Melcior Comes: “Ser un escriptor en català és totalment heroic”

Després del gran èxit de Tots els mecanismes (Proa), Melcior Comes (la Pobla, Mallorca, 1980) publica amb la mateixa editorial L’home que va vendre el món, un llibre que narra la vida de Simó Diarte, un publicista que treballa en la campanya electoral de Rosa Dorca, candidata a la batllia de Barcelona d’un partit populista amb un discurs elitista i anti-immigració.

Aprofitem l’entrevista per parlar amb l’autor de l’auge dels discursos d’extrema dreta, de com la gentrificació i turistificació elimina qualsevol rastre d’identitat i de les crisis socials actuals, com la del periodisme i la de la literatura.

—Després d’unes quantes novel·les ambientades a Mallorca, recupereu Barcelona com a escenari de L’home que va vendre el món, però no és ben bé la Barcelona actual…
—No, és una Barcelona en un present estrany, alterat, alternatiu. Un present que, en el fons, busca que sigui una accentuació i una caricatura del que tenim ara. Això de fer canals és més que res perquè sentia que molta gent deia que el futur de les grans ciutats era abocar-se al turisme i ser com Venècia. Pensava: “Si ha de ser com Venècia, i ja fem coses com les de la Fórmula 1, doncs que ho sigui!”

—És la Barcelona del futur que us imagineu?
—Crec que anem cap aquí, sí. Evidentment, no hi haurà canals navegables, però sí carrers tancats al trànsit abocats al consumisme. No serà una ciutat per a viure ni perquè la gent hi visqui amb els seus fills, perquè la gent ja no en té. Hi ha més gossos que nens!

—És un llibre on es retrata molt bé el context actual. De totes les crisis socials i econòmiques que hi ha, quina és la que més us preocupa?
—Moltes! Per exemple, la crisi de la identitat col·lectiva i que Barcelona sigui una ciutat sense identitat. També la crisi d’identitat individual basada en la capacitat de ser constant i de tenir l’atenció posada en les coses. Això va desapareixent, és com si tothom fos aquí i en una altra banda alhora. Tothom està una mica esqueixat, i aquesta crisi em preocupa, perquè també deriva en una crisi política. Si la gent no és capaç de pensar, de reflexionar, de sotmetre’s a discursos crítics, d’aturar-se a pensar què és veritat i què no, hi ha gent que se n’aprofita.

—En aquest sentit, sou una persona pessimista?
—Bé, crec que costarà molt de remuntar. La gent se’n va adonant, de moltes d’aquestes coses, igual que fa en Simó, el protagonista. Però s’ha de tenir esperança. El missatge de la literatura sempre és dir que hi ha opcions.

—I fer una literatura compromesa?
—Sí, això forma part del risc. Fer una literatura sense risc és el més senzill. Et pot limitar la farsa, la sàtira, però si vols fer una altra mena de literatura, has de jugar-te-la un poc més.

—En Simó Diarte és un expert en comunicació i publicitat que treballa per a Rosa Dorca, una candidata a la batllia de Barcelona d’un partit populista. Per què vau decidir de definir-lo com a “populista” i no d’extrema dreta o neofeixista, per exemple?
—Jo crec que hi ha una diferència notable entre el que ens passa ara i el feixisme. Aquest és el populisme pre-feixista: pot derivar cap al feixisme o no. Als anys vint hi va derivar, però ara no ha de ser necessàriament així. Pot limitar-se a ser un tipus de discurs polític que busca acaparar el poder, guanyar eleccions i dir que farà coses que després seran fum. Enganyar tanta gent com puguin, com sempre han fet. És d’extrema dreta? Bé, té un discurs anti-immigració i elitista, però també un d’anti-polític que comparteix amb el populisme d’extrema esquerra. Es tractava de demostrar el que passa a Itàlia, a França i aquí.

—Amb qui us heu inspirat per a construir el personatge de Dorca?
—Amb personatges que van des del trumpisme fins al peronisme. Tot aquest tipus de discursos. Tot això sona igual pertot, també aquí, amb les connotacions pròpies que té dins el debat identitari que tenim a Catalunya i Espanya.

—Falten discursos robustos que rebatin els arguments populistes, o ja hi són?
—Hi són. Si no sonen més fort és perquè la gent no està disposada a sentir-los. Són els altres, que són seductors i cridaners. Quan se’ls ha de rebatre, se’ls rebat amb dades, i les dades a vegades són escabroses de considerar, de debatre… És un discurs que demana una certa racionalitat per a debatre’l, perquè t’has de posar a matisar, a argumentar… Buf! Quan comences a fer-ho, ja t’han colat un altre titular, un altre mem, una altra foto… Encara que el debat de la raó tingui totes les de perdre, no el podem abandonar, perquè, si no, t’acabes transformant amb un pallasso com ells.

—Parleu de la raó. Al llibre hi surt aquesta frase: “El món s’ha tornat boig, un seguit d’idees infeccioses estan matant el sentit, no comú, sinó qualsevol mena de sentit.”
—Ho diu Ms. Boho, un personatge que s’encarrega de fomentar un cert racionalisme en un context en què les coses més racionals s’han de divulgar a través d’una societat secreta que creu amb els fets reals. Bé, hi ha una certa crisi del sentit comú, però que t’hagi fallat el rellotge no vol dir que ara puguis començar a mirar el cel i endevinar quina hora és. El rellotge falla i fallarà, però és que l’alternativa és una bogeria!

—És com si ara hi hagués veritats i fets interpretatius, com ara, el genocidi a Gaza, que tot i veure’l en directe cada dia, encara hi ha gent que nega que passi.
—Jo no nego que hi hagi un genocidi, perquè hi ha autoritats com l’ONU que utilitzen aquest terme, però si Rússia envaeix Ucraïna i mata tres mil civils, per què no ho qualifiquem de genocidi, també? Si a Barcelona, entre 1936 i 1939 van morir cinquanta mil civils, per què a mi mai m’han parlat de genocidi? Per què allà és un genocidi i en altres bandes no? Per què no utilitzem aquesta categoria per a tot?

—Potser per a no banalitzar-ho?
—Per què ho banalitzem? Si tu dius: “Mira, en aquest poble el feixisme va carregar-se dues-centes persones.” Què passa, que són massa poques, per a dir que és un genocidi? A Ucraïna són milers de morts, però són massa pocs per a dir-ne genocidi? Quan s’aplica, el barem? I, encara que ho diguem amb finalitat propagandística, ho diem per parar-ho! Hi ha una guerra i s’ha de parar, perquè està morint gent! Digues-li genocidi o digues-li guerra horrorosa, però això s’ha de parar. Encara hi ha molta gent que mor en guerres horroroses. Encara hi ha molts nens que moren en guerres horroroses!

—Al llibre, la Mita, la filla del Simó, lluita per trencar amb aquests discursos populistes de què parlàvem. Teniu esperança en el jovent?
—Evidentment, sempre hi ha un relleu generacional de gent intel·ligent i de gent conscienciada, però també hi haurà un relleu de gent radical de l’altra banda. Qui són els qui difonen els discursos d’extrema dreta i els qui més hi simpatitzen? Els joves. Són els qui menys creuen en la democràcia. Serà un relleu generacional molt polaritzat, com sempre n’hi ha hagut.

—Sempre? Creieu que la vostra generació també era així?
—No, jo crec que no, perquè no hi havia xarxes socials, que són les que ajuden a polaritzar els discursos i fer bàndols. Això no passava, no.

—Una altra frase: “Hem preferit el nostre benestar personal al col·lectiu.” Quines conseqüències ha tingut, això? Parlant de generacions: hi veieu gaire diferència amb les coses que demanava la vostra generació de les d’ara?
—La meva generació va viure un cert desencís del discurs d’esquerres. Se’l va veure fracassar i es va veure com tornava la dreta. Era el temps d’Aznar. Es va veure que tot allò que havia format un cert ideal d’esquerra socialdemòcrata queia, era una farsa. Alhora, des del catalanisme es va arribar a un topall, com si ja no hi hagués res més a fer. Aleshores es van inventar el procés. Van dir: “Què es pot fer, ara? L’autodeterminació.” I mira, tampoc va acabar de funcionar. Hi ha hagut un desencís molt fort, amb tot plegat. Hi ha hagut un trauma. I per això, després del fracàs en l’àmbit col·lectiu hi ha hagut un replegament en l’àmbit personal. A això, s’hi afegeix l’ànsia de tota una generació, la nostra, de tenir les seves pròpies propostes polítiques i que tampoc en sortís res de gaire profit. Però em sembla que a totes les generacions els passa: un cert idealisme que acaba topant amb els límits de la realitat.

—En un moment del llibre, el cap d’en Simó li diu: “Tu concentra’t, només has de trobar la frase.” És la frase que publicitarà la campanya electoral de Dorca. La política ha quedat reduïda a això: a eslògans publicitaris?
—A la comunicació, que en diuen ara. No és tan important què fas sinó com ho comuniques. I tot és imatge, tot és fer arribar el missatge a les persones que interessen, com es pot vendre, què se’n dirà, què en diran els titulars, què podem aprofitar… Per exemple, amb això del genocidi a Gaza, si es pot aprofitar per no parlar d’una crisi de partit o de corrupció, doncs mira, m’apropio d’un gran daltabaix col·lectiu per fer política, fer declaracions i lluir un determinat perfil que oculti altres coses que hi ha darrere. I et passes tot el dia enganyant la gent amb una causa absolutament moral i legítima, sense fer-ho per raons morals ni legítimes.

—En aquest sentit, en Simó té una forta crisi professional: es ven a una causa que va en contra dels seus principis.
—És una cosa que ens passa a tots. Contínuament estem debatent-nos. On escrius? Per a qui publiques? Contínuament et demanes si no deus donar corda a coses que van contra les teves conviccions.

—Al llibre introduïu elements d’un thriller per a fer una segona trama. Què us semblava que podia aportar a la novel·la?
—Era una manera de fer que el personatge s’encarregués de saber què hi ha darrere de tot plegat. Quan es troba el cadàver al maleter del cotxe de campanya de la Dorca, no sap fins a quin punt és una mena d’al·lucinació, i això fa que es posi en contacte amb un periodista de veritat perquè ho investigui. Ell fa la feina que hauria de fer el propietari d’un mitjà de comunicació, que és posar diners damunt la taula perquè els professionals de la informació facin periodisme, no conformar-se amb el que digui l’altre en una roda de premsa. Això és la crisi del periodisme contemporani i és, també, la crisi de la literatura: si la gent ja no compra el veritable periodisme, pateix el periodisme i la literatura.

—Per què? Quina relació en feu?
—Per exemple, tota una generació d’escriptors anteriors podien fer llibres perquè vivien de fer periodisme. Abans eren en un diari, els pagaven bé per fer articles, i per això podien fer llibres. Ara ja no, perquè ja no es venen diaris. I si ja no es venen diaris, ja no es pot fer periodisme i ja no es pot fer literatura als diaris, perquè ja no te la paguen.

—Ara es fan columnes d’opinió.
—Moltes. Bé, qui les fa? Hi ha una crisi de l’ecosistema literari que s’abeurava del periodisme. I fer columnes d’opinió és una cosa molt senzilla, perquè tothom en té una, d’opinió, però fer una altra mena de periodisme du feina. No es pot fer un article per a demà, perquè potser necessites una setmana per a remenar papers, fer entrevistes… I no hi ha temps, perquè et demanen que per a demà tinguis nou-centes paraules parlant de no sé què.

—Aquesta crisi en l’ecosistema literari massa vegades queda reduïda al fet que no es venen llibres i prou.
—Jo també em queixo d’això, eh? Crec que hauríem de llegir més, però no interessa. Igual que no interessa el periodisme, tampoc no interessa la literatura. Ser un escriptor en català és totalment heroic. És molt difícil viure del que escrius en català, per no dir que és gairebé impossible. Si treballes per a un diari i vas fent col·laboracions, doncs mira… Però, alhora, si cada dia has de fer una columna, ja em diràs quina mena de llibres pots arribar a fer.

—En quin moment us trobeu, com a escriptor?
—Els escriptors sempre estem en crisi. Quan fas un llibre sempre dius: “I ara què faig?” Et sents esgotat i, alhora, passes un dol, perquè hi ha certes esperances en el llibre. Jo ara tinc ganes de fer una altra cosa. Saps que hi tornaràs perquè és com una addicció, però tampoc vols ni forçar-ho ni tenir pressa. Tampoc sé quina mena de llibre vull. Ja ho veurem.