Maria Escalas: “Em va semblar que mai de la vida no tornarien, els feixistes, i mira com estem ara”

El 8 de febrer de 1939, després de tres anys de guerra, els republicans van fer explotar l’església de Llers (Alt Empordà) per dificultar l’avenç de les tropes franquistes. L’explosió va ser més forta que no es preveia i va deixar pràcticament tot el poble en ruïnes, amb centenars de veïns sense casa, sense res.

L’escriptora i música Maria Escalas (Palma, 1969) n’explica la història al llibre No va quedar res, publicat per Ara Llibres. Reconstrueix els fets a partir d’anècdotes i personatges reals, amb un procés minuciós de documentació que permet al lector de viatjar als dies previs i posteriors a l’explosió.

Entrevistem Escales per entendre el procés de reconstrucció de la història i comprovar fins a quin punt la guerra transforma per sempre els qui la viuen.

—Què va passar el 8 de febrer de 1939 a Llers?
—Barcelona va caure el 30 de gener de 1939. Els governs català, espanyol i basc, quan van veure que els franquistes arribarien, van fugir cap a Figueres. Per mirar d’entrebancar l’avenç de les tropes franquistes i deixar-los sense res, a Llers els republicans van fer explotar l’església. Però se’ls va escapar de les mans…

—Per què?
—Perquè no s’esperaven allò que van fer. Vaig parlar amb un tècnic especialista en explosius (TEDAX) per documentar-me, i em va dir que ni tan sols ara no es pot preveure l’abast d’una explosió, perquè depèn de molts factors. Per exemple, un explosiu apilat o posat en fila té un comportament diferent. Si hi ha humitat a l’aire o si ha plogut, l’orografia del terreny, com són els edificis del voltant… Tot això hi influeix. Els republicans no s’esperaven l’abast de l’explosió.

—Parlem de xifres: quina magnitud va tenir?
—Va deixar un cràter de trenta metres. Ho va deixar absolutament tot destruït. Amb el TEDAX, vam fer el càlcul: si hagués passat a Barcelona, hauria quedat tot destruït entre Urquinaona i la Gran Via. És a dir, quatre illes de l’Eixample absolutament destruïdes. Ara: les restes de l’explosió haurien pogut arribar de la falda del Tibidabo al Port Olímpic. Una destrucció total. Però la qüestió és que això va passar a gent que ja havia fet tres anys de guerra i que, l’últim dia, els van fer això. És horrible.

—Com us va arribar la història de Llers i per què vau decidir d’explicar-la en una novel·la?
—Va ser un encàrrec. Jo no en sabia res, de Llers. No sabia ni on era! La meva primera reacció, quan m’ho van proposar, va ser refusar-ho, perquè el cromo de la guerra civil ja l’havia gastat amb la meva primera novel·la. A més, la gent n’està molt saturada, tot i que penso que no n’hem de deixar de parlar. La qüestió és que quan vaig començar a indagar, vaig veure que hi havia una història amb majúscules. Hi ha una dita africana que diu que quan els elefants es barallen, els qui hi perden són les formigues. Jo volia parlar de les formigues, volia posar-me de part de la gent com tu i com jo. Imagina’t que, de cop, esclata casa nostra i ho perdem tot, absolutament tot. És la història de la gent anònima.

—Per què creieu que se n’ha de continuar parlant, de la guerra de 1936-1939?
—Primer de tot, perquè no en som tan lluny. Els meus avis van lluitar a la guerra, i els meus pares són nascuts just després, però van patir les conseqüències de la postguerra. Som fills d’allò. Aquesta democràcia és construïda sobre l’amenaça dels guanyadors de la guerra. I això és el que tenim i el que ens ha portat a estar com estem. Una de les coses que he entès amb el temps és que ningú no pot dir “a mi això no em passarà.” Ningú. És allò que diu Espriu: “Tot, en qualsevol moment, et serà pres.” Tots podem perdre-ho tot d’un dia per l’altre.

—Considereu que se n’ha parlat poc i que se n’han fet poques preguntes?
—Sí. No sé si per haver perdut o pel fet de veure que, tanmateix, era inútil, però hi ha hagut un silenci molt bèstia. Els meus avis estaven molt escarmentats, tenien por. Per això el llibre va dedicat a la gent que tenia por i que va callar tant. El meu avi va callar molt. Tota la vida va tenir úlceres i coragre, i en part crec que va ser per això. Perquè ell abans havia militat en un partit comunista de Mallorca. I, és clar, després…

—Creieu que arrossegava una certa culpa?
—No ho sé… La culpa té tants matisos! Què és, la culpa?

—La història de Llers permet de veure la complexitat de tot plegat: no parleu d’un bàndol bo i un bàndol dolent. Mostreu els matisos, els grisos. Per què?
—Sí que hi havia gent que ho tenia molt clar, però la immensa majoria de gent es va trobar enmig d’aquell caos sense saber què fer, i van fer allò que van poder. El meu avi, per exemple, era franquista. Quan va acabar la guerra, es va fer militar. Suposo que per això no em costa tant dir que hi havia bona gent a banda i banda, perquè el meu avi era bona persona. Era un pagès que es va trobar que li va esclatar la guerra quan feia el servei militar. Tenia molts fills, no era l’hereu… Què va fer? Fer-se militar.

—Un dels personatges més importants de la història de Llers és Eugeni Arolas. Qui era?
—Era un senyor profundament catalanista que va estar a la presó perquè s’oposava a la guerra del Marroc. Tenia unes idees molt republicanes, però també era molt cristià. Ens han venut que en un bàndol hi havia els cristians i espanyols i a l’altre els catalans i ateus, i no va ser així. Hi havia republicans espanyolistes i catòlics catalanistes. Quan va esclatar la guerra, els republicans van matar el germà de l’Eugeni, que era capellà. En aquell moment va decidir de passar-se a l’altre bàndol. L’endemà de l’explosió, Eugeni Arolas va tornar a Llers, encara amb tot el poble fumejant. Va arribar-hi vestit amb la camisa de falangista i la gorra vermella de requetè. És com si la gent del poble de cop veiés Junqueras amb una gorra del PP! L’Eugeni es va convertir en una figura molt incòmoda, perquè no el volia ningú. Els seus antics companys li retreien que havia canviat de bàndol, i els falangistes sabien que abans havia estat republicà. No el volia ningú. Però, com que era l’únic falangista del poble, el van fer alcalde i va poder fer avals per a antics companys. Al cap de dos anys exactes de ser alcalde el van assassinar. Avui dia encara no se sap qui ho va fer.

—La majoria dels personatges que hi apareixen són reals, però també hi ha un punt de realisme màgic. Per exemple, feu parlar un esquelet, un gos… Què us interessava, d’aquestes altres veus narratives?
—El fet important no és tenir una bona història, sinó trobar una bona manera d’explicar-la. Això ho vaig veure molt clar quan vaig tenir tota la documentació de Llers. Pensava: “I ara què en faig, de tot això? Per on començo?” Llers és molt a prop de la frontera, hi passava tota la gent que fugia de la guerra. S’hi va fer un tap, i no deixaven passar els homes ni els animals. Per explicar això, per exemple, vaig pensar de servir-me del gos. O, per exemple, per explicar que les tombes del cementiri van quedar esberlades i que els nens hi anaven i veien els cranis per allà, vaig pensar que podia explicar-ho del punt de vista d’un cadàver. Després n’hi ha que parteixen d’anècdotes reals, però amb personatges ficticis, com la de la nena que té el pare amagat a les golfes i tres soldats vivint a casa. Aquesta anècdota la sabia, i a partir de la ficció la recreo. O la del presoner de guerra. Espanya es va reconstruir amb la mà d’obra esclava de molts presoners de guerra d’aleshores. Doncs també vaig voler-ho explicar, això. Aquest llibre juga a la lliga de no-ficció, però és molt ficcionat.

—Al principi de tot hi apareix Salvador Dalí, empresonat, presumptament, per haver cremat una bandera espanyola. Va compartir cel·la amb Eugeni Arolas. Això és real?
—És real, sí: Dalí va estar empresonat per haver cremat una bandera espanyola. Ell va dir que passava per allà, que va veure foc, que s’hi va acostar, que tothom es va escapar i que hi va anar la policia. És clar, quan vaig saber això, vaig al·lucinar: Dalí a la presó per haver cremat una bandera espanyola, si havia sigut amiguet de Franco? A mi em cau fatal per raons polítiques, i em sembla el pintor més sobrevalorat. La segona persona que més surt al No-Do, després de Franco, és Dalí. Doncs mira…

—Complementeu el relat dels personatges amb molts documents i arxius: cartes, notícies, inventaris… Com ha estat la investigació?
—He de donar moltes gràcies a l’Ajuntament de Llers. Primer de tot, perquè van fer un documental que és a YouTube i que es diu Llers, el poble que va esclatar pels aires, en què s’entrevisten supervivents de l’explosió, persones molt grans i historiadors. Són entrevistes sense editar, cosa que m’ha permès saber moltes coses. Per exemple, una dona descriu que va sentir un “aire calent, calent”. Això fa que ho pugui escriure i que el lector ho visqui. D’altra banda, als pobles petits et donen totes les facilitats del món. A Barcelona, si tu demanes de mirar l’arxiu de la ciutat et demanen moltes coses. En canvi, a Llers, em van obrir una sala, em van donar totes les caixes… Vaig anar-hi unes quantes vegades. Vaig poder fer fotos de tot. L’Ajuntament de Llers em va ajudar molt. I, alhora, també tenia tota la documentació de la situació als camps de treball perquè ho havia anat aplegant per a la meva primera novel·la. I llavors, és clar, internet. Internet és fantàstic, no sé com s’ho feien abans els escriptors o els periodistes!

—Si no m’equivoco, heu conegut una d’aquestes supervivents, oi? Què us va explicar?
—La Carmeta, sí. Tenia cinc anys quan va esclatar la bomba. Ho recorda bé. No sé si són aquells records heretats, saps? Era una de les senyores que havia estat entrevistada. Això que va fer l’Ajuntament de Llers ho haurien de fer tots els ajuntaments, perquè aquesta gent es va morir i les històries es van perdent…

—Quant a l’estil, és un llibre amb una prosa senzilla, sense èpica ni grandiloqüència…
—Quan expliques les coses tal com són, coses tan bèsties, no cal carregar-hi les tintes. Si jo dic que una nena de cinc anys va perdre l’única nina que tenia, no cal dir res més, perquè si ets una persona mínimament sensible ja tindràs empatia amb aquella nena. Sobretot volia posar l’accent en la gent normal. Quan vols fer un llibre en minúscula, amb les històries en minúscula, t’has de posar en minúscula i mirar les coses de cada dia. Quan els meus fills van estar un any estudiant fora, un dia el gran –que va venir de vacances– em va dir: “No m’hauria imaginat mai que enyoraria l’olor de la cuina.” I vaig pensar: “És això.” El que enyores quan ho perds tot no són les coses en majúscules. Els dies més importants de la teva vida no són els dies que semblen importants.

—Al darrer capítol del llibre, un avi diu a la seva néta: “D’aquí a quaranta anys tornaran a manar els franquistes. Diran que Franco no era tan dolent, perquè la gent haurà oblidat la misèria que ens va dur el culoblanco. Jo no hi seré, però recorda el que et dic: estareu igual o pitjor.” Ho creieu?
—Em fa molta por el que vota la gent. Em fa molta por la desconeixença. Potser que tinguem clar que Hitler va arribar al poder per vies democràtiques, va guanyar unes eleccions. La meva generació pensava que això no podria tornar a passar, que n’hauríem après… Bé, sembla que no. Jo m’he sentit a dir que amb Franco no n’hi havia per a tant. I ho he sentit a gent “normal”, eh? No a l’Abascal! Estic espantada. La formació humanista perd pistonada. Jo recordo quan tenia vint anys i anava a les manifestacions contra la guerra del golf Pèrsic. Recordo la meva àvia dir-me: “No et signifiquis, perquè tot torna.” A mi em va semblar que mai de la vida no tornarien, els feixistes, i mira com estem ara…