10.10.2025 - 21:40
La setmana passada, la Fúmiga va anunciar la notícia que molts no haurien volgut rebre, el seu adeu definitiu. Després de tres discs, més de cinc-cents concerts, dos discs d’or i més de 150 milions de reproduccions a Spotify, el grup d’Alzira (Ribera Alta) ha decidit de posar fi a la seua trajectòria amb dos grans concerts l’octubre de l’any que ve. L’un serà al Sant Jordi Club de Barcelona i l’altre, al nou Roig Arena de València. En menys d’una hora es van exhaurir les més de 23.000 entrades posades a la venda per a tots dos concerts. 18.000 seran per al Roig Arena, el recinte interior de concerts amb més capacitat del país. Serà la primera vegada que un grup que canta en català ompli aquest nou espai.
Ens trobem amb Àrtur Martínez, cantant del grup, al recinte firal d’Alzira, hores abans que el públic el desborde pels concerts de la Diada del País Valencià. Damunt l’escenari, parlem d’aquest comiat, de tot el que ha significat la Fúmiga i, al remat, de la vida. Amb una sorpresa inclosa.
—Per què heu decidit de posar punt final a la Fúmiga?
—Mai havíem planificat tot açò de la Fúmiga. El ritme de la banda, les gires, els discs, sempre han anat molt per davant, fins i tot, de la nostra mateixa preparació, en tots els sentits. Fa molts anys, vam dir que estaria bé saber quan acabaria per preparar-ho, perquè somiàvem molt un final. Somiàvem un comiat, una última abraçada amb els amics de tota la vida de la Societat Musical d’Alzira, que des dels nou o deu anys que toquen juntets. Somiàvem un final, i l’única manera de controlar-lo era posar-li una data. Açò ho vam decidir cap al 2022, pensàvem que no arribaria mai, però ha arribat. És clar que hi ha una tristesa, però és una mescla de tristesa perquè s’acaba alguna cosa i orgull de fer el que hem fet. No tots els finals han de ser lletjos, també hi ha finals bonics.
—En la darrera entrevista que us vam fer, vau dir que no trigaríeu gaire a acabar, i quan us en vam demanar detalls, vau dir que no ho sabíeu, que no us agradava fer plans a llarg termini. Ja ens vau enganyar…
—De debò? [Riu] És fort perquè, sense voler, hi ha vegades que se m’ha escapat o que, fins i tot, m’he acomiadat d’algun lloc on sabia que ja no tornaríem, però perquè per a mi era molt difícil. Sempre he sentit que ens devíem al públic i que li devíem la màxima sinceritat. Per açò hem anat llançant pistes. Jo he dit més d’una vegada, i ho tens en la teua entrevista, que el nostre grup tenia una data de consum preferent.
—En “La penúltima” dieu que tot anirà bé, però que l’última fa por…
—Traiem el cap a un abisme i en som molt conscients. Per més que hem parlat anys i anys del final, tots tenim una sensació de no saber què passarà quan arribe el divendres i no ens n’anem a tocar. També hem sigut molt conscients de tot el que deixàvem de costat. Tornar a tindre una vida normal ens fa la mateixa il·lusió que pujar a una furgoneta per anar a tocar. I tant que açò és l’hòstia, eixir a un escenari i que hi haja deu mil persones cantant-te-les totes. Però anar a sopar amb els teus amics i amigues un dissabte improvisat, anar a fer una ruta per la Murta… Açò, a mi i als meus, ens dóna la mateixa felicitat que la música.
—Heu anunciat dos grans concerts de comiat l’octubre del 2026, però abans encara hi haurà alguna sorpresa?
—Ens agradaria poder acomiadar-nos geogràficament, sobretot del País Valencià. Però tot açò ara mateix ho tenim en pausa, perquè ens havíem de centrar en eixos dos directes, que són els més grans que haurem fet. Jo no he vist mai un muntatge d’aquest calibre. Hem sigut molt ambiciosos, no vam vindre mai ací a guanyar diners, per açò no abandonàrem mai les nostres faenes, per tindre el privilegi de saber que podíem fer el que ens donara la gana amb les nostres vides. El que tinguem en el compte corrent ens ho deixarem tot per al concert final que es mereix un grup com nosaltres, però no per nosaltres, sinó perquè el que ha fet la gent amb nosaltres es mereix un final de pel·lícula. Ens agradaria que fóra tan gran com fóra possible.
—Podem esperar alguna cançó més…?
—Sí. Amb la intenció de ser sincers, si l’anterior es deia “La penúltima”, ara ve una cançó que ha de ser un comiat, una carta escrita a tota eixa gent que ens ha acompanyat. És un agraïment, però també és una disculpa, perquè és un final que decidim nosaltres gairebé de manera unilateral i ens devem molt al nostre públic, ho han sigut tot. Ens ha eixit molt ràpidament, teníem les paraules que eixe final es mereix i és una de les cançons que més han emocionat de manera interna a tots els meus companys –i ells són difícils d’emocionar–, així que tenim moltes ganes de traure-la. Serà el 24 d’octubre d’enguany, un any abans que tot s’acabe.
—Ja té data i tot…
—Sí. Vos done eixa exclusiva [riu].
—Parleu molt del públic, com s’ha pres aquest comiat?
—Tenia por, perquè amb els anys eres conscient, per més que vulguem tindre els peus molt en terra, que formes part de la vida de moltes persones, de quadrilles d’amics i amigues, però també de famílies que han fet moltes coses amb les nostres cançons. Em podia esperar que gent que ens té molta estima diguera “açò no em sembla bé, ens deixeu abandonats”. Però, com sempre, el nostre públic és la cosa més meravellosa que ens ha passat en les nostres vides i s’ho ha pres com nosaltres, supose, amb molta tristor, però a la vegada amb ganes de gaudir de cada nota fins al final. Jo sols demane que la gent, quan vinga als concerts, no plore, perquè ens mata, i jo no puc ni cantar, ni parlar, ni res. Així que ho demane per favor, plorem tots en casa abans de vindre i venim als concerts plorats, jo el primer.
—El vostre comiat s’afegeix al de grups referents com Zoo, Smoking Souls, Xavi Sarrià… En quines mans queda l’escena?
—Sempre tenim eixa por –i és una cosa molt de valencians–, de pensar que ens quedem orfes de la nit al dia. Amb açò no he estat mai d’acord, encara que ho he sentit. Quan se n’anà la Gossa ho vaig pensar, quan se n’anà Aspencat i quan se n’ha anat Zoo, sobretot. Vaig dir, uf, per a mi Zoo eren molt necessaris, perquè eren els qui portaven la nostra llengua a molts llocs on era impensable fer-ho. Però sempre es transformen les coses. Tenim una escena emergent que, qualitativament, és molt millor que nosaltres quan començàrem i estan molt més preparats per a fer coses grans. Hem de ser els fans més grans de tots els grups que comencen al País Valencià en la nostra llengua. Nosaltres no hem sentit mai el suport de les altres bandes del País Valencià, ni tan sols en el final. Així que hem de donar suport a tot el que ha de vindre i confiar que hi haurà un Zoo, una Fúmiga, d’ací a dos anys o tres. N’estic completament segur.
—Com us imagineu l’últim concert al Roig Arena?
—Pretenem que no siga una Fúmiga com a tòtem del concert. Passem d’eixes coses. No volem ser els protagonistes, nosaltres veníem ací de passada. Volem que eixe dia siga un homenatge a la nostra cultura popular. Parlem de les xarangues, les bandes, les marxes de processó, dels moros i cristians, dels pasdobles, de la pilota valenciana, les muixerangues, però sobretot de la nostra música. Volem que el concert comence amb tots eixos projectes emergents, Abril, Quinto, Esther, Naina, Drasen…, per dir a la gent que nosaltres marxem, però mireu què ve. També volem que siga un homenatge a la música que ens va animar a ser ací, a la Gossa Sorda, a Aspencat, a Obrint Pas, als Sva-ters, a Zoo. I volem estar rodejats de tots els amics i amigues que han format part de la nostra història.
—A més, sereu el primer grup en català que hi farà un concert.
—Sí, a mi no m’agraden molt aquests titulars, perquè em semblen molt grandiloqüents, però serem el primer grup que hi canta. Hem de pensar que és el recinte tancat més gran de tot l’estat. No serà millor ni pitjor per fer un sold out. Però sí que ens fa moltíssima il·lusió que en un recinte com eixe, en què vindran artistes estatals i internacionals, la música en valencià diga “aquest és el nostre múscul i aquest també és el nostre espai”. És clar que sí. Si no ocupem nosaltres eixos espais, estem perdent una batalla. Ens mereixem com ningú –no la Fúmiga, sinó la música en la nostra llengua– ser en les grans places. I si pensem que no, si pensem que estem destinats a ocupar descampats amb tanca de ràfia –que és el que a nosaltres ens ha donat tota la felicitat– i que sols ens mereixem açò, no estem en el mateix equip. La música en valencià es mereix somiar molt fort. I si pot ser a casa, millor que a Madrid.
—Heu estat la cara més coneguda del grup, què us ha implicat això personalment?
—Malauradament, sí. Sempre he tingut molts dubtes de ser eixa cara visible, de ser el “líder” d’una banda. No m’agraden gens, les jerarquitzacions de les coses. Tenia molta por de representar tots els meus amics, perquè els artistes i els bons són ells. Jo segurament sóc el qui ho fa pitjor de tot l’escenari. El que més m’ha canviat és que jo em desperte, em gite i somie pensant en açò i en res més des de fa molts anys. Necessite que la meua vida tinga unes altres coses, perquè les trobe molt a faltar. He dedicat tot el meu temps, passió i energia a tot açò, però sobretot perquè des de dins fóra perfecte. I en açò sí que estic orgullós de mi i dels meus. Dins, som el grup somiat. No hi ha una furgoneta que sempre estiga ací dalt com la nostra, sempre divertida, sempre posant-ho fàcil, sempre amb un somriure d’orella a orella. Eixa és la nostra gran victòria. Hem mantingut les dinàmiques de grup d’amics en la faena, i açò és l’hòstia. Però no volia que se’ns espatllara, per açò vam posar-li un final fa tants anys. És la millor decisió que hem pres mai. Així és com ho havíem somiat i així és com passarà.
—També heu condensat aquest final en el llibre Havia de passar. Quan vau començar, cap al 2012, us imaginàveu que, a part de tres discs, també tindríeu un llibre?
—Si tu a mi em demanes, en 2012, què opine dels grups que tenen un llibre, haguera dit que eren uns flipats. Tindre un llibre és una cosa que està per damunt. A Bromera li va costar molt convèncer-nos, perquè no ens ha agradat mai donar-nos gaire transcendència. Quan em va arribar el llibre, vaig pensar que era idiota per haver pensat que açò no era necessari. No sols per a mi, sinó per a molta gent que ha viscut la Fúmiga molt fortament, llegir eixe llibre els durà per un viatge que comença en una societat musical i que acaba en un estadi amb 18.000 persones. Doncs potser sí que hi ha una història, per més que jo vulga fer com si no la tingués.
—Heu estat un grup que ha connectat molt amb el públic juvenil i els més menuts. Quin missatge creieu que els ha donat la Fúmiga?
—Açò m’emociona molt, perquè no hem buscat mai eixe públic de manera conscient, però el vèiem vindre. El que més m’agrada és que pares i mares han compartit espai amb fills i filles amb la mateixa passió, sense que ningú fes cap sacrifici. Sempre hem estat en el costat dels col·lectius més vulnerables, hem intentat de ser els activistes de la nostra llengua, hem fet valdre un nom històric com “País Valencià”, però amb una manera tendra de fer-ho, sense hòsties. Eixe missatge, als xiquets, els ha calat. Han sigut molt conscients quan deia alguna cosa enfadat, com la gestió de la dana, o quan els deia que havien de parlar valencià perquè ells eren els guardians de la nostra llengua. Els nanos es queden amb tot. A vegades els infantilitzem més del que toca. Espere haver-los donat un missatge d’esperança, sobretot pel que fa a la nostra cultura popular i la nostra llengua, i empoderar-los perquè sàpiguen que ara els toca a ells guardar aquest xicotet tresor que tenim, que és la nostra música. Hi confie molt.
—Quina valoració feu de tots aquests anys?
—Si açò de la Fúmiga ha estat un èxit, és el gran exemple de l’èxit de la gent normal. No he cregut mai que la gent normal ens mereixéssem d’omplir festivals, omplir recintes, com si a la gent normal no ens tocara viure aquestes coses, i d’açò me’n penedisc molt. Si em preguntares quin llegat m’agradaria deixar, seria açò. Xaranga del Camp de Morvedre que esteu tocant, creieu-vos-ho, que nosaltres érem una xaranga com qualsevol altra. Érem una xaranga molt normaleta, però un dia férem cançons i va resultar que teníem alguna cosa a dir. Doncs mira, eixa xaranga s’ha fet gran i qui sap si és capaç de posar 18.000 persones a la vegada sincronitzades cantant “Mediterrània”. Se’m posen els pèls de punta.
—Si us haguésseu de quedar amb un moment de la Fúmiga…
—Uf! Un i prou? Saps què? El dia de l’anunci del comiat i els dies que han vingut després m’han canviat la perspectiva del meu grup i de mi mateix. És la primera vegada que sent un orgull profund de tota la faena feta. Sabem perfectament el nostre autoconcepte, sabem qui som, sabem que no hem canviat la història de la música ni res per l’estil, però també som conscients del que hem fet. Açò, m’ho emporte en un trosset que es queda guardat al cor, amb un cadenat, i ningú em modificarà eixe record. I sobretot d’una història col·lectiva, sempre hem volgut que fóra així i el públic sap que és així. Sap que la victòria i l’èxit de la Fúmiga no és dels onze que pugem ací dalt, és de tota la penya.
—Què hi haurà després de la Fúmiga?
—Després de la Fúmiga hi haurà les mateixes persones que, en lloc de quedar en el local per a pujar a la furgoneta, queden en la plaça Major d’Alzira per fer unes cerveses, que fa molt de temps que no fan amb els amics i les amigues que no formen part de la banda. L’abandonament que els vam fer fa molts anys és fort. Els vam demanar que ens esperaren i ens han esperat. Hi haurà dies en què quedar-se en casa veient una sèrie serà una cosa que ens farà molt feliços. Ja tenim una nebodeta dins la Fúmiga, però estic segur que molta gent té, i tenim, moltes ganes d’açò, també. Hi haurà viatges, bodes, sopars, torrades, paelles en casa de la mare… Tot açò que en els últims anys no hem fet –i amb un somriure eh, no hem anat plorant a tocar–, perquè sabíem que tornaríem. Una de les frases que dirà la nostra cançó és “s’acaba perquè hem de tornar”. I tornar, com diuen els Amics de les Arts, sempre és la millor part de l’aventura.
—Voleu afegir res?
—Que sempre és un plaer parlar amb vosaltres, perquè tinc la sensació que feu aquestes entrevistes des de la calma. Jo sé que m’allargue molt, però després tu ho saps condensar molt bé. I gràcies perquè sempre heu estat al nostre costat. Llarga vida a VilaWeb.
