Sílvia Soler: “S’ha retratat molt l’exili des del punt de vista polític i poc des del personal”

La família de Sílvia Soler (Figueres, Alt Empordà, 1961) té una “rondalla sense confirmar” que la vincula directament amb Salvador Dalí. A Estimada Gris (Univers), la novel·la que acaba de publicar, l’autora recupera aquest fet i el relaciona amb la història de la Griselda, una dona mexicana que viatja fins a Catalunya per conèixer la història del seu avi Antoni, exiliat català durant la guerra del 1936-1939.

Parlem amb l’autora sobre aquest viatge a la inversa que l’ha obligat a mirar-se Catalunya i Figueres a partir d’una mirada externa. Sobre què ens fa ser o pertànyer a un lloc. Sobre gelosia, llengua, gastronomia… I sobre les decisions que prenem per amor.

—El llibre comença amb la decisió de la Griselda, la protagonista, de fer el viatge que va fer el seu avi a l’exili, però a la inversa: de Mèxic a Catalunya. Per què vau decidir de parlar d’aquesta història? Us heu inspirat en algú conegut?
—Afortunadament no. Tinc avis que van ser represaliats d’alguna manera o altra, però no van haver de marxar. En canvi, l’exili és un tema que em resulta molt proper i molt interessant perquè la majoria d’autors catalans que he llegit hi havien passat. El tinc bastant documentat. Per això vaig triar Mèxic, perquè hi van anar a parar molts catalans. I es tractava de fer aquest viatge a la inversa però també amb un significat molt diferent: el primer exili és polític i, en canvi, el de la Griselda és, sobretot, voluntari.

—En general, creieu que hi ha poca informació dels exiliats republicans?
—Sí, absolutament. S’han fet moltes pel·lícules i s’han escrit moltes novel·les sobre l’exili i ara això va canviant una mica, però jo crec que durant un temps s’ha retratat l’exili molt del punt de vista polític i poc del punt de vista personal. Com una persona es pot veure obligada a deixar el seu país, els seus amics, la seva família, les seves arrels, i fer vida en un altre lloc. Jo, a molt petita escala –i em fa quasi vergonya dir-ho– em sento i m’he sentit tota la vida una mica desarrelada. La meva família són tots de l’Empordà: els meus pares, els meus avis, els meus besavis… Els meus pares se’n van anar d’allà i, per tant, no hi he viscut mai. Hi vaig néixer, però no viure-hi. I ells tenien molt assumida aquesta condició de “exiliats” de l’Empordà. I llavors a mi aquest tema del desarrelament, d’on ets, d’on neixes o d’on creixes, o del lloc que tries, tot això m’ha interessat molt sempre.

—Potser el problema és, precisament, que les històries personals sempre han estat tabú. Sempre ha costat fer preguntes d’aquesta mena a familiars. Llegint la novel·la, per exemple, m’he adonat que no vaig preguntar mai res sobre la guerra del 1936-1939 a la meva besàvia, que l’havia viscuda. I les històries, si no se’n parla, es perden. I cada vegada queden menys testimonis.
—Això ha passat amb la guerra i ha passat amb l’exili, en tots dos casos. En el cas de la guerra era un estrès post-traumàtic claríssim. No en volien parlar més. Els meus avis la van viure tots quatre a Figueres, que és una ciutat que va patir molt, i no en volien parlar mai. Però jo volia reflectir què passava a l’exili. La majoria dels exiliats catalans que se n’anaven a Mèxic, tot i que van fer el casal català i van intentar mantenir la flama, en la seva vida personal i familiar parlaven castellà com un gest d’integració. Això ho explica també Rafael Nadal a Quan en dèiem xampany, parlant dels seus avantpassats que emigren a França i el cap de família els diu: “A partir d’ara, en aquesta casa es parla francès.” Per altra banda, però, sí que s’han publicat molts diaris, moltes cartes… Les cartes són les que reflecteixen millor què van viure realment els que se’n van anar. Llegint les de Rodoreda i Murià, llegint Pere Calders, llegint sobre Carner… amb això, més o menys, et fas una idea de com devia anar la cosa.

—Aquest aspecte epistolar, al llibre, hi apareix en correus electrònics.
—Això em va fer dubtar molt, perquè tenia molt clar que la cosa epistolar lligava amb aquesta novel·la, però és clar, ara ningú no escriu cartes. I llavors va ser quan vaig pensar en els correus electrònics. Tinc una amiga que viu lluny i ens escrivim per correu, perquè de vegades, per molt que el telèfon i els whatsapps siguin tan immediats, el correu et permet seure i reflexionar.

—Com és això de parlar d’un exili passat i que sembla molt llunyà, ara que Europa torna a viure un moment semblant: exiliats polítics catalans, refugiats ucraïnesos…?
—I sirians… Jo crec que els exilis no s’haurien de veure com una massa de gent que fuig sinó persona per persona; i, després, entendre tot el que implica ser exiliat. En la majoria de casos, es fuig d’alguna cosa: o de la guerra, o d’una dictadura, o d’una repressió salvatge, o de la pobresa… No és un gest voluntari. I, és clar, pel camí et deixes moltíssimes coses. Per exemple, Kallifatides, escriptor grec que va emigrar a Suècia, parla molt d’aquest sentiment de no ser ni d’aquí ni d’allà. Molts dels exiliats, quan tenen l’oportunitat de tornar, tampoc no tenen una vida creada al seu país d’origen. Se senten desencaixats. I aquest sentiment també el volia plasmar molt a la novel·la, per exemple, quan l’avi de la Griselda és pare per primer cop i pren la decisió de parlar castellà al seu fill i no català.

—Aquest moment concret de la història és molt emotiu.
—És molt tendre, però molt trist. Jo sóc partidària d’utilitzar sempre la llengua materna amb els fills, allà on vagis, però, per altra banda, entenc la necessitat d’aquell home de dir: “No, no, és que vull que ells ja siguin mexicans.” La seva dona és mexicana, vol fer una vida nova allà. És un drama intern.

—La Gris ve a Catalunya per descobrir aquesta terra que li és familiar. Us ha costat parlar de Catalunya, i sobretot de Figueres, la vostra ciutat natal, amb una mirada externa i nova?
—M’ha costat, però per mi era el repte de la novel·la. Quan vaig començar a pensar els temes –que un és l’exili i l’altre són les diverses cares de l’amor–, sabia que volia barrejar-los, però el repte principal era intentar mirar-me Catalunya des de fora, com si jo no hi hagués estat mai i no fos el meu país. En el cas de Figueres m’ha resultat més fàcil perquè, tot i néixer-hi, ja me l’he mirat sempre una mica des de fora…

—És un llibre on apareix molta gastronomia, tant catalana com mexicana.
—Això és una decisió presa molt a consciència. De fet, a la novel·la, una de les àvies de la Gris que també és exiliada catalana, però que ja és molt mexicana, continua fent el tortell de Reis i la crema quan toca. La gastronomia ens lliga molt, moltíssim. I diu molt de nosaltres. Té tot el sentit del món que a Catalunya hi tinguem un plat amb pollastre i escamarlans, per exemple, o l’arròs mar i muntanya. Perquè geogràficament tenim la sort de poder gaudir de totes dues coses. I també tenim la sort de tenir una cuina arriscada, atrevida.

—Si convidéssiu algú a casa vostra i hagués de conèixer la cultura catalana, què li cuinaríeu?
—Tinc claríssim que el mar i muntanya és el que ens defineix. Mira, recordo una vegada que vaig fer un programa a Catalunya Ràdio sobre Salvador Dalí –que, a més, també apareix a la novel·la. Entre altres coses, vaig descobrir que el seu plat preferit per a oferir als estrangers era la llagosta amb xocolata. Em va cridar molt l’atenció perquè no sé si realment li agradava o no, però vaig pensar que era una bona manera de dir: “Mira que creatius que som!” Jo no sóc una gran cuinera, però crec que potser faria un plat d’aquests arriscats i tan mediterranis. Aquesta barreja de colors i de sabors és el que més ens defineix.

—Al llibre feu molt present la problemàtica català-castellà. No tan sols la pèrdua del català sinó també el fet d’adreçar-se directament en castellà a una persona amb trets racials determinats.
—És que aquest problema de la llengua em preocupa. I a la novel·la es mostra de manera molt clara. Quan aquí el català estava en un moment fantàstic l’avi de la Griselda va marxar a Mèxic. Ell transmet aquesta idea a la seva néta, però, quan ella ve aquí, veu que la realitat ha canviat moltíssim. I, respecte del fet de canviar de llengua, hem d’esforçar-nos-hi tots per no fer-ho.

—Hi ha un fragment que m’ha agradat especialment: “No va poder aturar aquell corrent que se l’enduia i, quan va pensar què significava estimar una noia mexicana, saber que ja no podria viure sense ella i que allò volia dir que ja no voldria marxar, ja era massa tard per posar-hi fre.” Les decisions importants són les que es prenen per amor?
—Sí. En el cas del paral·lelisme entre l’avi i la Griselda és molt diferent perquè l’avi s’enamora sense tenir-ho previst, per dir-ho així, d’una mexicana. I just en el moment en què s’enamora pensa: “Ostres, això vol dir que ja no tornaré a casa”, cosa que fins aleshores era una possibilitat. I, en canvi, la Gris ve aquí per uns altres motius. En el seu cas, volia explicar que ella no sap ben bé si és mexicana o és catalana. I es queda al lloc on decideix que vol fer la vida. Al final, el teu lloc és el que tries.

—Què és el més gros que heu fet per amor?
—Ho va fer el meu home, i per això la novel·la va dedicada a ell. És andalús i ens vam conèixer a Mallorca un estiu per pura casualitat. Al cap de tres o quatre anys d’haver-nos conegut, va agafar els trastos i se’n va venir cap aquí. Jo trobo que això és un gest d’amor molt important i n’he viscut molt les conseqüències. No en primera persona, sinó a través d’ell. I ara ell quan torna a Andalusia ja no se sent d’allà, però tampoc no se sent d’aquí. Els seus amics han fet un altre camí. Tot això ho he pogut viure molt de prop. En general, crec que l’amor és la força que ho mou tot.

—Ell ha après català?
—Sí, parla català perfectament, però parla amb els nostres fills en castellà. I ells parlen català amb mi i castellà amb ell. No et pensis, al principi ell dubtava. Quan vam tenir els nanos, ja feia tres anys que era aquí i ja parlava català. Vaig dir-li: “Tu has de parlar-los en la teva llengua materna.” I ha estat fantàstic, perquè penso que això els ha ajudat moltíssim.

—Parlem de Dalí, que també hi apareix molt, al llibre. Per als figuerencs i empordanesos realment és un referent?
—És una pregunta interessant. Mira, jo vaig créixer en una família que tenia uns lligams personals amb la família Dalí. D’aquí ve l’anècdota que inspira la novel·la. Ells van viure l’època en què Dalí es va fer superfamós; quan va conèixer la Gala; quan va renegar de la seva família per estar amb la Gala… Per tant, jo, a casa meva, sentia parlar malament de Dalí. No era un personatge a qui tinguessin gaire simpatia. I no parlem de quan es va morir, que va deixar el llegat a l’estat espanyol, en lloc de deixar-lo a Catalunya. Llavors ja es van enfadar directament.

—De fet, sempre l’han vinculat força amb el franquisme, no?
—Sí, sí. És així, tot i que tampoc m’he volgut posar en aquest tema. Fixa’t que a la novel·la tampoc dic que Figueres visqui pendent de Dalí. Però sí que és veritat que és una ciutat de comerciants, i Dalí els ha donat molta vida econòmica que, evidentment, han aprofitat. Però bé, jo vaig créixer amb aquesta idea que “Dalí no ens cau bé”. Quan vaig ser més gran, vaig llegir-me els seus diaris de joventut, Diari d’un geni. També vaig llegir el llibre que va escriure la seva germana, vaig indagar en l’amistat amb Lorca i Buñuel… i és llavors quan veus una altra dimensió del personatge. Sobretot, veus que era un autèntic geni. Quan era adolescent, pensava que era pur màrqueting, però no: realment era un home avançadíssim al seu temps, molt intel·ligent, molt sensible…

—En la novel·la es palpa molt el sentiment de gelosia entre la Griselda i l’Adriana, la seva germana. És un gran tema, el de la gelosia entre germans. Ho heu viscut, amb els vostres?
—L’Adriana és un personatge que em fa molta pena perquè trobo que patir gelosia et fa sentir miserable, però entre germans crec que és una cosa gairebé inevitable. A mi em va passar. Sóc la mitjana de tres germans, i es nota. Però després el temps tot ho corregeix. En el cas d’aquestes dues germanes fictícies, en cap cas volia que l’Adriana fos un personatge negatiu, sinó tot el contrari: volia demostrar que són germanes que estan molt unides i que ara sent que la Gris l’abandona.

—El càncer és una de les raons que les uneix més. Us ha costat, escriure sobre el càncer? Us ha remogut coses?
—No, no m’ha costat.  M’ha servit haver passat l’experiència per fer-me una idea de fins a quin punt t’aferres molt a les persones que tens a prop. Hauria pogut triar una altra malaltia, però desgraciadament aquesta és la que conec millor. En aquest llibre és només el vehicle per parlar de la relació entre les dues germanes. No en tinc ganes, d’escriure sobre el càncer.

—Els tres últims anys heu publicat un llibre per any. Teniu molta pressió d’anar publicant?
—No, ha anat com ha anat. Nosaltres, després havia de sortir abans, però amb el càncer es va allargar més. I L’alegria de viure no és una novel·la; és un llibre curt que vaig escriure sense gaire dificultat. Quan acabo una novel·la em dono uns mesos de marge, però després ja començo a treballar amb la següent. Potser no escrivint, però sí pensant-hi. I amb aquesta va ser aquest procés d’anar-hi pensant molt i, quan vaig posar-me a escriure, ja tenia mitja novel·la al cap.

—Heu notat diferència entre quan l’escriptura era un “a més a més” i ara, que és la vostra professió?
—Quan dubtava si deixar el periodisme i dedicar-me només a escriure em feia por perquè ho comparava amb un matrimoni i un amant. És clar, si em casava amb la literatura, em feia molta por perdre la passió, la màgia… Per sort, no l’he perdut en absolut. Sóc molt més feliç des que només escric. Molt més. Però la pressió sí que la noto.

—Us fa por que es desequilibri la balança i que, en algun moment, hi hagi més quantitat que no pas qualitat?
—I tant, que em fa por. I, de fet, no tan sols em fa por sinó que estic segura que ja ha passat. És a dir, si en lloc de quinze novel·les n’hagués escrit set o vuit serien més bones. Segur. Perquè, a part de la inspiració, també hi ha les hores de feina. Però és una opció que he assumit perfectíssimament, saps? I n’assumeixo els pros i els contres. Viure d’escriure em fa tan feliç, tant… que dono per bo que, mira, potser alguna novel·la no és tan bona com podria ser.

—Creieu que els vostres lectors més fidels, que són molts, se sorprendran una mica amb aquesta nova novel·la?
—Espero que sí. Perquè té un aire bastant diferent de la resta, començant per l’escenari on passa.