Juan Carlos Pérez Cortés: “Entenem les relacions com a plats precuinats, i en l’anarquia relacional tu fas la recepta”

Entrevista a l'activista relacional i autor de 'Anarquia relacional: la revolució des dels vincles'

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
24.02.2022 - 15:54
Actualització: 31.01.2022 - 13:34

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Juan Carlos Pérez Cortés explica que no estava satisfet amb la manera que tenia de relacionar-se i va decidir d’explorar nous camins. Així és com, ja fa més de vint anys, va emprendre una exploració per les relacions no normatives –poliamor, no-monogàmies, etc.– que es va consolidar especialment dins del marc de l’anarquia relacional, una proposta fora del sistema monògam, però també fora de les no-monogàmies, en què la qüestió important no és el nombre de relacions que tinguem, sinó com ens relacionem.

El seu coneixement teòric i pràctic sobre el tema l’ha convertit en un dels activistes relacionals més importants del país. És cofundador de l’Associació per a les Relacions Afectives, Ètiques, No Normatives de València i autor d’Anarquia relacional: la revolució des dels vincles (Tigre de Paper). Quant a la seva carrera professional, és professor titular de la Universitat Politècnica de València i investigador en l’àrea de la intel·ligència artificial. Parlem amb ell sobre el llibre i tot allò que implica aquest nou paradigma.

Quins són els orígens de l’anarquia relacional?
—Apareix a Suècia el 2005, en un entorn anarquista, basada en els principis de suport mutu i respecte a la sobirania individual. Era una mena de necessitat històrica, també tenint en compte la influència dels estudis queer de les darreres dècades. Es popularitza per part dels col·lectius que reflexionàvem sobre les relacions. Fins llavors només teníem conceptes com el poliamor o les no monogàmies. Però no ve de la mateixa font que el poliamor, sinó de la mateixa font que l’anarquisme polític, aplicat a les coses quotidianes, i de baix cap a dalt.

Quina és la vostra definició d’anarquia relacional i en què es diferencia del poliamor?
—És adonar-nos de fins a quin punt les relacions que tenim amb les persones del nostre entorn que no són relacions romàntiques són tan valuoses o més que les romàntiques. Desapareix la diferència en termes d’autoritat i jerarquia entre relacions i donem a la nostra xarxa el valor que donem a les relacions sexo-afectives. És una cosa que ja tenim, no l’hem de buscar.

Normalment, ja tenim una xarxa més o menys forta de veïns, amics, coneguts, companys, familiars…
—Però aquestes relacions se supediten a les romàntiques. Passa molt que, en un grup d’amics, de sobte algú té una relació romàntica i des del primer mes aquella persona té poder per a condicionar les relacions que l’altra persona té amb eixa gent. En canvi, si s’apliquen els principis de l’anarquisme polític a les relacions, sorgeix l’horitzontalitat. Això no vol dir que totes les teues relacions hagen de tenir la mateixa passió, entrega o afecte, seria robòtic! Implica que tota la gent tinga el mateix nivell d’autoritat: que ningú no tinga autoritat per a condicionar què fan els altres.

Aquesta xarxa també es pot tenir més en compte en una relació monògama, encara que no sigui habitual. De fet, dieu que la no-exclusivitat afectiva i sexual en les relacions no és el fet que determina si algú és anarquista relacional o no.
—Si et pregunten si tens una relació monògama o no monògama, i saps contestar; si et pregunten quantes relacions tens, i saps contestar; això no és dins del marc de l’anarquia relacional. Jo no ho sabria contestar. Què vol dir? Amb quantes persones dorm? Amb quantes persones tinc afinitat intel·lectual? L’anarquia relacional s’enfronta al mandat monògam que ens diu que hem de prioritzar, jerarquitzar i donar tota l’autoritat a la parella. El model monògam estructural no hi entra, però això no vol dir que siga una no-monogàmia, vol dir que no és monogàmia. Al final, el nombre no és important, sinó que és important com et relaciones. El poli (poliamor), el no-mono (no monogàmies) ja et porten a la multiplicitat.

“El nombre de relacions no és important, sinó que és important com et relaciones”

En comptes d’una parella que té preferència, diverses parelles que tenen preferència.
—Sí, multiplicar la lògica de sempre és multiplicar el desastre de sempre i això genera polidrames. La gent que fa deu anys que assistim a eixos polidrames veiem que des del principi era clar que alguna cosa fallava.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Al llibre recolliu un concepte clau per a entendre quina és la nostra manera de relacionar-nos, l’escala mecànica de les relacions: si comencem una relació sexual i afectiva amb algú, sembla que hi ha un camí establert: primers contactes, relacions sexuals, declaració com a parella, conèixer la família, compartir pis… Això què implica?
—En primer lloc, que és mecànica, no tens consciència d’anar pujant els escalons. Aquella sensació de demanar-se: “com he arribat a este punt del compromís?”, en el mal sentit de la paraula. Hi ha variacions, perquè tot allò que funciona ha de flexibilitzar-se: ara la gent té sexe abans del matrimoni, a diferència de temps enrere. Però és menys flexible que no pensem. És com l’acudit dels dos peixos que van nedant, ve un altre peix més vell que els diu “que bona que està l’aigua!” i ells fan “l’aigua? Quina aigua?”. Això ens passa amb les relacions: estem submergits en una lògica que no veiem perquè hem naturalitzat. El llibre també recull la frase: “Considerem natural tot allò que hem perdut la memòria de quan ha estat imposat.”

I un altre element interessant: si l’escala s’atura, sempre ha de reactivar-se. Si una relació de parella s’acaba, se sobreentén que, després d’un cert temps, ha de començar-ne una altra.
—I el verb que es fa servir és brutal: refer la teua vida. Quan baixes de l’escala, la teua vida està desfeta! [Riu.] Es llegeix com un fracàs, sobretot en el cas de les dones. Un home es considera un solter d’or, però una dona, una solterota.

També dieu que l’anarquia relacional trenca amb la manera que tenim d’entendre les relacions de parella, que sempre implica un “comença i s’acaba”, “som o no som”, sempre es delimiten les fronteres de què és una parella romàntica i què no, i el sexe hi té un paper important.
—Sí, l’anarquia relacional alleuja un poc això, però portem motxilla de base i tot és utòpic, un horitzó cap on anar. El sexe hi té un pes molt fort. La diferència entre una relació d’amistat i una relació romàntica no és l’amor, és si hi ha sexe o no. Pots tenir una estima brutal per la gent de la teua xarxa, i també ho anomenaries amor. Quina és la diferència, doncs? Si furgues fins al final, la gent no té més remei que reconèixer que l’única diferència és el sexe.

Però no és el sexe i prou. Sovint allò que entenem per amor de parella ho diferenciem de la resta d’amors també per la química, la passió, la intimitat…
—Sí, passió sexo-romàntica o sexo-afectiva. Hi estic d’acord. Existeix, és l’enamorament, que té química darrere, però com el gestiones és una cosa totalment apresa i revisable. I és enamorament sexual. Perquè l’enamorament no sexual també existeix, però no li posem el segell de qualitat, la denominació d’origen. La gent t’ho pregunta: “Ja hi ha hagut sexe?” Si el component sexual falla, la relació té menys importància.

“L'enamorament no sexual existeix, però no li posem el segell de qualitat”

Les persones asexuals s’enamoren, també hi ha matrimonis que s’estimen molt i no tenen relacions sexuals… Però això sovint causa frustracions.
—Perquè és un mandat; si no, la relació no està completa, perquè les entenem com a plats precuinats, i si els falta un component que ens havien dit que portava, ens queixem i el tornem. L’anarquia relacional seria l’equivalent, en la cuina, a fer-te tu la recepta. Comprar els ingredients i triar, per a cada cas, els que funcionen. Si un dia no tens un ingredient, el plat té el mateix valor. Si no, entenem les relacions com a contractes d’adhesió: no pots refusar una clàusula perquè acceptes tot el paquet.

A la pràctica, si algú vol començar a identificar-se amb l’anarquia relacional, com ha de fer-ho?
—Primerament, reconèixer que ja tens una xarxa i donar-li el mateix valor que has donat sempre a les relacions romàntiques, el màxim. Si trobes algú meravellós que et fascina intel·lectualment i físicament, també tindrà aquest màxim. Però no es tracta d’igualar pel que fa a la passió, etcètera, sinó pel que fa a l’autoritat, la capacitat de condicionar la teua vida i la de la gent del teu voltant. Que a tu t’agrade més una persona o una altra no és jerarquia, és la teua emoció en cada moment i és legítim, però pots intentar que eixa persona no estiga per sobre.

Però, especialment en la primera fase de l’enamorament, no té un punt inevitable estar moltíssim amb aquella persona, cosa que pot comportar deixar lleugerament de costat la resta de relacions?
—És un desafiament, però és molt interessant intentar d’evitar-ho. Primer, perquè és injust per als teus amics. Fa un mes que la coneixes i potser d’ací a tres mesos veuràs que l’havies idealitzada. I no convé, és induït. Des de xicotet t’han dit que no agafes les coses que no són teues. No és cap drama, has arribat als vint anys sense fer-ho perquè el capitalisme et diu que no pots furtar. Així doncs, per què la gelosia i l’enamorament ens superen? Perquè està legitimat. Si t’explique que he descobert un restaurant que m’ha agradat tant que cada dia hi desdejune, esmorze, dine, berene i sope, em diràs que em passa alguna cosa. Si et dic el mateix respecte d’una persona, em donaràs l’enhorabona.

I no va en contra del propi instint o desig provar d’evitar-ho?
—Sí, igual que amb això d’agafar les coses. És intentar de regular-ho. Si t’agrada molt veure una persona cada dia, però saps que això generarà dependència emocional, potser et pots regular. Jo he arribat a un punt que gaudisc d’esta petita renúncia perquè sé que després funciona tot millor i és més sostenible. I quan m’agrada una persona, m’agrada que d’ací a cinc anys continue funcionant.

“La gelosia i l'enamorament ens superen perquè està legitimat que siga així”

En l’anarquia relacional pràcticament mai no s’acaben les relacions, doncs, no hi ha grans dols?
—Potser un vincle et diu que ja no li ve de gust dormir amb tu. És un dol xicotet, perquè potser allò t’agradava, però és molt més circumscrit que no perdre una persona sencera. En les relacions romàntiques, com que va tot en un paquet, normalment es talla tot. Plat precuinat, o t’agrada o no t’agrada, i potser ja no en vols més. Potser només llevant-li l’ingredient que et pertorba mantindries la relació… En general, en l’anarquia relacional la gent es queda, com en l’amistat. Una amistat es pot trencar, però la majoria hi són i es reactiven.

Gestionar tants vincles sense jerarquies no és complicat? Especialment, tenint en compte que hi ha llibertat per a tenir relacions de la mena que sigui amb les persones que sigui.
—Hi ha dificultats perquè partim de molt lluny i, a més, no sempre tenim les mateixes velocitats. Però en els drames de parella típics sempre ets en el dia de la marmota. En l’anarquia relacional jo diria que hi ha menys drames, però és que a més t’ensenyen coses i et fan la impressió que construeixes un mapa de l’entorn per no donar-te tantes hòsties. En l’altre cas sempre és comprar-se una rentadora i que al cap de dos anys no centrifugue. I als quaranta-cinc anys comences a comptar i veus que t’has comprat set rentadores! Potser és que has de rentar a mà.

La monogàmia en sèrie.
—Com que està estereotipat, com que és anterior a un, com que no és autogestionat, s’acaba en aquesta cosa capitalista de consumir i consumir relacions.

Com es gestionen qüestions com la gelosia?
—Molta gent diu que li serveix visualitzar-la com si fos un monstre amb qui pots parlar. En el meu cas, el secret ha estat tenir clar què vull, el sentit de la justícia. Si veig asimetria, em pose nerviós. El que vull per a mi ho vull per als altres. Ho vas gestionant cada vegada fins que arriba la compersió: si un amic t’explica que està molt il·lusionat amb algú, te n’alegres, doncs també passa amb algú amb qui tens una connexió íntima.

“Si un amic t'explica que està molt il·lusionat amb algú, te n'alegres, doncs també passa amb algú amb qui tens una connexió íntima”

Es pot estimar més d’una persona a la vegada, però és possible tenir les sensacions del principi amb més d’una persona alhora?
—No sols és possible, sinó que es realimenta. Si amb una persona amb qui estàs de fa molt de temps ha recaigut el tema químic, quan el comences amb una altra persona, de sobte amb aquella persona torna a aparéixer i es reactiven coses com la vida sexual.

En les no-monogàmies es parla molt d’establir “contractes”, límits sobre què es pot fer. Què en penseu? L’anarquia relacional ho refusa.
—Imagina que et dic; “Arribarem a un acord sobre on aniràs de vacances”. Pensaràs que sóc boig, només tindria sentit si hi anéssem junts. Qualsevol contracte implica que es tinga alguna mena de poder. Si jo et llogue un pis, he de tenir-ne la propietat. El problema d’aquests acords és que assumeixen que tenim poder sobre l’altra persona. Una proposta en el marc de l’anarquia relacional és basar-se en compromisos i límits personals: no et faré tal cosa perquè intuïsc que no t’agradarà. I tu a mi no em pots fer açò perquè no m’agradarà –qualsevol límit personal que pugues tenir.

I no val dir: “No te’n pots anar al llit amb una altra persona perquè no m’agradarà”.
—És clar! Se’t veuria el llautó. No és un límit personal, llavors, és sobre l’altra persona. Tu et pots comprometre a no fer-ho, però “jo em compromet que tu no ho faces” no té sentit. Si tot comença per “jo em compromet a” o “tu a mi no em pots fer” és més fàcil. Pots comprometre’t a tenir sexe només amb una persona si vols, seria una pràctica que es pareix a la monogàmia. Però és una pràctica, no és el sistema monògam. L’anarquia relacional és compatible amb qualsevol mena de pràctiques ètiques. Els compromisos els has de complir, però són revisables.

VilaWeb
VilaWeb

Alguna vegada us heu trobat crítiques del feminisme? Hi ha sectors que consideren que aquests espais on no hi ha necessàriament exclusivitat afectiva i sexual poden reforçar dinàmiques masclistes.  
—Passa, però no és gaire freqüent, perquè xoca amb tot el que es proposa sobre l’emancipació de les dones i el desig sexual femení. Fora de les crítiques feministes, en general, el pes el reben especialment les dones. A mi em poden dir certes coses, però al final m’acaben dient “campió”. Però per a les dones no és “campió”, és “puta”. Amb l’anarquia relacional o el poliamor, les qui trenquen marcs i arrisquen realment són elles. Jo no trenque res, les meues pràctiques tenen ecos del que feien els homes fa cent anys. De fet, hi ha menys homes preocupats per aquestes coses, perquè no ens fa falta. Per què hauríem de voler revisar i buscar?

De fet, tenir una xarxa afectiva forta pot ajudar moltes dones a prevenir violències.
—Sí, però també és veritat que les crítiques són bones, perquè cal vigilar molt. L’amor lliure dels seixanta va ser un fracàs, entre altres raons, perquè la perspectiva de gènere no estava desenvolupada. Imagina’t ser una dona construïda els anys cinquanta i que de sobte l’eslògan siga: “Si dorms dues vegades amb la mateixa persona, dónes suport al sistema!”. Jo Freeman parla de la tirania de la falta d’estructura. Quan lleves l’estructura has d’anar amb compte, perquè pot passar que la gent que menys suport té en surta mal parada i que se n’aprofiten els poderosos.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies