Daniel Anglès: “És una llàstima que fer un musical gran en català sigui excepcional”

Entrevista al director de ‘Golfus de Roma’ sobre aquesta comèdia musical i sobre la manca de musicals de gran format en català · També parlem de la seva trajectòria i de la segona temporada de ‘Eufòria’

VilaWeb
Daniel Anglès, en una aula de l'escola Aules · Arts Escèniques.
Clara Ardévol Mallol Albert Salamé (fotografies)
31.10.2022 - 21:40
Actualització: 31.10.2022 - 23:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El nen que es va enamorar del teatre amb Mar i cel hi ha acabat treballant en tots els vessants. Daniel Anglès (Barcelona, 1975) ha fet d’actor, cantant, adaptador de lletres, coordinador artístic, professor, director de musicals… Ja fa temps que és conegut, però darrerament el públic l’ha tingut molt present com a coach del programa Eufòria, de TV3. Ara com ara continua treballant en el projecte –en la segona temporada i en l’Eufòria dance, que s’estrenarà aviat–, però combina aquesta feina amb moltes més, entre les quals la de director artístic del Teatre Condal de Barcelona i la de director de l’escola Aules · Arts Escèniques.

Aquesta temporada dirigeix Golfus de Roma, una de les comèdies musicals més populars de la història, que es pot gaudir al Teatre Condal. Que un musical de gran format –amb molts actors i una gran posada en escena– es representi en català és, a hores d’ara, una excepció a Barcelona, i més si també s’ha representat a Madrid. En parlem amb Anglès, que reivindica els esforços que s’hi han destinat per aconseguir-ho i lamenta que aquest cas sigui l’excepció.

Com ha estat el procés d’adaptar un musical com Golfus de Roma?
—Quan t’enfrontes a un clàssic, per una banda, tens confiança, perquè ha tingut èxit moltes vegades. Golfus de Roma ha funcionat sempre, és una comèdia molt ben escrita. Però, per una altra banda, precisament perquè s’ha fet molt, hi ha moltíssimes comparacions possibles i el llistó és molt alt. Ens n’hem anat molt lluny de com s’havia fet fins ara, no tècnicament, de ritme i sentit de l’humor, sinó plàsticament, estèticament i de posada en escena. Això ens ha permès de sentir-nos lliures i portar-lo cap a una altra banda.

Una de les coses més complicades sempre és la traducció i adaptació.
—Sí, hi ha una qüestió complexa d’accents, mètrica, rima… I Stephen Sondheim et complica la vida amb jocs de paraules, al·literacions… Hi ha frases en què totes les paraules comencen amb p o amb t perquè vol tenir un joc rítmic i percudit. Ho hem respectat, i és una bogeria. És tota rimada en consonant, tal com és rimada en anglès, que manté aquests jocs de paraules, repeticions… Com a públic, no t’ha de sonar a traducció, i moltes vegades la traducció frase per frase és la que més s’allunya de l’original. Has d’escoltar una cançó sencera, pensar què explica i donar la mateixa informació en català. És com un gran sudoku, però amb en Marc Gómez ens hem divertit molt fent-lo.

Per què heu decidit de fer-lo en clown?
—Que ens consti, Golfus de Roma sempre s’ha fet amb tres cases romanes i vestits de romans, però aquesta estètica de parc temàtic i cartó pedra ja no funciona. També hi havia la part de com era tractat el rol de la dona, molt sexualitzada, i no volíem anar per aquí… Pseudolus diu, sobre Dòmina, “Ella fa d’Elektra a la funció matinal.” Això vol dir que són una companyia, i creia que havíem de veure’ls com una companyia de pallassos. Per això l’escenografia són els carros del circ i vam anar explorant coses del circ, el clown i la commedia dell’arte. Apareix el nas vermell, la màgia, els actors també toquen i els músics també actuen…

Ho heu centrat molt en el missatge de “heu vingut a riure”.
—Exacte! Volíem fer un homenatge als còmics, als qui van pel món amb l’únic objectiu d’arrencar somriures, des del sentit de l’humor més infantil a l’estructura més complexa de farsa i comèdia d’embolics. Tortell Poltrona diu que fer-se adult és adulterar-se, i hem intentat de reconnectar amb el nen. Després de la funció, veus matrimonis de seixanta anys tornant amb un globus a casa… Això és reconnectar amb el nen!

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

És un musical de gran format, i no estem acostumats a veure’ls en català. Per què és tan minoritari?
—No ho sé, perquè al nostre país, durant molts anys, el públic teatral va créixer gràcies als grans musicals en català: l’època daurada de Dagoll Dagom amb Mar i cel i Flor de nit, però no ens oblidem de Sweeney Todd i de tot el que va fer l’Àngels Gonyalons amb Estan tocant la nostra cançó, Memory, Germans de sang… O el Company, o quan amb El musical més petit vam fer El somni de Mozart. Arribaven a un públic molt ampli que no era l’habitual –fins i tot joves i adolescents–, i que després s’enganxava. Es van començar a fer musicals a Madrid i moltes empreses, com que venien amb la companyia, el feien en castellà també a Barcelona. També hi ha productores d’aquí que, quan veuen que un musical no el pots fer només en una ciutat perquè no l’amortitzes –i acabaràs anant a Madrid– decideixen de fer-lo en castellà per no haver-lo de traduir.

Hi ha hagut una pèrdua de l’hàbit.
—Sí, és una llàstima que hàgim perdut l’hàbit de fer-los en català de manera natural. Golfus de Roma és del Grup Focus, que ho produeix pràcticament tot en català. Per nosaltres, és una decisió natural. És una llàstima que sigui una decisió excepcional i que sigui notícia. No ho hauria de ser, però és evident que aquests darrers anys ho és. Si no m’equivoco, per a veure un musical amb més de vint persones en escena, en català, en un teatre privat, te n’has d’anar sis anys enrere. I aquell ja era una excepció… Estem molt contents que amb el Golfus el públic ho valori. És evident que, per a la productora, per al teatre, és més senzill fer-ho en castellà. Golfus de Roma ja l’havíem fet a Madrid i hem hagut de canviar força gent del repartiment perquè no eren catalanoparlants.

És gaire car?
—És molt car, implica tornar a assajar l’espectacle. T’implica un esforç i vol dir que has de tornar a amortitzar la producció. Si no, solament hauries d’anar pagant els sous i anar fent caixa. Hi ha una voluntat nostra de dir que, com que l’estrenem a Barcelona, l’estrenem en català.

Mercè Martínez, una de les actrius de l’obra, va lamentar fa uns dies que, malgrat l’esforç, costi d’omplir la platea. Heu detectat cap canvi?
—Crec que molta gent pensava que estaríem molt de temps en cartell, i ha dit: “Ja hi anirem.” Però són espectacles en què surt tanta gent que, si no omples des del començament, perds diners. L’espectacle va bé de públic, però hi surten vint-i-sis actors. Amb una funció de deu actors, podríem estar dos anys amb aquest públic, però en aquest cas no podem confiar en el boca-orella i esperar que vingui més gent, perquè no arribes a pagar tots els sous. Hi ha gent que, gràcies al fil de piulets de la Mercè Martínez, s’ha sentit interpel·lada, perquè ha vist que, si no, s’acabarà abans que no volien. El fil ha tingut repercussió, i una altra reacció molt favorable ha estat la dels mitjans, que s’han activat. Alguns potser no havien vist que aquesta obra, per desgràcia, és un fet excepcional. No és una estrena més, feia molt que no es feia això en català, i si aquesta no va bé, trigarà molt a tornar-se a fer.

Creieu que a vegades manca més consciència per part del públic?
—El públic no ha d’anar a veure les coses perquè siguin en català. No crec que el públic hagi de dir “és en castellà, no ho vaig a veure” o “ho vaig a veure perquè és en català”. Ha d’anar a veure el que vulgui, i tenim la gran sort de ser un país bilingüe. Sí que és veritat que hi ha una part del públic molt reduïda que no consumeix res en català, però és molt petita. En general, per què la gent veu més pel·lícules doblades al castellà que no al català? Perquè si busques la pel·lícula en castellà hi ha trenta sales i més opcions d’horari, i si la busques en català, només la fan en un cinema…

Heu parlat de l’època daurada dels musicals en català. Més d’una vegada heu dit que us vau enamorar de la professió veient Mar i cel. Com va ser?
—Tenia clar que em volia dedicar al món de l’espectacle abans de saber què era. Amb un any i mig, un actor de Comediants em va pintar uns puntets vermells a la cara i vaig embogir. A casa em volia pintar tot el dia, agafava una capsa de cartó i jugava a fer de capgròs… La fascinació hi era, i anava canviant. Tenia uns deu anys quan vaig veure un Informe semanal sobre l’Ana Belén. Parlaven d’ella com a actriu, i deien que també cantava. A mi em va fascinar i, uns dies després, a l’escola, la professora ens va preguntar què volíem ser de grans. “Actriu!”, vaig dir. “Deus voler dir actor.” Jo pensava que me la colava i li vaig dir que no, que actriu!

Us fascineu encara més amb aquella funció?
—Tenia dotze anys i em van portar al primer Mar i cel. Va ser com si se m’aparegués la verge… La funció es va acabar i em vaig quedar assegut, amb la platea buida. El meu pare em deia que m’aixequés i jo no volia. Em va preguntar què em passava i li vaig contestar “Jo de gran vull fer això.” “Això, què?” “No ho sé, però em vull sentir així tota la meva vida.” I a dia d’avui faig el que faig perquè em continua fent sentir així. Quan en alguna cosa he perdut la il·lusió, he deixat de fer-la.

A vegades és difícil de mantenir aquesta sensació quan es converteix en la feina.
—Sí. En el teatre musical he actuat, dirigit, produït, traduït… Però el que més m’agrada és ser públic. Me’n vaig a Londres o Nova York, sec en una butaca i el meu nivell de felicitat és absolut. Sempre he perseguit aquesta sensació, em fan pànic la rutina i el cansament. Crec que no donar molt de valor a allò que es fa cada minut és menystenir-se. I es pot ser artista i creatiu en qualsevol feina i circumstància. El meu pare sempre diu “has de fer la feina que t’agradi o que t’agradi la feina que fas”. Em provoca rebuig la desídia i m’agrada veure gent a qui brillen els ulls… Procuro mantenir, des d’aquell moment de Mar i cel, aquesta espurna viva.

Sobre la vostra joventut i trajectòria, explicàveu en una entrevista que no teníeu gaire costum de sortir de festa a vint anys, que no us heu emborratxat mai.
—Continuo sense haver-me emborratxat. Crec que en l’època en què la gent feia això jo assajava o rebia classes. Si he tingut alguna addicció, ha estat la feina. Vaig viure una pubertat i post-adolescència molt diferents. Quan tenia setze anys i la gent sortia, jo anava al teatre. Vinc d’una família molt humil, a casa no em podien pagar els estudis artístics i cantava al carrer per pagar-me’ls. No m’ha calgut mai una cosa externa per a esbravar-me o esvair-me. La meva feina ja m’omple, la sensació després d’una estrena o un bon assaig ja em porta al límit de les emocions. M’agrada molt anar al límit de les emocions i ara continuo buscant, busco sempre l’entreteniment. Busco parcs d’atraccions per tot el món, sóc addicte als escape rooms… N’he jugat tres-centes cinquanta en aquests darrers cinc anys.

Què tenen d’especial?
—És mindfulness actiu. Només tens un objectiu i tota la resta desapareix, no pots arrossegar preocupacions. Ho he provat amb el ioga i és impossible, al cap de deu minuts ja tinc dues idees de coses que vull fer, he traduït un tros de cançó… No preveig tenir la ment en blanc, i els escape rooms em generen aquesta pau. I té una gran part de treball en equip, i m’agraden molt el diàleg i les persones.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Us acabo demanant per Eufòria. Què prepareu, de cara al futur?
—S’ha anunciat Eufòria 2 –tinc la primera ronda de càstings a final de novembre– i Eufòria dance, que és un spin-off en què s’escolliran els ballarins de la segona temporada d’Eufòria. Recollim repertori, treballem posades en escena, vestuari i caracterització…

Quina feina tindreu a Eufòria dance?
—A Eufòria la coordinació artística la porta tothom, però la meva responsabilitat final era veure com eren les actuacions, en quin món passaven… Aquí també em tocarà. A partir de les idees que el coreògraf tingui, hauré d’encaixar il·luminació, vestuari, caracterització…

És un dels punts forts del programa.
—Va ser una opció molt clara del Tono, el director del programa, que em va dir que a part de coach vocal, volia que fos director escènic, tenir la responsabilitat de concebre i dirigir els números. No ho havia fet mai en aquest format televisiu, però és el que faig normalment, pensar com causar sorpresa, que sigui bell i màgic. Cada número havia de ser una petita història: cent cinquanta idees la primera temporada. Ha estat apassionant.

Us fa por de no trobar tant de talent en el pròxim càsting? En el primer es va fer una bona recerca.
—Sí, i també vam apostar molt. No diré de qui, però el primer vídeo que ens va enviar un dels finalistes quan es va inscriure era un quadre… Ningú no podia imaginar-se que pogués arribar a fer coses tan bèsties. El procés del programa els ajuda molt a créixer. De talent, n’hi ha molt, i aquesta vegada penso que n’hi haurà més perquè es presentarà molta més gent. Hem d’oblidar que hi ha hagut una primera temporada i fer aquesta segona assumint que seria lògic que no tingués tanta audiència, perquè no hi ha l’efecte sorpresa. Mirarem de treballar com en la primera, estem encara més il·lusionats i encoratjats, amb més eines per a fer-ho més bé.

Canviaríeu res?
—Poder decidir jo qui es nomina i qui se salva! [Riu.]

Discrepàveu gaire amb el jurat?
—Discrepàvem tots amb tots, les valoracions artístiques sempre són subjectives. Ser jurat és molt difícil. Vaig discrepar públicament moltes vegades amb en Marc, l’Elena i en Lildami i al mateix temps sempre he reconegut que han tingut una feina molt difícil. No canviaria res, però em preocupen els participants després del programa, la gestió d’una cosa tan forta. Han passat de fer cua per cantar una cançó deu segons a cantar davant divuit mil persones set mesos després. Gent que a casa ni sabien que cantaven… L’èxit sobtat és així, però a vegades m’aixeco i penso “com deu estar aquesta persona?”. Perquè ara estan “sols”.

Què implica?
—Han passat a formar part de la indústria i es gestionen amb les discogràfiques. Prenen les seves decisions com a artistes, que és una de les coses bones del format. No els hem tractat com a alumnes, sinó com a professionals. Eufòria no té una acadèmia, no fa classes, agafa gent i l’ajuda a assajar els números, a resoldre dificultats. Ara gestionen el seu món com a professionals. És evident que a molts els esperen moments molt difícils, com a tots, però el seu procés ha fet un salt molt gran i davant tot Catalunya, i això té connotacions afegides.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes