Peyu: “Em fa patir que acabem essent més carques que els nostres avis”

Entrevista a l'humorista Lluís Jutglar, conegut com a Peyu, que estrena 'L'il·lusionista', un espectacle que combina comèdia i màgia

VilaWeb
Oriol Bäbler
18.11.2022 - 21:40
Actualització: 19.11.2022 - 20:16

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Lluís Jutglar, més conegut com a Peyu (les Masies de Voltregà, 1986), torna als escenaris, després d’haver vist com la pandèmia li estroncava part de la ronda de l’espectacle anterior. Ara, sense tenir el suport de les seves famoses cabres, l’humorista s’atreveix amb la màgia a L’il·lusionista, tot i que es reserva cartes per parlar de la situació política, l’ego dels artistes, el masclisme, el racisme i afers més escatològics.

En Peyu ens rep al teatre Borràs de Barcelona, després de l’estrena de l’espectacle. En plena platea, conversem sobre la creació de l’obra, l’il·lusionisme, l’entrenament físic al qual s’ha sotmès, les traves en el sector cultural i les polèmiques de Bricoheroes.

Com és una estrena com la d’avui al teatre Borràs?
—Quan has creat un espectacle, la il·lusió màxima és ensenyar-lo. Els primers dies sempre són pitjors que la resta. És una qüestió de pràctica. La temporada a Barcelona et dóna un rodatge brutal que et permet d’apamar l’obra. És una mica com conduir. El primer dia no té res a veure amb un temps més tard, quan fas les coses sense pensar i tens el cap lliure per a improvisar i més bestieses.

Aquest excés de confiança també pot ser un risc, no?
—[Riu.] Sempre hi ha riscos, però és la màgia del teatre.

Ara, tornant a Muntanyola amb la furgoneta, donareu voltes als detalls de la funció?
—No, no, no. Sóc molt poc d’obsessionar-me i donar mil voltes a les errades. Arribem a l’estrena després d’haver-nos assegurat que tot està tancat i llest. Dediquem moltes hores i esforços a preparar un espectacle com aquest. Per això, quan surto a l’escenari, tinc una tranquil·litat, una seguretat, de saber que s’han fet els passos adients. Llavors l’obra pot funcionar més o menys, però no em posaré nerviós.

Aleshores haureu de vigilar de no adormir-vos a mitja C-17.
—[Riu.] Segur que xerrarem amb la Xènia, la productora, i farem via.

L’il·lusionista, abans d’estrenar-lo a Barcelona, l’heu provat a Calldetenes, Torelló, Girona, Granollers i Igualada. Quina rebuda heu tingut?
—La gent al·lucina força. I és una cosa que m’agrada perquè fa temps que persegueixo aquesta sensació en els meus espectacles. La rialla és molt important, no t’enganyaré, però també vull que la història remogui una mica el públic, i que alhora la gent es pregunti: com collons fa això en Peyu? La rebuda fins ara ha estat molt bona.

Per què heu recorregut a la màgia?
—A vegades tinc la sensació que ja ho he dit tot en les meves obres –“calla una mica, pesat” [diu amb una veueta]–, però sempre hi ha fils a estirar. La màgia per si sola no m’havia interessat mai. De fet, de petit no tenia cap d’aquests lots de màgia Borràs, ni intentava de fer trucs amb les cartes o unes altres històries. Ara, el que sí que ha captat sempre la meva atenció és l’admiració i incomprensió que generen a la platea els espectacles de màgia. Amb L’il·lusionista ho intento una mica: sorprendre el públic, i que no sàpiga per on puc sortir.

Com heu après l’art de l’il·lusionisme?
—És qüestió de posar-hi hores, com en tots els oficis. Com més hores hi dediques, millor te’n surts. Passa també amb el teatre, l’humor i qualsevol altra cosa que requereixi pràctica. És veritat que una mica de talent no fa mal, però sobretot és el prova error. A més, en Sanyes, un mag de la Garrotxa, m’ha assessorat i m’ha fotut molta canya.

I quan heu practicat? Si no pareu quiet.
—En qualsevol moment i racó. No es necessita gran cosa per entrenar les mans. Per exemple, aquest estiu, entre funció i funció, mentre conduïa tenia una carta a la mà i l’anava remenant.

I l’altra mà?
—[Riu.] No sé si és legal, però ja deu haver prescrit.

Hi ha coses pitjors…
—No en tinc cap dubte.

Quant de temps heu tardat a crear L’il·lusionista?
—És una feinada. Hi hem dedicat dos mesos i mig, aproximadament. Sembla poc, però són dos mesos i mig amb una dedicació diària d’almenys vuit hores. De fet, les últimes tres setmanes van ser força hores més. Quan hi ha una estrena, és el que toca.

I com és el procés creatiu?
—Amb els anys hem conformat un molt bon equip. Per una banda, hi ha en Joan Roure, que és el director, i per una altra, l’Albert Sayós, que és guionista i dirigeix El búnquer. Quan creem un espectacle, sempre comencem de zero. Arribem al teatre i no sabem cap on anirà la cosa. En aquest cas, teníem la màgia com a excusa argumental, però després vam fer pluja d’idees i molta improvisació. Jo anava improvisant i ells anaven transcrivint tota mena de bestieses.

I al final?
—Vam tancar un guió que deu rondar les vuitanta pàgines i n’hi deu haver una quarantena més que s’han quedat al calaix.

Recupereu alguna de les idees defenestrades, quan improviseu?
—Improvisem una mica segons allò que passa, segons les sensacions que et transmet el públic. És la gràcia del teatre, que cada dia és lleugerament diferent. Però improvisem molt menys que no es pensa la gent. Moltes vegades adapto coses, però més o menys vaig seguint el guió, perquè hi ha tot un equip que depèn d’allò que dic. Si anés a la meva bola, en Dani i l’Oriol, els tècnics, es tornarien bojos.

És veritat que heu perdut vuit quilos preparant l’obra?
—Sí.

De debò?
—En pesava setanta-vuit i ara en peso setanta. És un objectiu que vaig marcar perquè és un espectacle físicament molt exigent. Quan jugues a futbol, si estàs bé físicament, tens el cap lliure per a pensar i fer filigranes. Si t’ofegues, tot és una tortura. A més, en teatre, si portes un micròfon, és molt desagradable sentir un paio esbufegant [fa un so d’animal pantaixant], mentre intenta de dir i fer el que li toca. Tot això formava part d’un repte personal: aprimar-me vuit quilos, aprendre màgia i tenir l’espectacle fet en dos mesos i mig, per a concentrar l’energia.

Aleshores no té res a veure amb el fet que us cabés la camisa de força.
—[Riu.] La camisa de força m’hi cabia, la que no m’hi hagués cabut és l’altra, la camisa normal. Aquesta, amb vuit quilos més, haurien saltat els botons pels aires.

I com ho heu aconseguit?
—Menjant més o menys bé, és a dir, de manera sana i deixant una mica l’embotit de banda, que això als d’Osona ens costa, però també fent esport. A més, feia una cosa en una clínica d’aquí Barcelona.

Què fèieu?
—Em posaven una mena d’elèctrodes per donar-me un cop de mà.

Això funciona? Sona una mica de telebotiga…
—Sí que funciona, passa que has d’anar a la Regenera Clinic, que tenen l’única màquina que funciona en tot l’estat. A veure… funciona… tampoc no fa miracles. Si fas això i després vas al Burger King a inflar-te de quètxup, no funciona. Però si ho fas bé, has d’invertir moltes menys hores a fer gimnàs i esport per a muscular i aprimar-te.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Us costa molt que us programin?
—Costa sobretot en els teatres importants. M’etiqueten de monologuista, tot i que fa molts anys que intento de fer espectacles amb posada en escena i dramatúrgia. Són comèdies, sí, però no és stand-up amb un tamboret. Hi ha molta feina a darrere. A vegades costa una mica que es faci el canvi de xip i ens prenguin seriosament. Sembla que si no fas una producció molt gran, no pots arribar a segons quins teatres. De totes maneres, no em queixo pas, eh.

Sou una cara coneguda, això us deu ajudar.
—Sí, però la gent té la sensació que som molt grans perquè mediàticament aparec en molts llocs. La realitat és que empresarialment som molt petits. No podem competir amb els grans grups culturals que gestionen molts espectacles alhora. Però, com et deia, no ens queixem. Tenim feina i el públic surt encantat.

A l’obra, els mitjans i els periodistes rebem algun clatellot.
—[Riu.]

Endavant.
—Té una mica de relació amb la pregunta anterior… A vegades també costa que els mitjans ens prenguin seriosament. Et posaré un exemple. Molt poques vegades ha vingut un crític de teatre a alguna de les meves obres.

No heu llegit mai una crítica teatral?
—L’última que recordo, com a crítica teatral, devia ser al 2012. Som gairebé al 2023 i aquest és el meu cinquè gran espectacle. Però no passa res. Com he dit, el més important és el públic.

Esteu cansat de parlar de política?
—Tot fa el seu camí. L’espectacle anterior, El gallardo español, es va estrenar el 2019 i és fruit de la situació política del moment. La repressió, els presos, la sentència… Era una obra que reivindicava la llibertat d’expressió i feia servir el teatre d’eina per a esquivar la censura. En el cas de L’il·lusionista, també és fruit del moment que vivim. Ara hi ha resignació i necessitem riure de les coses que ens fan gràcia i prescindir del moment polític, que és bastant llastimós.

Continueu fent teatre, El búnquer i l’Està passant, però trobeu a faltar Bricoheroes?
—La part de la improvisació i la bogeria la tenim en part coberta amb El búnquer, perquè amb en Jair i la Neus fem un gran equip, però sí que trobo a faltar Bricoheroes. En el seu moment, va ser una descoberta brutal i un format completament original. Ara, aquesta enyorança no m’impedeix de dir que les coses s’han d’acabar quan creativament ja no donen més de si. Segurament una temporada o dues més haurien estat rendibles i haurien funcionat. Però crec que tot el que havíem de fer amb Bricoheroes, ja ho vam fer. Això no vol dir que en un futur no hi hagi un spin-off o els personatges d’alguna manera, però en cap cas en el format original. La gent no hi pensa, però hi ha molt de contingut. A YouTube hi ha més de seixanta capítols i els més joves encara els descobreixen.

Com vau viure la polèmica final amb el gag de Letizia i Leonor?
—Allò també era fruit d’un moment concret, en el qual TV3 no estava com ara, ni jo tampoc. En aquell moment ens va semblar que ens havíem d’explicar i que havíem de posar la polèmica sobre la taula. Més enllà del fet censurable, de si se censura o no se censura, la meva reivindicació principal era una mena d’humor, que ha d’existir, i que ha de funcionar per camins diferents dels de la política.

Què voleu dir?
—Que està molt bé que lluitem per la igualtat i per protegir els col·lectius minoritaris, i tot el que vulguis, però l’humor ha de transitar per uns altres camins. Em fa patir una mica que volent ser més respectuosos que ningú, acabem essent més carques que els nostres avis. Jo recordo els meus fent bromes que eren molt més transgressores i gamberres que les que es fan avui.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes