David Bueno: “S’ha confós l’acompanyament als adolescents amb la hiperprotecció”

Saber com funcionen les emocions, on s’originen i quines eines tenim a l’abast per a gestionar-les. Aquest és l’objectiu del llibre Emocions a dojo (Bindi Books), de la mestra i biòloga Maria Tricas i del doctor en biologia David Bueno, amb il·lustracions de Kim Amate. És una guia pràctica dirigida a un públic pre-adolescent i adolescent que també pot ser útil per a pares i mestres. En parlem amb David Bueno, que, com en altres llibres anteriors, assenyala la importància d’entendre i acceptar l’adolescència com una etapa emocionalment convulsa i treballar la gestió emocional des d’aquest punt de partida. La clau, diu, és acceptar les emocions sense jutjar-les, però alhora treballar les parts més racionals del cervell perquè aquests alts i baixos no acabin arrossegant l’adolescent.

—Quin missatge sobre les emocions voleu transmetre?
—Que hi són, que a l’adolescència ballen molt i que ni als adolescents ni als pares no els han de fer por. En l’adolescència les emocions són a flor de pell, és biològic, no es pot evitar ni s’ha d’evitar. S’ha d’aprendre a sentir les emocions, no per ser en una muntanya russa, sinó per poder-les gestionar.

—On s’originen i per què és important saber-ho?
—Donar nom a les coses ajuda que el cervell les endreci i les entengui més bé. Les emocions s’originen a l’amígdala, una zona del cervell molt automatitzada. Es generen de manera espontània i no podem controlar com s’originen, però sí que podem controlar com es desenvolupen posteriorment a través de l’escorça prefrontal, sempre pensant en tenir sensacions de certa recompensa per aquesta bona gestió en una altra zona, l’estriat.

—Com que s’originen en aquesta zona automatitzada del cervell, proposeu de deixar-les sortir, acceptar-les i no jutjar-les, però sí pilotar-les. Com? En l’adolescència és fàcil deixar-les anar sense cap control o anar a l’altre extrem i reprimir-les.
—El punt intermedi en l’adolescència és complicat! [Riu.] Són hiperreactius emocionalment. La zona que ens permet de gestionar conscientment les emocions, una part de l’escorça prefrontal, perd eficiència en l’adolescència. És inevitable i el fet de saber-ho pot tranquil·litzar molt, és normal. L’estrès encara disminueix més l’eficiència d’aquesta zona. Per tant, el primer que cal és rebaixar l’estrès, l’ansietat i el neguit, tranquil·litzar-se per poder pensar-hi millor.

—Expliqueu que cada vegada que s’aconsegueix de gestionar bé una emoció és més fàcil de fer-ho la vegada següent.
—Sí, té relació amb la manera com es construeix el cervell amb la plasticitat neural. Cada vegada que fem alguna cosa i la recordem, això queda gravat al cervell en connexions entre les neurones. Cada vegada que gestionem una emoció, bé o malament, deixa una empremta física en unes connexions determinades. Si l’hem gestionat bé, la pròxima vegada ja tindrem aquelles connexions fetes i serà una mica més fàcil, tot i que no és immediat.

—Com es fa això amb emocions concretes? Per exemple, la ràbia.
—Les emocions, inclosa la ràbia, no són bones ni dolentes, són útils quan són necessàries. La ràbia ens porta a una agressivitat defensiva. Quan hi ha una amenaça real de la qual no ens podem escapolir, apareix aquesta agressivitat biològica d’autoprotecció. La ràbia no ens ha de fer por, però utilitzar-la sense motiu sí. A vegades entrem de cop a l’habitació d’un adolescent, l’esbronquem i ens contesta amb males paraules. S’ha sentit agredit, no podia fugir i s’ha defensat. Han d’aprendre a adonar-se que la ràbia que han sentit en aquell moment no era necessària.

—Què poden fer en el moment?
—Respirar profundament i comptar fins a deu, o si més no, esperar una mica a respondre. Així donen temps a l’escorça prefrontal perquè gestioni l’emoció, i no responen impulsivament. Com que funciona de manera menys eficient en l’adolescència, necessita més temps, i respirar profundament disminueix l’estrès i ajuda. La ràbia hi és, l’has de notar, viure-la, per poder gestionar-la.

—Igual com passa amb la tristesa?
—Sí, en l’adolescència hi ha més moments de tristesa que en qualsevol altra edat. És normal, perquè serveix per a guarir qualsevol daltabaix emocional previ, i els adolescents tenen molts alts i baixos. No s’ha de dir “no estiguis trist”. Si necessiten superar alguna qüestió emocional, la tristesa és l’emoció adequada. El problema apareix quan la tristesa dura molt de temps, que llavors es pot caure en melangia o depressió. Però després d’un sotrac emocional, tenir uns dies de tristesa és molt sa per al cervell.

—També diferencieu entre l’alegria i l’eufòria. L’eufòria se cerca especialment, en l’adolescència…
—Busquen l’eufòria perquè l’estriat genera sensacions de recompensa. Veuen que hi ha accions d’adult que els activen molt l’estriat i fa que se sentin molt bé. Però l’eufòria és puntual, i com que és molt intensa, normalment quan s’acaba va seguida d’una baixada emocional. Has de pensar bé si l’eufòria d’avui no et perjudicarà demà. L’alegria, en canvi, és més planera, transmet confiança i ens fa sentir a gust amb nosaltres mateixos i l’entorn. És fàcil que els adolescents confonguin alegria amb eufòria, que pensin que si no estan eufòrics no estan alegres, quan justament l’alegria és estar tranquil.

—I què passa amb la por?
—Els adolescents tenen moltíssimes pors perquè s’adonen que la infantesa ja s’ha acabat i que s’han d’enfrontar més sols a certes situacions. La xarxa de protecció dels pares no la tens sempre. Si es genera por, és que el cervell detecta alguna situació que pot ser una amenaça. Cal aprendre a conviure-hi per a racionalitzar-ne l’origen: “Això m’ha de fer por? Si me n’ha de fer potser me n’he d’apartar, perquè és una amenaça”. Si veus que no ho és, la por disminueix. Això és gestió emocional, no deixar-se emportar i sentir-se aclaparat.

—Com se’ls pot donar seguretat sense sobreprotegir-los?
—Un adolescent que se sent ignorat pels seus pares està tan malament emocionalment com un que se sent hiperprotegit. Cal ser-hi a prop perquè sàpiguen que ens tenen quan ho necessitin, però sense atabalar-los, sense això de “què has fet avui?, què t’ha passat?, com et sents?” cada dia. Molts adolescents se senten sols perquè els pares treballem massa o pensem que ja poden estar tot el dia sols. Hi ha famílies que a catorze anys els deixen sols a casa tot el cap de setmana… I la hiperprotecció és igual de dolenta perquè la persona se sent inútil. Sents que t’hiperprotegeixen perquè per tu mateix ets incapaç de defensar-te. Acabes pensant que t’hiperprotegeixen perquè no confien en tu, i per tant no confies en tu mateix.

—Cal ser-hi present per si volen explicar res, però què passa quan treuen les emocions de manera descontrolada?
—Com a pare, també cal fer un pas enrere i respirar profundament. Si els esbronquem o també reaccionem de manera impulsiva i emocional, serà una batalla campal. Si et criden o et falten el respecte, primer és millor empassar-te el gripau. En aquell moment tenen la gran pujada emocional, estan estressats i no poden reflexionar. Quan s’hagin tranquil·litzat, et pots mostrar ofès, però amb tranquil·litat. Si ho fas de manera agressiva, aconseguiràs que es tornin a activar emocionalment, i el que vols és que s’activin racionalment per fer-los veure que allò no són maneres. Si els has esbroncat moltes vegades després no els pots dir que “les coses s’han de dir d’una altra manera”.

—Com interpreteu la situació actual, en què veiem que creixen els trastorns i malestars psicològics entre els adolescents?
—No s’explica només per la pandèmia, però ho ha agreujat. Aquesta sensació de solitud, aïllament i incertesa, a qui més ha afectat és als adolescents. Hi ha una enquesta que diu que el 8,8% dels adolescents en algun moment o un altre pensen que no val la pena viure. Això no ens ho podem permetre com a societat… Els alts i baixos de l’etapa fan que algú ho pugui pensar en algun moment, però que un 8,8% ho pensi normalment no ens ho podem permetre. Com viuran quan siguin adults?

—Quins altres factors han influït, a part de la pandèmia?
—Un factor que crec que és important és que s’ha confós l’acompanyament als adolescents amb la hiperprotecció. Hi ha famílies que els hiperprotegeixen, però alhora no els donen un suport emocional adequat. Els deixen molt sols perquè ja són grans, però quan tenen algun problema fora surten de manera abrandada a defensar-los.

—Quan tenen un problema amb un professor, per exemple?
—Per exemple. Això genera una contradicció. L’adolescent se sent sol, però al mateix temps hiperprotegit, cosa que baixa la seva autoestima. No sent suport quan ho necessita, però quan té un problema veu que no pot resoldre res perquè surten els pares. Això fa baixar la capacitat de resiliència, són coses que haurien de gestionar sols.

—Dieu que sobreprotegir fa disminuir la capacitat de resiliència i els fa més fràgils. Però hi ha qui defensa l’altre extrem o qui els acusa ràpidament de ser una generació de vidre.
—Hi ha un punt intermedi. Em sap greu quan se’ls acusa de ser una generació de vidre perquè han estat malcriats. Si han estat malcriats la culpa és dels pares… Han de resoldre els seus problemes, no estar a sobre d’ells però mantenir-nos-hi a prop. Per exemple, a partir de cinquè de primària haurien d’anar a l’escola sols, si hi van a peu. També em fa l’efecte que la sobresaturació horària dels progenitors fa que se sentin sols, i les coses materials supèrflues no compensen el buit. I confonem acompanyament emocional amb autoritarisme. No pots estar cada dia esbroncant els fills, els transmets la sensació que no fan res bé. Tant ignorar-los com estar-hi molt a sobre els fa emocionalment més fràgils i això influeix en la situació actual.

—Abans es feia millor o passava igual i ni tan sols es veia?
—Passava i no ho vèiem… Però abans treballava un membre de la família i a casa sempre hi havia un referent. No era una bona situació i moltes dones acabaven fartes. No es tracta que un dels dos es quedi a casa tot el dia, però si abans era una persona que treballava vuit o deu hores i ara ho fan les dues, hi ha alguna cosa que no fem bé. Que treballin tots dos penso que és l’ideal per a tenir un equilibri, però fent sis hores o amb una bona compaginació. No tothom pot fer-ho, i això és una qüestió social que, si se solucionés de manera generalitzada, ajudaria a disminuir certs problemes. Si hi ha referents a casa, els adolescents es queixaran, perquè és la seva feina, però en el fons agrairan sentir que no estan sols.