Carles de Sants: “Et carden la vida i ni et miren als ulls”

Entrevista a l’activista, molt present en el teixit associatiu de Sants · La fiscalia li demana tres anys i mig de presó arran de les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasel

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
31.05.2022 - 21:30
Actualització: 31.05.2022 - 19:30

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

En Carles de Sants explica que quan el van detenir no van tocar-lo tan sols a ell, van tocar el barri. El seu cas va ser un dels més coneguts de les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hasel, el febrer del 2021. Acusat de formar barricades a la Via Laietana, va passar gairebé una setmana en presó preventiva, una decisió que va desfermar una gran onada de solidaritat entre els seus veïns. En Carles té molta presència en el teixit associatiu de Sants i és una cara visible i reivindicativa: forma part de la colla castellera, de la comissió de festes i del casal independentista. I també col·labora a Can Vies i Can Batlló. A més, porta la taverna La Bauxa, també popular al barri. Hi anem per a parlar-hi, ara que fa poc que ha sabut que la fiscalia li demana tres anys i sis mesos de presó i l’acusa de desordres públics.

Us van detenir el 20 de febrer de 2021, en una de les protestes de suport a Pablo Hasel. Què va passar?
—Vaig anar a manifestar-me per la llibertat d’expressió, i a més érem en un moment postpandèmia molt sociable. La concentració primer era a Sants Estació, i vaig anar-hi per saludar gent del barri i tornar. Anava de vermell i em vaig moure molt per saludar, potser es van pensar que organitzava alguna cosa… Si no, no entenc per què em van detenir. Al final vam anar fins al centre, però no vaig arribar a la Via Laietana, que és on hi havia l’enrenou.

Us acusen de moure tanques per fer barricades, però dieu que anàveu amb patins i que així és complicat fer res.
—Sí, sempre em trasllado amb patins. Diuen que fugia de la policia a gran velocitat perquè anava amb patins, però en pla no puc agafar velocitat… També diuen que em van cridar tres vegades abans de detenir-me, però no és veritat. I com he de fer barricades amb patins, jaqueta vermella i la cara descoberta? Estava amb dos companys fent una birra i un cigarret. Com que anava en patins i estaven començant els aldarulls vaig trucar a la meva parella per dir-li que demanés sopar, que ja tornava. Em vaig acomiadar i quan anava per la plaça de la Universitat em van detenir. Se’m van tirar al damunt i vaig caure. Em van retorçar, em van immobilitzar i em van deixar a terra.

VilaWeb
VilaWeb
Moment de la detenció d'en Carles de Sants (fotografia: Xavi Serradell).
Moment de la detenció d'en Carles de Sants (fotografia: Xavi Serradell).

Què us van dir?
—Els de la BRIMO comentaven que havien detingut el patinador del Passeig de Gràcia, però jo per allà ni hi havia passat… Després em van portar a les Corts i vaig passar la nit al calabós, que feia molta pudor d’orina. Llavors em van cridar per a fer-me les fotografies. Em van donar una roba i una motxilla que no eren meves i em vaig negar a posar-me-les. Hi van insistir, però no ho van aconseguir. Al matí ens van portar a la ciutat de la injustícia, on hi havia gent força peculiar.

En quin sentit?
—Presumien d’haver assaltat botigues a cops de bicicleta i altres bajanades. Em semblava impensable que ho celebressin mentre eren al calabós… Jo estava cagat i envoltat de pallassos que havien aprofitat l’avinentesa per destruir o robar, malmetent el missatge de la manifestació. Al final, vam quedar només tres. Un era un perla, però el van deixar marxar i a mi em van enviar a Brians en una furgoneta que semblava feta incòmoda expressament. Quan em van dir que entrava a la presó vaig començar a tremolar… Vaig pensar en la meva família, la meva companya, la meva gossa… I la meva taverna. Per sort, la meva cunyada la va portar aquells dies.

La jutgessa que va decretar la presó preventiva va ser María Pilar Rovira del Canto. Va ser, per exemple, qui va autoritzar una manifestació de la Falange contra la consulta d’Arenys de Munt i qui va ordenar l’escorcoll de Can Vies. 
—Ja es veu quina línia de funcionament té… Diuen que la justícia és cega, però veus que tendeix cap a un cantó, que no és el meu. Fa por, perquè el criteri pot ser condicionat. Ella em va tractar bé i em va preguntar si volia fer la vista en català, però la presó preventiva va ser una galleda d’aigua freda que no esperava. La fiscalia ni em mirava als ulls. Et carden la vida i ni et miren als ulls…

Va justificar la presó preventiva perquè considerava que hi havia un risc important de reiteració delictiva. Tanmateix, pocs dies després, us va alliberar.
—Deia que hi havia possibilitat de reiteració delictiva, però el barri es va començar a mobilitzar i gairebé hi havia més soroll en les manifestacions pel meu alliberament que en les altres. Vaig sortir gràcies al barri. Potser es van adonar que havien tocat la tecla equivocada. Volien silenciar la protesta i encenien un moviment nou, més tranquil i maco. Hi havia fins i tot bloc infantil… Em van alliberar perquè semblava que s’havia acabat tot, però aquella mateixa nit es va incendiar una mica una furgoneta en les altres protestes. Si arriba a passar la nit abans, potser hauria estat més temps a la presó…

Us vau assabentar de les mobilitzacions que es van organitzar al barri per donar-vos suport? 
—Un funcionari em va passar una fotografia d’un article que ho explicava. M’ho va dir per a mostrar-me que no estava sol, que no tots els funcionaris eren iguals, portava un llaç groc sota la roba. A la presó vaig tenir por al principi, per absoluta desconeixença, però quan vaig veure que hi havia biblioteca, escacs i un ambient força amè, em vaig calmar. Tot i que em van dir que en alguns altres mòduls, només pel fet de parlar català ja podies tenir problemes…

 

Com va ser la tornada a casa? 
—Em vaig assabentar que sortia de manera curiosa: em van dir que ja no tenia saldo a la targeta per a trucar, tot i que abans tenia trenta euros. Si ja no hi eren, volia dir que sortia aquella tarda. La rebuda al barri va ser meravellosa, hi havia tota la meva gent. Em vénen ganes de plorar quan ho recordo. La meva cunyada, que va ser una de les encausades d’Aturem el Parlament, em va abraçar moltíssim.

Com us ha afectat tot el procés de llavors fins ara?
—Pel que fa a la feina, la taverna ha continuat endavant, no ens han vençut. Però l’estratègia de la presó preventiva funciona. Ni jo ni el meu entorn no anem a desnonaments ni manifestacions; han guanyat aquesta part. Fins i tot quan tot s’acabi, no aniré a cap manifestació. Però no han aconseguit canviar els meus principis per la por. També hi ha tasques per a fer a la rereguarda: difusió, assemblearisme… Em centraré en això. Hem de ser ferms i no canviar pel fet d’haver tingut un ensurt com aquest.

Com encareu la possibilitat d’entrar a la presó? 
—Intento no pensar-hi i concentrar-me en la feina, però és complicat i dormo fatal. Només vaig estar una setmana allà dins i no vull estar-hi ni un minut més. Hi somio força sovint, des de fa mesos. El que m’ataca més els nervis és pensar en l’absoluta manca de llibertat i d’intimitat de la presó, no en tens ni per anar al lavabo. Si hagués fet alguna cosa, ho assumiria, però veure patir els meus tot i no haver fet res… Quan veig la cara dels meus pares amb notícies com la de l’altre dia em cau l’ànima als peus.

La setmana passada us van notificar que la fiscalia us demanava tres anys i mig de presó per desordres públics. Ho esperàveu? 
—Per res del món, fa molta por. El meu advocat veu llum al final del túnel perquè diu que en aquests casos acostumen a demanar cinc anys, perquè només s’han personat dos agents dels Mossos i perquè no tenen cap fotografia ni cap vídeo, però a mi em fa molt de vertigen… I em demanen una ordre d’allunyament de la Via Laietana, que és absurd, perquè ni hi vaig anar. Aquesta agonia, que es pot allargar dos o tres anys, no la desitjo a ningú. La incertesa és una de les pitjors coses… La setmana passada va ser un contrast d’emocions brutal, perquè em van comunicar la petició de la fiscalia el mateix dia de la primera ecografia de la meva filla.

Com ho heu viscut, això?
—No vull que em vencin, que em fotin la vida enlaire. Teníem dubtes sobre la decisió de buscar un nen o nena, per si entrés a la presó, però no volem ajornar la nostra vida, volem tirar endavant. Ells no em canviaran una decisió que ja costa prou de prendre. El suport psicològic en això m’ha ajudat molt. Molta gent m’ha animat a no canviar la vida. Han guanyat fins a cert punt, però en la resta no els permetré que guanyin.

Heu pogut parlar amb Pablo Hasel en algun moment? 
—Li he enviat dues cartes, però me les han retornades, no ens hem pogut comunicar. És una bajanada que sigui a la presó per cantar. Ara mateix hi hauria tants grups de la meva adolescència tancats… Sembla el franquisme, i a sobre els missatges d’odi nazis no acaben mai penats. La gent té una mica de memòria de mosquit; si no, seríem tots al carrer. Però hi ha un desgast social considerable. La gent dóna suport quan veu la llum al final del túnel, no quan veu que no es pot fer res. Cal esperar, i és una agonia massa llarga.

 

Heu tingut suport polític i d’entitats? 
—De la CUP. Em van enviar la primera carta, em van venir a visitar i a la manifestació em van venir a veure Dolors Sabater, David Fernàndez i Mireia Vehí. El regidor Marc Serra també va penjar el cartell de “Carles Llibertat” a la seu del districte. És dels comuns, però és del barri, i amb allò van tocar el barri. Sants és com un poble, i a les manifestacions pel meu alliberament hi havia anarquistes, comunistes, convergents i persones apolítiques. He tingut força sentiment de culpa, a tothom li demano perdó per haver-me hagut de donar tant de suport. No hauria calgut si la justícia funcionés bé.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €