Gabriel Janer Manila: ‘Als escriptors dels setanta no ens uní una estètica, sinó la voluntat de ser professionals’

Gabriel Janer Manila (1940) és un dels escriptors mallorquins més prolífics. Ha conreat amb èxit tant la narrativa per a adults com les narracions per a infants i durant molts anys ha estat mestre i professor de la Universitat de les Illes Balears. Durant un cert temps va dirigir l’Institut d’Estudis Baleàrics –sota el govern del PP de Jaume Matas– i a més a més de totes aquestes tasques ha estat un gran recopilador i divulgador de la cultura popular illenca, especialment amb relació a les gloses. Ara acaba de publicar Amor, no estàs fatigat (Proa), el segon volum de les seves memòries, que abasten del 1965 al 1990, és a dir, el moment de les màximes realitzacions personals i professionals, un volum que interessarà qualsevol que vulgui conèixer de primera mà la cultura literària contemporània.

—Aquest segon volum de memòries comença amb la paternitat de la vostra filla, Maria de la Pau, i acaba quan ella ja ha estudiat filologia catalana. Però comença amb un part molt complicat…
—Sí, el primer volum de les memòries ocupava els meus primers vint-i-cinc anys i allà acabava tot bé. Anàvem a noces, hi ha un bes final i en començava una de nova. Hi haurà un tercer volum –tot i que n’hi ha per a estona, perquè escriure duu feina, com tu bé saps–, que anirà des que tinc cinquanta anys fins ara. Aquest va dels meus vint-i-cinc anys fins a cinquanta. Són vint-i-cinc anys més, de molta de feina i de lluita per moltes coses en marxa simultàniament: la feina, els estudis, l’escriptura, l’acció cultural, que sé jo, mil coses, que, quan les veig, sembla impossible que les hagi pogudes fer. Na Maria de la Pau era la primera que teníem, en total en tenim quatre i hi tenim molta més experiència, però llavors no en tenia gens. A més, quan tenia quinze anys, ma mare va estar a punt de morir per un part. Això jo ho vaig viure amb molta por, i aquesta por d’estar a punt de perdre la mare havia deixat d’amargor. Ma mare es va salvar, però l’infant no. Quan vaig veure que la meva dona tenia un part tan difícil que va acabar amb cesària i tot –que ara no és res, però que llavors es feia quan ja no hi havia més solucions– em va sortir un altre cop aquella por dels quinze anys i vaig patir per la seva vida. Per sort la cosa va anar bé i la vida va continuar endavant, com havia de ser.

—Comenceu a escriure a Mallorca en un moment en què s’ha de prendre partit. Hi va haver en algun moment la temptació d’escriure en castellà?
—No em va passar mai pel cap d’escriure en castellà. Igual que molta gent jove que volia escriure començava per la poesia i després ho deixava i anava per uns altres camins, com el teatre o la narrativa, jo no. Vaig escriure teatre quan era adolescent –un mal teatre, és cert, amb poca tècnica i poc saber fer i l’única virtut de tenir moltes inquietuds– i em vaig passar a la narrativa molt aviat. Llegia novel·les i em pensava que era una cosa que podria fer i m’hi vaig posar. També és ver que m’hi varen empènyer una mica: tenia un amic que em deia que n’escrivís una perquè tenia la mà trencada explicant històries. Però no he escrit en castellà, sempre he escrit narrativa i en català. En castellà no ho he fet mai, només algunes coses acadèmiques, però la creació sempre en català. I és que és molt difícil de poder emprar bé dues llengües. Hi ha qui ho fa i ho fa bé, però escriure en una llengua és una tasca extraordinàriament difícil: has d’assumir l’energia i la força de la llengua, cada paraula és carregada d’energia perquè ha significat la mateixa cosa durant segles i, per tant, aprendre una llengua i escriure-hi és tota una vida. Només es pot escriure emprant la paraula amb energia i amb reflexió a la vegada. Aquest llibre sembla escrit amb una prosa senzilla i de lectura fàcil, però hi ha hagut molt de treball per a aconseguir això.

—Amb la vostra primera novel·la, L’abisme, vau guanyar el premi Ciutat de Palma. Quina importància va tenir en la vostra trajectòria?
—Molta. Quan vaig guanyar el Ciutat de Palma jo tenia mala fama perquè havia fet obres de teatre molt dolentes, mal fetes, amb pocs recursos, i la gent es va estranyar molt que tingués obra narrativa. M’hi havia presentat amb pseudònim i aquell dia al diari entrevistaven un membre del jurat que deia que li havia interessat molt la meva obra i  vaig dir a la meva dona que havíem d’anar al sopar. La gent va estar molt sorpresa. Amics com Jaume Vidal o Llompart, i més gent del teatre, al·lucinaven amb el premi. Si això no hagués passat, no hauria escrit més perquè aquella nit em va donar força en mi mateix i seguretat. Em varen dir que era capaç de fer alguna cosa que podia sorprendre i això era un raig de coratge immens; em va animar molt.

—Des de la distància geogràfica us toca viure una revolució especial: el maig del 68. Què en resta, dels seus ideals, si és que en resta res?
—En queden coses importants encara que Sarkozy digués que havíem de fer-ne els funerals. A mi em va impressionar perquè era un home jove que volia capgirar el món i hi ha imatges icòniques, com la de Cohn-Bendit sense abaixar la mirada davant un policia, que transmet una energia impressionant. Varen ser capaços d’enfrontar-se a un sistema caduc i això era extraordinari. Tot i que aquella revolta l’havíem de seguir des d’aquí i tot ens arribava molt filtrat, la revista Triunfo i Destino en duien reportatges. Tot allò va impressionar molt i ens va marcar. Que la imaginació arribés al poder, volíem, que el poder podrit fos capaç de caure i que arribés al poder un món nou i vida nova. Crec que d’allò n’han quedat algunes coses importantíssimes com la idea de viure la vida amb intensitat i una visió lúdica: hem de ser capaços de viure molts de moments.

—I la temptació de viure a Barcelona, on anàveu sovint, hi va ser?
—Hi anava molt, a Barcelona, per assistir a algunes classes i aconseguir la bibliografia per a acabar la carrera. Hi havia unes beques per a professors, però no me’n varen donar mai i, per tant, no hi havia cap opció d’anar-hi a viure tenint feina i família a Mallorca i estudiava per lliure. Però venia i hi vaig anar fent amics, per exemple en Terenci Moix. Les anades a Barcelona sempre eren molt fructíferes, em relacionava amb la Montserrat Roig o amb n’Aurora Bertrana, que estava mig enamorada de mi, literàriament parlant. Em va explicar les aventures pel Pacífic i moltes coses del seu pare i em va ajudar molt.

—Un dels vostres amics era un gran caràcter: Jaume Vidal Alcover…
—En Jaume era tempestuós, t’enamorava la seva intel·ligència i un pòsit de cultura extraordinari, un pòsit de cultura intensa i extensa… Jo volia ser com en Jaume, una persona tan culta i que, atenció, sabia fer ús de la cultura i l’emprava com ell volia i això impressionava. Ara, en Jaume també era de molt mal sofrir quan duia dos whiskys al damunt. Una vegada a ca meva va donar una passada a en Miquel Àngel Riera i li vaig haver d’escriure una carta per demanar-li disculpes. Aquell dia hi havia en Llompart i l’endemà també li va telefonar per consolar-lo. En Jaume era difícil, tant que un dia la meva dona va dir a na Maria Aurèlia Capmany que devia tenir un gran fetge per a aguantar-lo.

—Un dels moments més escruixidors del llibre és quan, al restaurant cal Dimoni d’Algaida, que encara ara existeix, hi ha un home que fa de dimoni i balla per als turistes i que, de sobte, cau mort després d’una actuació. És una gran al·legoria de la venda de l’illa al turisme?
—Aquell dimoni, mestre Llorenç, era un gran dimoni. Un actor total que es posava la màscara i es convertia en un actor d’una maduresa, sensibilitat i un detallisme impressionants. Ni havia estudiat ni ell sabia que ho feia tan bé. La gent al·lucinava i és ben ver que es va morir fent de dimoni. L’anècdota més divertida és que, com que quan va ser mort anava de dimoni i així no el podien enterrar, el varen haver de desvestir i el vestiren de sant Josep. Per tant, se’n va anar a l’altre món vestit de Sant Josep. I sí, és una gran al·legoria de tot plegat.

—Afirmeu que Mallorca era un aeroport i 300.000 llits… I ara què és?
—Ara hi ha més llits encara i l’aeroport és més gran. En Til Stegmann no se’n podia avenir que en un dia es poguessin posar amunt més de 300.000 llits, però Mallorca és això.

—Quina importància va tenir per a la vostra obra primerenca la figura de Francesc de Borja Moll i la de Llompart?
—Varen tenir moltíssima importància. El senyor Moll va ser capital, era el savi, significava el prestigi, i ho feia tot amb una senzillesa i una habilitat absoluta. Li podies consultar qualsevol cosa, jo sempre li’n demanava de llengua o de gramàtica i em feia bromes per trobar la solució. Jo havia fet un curset amb ell a l’estudi general, un curs per a mestres, i em va ajudar molt. Una de les coses bones que tenia era la ironia per a riure’s del món, subtilment et feia entendre que anaves errat. Era un savi amagat d’home senzill. Amb en Llompart hi vaig tenir una amistat molt forta, em va animar molt a escriure i va escriure molts texts sobre llibres meus: em va fer presentacions, crítiques al diari i m’animava molt. Per ventura massa i tot, perquè llavors jo agafava embalada. Era una saviesa diferent, asserenada, que aportava fruits de llarga reflexió i jo estava admirat d’una altra cosa, que és que fins que va ser ben gran va parlar el castellà però que, en canvi, té un domini del català que és impressionant. Com és possible que en pocs anys adquirís aquest domini de la llengua? Em tenia molta confiança i em féu moltes confidències. I la seva dona m’estimava com el fill que no havia tingut.

—I és veritat que es va enamorar de n’Antònia Vicens?
—Un enlluernament per n’Antònia és segur que va existir. I en Jaume Vidal se’n fotia i li ho retreia. Va existir segur. No diré si va ser correspost perquè no ho sé i perquè li podeu demanar a l’altra persona.

—Llorenç Villalonga, el vau estimar, odiar, totes dues coses…?
—Ni el vaig estimar ni el vaig odiar. Em va ensenyar molt. Jo anava a casa seva i estava un grapat d’hores parlant amb ell i amb na Teresa, que sempre era present, i li demanava que contàs i explicàs coses. De Mort de dama no en volia parlar mai, la rebutjava. Alguna vegada alguna referència a Aina Cohen, però res més. Vàrem tenir una bona relació i em va sorprendre un dia que em varen dir que havien llegit en veu alta a la taula braser Han plogut panteres, que és una de les meves novel·les més dures, amb més crítiques i amb un llenguatge fort. Em varen dir: ‘Et podem fer una pregunta?’ I jo els vaig dir que sí. I em digueren: ‘Com és que algú tan educat com tu ha escrit això?’ I jo els vaig dir que guardo les formes per poder dir la veritat, que és una frase de Villalonga mateix.

—En canvi, qui no podia veure els escriptors mallorquins era Joaquim Molas…
—Molas no ens tenia simpatia als joves escriptors mallorquins i tot era per una raó ben beneita, que és que estava enemistat amb en Jaume Vidal Alcover i amb na Maria Aurèlia Capmany, però una enemistat terrible! I és clar, nosaltres ens arreplegàvem amb ells perquè en Jaume era mallorquí, i per això ens tenia una certa tírria com a grup. Tot i això jo hi tenia bona relació.

—Amb Baltasar Porcel vau tenir una relació molt estreta, tot i que crec que va ser posterior…
—En Baltasar Porcel era tot un altre món. Vàrem tenir moltíssima amistat cap al final de la seva vida, els darrers deu o quinze anys. Jo li vaig presentar alguns llibres i ell també alguns de meus i hi havia una molt bona relació. Al principi no ens coneixíem gaire perquè ell també estava barallat a matar amb en Jaume Vidal i també amb en Llompart, i no vàrem tenir contacte. Llavors sí, vaig anar un parell de vegades a Sant Elm quan jo ja havia guanyat el premi Josep Pla i ens trobàvem a Barcelona o a Mallorca quan la relació amb en Villalonga havia afluixat i ja s’havien enfadat mot. La nostra veritable amistat va arribar molt més tard.

—Us solen englobar sovint dins el gruix dels autors de la generació dels setanta. Us en sentiu part, d’aquesta generació, o és una etiqueta que cal revisar?
—A mi m’és igual. Quan en parlen dic que bé, que érem de la mateixa quinta, na Maria Antònia Oliver, en Llorenç Capellà, n’Antònia Vicens, en Jaume Fuster i alguns altres. Sí, vàrem ser de la mateixa quinta, però no n’hi ha per a més. Jo vaig ser molt amic de na Montserrat Roig ja del primer moment, quan just començava i no ens sentíem units generacionalment. No crec que ens unís mai una estètica, però sí que hi havia una voluntat, la de ser professionals de la literatura. Quan vàrem veure que la narrativa prenia força es va crear el premi Les Illes d’Or a l’editorial Moll. El primer any el va guanyar en Llorenç Capellà i en Pau Faner va ser finalista quan ningú no els coneixia. A mi em van demanar de fer un discurs a l’acte de lliurament i vaig dir com jo creia que havia de ser la literatura. La gent en va quedar contenta i hi havia qui deia que era manifest generacional, però jo només defensava la literatura com a forma de combat, de lluita.

—Afirmeu en un moment del llibre que malparlar de vós era una moda. Encara ho és?
—No, ja no ho és i em sap greu de no haver-ho traspassat, perquè això dóna vida. Hi devia haver enveja perquè jo feia molta feina i sempre i hi ha els peresosos. De tot d’una m’emprenyava, cada dia m’emportava un disgust, però hi vaig posar call, ja va estar i ha desaparegut. S’ha diluït molt…

—Suposo que un rebrot de malvolença va arribar quan vàreu assumir la presidència de l’Institut d’Estudis Baleàrics, escindit del Ramon Llull, en època de Jaume Matas.
—En el tercer volum en parlaré, d’això, però et puc dir que em penedeixo d’haver assumit aquesta presidència per una raó clara, que és que em va xuclar energia i esforços que havia d’haver dedicat a unes altres coses. Jo a l’Institut hi vaig estar de bona fe, creient que es podia fer un centre de cultura respectat per tothom, que segons el govern que hi hagués canviaria el director, però que el centre es mantindria i que valdria la pena que existís. Ho creia, ara consider que era una pèrdua de temps, que ni tan sols econòmicament valia la pena. Jo no volia deixar les classes, perquè volia poder anar-me’n en voler i no estar subjecte al sou. La condició que vaig posar era que, si en qualsevol moment ells o el govern feien la mínima menció contra la unitat de la llengua, me n’anava, i no en feren cap. En Matas em va dir que a les Illes mai no s’havia valencianitzat la qüestió de la llengua i això era cert. Però tot plegat va ser un error ben gros.

—Hi ha un moment vital important: quan aneu a viure a Sa Bomba Vella, la vostra casa…
—Sí, això implicava de canviar un pis normal a Palma, de cent metres quadrats on vivíem tres fills i un que esperàvem, la sogra i una tia de 102 anys. Necessitàvem lloc, i Sa Bomba Vella era un lloc ample, amb un jardí i un tros de terra. Era una casa enorme en què ens perdíem, no trobàvem el llum.

—Encara hi feu coses, a la terra?
—Cada dia més poques. Hi ha un home que ens ajuda i jo dirigesc un poc, hi ha un hortet de tarongers i jardí i hi estic damunt. Vaig sembrar carxoferes i ara hi sembrarem tomàtigues.

—També hi ha temps per a l’amargor: Quasi vàreu haver d’estar-vos dos anys a la presó a Carabanchel perquè algú que coneixíeu va denunciar el vostre llibre al Tribunal d’Ordre Públic…
—Va ser molt dur, i més si ho situam a l’època del final del franquisme, que feia estralls de pertot arreu per aguantar-se. Era una situació de molta duresa i vaig tenir molta por, sobretot pels meus fills. Amb aquella acusació me n’anava segur dos anys a Carabanchel, perquè llavors les condemnes es complien. En Miquel Miravet, fiscal del patit comunista ens ajudava, i sí que puc dir que llavors vaig tenir tots els escriptors del moment al costat. Tots, tots em varen fer costat de manera absoluta. Al final es va arreglar gràcies a la intervenció d’en Josep Melià, que es va jugar tant com va poder per parar aquest procés.