada per Laura Bertran, que és presentadora de Ràdio Arrels, futura corresponsal de TV3 a Catalunya Nord, i Pau Vidal.

Vós que sou professor de català d’ençà de fa anys, com veieu la salut de la llengua a l’escola i entre el jovent?
—El que ha canviat, en general, és l’ús del mòbil, amb menys lectura i menys interès per la resta. I com que al mòbil hi ha poca cosa en català, això no hi pot ajudar gens. L’altra cosa que és un obstacle a incitar els alumnes a estudiar català és una nova reforma del batxillerat, que ha fet perdre valor a la nota final del català. Fins ara, amb una bona nota de català et podies salvar d’un batxillerat una mica fluixet. Ara, em sembla que el català representa un 10% de la nota, i ja no serveix. No hi ha l’incentiu que hi havia abans i això no incita l’alumnat a venir a estudiar català.

A escala més general, després d’atacs contra el català, per exemple als plens municipals, com veieu la salut de la llengua a Catalunya Nord?
—És difícil. No tinc pas cap eina per a analitzar-ho. En general, quan ens ataquen, sovint resistim. Hi ha una revifalla del català. Això dels plens potser no era pas un atac prou violent per a mobilitzar la gent. Hi ha també potser una decepció pel que va passar al sud, al Principat, vull dir, que ha fet perdre una mica d’empenta. És difícil de dir quina és la situació. Hi ha pocs canvis, hi ha poc accés, hi ha poc contacte amb el català. Ara a la televisió pública n’hi ha una mica més. A la ràdio també. El diumenge, em sembla, hi ha una hora de català. Pot semblar ridícul, però per nosaltres és molt.

I com a docent, com heu viscut la crisi que han originat els resultats de l’informe PISA? Què creieu que s’ha fet malament i què caldria fer per millorar-los?
—El meu cavall de batalla, cada cop que parlem del tema, són els horaris. Els horaris a França són una catàstrofe. Els alumnes comencen a les 8 del matí, i acaben a les 6 del vespre, sense comptar que molts han de prendre després l’autobús per anar a casa seva, i els professors donen molts treballs per fer a casa. Vull dir, em sembla que els alumnes a partir de les 3 de la tarda ja no t’escolten; en tot cas, no tenen capacitat de concentració, i cap moment lliure per a fer esport, o música, o una activitat cultural fora de la rutina. I a França aquest és un dels problemes. I quan parles als directors o als administratius, no ho entenen. És senzill, cal mirar els països veïns, i molts, si no tots, acaben a les 3 de la tarda.

Els alumnes acaben saturats?
—Sí, és clar. No tenen res per a esplaiar-se. A més, a França hi ha una rigidesa en l’ensenyament. A ningú se li acut d’aixecar-se de cadira per anar a tirar un paper a la paperera sense demanar permís. És molt rígid. I queden asseguts tota l’estona. No hi ha una didàctica de moviment, de participació activa. Això també em sembla que és un problema. Si ho comparem amb el que es fa al Principat, o amb les bases de Montessori, per exemple, o el que es fa a països escandinaus, allà és molt més natural, podríem dir.

Justament al Principat una part de la crítica que hi ha hagut pels mals resultats ha estat per l’ensenyament per projectes… 
—Sí, ho entenc. Aquí també hem de treballar per projectes. I, efectivament, és menys sistemàtic, podríem dir, perquè costa més de seguir l’alumne, els seus progressos. A més, si treballen en equip, és encara més complicat de valorar el treball de cadascú. Això també ho entenc. Però potser hi ha un punt entre el curs magistral i sempre projectes.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any