Els nervis s’han tornat a instal·lar en l’independentisme. El del carrer. El de la gent que ha dipositat en la independència i la construcció de la república catalana totes les esperances per a millorar situacions de misèria i indignitat. Tornen a estar nerviosos com ja hi van estar abans i després del 9-N. Ara els polítics tenen entre mans dues coses: un mandat democràtic del 27-S i una immensa responsabilitat de no malbaratar l’esforç i la confiança de tanta gent. Entre aquests polítics hi ha Anna Gabriel, portaveu parlamentària de la CUP, que dilluns va prendre possessió de l’escó en un ple especial: el primer amb majoria absoluta independentista de la història.

Gabriel ha heretat les samarretes del David Fernàndez. Sempre hi ha un missatge. I en la nostra entrevista es presenta amb una samarreta negra amb un dibuix inspirat en un grafit de Banksy que representa una noia vomitant tot de cors. No m’he atrevit a demanar-li com calia interpretar-la i la conversa ha fluït automàticament una bona estona. De formes pausades, educades i serenes, Gabriel parla i escolta combinant el somriure agradable i la mirada contundent. Defensa la desobediència i la disposició a la inhabilitació, i també la necessitat de trobar una alternativa a Mas per a la presidència. I denuncia l’operació dels mossos ahir contra els anarquistes. També ens explica les taules de negociació, la importància de la declaració pactada amb Junts pel Sí i les conseqüències que se’n deriven. Ens passa l’estona volant i no en tindríem prou.

—Catalunya necessita un govern i un president. En quin punt de la negociació som?
—Ara hem presentat la declaració. Preparem un preàmbul per la declaració i un annex amb les lleis que caldrà desplegar. És un debat sobre la primera presa de posició de la cambra parlamentària en unes qüestions que són de molta transcendència. Parlem d’un procés constituent, de lleis de transitorietat… I parlem d’obeir exclusivament la legalitat catalana. Anem establint les bases per a saber com s’ha d’orientar la nova legislatura.

—I les taules de negociació?
—Tenim les tres taules de negociació que han d’avançar paral·lelament per compartir lectures i diagnòstic sobre el moment social i decidir quina resposta hem de donar-hi amb el pla de xoc contra l’emergència social. També anem definint com s’ha de fer el procés de ruptura amb l’estat espanyol. I tota la qüestió del procés constituent. Volem fer una cosa radicalment diferent d’allò que va ser la redacció de la constitució espanyola. Són tres àmbits de treball als quals aboquem molta dedicació i tot el millor que podem aportar. No posem damunt la taula el programa polític de la CUP. Sabem que ens hem d’entendre amb una altra força política amb més representació que la nostra.

—I el president Mas continua essent el vostre obstacle?
—Els qui vam defensar que era un debat que calia abordar en un estadi final de la negociació per a poder parlar amb tranquil·litat de la resta de qüestions. I mentre això avança, algú pot pensar que la nostra opinió sobre el qui ha canviat. I hem de recordar, matisar i precisar: no hem canviat l’opinió sobre el qui. I això no ens impedeix de continuar treballant en la resta de qüestions i arribar a acords, com s’ha demostrat. Però no hi ha res que ens hagi fet canviar l’anàlisi que fèiem abans i després del 27-S. Continuem pensant que el nou cicle, la república, mereix ser liderada per persones que siguin més de consens i que permetin d’afegir més gent a la defensa d’aquesta república.

—Com es pot saber això?
—Els resultats del 27-S no han canviat, un mes després. Són els que són. Entenem que ara ja és una lectura compartida que cal ampliar el suport i anar més enllà. I això difícilment es farà amb determinades persones al capdavant que poden ser reconegudes i legitimades per un ampli ventall del món independentista, però no en fem una lectura des del partit ni a partir dels acords que va tancar internament una determinada candidatura. No qüestionem la legitimitat del milió sis-cents mil vots obtinguts per Junts pel Sí. Però apel·lem a la necessitat d’enfortir les bases de defensa d’aquesta república. Quasi ningú no s’atreveix a discutir-nos que això requereix la conformació d’un govern radicalment diferent dels últims governs del país.

—Dieu que l’independentisme ha crescut per l’esquerra. Però això és oblidar que el bloc més gran que s’incorpora aquests anys al moviment és CDC, amb Mas al capdavant.
—Si fem la lectura des de visions estrictament partidistes, nosaltres detectem que els dos-cents mil i escaig vots nous a la CUP vénen de sectors que no eren independentistes i que ens han donat suport pels plantejaments anticapitalistes i feministes que hem fet en la campanya. I Junts pel Sí deu fer la seva anàlisi i observa d’on li ve el vot i ho compara amb els vots que tenien els partits que hi ha a la coalició tenint en compte que no s’havien presentat amb aquesta fórmula fins ara… El fet important és que els plantejaments amb què Junts pel Sí ha fet campanya apel·laven de manera reiterada a la justícia social i no han defensat polítiques neoliberals, ni retallades ni privatitzacions.

—I això no ho trobeu positiu?
—Van preferir eludir el llast d’una determinada forma de governar. I no es van presentar tan sols amb un candidat a la presidència, sinó també amb un programa polític molt diferent del que ha estat l’acció del govern actual. Més enllà de les lectures de partit, pensem que, si l’independentisme creix, és perquè es planteja, amb radicalitat democràtica, la necessitat d’establir unes bases noves de país, i com un punt de trobada i consens de la justícia social. No podem dir que la majoria de l’independentisme sigui anticapitalista, però sí que advoca per un canvi social profund.

—I què ho impedeix?
—Cal deixar enrere determinades polítiques dedicades a satisfer interessos particulars per sobre d’interessos generals. Cal deixar enrere una determinada cultura política, molt de partit, que avantposava els interessos dels membres dels partits, una cultura d’ocupar llocs a les cambres i de fer determinats pactes per satisfer unes esferes de poder que tenien la seva relació en els interessos interns de partit. Volem posar fi a tot això i creiem que hi ha un ampli suport per a fer-ho. La millor manera de demostrar-ho és que hi hagi una nova direcció política que s’allunyi tant com sigui possible de totes aquestes motxilles pesants que arrosseguen algunes formacions.

—Però més d’un milió i mig d’independentistes van votar l’opció que proposava Mas de president.
—No pot ser que es demani a la CUP que es responsabilitzi de determinades gestions de govern que no hem fet. I algú se n’haurà de responsabilitzar. No podem fer cas omís d’un passat que existeix en aquest país. Hi ha una formació política que ha obtingut 62 diputats –ho sabem– i un milió sis-cents mil vots –ho sabem– amb tota la legitimitat del món. Però resulta que per investir el seu candidat necessiten que algú altre el voti. I no hi ha ningú disposat a fer-ho. Per tant, és senzill. Hem de buscar una alternativa.

—La lentitud de les negociacions i aquest compàs d’espera són productius?
—Algú va dir que la democràcia és cara i lenta. I això que fem és democràcia en estat pur. Mirem de fer-ho tan bé com sabem. Volem que cada acord assolit tingui solidesa, la ratificació de les bases respectives i el màxim suport possible.

—Però molta gent s’exaspera amb la manca d’un acord més definitiu. I vosaltres mateixos sempre dieu que hi ha una clara emergència social que cal encarar.
—Hi ha gent que s’exaspera, ja està bé. Però potser tocava exasperar-se quan van començar les grans retallades. Ara mirem de revertir una situació que s’ha gestat durant molts anys i abocant-hi molts recursos. Generar un sistema econòmic que fa que determinats barris de Barcelona tinguin diferències d’esperança de vida de deu anys, això no és una cosa que es resolgui amb quaranta-vuit hores. És una situació gestada a pols pels partits que han governat el país aquests últims quaranta anys, que han acatat i donat per bo un sistema que entenien que era l’únic possible i que no hi havia alternativa fora del sistema capitalista i les polítiques neoliberals. I ara tenim una situació d’emergència social que és evident que no es reverteix amb quaranta-vuit hores. Què més voldríem!

Per tant, un missatge als que s’exasperen: primer, responsabilitat compartida. Aquí hi ha hagut àmplies capes de la població que han avalat que hi hagués determinades direccions polítiques en el país. És l’hora d’augmentar l’esperit crític i fer veure que tenim situacions crítiques que costarà de capgirar. I segon, més implicació. En aquesta república que volem construir no esperem que la gent sigui un mer espectador dels polítics i que vagi a votar un dia. Necessitem que la gent entengui que la participació política és clau i que la democràcia representativa té molts límits i que necessita més actors i actrius. I aquesta república ha de ser defensada per molta gent.

—I amb tot aquest discurs, voleu dir que no toca assumir responsabilitats concretes de govern?
—Nosaltres no defugirem cap responsabilitat ni cap complicitat amb el govern quan vingui un embat de l’estat. Hi insisteixo: els embats de l’estat no aniran només contra el govern. De moment, qui té sobre la taula una demanda d’il·legalització com a partit polític és la CUP. Que ningú no s’inquieti. Que ningú no s’imagini que els encausats seran els de Junts pel Sí i que els de la CUP s’ho miraran des de la finestra. Nosaltres serem al costat de qualsevol encausat que hi hagi com hem fet fins ara. I segurament nosaltres serem encausades independentment que siguem al govern o no. No és defugir responsabilitat. Hi ha un partit polític que ha guanyat les eleccions que pensa en el nou govern. És a qui li correspon. No és a la CUP amb deu diputats. L’emplaçament que entrem a formar govern el fan sovint persones que emeten la seva opinió, però no ha estat en cap moment una consideració que ens hagin fet arribar. Probablement perquè sabem que el nostre paper és garantir que passin coses i que passin en la millor direcció sense ser en cap govern. Des de la més absoluta responsabilització. Quan vinguin els embats de l’estat espanyol hi serem amb tanta convicció o més que qualsevol membre del govern que pugui venir.

—I si no us poseu d’acord, tornem a fer eleccions?
—Les eleccions ja s’han fet i van donar el resultat que tots sabem. Potser alguns no esperaven aquest resultat i ara han d’aprendre a adaptar-s’hi. Potser alguna gent desitjava no haver de dependre de la CUP. Nosaltres no tenim gens d’interès en unes noves eleccions. No treballem amb aquesta previsió i no farem res per promoure aquesta situació. També és cert que, si algú pretén utilitzar la convocatòria de noves eleccions com a amenaça si no fem el que diuen que hem de fer, no ho acceptarem. Tenim criteri. El posem damunt la taula i ho fem amb generositat i humilitat. I no pensant en clau de partit, sinó de país. A partir d’aquí, si algú convoca eleccions, no serem nosaltres i haurà d’explicar per què ho fa. Per nosaltres no n’hi ha motius; som 72 diputats de 135. Confio que tinguem prou capacitat, altura de mires, generositat i humilitat per a arribar a acords. Alguns ens agradaran més i alguns altres, no tant. Però som en aquest punt.

—En la declaració presentada conjuntament amb Junts pel Sí hi ha aquest sisè punt que diu que el parlament no resta supeditat a les institucions espanyoles i posa l’exemple del TC. És el senyal d’avançar en la desobediència?
—Aquest parlament no podia fer ara una declaració com les onze que ja s’han fet dient que som un subjecte polític i jurídic, reivindicant el dret d’autodeterminació… Ara és el moment de fer un pas endavant i dir que la sobirania que volem exercir implica desoir i desobeir determinats dictats que vinguin de les institucions espanyoles. Sí, en particular, el Tribunal Constitucional perquè, dins el camp de deslegitimació que tenen les institucions espanyoles per la seva baixíssima qualitat democràtica, és la més clara. Es dedica a suspendre qualsevol iniciativa legislativa o decret que vagi en la direcció de garantir que no hi hagi pobresa energètica aquest hivern, per exemple. Ens sembla significatiu esmentar el Tribunal Constitucional perquè sabem que la primera cosa que faran serà suspendre aquesta declaració.

—Quines conseqüències tindrà la suspensió?
—Les conseqüències immediates hi han de ser des del moment de la impugnació i suspensió, que hi seran segur. I les diputades que hàgim donat suport a la declaració haurem d’actuar en conseqüència i desoir una vegada més la suspensió.

—I si amb la reforma del TC s’amenaça d’inhabilitar la presidenta del parlament.
—La declaració ja haurà estat aprovada. La sentència del TC dirà que queda sense efecte. I poden amenaçar amb multes econòmiques, que no crec que sigui el camí preferent, sinó que buscaran la inhabilitació dels càrrecs públics que considerin que tenen la responsabilitat directa. Poden mirar d’inhabilitar totes les diputades que hi hagin donat suport, els membres de la mesa o els signants que ho van entrar a registre. Independentment de quin sigui l’abast de la seva amenaça, voldrà dir que augmenta la conflictivitat política amb l’estat espanyol i que els càrrecs electes hem d’estar disposats a ser inhabilitats si cal. Com molta gent ho ha estat en aquest país per la defensa de drets bàsics com ara no fer el servei militar. I en tot cas, instar i procurar que hi hagi una mobilització popular que acompanyi aquests fets per evidenciar quina és la resposta de l’estat. Si la seva resposta és en el terreny judicial, policíac i repressiu –que és el tarannà que s’espera–, tindrem el deure d’encarar aquesta repressió, contestar-la i esperar que en algun moment siguem prou forts col·lectivament perquè no ens espanti absolutament res. I per a tirar endavant, independentment de què faci l’estat espanyol.

—Abans heu posat l’exemple de la llei contra la pobresa energètica. Després de la declaració es podran recuperar aquestes lleis suspeses i mirar d’aplicar-les?
—La idea és que tota la legalitat que emani del Parlament de Catalunya no resti supeditada a res. Una cosa és què farem a partir d’ara, que en la declaració instem a iniciar la tramitació de tres lleis que són determinants. I, pel que fa a lleis aprovades anteriorment, volem deixar-ne sense efecte la suspensió. L’aplicació concreta de com deixar sense efecte la suspensió no és la mateixa en tots els casos.

—Per exemple?
—Hi ha casos en què la decisió afecta a tercers. Per tant, l’obediència o no a la legalitat catalana queda en mans de les empreses subministradores d’energia, que poden escudar-se en la suspensió per no complir allò que diu la llei. En aquest cas, caldrà fer política en estat pur. És a dir, esperem que el parlament, el govern en funcions i el pròxim govern denunciïn l’actitud de determinades empreses. Passarà això mateix amb els bancs. Podem demanar moratòries en el deute i els bancs dir que no se senten interpel·lats per la institució catalana perquè no té la competència.

—I aleshores…
—Serà el moment de poder explicar i denunciar a qui obeeixen aquestes empreses, aquestes multinacionals i els bancs. Serà també el moment de prendre consciència que sense trencar amb l’estat no tindrem cap possibilitat de proposar un nou reequilibri de poders. A totes aquestes persones de forces polítiques que creuen que sense trencar amb l’estat espanyol hi ha possibilitat de fer polítiques socials, serà el moment de demostrar-los que no és així.

—La desobediència també pot afectar directament els funcionaris necessaris per a executar determinades decisions polítiques.
—Per no quedar enfangats en un debat que té a veure amb l’aplicació jurídica i la dimensió burocràtica de la desobediència, cal que augmentem el prisma i tinguem una altura de mires superior al fet de pensar com serà viscuda cadascuna de les nostres decisions polítiques pels funcionaris que les hauran d’aplicar. Aquesta altura de mires ens sembla que és molt convenient en un moment com aquest. Perquè haurem de ser capaços de transmetre a les persones que hauran de ser còmplices o corresponsables d’aquestes desobediències que això valdrà la pena. I que l’aposta per la creació d’una república catalana és de veritat.

—I que valdrà la pena jugar-s’hi la feina?
—Aquí no es tracta que algunes persones puguin jugar-s’hi la feina i quedar a la intempèrie, sinó que hi ha una majoria social, política i parlamentària disposada a seguir el camí. Per això són tan importants els senyals que s’emetin des del parlament i el govern justament per impregnar tots els nivells, no únicament de l’administració pública, sinó de la població en general de la idea que cada gest que es faci valdrà la pena perquè anem cap a un horitzó millor.

—La mesa del parlament va haver de suspendre ahir la tramitació de la declaració presentada per Junts pel Sí i la CUP. Es podrà fer abans del debat d’investidura?
—Encara és possible. La mesa ha de convocar la junta de portaveus i escoltar-la abans de prendre una decisió definitiva. Jo crec que hi haurà la possibilitat de fer-ho abans perquè nosaltres hem fet un prec al PP considerant que no juguen a perdre temps i, per tant, no pressuposem mala fe en la seva actuació. El fet que encara no hagin constituït el seu grup parlamentari no ens fa pensar que esgotaran els terminis per fer-ho. És un partit amb molta tradició parlamentària i que té la maquinària humana, tècnica i econòmica per agilitar els tràmits. A més, sabent que hi ha un tràmit en curs que requereix la convocatòria d’un ple per ser debatut. Treballem amb la idea de fer aquest ple abans del debat d’investidura.

—Per l’explicació que doneu, entenc que no es farà abans del 9 de novembre…
—Nosaltres creiem que sí.

—No facilitaran la convocatòria d’un ple per debatre una proposta que voldrien cremar.
—Aleshores hauríem d’entendre que hi ha mala fe. Mala fe processal en el fet de no constituir-se com a grup per impedir la celebració del ple. Aleshores no dirimirem entre la col·lisió de drets perquè hi ha un grup parlamentari que no es pot exercitar sinó que caldria entendre que hi ha un grup parlamentari que pretén evitar que els altres no puguem exercir els nostres drets reconeguts pel reglament del parlament. Aquesta situació seria diferent. Un cop reunida la junta de portaveus s’hauria de procedir a convocar el ple.

—Seria cap inconvenient que el ple es fes després del debat d’investidura?
—Inconvenient, en un sentit abstracte, no n’hi ha d’haver. Però la nostra agenda política no la pot marcar una formació com el PP. I menys escudant-se en qüestions reglamentàries si és evident que no els interessa el debat de fons que hi ha darrere de la declaració. Ja no ens trobarem en una qüestió de calendari. Si ells juguen a forçar reglaments per evitar debats que nosaltres tenim moltes ganes de fer, hi haurem de plantar cara.

—Heu instat Catalunya Sí que es Pot a sumar-se a la declaració, però sembla que diuen que és ‘paper mullat’. Potser serà més fàcil de treballar-hi després de les eleccions espanyoles?
—És clar, nosaltres com que les eleccions espanyoles ens interpel·len poc o zero, no hi tenim expectatives posades. És veritat que algú potser sí que n’hi té i, per tant, això impedeix que es puguin fer determinats gests abans del 20 de desembre.

—Ahir vau suspendre una reunió amb Junts pel Sí denunciant l’operació dels mossos contra anarquistes. Per què?
—Els mossos tenen un marge de maniobra força ampli. No sempre es detenen les persones en aquests operatius, no sempre s’ocupen carrers sencers amb furgonetes de la brigada mòbil, amb més de dos-cents policies, per detenir persones que són a casa seva. Hi ha més maneres de fer escorcolls que no deixin aquestes imatges dels ateneus llibertaris. I més enllà d’això, nosaltres ens vam llevar amb la notícia que detenien companyes i vam decidir d’ajornar els compromisos que teníem a l’agenda en relació a Junts pel Sí i altres coses. Per nosaltres era prioritari poder estar atents a tot allò que passava en aquesta operació. A la tarda vam anar a les concentracions i vam poder seguir de prop què hi passava. Vam ajornar una reunió i vam aprofitar-ho per denunciar un operatiu policíac. No hi volem veure mala fe, en l’operatiu en relació a les converses amb Junts pel Sí. Preferim no veure-hi mala fe.

—A què responen aquestes operacions contra el moviment llibertari?
—No són noves. Una de les pitjors herències del règim del 78 és aquesta. El moviment llibertari, que després de la transició ja va quedar molt tocat, sempre ha rebut molt fort. És l’enemic perfecte. I és una manera d’exemplificar el càstig a la dissidència. El sistema té valorat que aquest càstig li surt força econòmic en una lògica de costs. Sempre rep el moviment llibertari. I, més enllà que en formis part més orgànicament o menys, són companyes que militen per teixir xarxes de solidaritat amb persones privades de llibertat i que dinamitzen ateneus on hi ha llibres i es fan activitats… Aquest és el paper que fa el moviment llibertari en aquest moment al nostre país.

—Ja estem. Molt bé.
—Sí?

—Sí. Ens en sortirem?
—Tu què creus?

[Silenci… i rialles. Vegeu el vídeo…]

.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb