Carles Mundó, dimecres passat a Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

Carles Mundó (1976) és un dels tres consellers del govern Puigdemont que no és a la presó ni a l’exili. Mundó ha estat condemnat a vint mesos d’inhabilitació. Allunyat de la política institucional, i sense càrrec, acaba de publicar la seva visió del judici i del futur, en el llibre El referèndum inevitable (Pòrtic Edicions). L’obra explica l’experiència del judici i el Primer d’Octubre, en primera persona. I també proposa idees per a continuar avançant. És una obra en dues parts. Mundó s’allunya de les vies unilaterals, com explica en aquesta entrevista feta dimecres en una llibreria del centre de Barcelona. La conversa va ser en alguns moments intensa, emocionalment parlant.

Al llibre expliqueu que dins el Tribunal Suprem hi va haver una trobada molt curiosa amb una lletrada.
—Una senyora m’atura en un dels passadissos i m’explica que ella i la seva família viuen a Madrid. I que al menjador de casa hi tenen penjat el certificat d’anul·lació dels judicis del franquisme que vam fer quan jo era conseller. Entre els 66.000 judicis hi havia el del seu avi. I, malgrat deixar-me molt clar que ideològicament compartíem molt poques coses, em volia agrair, i tota la família, que haguéssim pres aquesta iniciativa. Ho vaig trobar xocant.

Els vostres pares també van ser represaliats pel franquisme?
—No. Van ser pagesos de la plana de Vic. Gens actius políticament, tot i tenir una consciència clara de país. Eren masovers que als anys setanta van comprar el mas on vivíem, i on encara viuen. Sóc el petit de tres germans. Fins a divuit anys jo, tornant de l’institut, havia d’ajudar a les feines de casa: munyir vaques, netejar quadres i el que fos. El germà gran, professor a la Universitat de Barcelona, a la Facultat d’Econòmiques i Sociologia. El mitjà, químic. I jo, advocat. Ningú no ha continuat el negoci. A tots ens fa molta pena, menys al meu pare. Interrompem una cadena immemorial de pagesos. No coneixem antecedent de la família del meu pare que no s’hi hagi dedicat, a la pagesia. I els pares entenien que el millor futur que podíem tenir era poder-nos dedicar a unes altres coses.

Creieu que ha estat un judici just?
—No. No ha estat un judici just. D’una acusació injusta no en pot sortir mai un judici just. S’han de recolzar en una violència que no ha existit.

Moment que resumiria aquesta injustícia?
—El govern del meu país emmanillat en aquells calabossos de l’Audiència Nacional on passen narcotraficants i gihadistes. És la imatge que més em colpeix, m’indigna i m’ofèn. El tribunal s’ha volgut esforçar de manera hiperbòlica i han estat molt curosos en les formes. Però la realitat és que el procediment judicial ha estat ple de vulneracions de drets fonamentals. Sobretot en la instrucció: s’ha vulnerat el dret de tenir el jutge predeterminat per la llei. Que un mateix tema es jutgi en quatre tribunals és inaudit: el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el jutjat número 13 de Barcelona. Havia d’haver estat només un.

Què vol dir PL?
—’Procesado libre’. És la targeta que jo duia dins el judici. I FA vol dir ‘Familiar y allegado’.

Carles Mundó no acaba a la presó perquè decideix de no continuar la carrera política?
—És una interpretació versemblant, sí. Entenc que aquesta és una part de l’explicació, sí. I entenc que des del seu raonament pogués ser així. Però no ho sabrem mai del cert. Lluís Puig i Meritxell Serret van tenir la mateixa acusació que els tres del banc del darrere [Santi Vila, Mundó, i Meritxell Borràs] i continuaven fent política. L’altra explicació és que potser no hi hem anat perquè no han trobat cap evidència. I podríem fer consideracions de per què. Pot ser que no la trobin perquè no ha fet res, o perquè va tenir la precaució que no es trobessin evidències. L’altre argument és: vau plegar perquè no us fiquessin a la presó. No comparteixo el plantejament. Que el fet de plegar potser ha estat un element perquè al març no tornéssim a la presó, no ho discuteixo. Perquè a mi també em sembla que això hi va influir. Però creure que la decisió de plegar era aconseguir aquest resultat no és correcte. El mes de desembre tots, els que van plegar i els que no, estàvem convençuts que ja no tornaríem a presó fins al judici.

Per què plegueu de la política?
—Era una decisió que ja tenia pensada d’abans de començar la campanya electoral. Jo ja tenia molt clar que havia complert una etapa. M’he dedicat a la política puntualment. El meu estat natural no és dedicar-m’hi professionalment. Sé del cert i puc afirmar que ni a curt ni mitjà termini no vull tornar a la política institucional. La política no l’he deixada. He deixat els càrrecs.

Heu estat inhabilitat vint mesos. Després, us podríeu presentar a llistes. Ho heu pensat?
—Sí, ho he pensat. I no ho faré. Per les mateixes raons que no agafo acta de diputat. Dit això, tinc quaranta-tres anys. D’aquí a quinze anys m’hi dedicaré? Ni idea.

Passem a la segona part del llibre. Afirmeu: ‘Teníem força per a fer un referèndum, però no per a fer la independència, ni per a evitar la repressió.’ Per tant el que ens fa falta és força?
—Força que en la nostra societat són vots. O que si més no són vots. Vots i moltes més coses. Aquí no hi ha un botó que el prems i ja està. No hi ha solucions màgiques. Hem de fer moltíssimes coses alhora. No hi ha manual d’instruccions. Hem d’assumir la complexitat, que és l’expressió que he fet servir.

Citeu una frase d’Alex Salmond: ‘A Escòcia vam esperar seixanta anys per aconseguir el referèndum pactat.’ Aquí també falten seixanta anys?
—No. Tant no. I donem valor a la feina feta, si us plau: en menys d’una dècada hem passat del 10% al 48% de vots independentistes. La moral de victòria l’hem de tenir. Passar del 10% al 48% és un èxit espectacular, descomunal. Dir que no ens en sortirem em deixa estupefacte. Quant tardarem? No ho sé. Seixanta anys estic convençut que no. Però no em feu dir, i no en tinc ni idea, quant.

Dieu que la via unilateral és poc pràctica.
—La via unilateral s’ha d’aplicar en un context concret. I en el context on som –i això no vol dir rebutjar la via unilateral–, avui, no em sembla via guanyadora. Si ho fos, potser ja hauríem guanyat. Una cosa que no ens va ajudar és pensar que com que vam poder fer un referèndum, podrem fer una República. No teníem la força. Jo no dic que la via unilateral sigui una via que no s’hagi de considerar. Si arribem al 80%, no tinc cap dubte que la via unilateral serà reeixida. Ara, com passem del 48% a més del 50%? Com eixamples la base?

Unilateral és el Primer d’Octubre. I eixamples la base.
—És clar que és unilateral, sí. Però no ens hi referim així. Ens hi definim més com un acte de desobediència. Unilateral és més la DUI. Jo no rebutjo la via unilateral com a concepte. Dic que avui no és una via guanyadora. I defenso accions que tu en diries unilaterals i jo en diré desobedients, com el referèndum del Primer d’Octubre. Me’n sento molt orgullós, del Primer d’Octubre. Aleshores érem ben conscients que molt probablement les conseqüències pràctiques del Primer d’Octubre fossin condemnes per desobediència. Jo n’era ben conscient. I em semblava un preu perfectament pagable.

Al final no ha estat desobediència, sinó sedició, i abans rebel·lió.
—Correcte.

Amb això potser no hi comptàveu.
—No. No hi comptàvem. O no hi comptàvem abans del referèndum. És després del discurs del rei, que tothom ja sabia que si el desenllaç era una DUI, la resposta jurídica seria molt semblant a la que va ser.

És amb el discurs del rei d’Espanya que veieu que no aniran només per desobediència i que aniran més a fons?
—Sí.

Pregunta delicada: ‘Carles Mundó és qui aconsella a Junqueras no anar a l’exili. Quedar-se seran pocs anys. Marxar, més. Ho fa per contactes amb Rafel Català, ministre de Justícia.’ Em diuen això. És cert?
—M’agrada que em facis aquesta pregunta perquè tinc l’oportunitat d’aclarir-ho. No he tingut mai aquesta conversa. Mai. És rotundament fals. Ho nego rotundament. I m’ofèn. Estic vacunat de les merdes, però aquesta em molesta especialment. És molt degradant. I sé perfectament d’on surt aquesta versió. Nego rotundament aquesta tesi.

Al llibre Tota la veritat surt el moment que us trobeu anant cap a l’exili, i al darrer instant, decidiu de quedar-vos. Moment molt intens.
—És cert. La tesi dels fets és correcte, sí. En un moment avançat del cap de setmana del 27 d’octubre ens van dir d’anar cap a Brussel·les. Vam coincidir Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i jo en un punt del país. Maletes fetes i a punt de marxar. I els quatre que hi érem teníem dubtes raonables de prendre aquella decisió. La decisió de quedar-se, i crec que els que ens vam trobar la compartim, té molt a veure amb qüestions personals. D’entrada, tots teníem fills petits.

Frase: ‘Van fugir a l’exili, que era la via fàcil, i van deixar els altres penjats.’
—Jo no ho he dit mai. Al contrari. Si jo pensés que a l’exili estan de puta mare, me n’hi hauria anat. L’exili és una puta merda. I la presó, també. No hi ha una cosa millor i una de pitjor. Aquell dia, quan faig la maleta, com si fos una revelació, veig que si les coses van fatal, no tornaré a veure més els meus pares. Per això em va afectar moltíssim la mort del pare de Puigdemont, l’altre dia. Em va fer reviure com em feia un tip de plorar mentre jo feia la maleta. No els veuré més per edat i estat de salut. Sabia que no es bellugarien. No cal que entenguis l’argument, però gairebé prefereixo més llepar cinc anys a la presó, perquè tampoc no m’imaginava que ens n’hi passaríem dos-cents, que no vint a l’exili. I poder veure els pares, i anar a l’enterrament. I ho sento, però ho veig així. És molt fàcil predicar.

I aquell mateix dia, Carles Mundó es va casar.
—Em vaig casar amb la maleta feta per marxar, al cotxe. Si les coses es compliquen gaire, vaig pensar, a la meva parella li resultaria molt millor ser casada. Hi vas amb la convicció que si les coses van bé tardaràs vint anys a tornar. I si no van bé, tornaràs al cap de tres setmanes a Torrejón de Ardoz emmanillat.

Hi teniu bona relació, amb Puigdemont?
—Sí. I la bona relació permet de parlar amb tota franquesa. Pendent de la sentència, no podia viatjar. Ara que puc sortir, pujaré a veure’ls a tots.

Un dels temes del llibre és com fer que l’independentisme creixi.
—El que explico és que amb l’estelada més gran no en convencerem cap més. És la meva visió. Ja els tenim tots. Perquè el 48% sigui més d’un 50% hem d’utilitzar arguments, raons i emocions que connectin amb nova gent. Com es fa? Crec que es fa de moltes maneres alhora. Uns els convenceràs si governes bé i veuen que al seu ajuntament els independentistes, amb qui mai no havia confiat, ostres, ho fan bé.

Què ha de fer ERC amb Sánchez?
—El suport que va fer ERC el 28-A ha estat molt útil per a desgastar el PSOE. M’ha semblat un exemple de fer política. Però avui l’escenari és diferent. Només pot haver-hi un acord si hi ha raons per a fer-lo. Que impliquen si més no assumir explícitament que el conflicte és polític, que l’han de resoldre bilateralment dues parts, que s’ha d’establir una taula de partits, una pla de treball, i posar damunt la taula el conflicte que el PSOE nega. I això dins la lògica del possibilisme em sembla un avanç útil.

Res a afegir?
—Són pocs, a Twitter. I trolls. Però em diuen traïdor, que els vas portar tu a l’escorxador. Aquest és el Santi Vila d’Esquerra Republicana. Home. Una mínima anàlisi del plantejament de l’un i altre, fa riure. Hi tinc una relació personal bona, amb en Santi. Però, políticament, estem molt allunyats. Jo amb el referèndum no sé si ho he fet bé o no. Però el tornaria a fer. Vaig treballar moltíssim i he tingut la sort de llepar molt poc. Per moltes raons, però bàsicament una.

Quina?
—Tenia consciència del risc. M’estimo més passar per ximple que llepar. T’explicaré un aspecte més de la repressió. Durant el 2017 em van entrar al despatx de la conselleria, a la casa de Gurb i a la casa on dormia a Barcelona.

Què?
—El febrer del 2017 em van entrar a la planta 7, la de la conselleria. Va sortir als diaris: van obrir tots els despatxos i calaixos. Tot regirat. Però no vam trobar a faltar res. El 10 de novembre de 2017, quan jo era Estremera, van entrar a casa meva de Gurb. Tot regirat. I no vam trobar a faltar res. I el 18 desembre, enmig de la campanya electoral del 21-D, van entrar a robar al pis on jo dormia a Barcelona, tot regirat. I no vaig trobar a faltar res. Segur que va ser un 2017 que vaig estar de molt mala sort. No en trec cap conclusió. No sé qui va entrar ni amb quina intenció. Puc afirmar que és casualitat? Sí. I que és molt estrany, també. Però si anaven a buscar res, no haurien trobat res. Vull dir això. És molt fàcil dir quatre fàstics.

Podeu comprar El referèndum inevitable a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb