Albert Casals (Barcelona, 1990) és conegut per ser aquell noi vital i apassionat que viatjava sense diners, amb la dificultat afegida d’anar amb cadira de rodes arran d’una leucèmia que va tenir quan era un infant. Però les seves aventures pel món eren només la punta de l’iceberg de tota la seva vida, viscuda volgudament fora del sistema, o més aviat dedicada a parasitar el sistema per fer-lo miques, com ens explicava fa uns anys en aquesta entrevista.

No treballa per decisió pròpia i tots els diners que guanya amb els llibres els destina a ONG. Després d’uns quants anys, continua vivint amb els “nakamas”, la comunitat que va formar amb uns altres joves en època universitària i que practica un nomadisme perpetu. No passen mai temporades llargues sota el mateix sostre perquè, assegura, les ganes de descobrir i veure món encara els empenyen a moure’s.

Acaba de publicar Seguim amb vida (Edicions 62), en què explica com ha pogut mantenir aquesta comunitat i aquesta vida sense diners durant tants anys i com, alhora, això ha evolucionat amb el temps, amb una família que ha perdut membres, però que també n’ha guanyat. Practiquen la criança en tribu i l’amor lliure i continuen cercant causes socials per defensar. La seva manera de viure desperta incomprensió i crítica, però ell continua defensant-la amb convenciment. Es considera un anarquista, més que no pas un hippy o un punk, però això té poca importància en una persona entestada a dinamitar etiquetes i jerarquies.

—A què us referiu amb aquest Seguim amb vida?
—A mantenir la curiositat per provar alternatives al sistema, també per la divergència i les possibilitats humanes. Al llibre hi ha vida i mort perquè hi parlo de naixements, de la mort de la meva amiga Andrea… Però també hi destaco el fet que el meu grup, malgrat el pas dels anys, no sols continua viatjant sense diners, sinó que també manté viva la flama d’aprendre i de descobrir. Fem coses que pràcticament no fa ningú: criança comunitària, anarquia relacional, batalles socials, tenim una xarxa de cases de bancs okupades i diners en comú…

—Teniu trenta-cinc anys. Mai no heu volgut una vida convencional?
—No vull de cap manera comoditat ni monotonia. Tinc amics que sí que han acabat tenint una vida convencional, però per mi la decisió és cada vegada més irreversible. Quan m’acomodo, noto una pèrdua de llibertat, la zona de confort se’m fa petita. Visc coses que no m’hauria imaginat ni en somnis, com ara viatjar fent autostop amb nens i una tribu de vint-i-cinc persones que és com un circ ambulant.

—Com es cria en tribu? És viable?
—En anglès n’hi ha fins i tot refranys: “It takes a village to raise a child.” Criar un nen entre dues persones és una bogeria, és molt dur. En canvi, amb la criança comunitària és divertit i còmode. Hi ha mil persones i els nens agafen la millor cosa de cadascú. Que per a la civilització sigui polèmic criar nens en tribu és contradictori. Com hem arribat fins aquí? Els humans vam evolucionar vivint en tribus!

—Entenc que tribu només és sinònim de comunitat o col·lectiu.
—Sí, però amb un lligam molt fort, compromès i íntim. És la millor manera imaginable de criar. Cada persona s’hi implica com vol i com pot. Els nens estableixen un tipus de lligam segons què els vol donar cadascú. En totes les nostres cases potser som quaranta persones, però hi ha diferents graus de proximitat i els marquen molt els nens: diuen amb qui volen fer cada cosa. Els qui més proximitat hi tenim som tres persones, però n’hi ha uns quants més que també hi tenen grans vincles. Si els preguntes qui troben a faltar, t’esmentaran un munt de gent!

—Però desapareix la idea de pare o mare?
—Els nens que criem no diuen pare ni mare a ningú. A vegades, la Verica, que capta molt bé els rols socials, fa el teatre de dir mare a la Nicola, però ho fa mig de broma. Normalment li diu pel nom, com a la resta.

—Com encaixa tot això amb l’escola, per exemple?
—Ells trobaven a faltar el contacte amb més nens i els hem portat a l’escola, però hi aniran fins que se’n cansin.

—Però és obligatòria.
—Encara no tenen l’edat d’anar a l’escola obligatòria, ja ho veurem. Fins ara la legalitat no ha estat mai un obstacle en la nostra vida. Conec moltíssims pares partidaris de l’educació lliure, però ho triaran ells. Potser voldran anar-hi…

—És possible transmetre coneixements a casa com en una escola?
—Sí. En Bumi, amb dos anys, tenia converses sobre com els arbres creixen absorbint l’energia del sol. Jo vaig tenir una experiència semblant: no vaig anar a l’escola fins a vuit anys perquè era a l’hospital i, quan vaig entrar-hi, em va semblar ridícul què ens hi explicaven. Jo pensava en física quàntica, sabia llegir jeroglífics… Havia après coses que m’interessaven gràcies al meu pare i amb molta més profunditat. L’escola té un valor social molt gran pel fet de ser en un espai amb els altres nens, però educativament és molt millorable i políticament em sembla extremadament disciplinària, ensenya a obeir i hi perds les ganes d’aprendre. És un sistema d’herència prussiana. Els obrers no sabien on deixar els nens i van crear corralets a les fàbriques. No és estrany que no cerqui desenvolupar la creativitat. Ara, mentre no hi hagi més nens a la nostra comunitat, la millor manera dels primers per a tenir-hi contacte serà anant a l’escola.

—No és perillós que tot depengui d’ells?
—Són persones responsables. La Verica, amb dos anys, triava què menjava i quan, la roba… Si els dónes autonomia, l’agafen. Ella coneix millor les regles socials que nosaltres. Ens recorda que ens hem de cordar el cinturó, ens avisa d’on hi ha policia… I poden comprendre conceptes polítics complexos. La Verica i en Bumi saben perfectament què és l’anarquisme i no són superdotats, són persones normals criades en llibertat. En tribus a Namíbia he vist nenes de sis anys anant a la selva amb el germà d’un any en braços per posar trampes als animals. Un humà amb cinc anys pot ser perfectament autònom, però els sobreprotegim i els castrem tant, que un nen de sis anys a la nostra cultura ja no sap fer res.

—El pas del temps es nota al llibre no sols perquè parleu de criança, sinó també perquè parleu de la mort. En concret, de la mort d’una amiga vostra fa uns quants anys. Dieu que hi ha una part del dol que segurament no entendreu mai.
—Sí, em va afectar molt. Al principi, quan pensava en ella, hi veia tristesa; ara hi veig bellesa, ho he transformat. Hi ha una part que és la narrativa que construeixes a partir de les emocions, que és una cosa que es pot enquistar o encallar, però igualment també hi ha una part de viure-les, simplement. Arriben i ets allà com un observador que diu “sento tristesa”, sense poder-hi fer res. Però és veritat que la mateixa experiència, viscuda per dues persones, pot ser radicalment diferent. Hi ha tribus acostumades que un 10% dels nens es mori i ho viuen, és clar, de manera diferent de nosaltres. No tenen cor? No són humans? No! Però el relat que ens fem és poderós.

—Veure la mort en unes altres cultures us ha servit per al dol?
—Sí, i sempre hi haurà una part que no es podrà controlar. Jo no esperava que aquesta mort em pesaria tant, potser no era conscient de fins a quin punt ella era un suport. El dolor, igual que el plaer, és la teva ment dient-te: “Para atenció a això.” El plaer és un senyal cap enfora –”mira el món que maco!”– i el dolor és un senyal cap endins, que et diu que alguna cosa falla.

—Vau dir a una altra amiga: “No vull sortir, estic profundament trist.” I us va respondre: “Doncs vine a estar profundament trist amb mi.” És millor simplement acompanyar el dol així, amb la presència, que no pas buscar arguments o consol?
—Exacte. I cal que valorem com un tresor les nostres amistats. L’amistat és la cosa més revolucionària que hi ha actualment. En la nostra cultura, l’amor romàntic i la família de sang queden per sobre, però l’amistat és un vincle extremadament resilient i que té molt poc drama. Tenir una xarxa de suport no vinculada a la cosa romàntica o sexual és essencial. El romanticisme té molts alts i baixos, és com una droga… En la nostra cultura, les amistats tendeixen a ser molt superficials, un projecte comú per a divertir-se, però les que són a l’estil d’una amistat grega tenen molt de valor.

—En quin sentit?
—En el de fília. No sols divertir-se, sinó també acompanyar i compartir la vida, ser-hi per als altres. Quan fas una xarxa d’aquesta mena pots començar a sortir de la lògica de mercat. Si estic sol, els diners són l’única manera de tenir allò que necessito: els coneixements, els serveis, les habilitats, els productes… Si tinc una xarxa, tot pot funcionar fora del sistema, amb una xarxa de favors, d’altruisme…

—Dediqueu el llibre a les persones trencades, totes aquelles que el sistema expulsa.
—És aquesta herència d’Epicur, que va crear una acadèmia de filosofia on no sols acceptava dones i esclaus, sinó que també hi portava a viure els boigs. Deia que calia fer-los sentir persona, crear un espai on la divergència tingués legitimitat. Jo tinc amics que estan tan boigs! I hi veig molta bellesa.

—Amb aquest grup d’amics teniu el costum d’irrompre en la vida quotidiana de la resta de persones amb situacions estranyes, com ara fer de zombis en un súper. Per què?
—Jugar és una de les eines de transformació més poderoses. La civilització tendeix a una seriositat extrema i la vida és molt més lleugera. Per mitjà del joc es poden entendre millor coses a un nivell profund, inconscient i simbòlic que no pas amb paraules. Hi ha aquesta grisor dels protocols, la repetició i el constrenyiment. El joc pot donar-te la meravella de veure que hi ha coses que s’escapen d’allò que imagines, i això és un paradigma molt bo per a la resistència, la creativitat, la lluita. Regalar als altres moments de sorpresa o d’absurditat és magnífic.

—Què més feu?
—Viatjar vint-i-cinc persones amb els ulls embenats. O quan algú mossega un altre i crida “zombis!” i tothom s’amaga, fa barricades a les habitacions, esfondra portes… I és com un entrenament per a la vida real. Una vegada vam okupar la casa d’un banc en un barri amb una milícia antiokupa i d’ultradreta. Ens van amenaçar d’estomacar-nos i violar-nos i vam dir: “Aquesta nit toca jugar a zombis…” Van arribar amics amb planxes de metall i fustes i vam fer barricades: semblava el Call of Duty. Érem vuit o deu i ells vint o trenta, a fora, tirant-nos pedres. Van fer un ariet amb bombones de butà i van començar a esfondrar les finestres. Nosaltres perforàvem plaques, una sobre l’altra, reforçant les defenses. Vam aguantar quaranta minuts sense llum i amb trenta persones que volien entrar a matar-nos. Finalment va arribar la policia i van fugir.

—A Alemanya vau encarar-vos a la policia per protegir un bosc.
—Hi havia un pla per a desviar un riu i destruir-ho tot i nosaltres vam acampar-hi, vam fer incursions al campament de la policia… La gent em pregunta com puc dir que és un joc, lluitar contra la policia. Si t’ho prens com una cosa terrible et paralitza l’emoció i no pots lluitar de manera efectiva.

—Però hi pots prendre mal…
—És bo acostumar-se al dolor. Necessitar molta comoditat o tenir molta aversió al dolor és una barrera. Tendiràs fàcilment a les coses segures, seràs controlable. Els contexts de rebel·lia ressalten molt les virtuts com la resistència, el valor… Potser hi prendràs mal, però paga la pena. Al capdavall, també és narrativa: molta gent té por del dolor, però alhora molta gent es fa tatuatges. Les revolucions sorgeixen quan la gent no hi té tanta cosa a perdre i està més en contacte amb la incomoditat. Si ets a casa còmodament i immers en la rutina, això mata l’energia transformadora.

—Sempre parleu malament de la civilització, però un cert ordre no és necessari?
—L’absència de civilització no implica zero ordre. En una tribu hi ha ordre. En els moments en què la gent s’ha organitzat de manera semblant a l’anarquia, com durant la guerra civil a Catalunya, hi ha hagut ordre: assembleari, de petita escala a gran escala… En una tribu, els comportaments s’autoregulen. Hi ha una teoria antropològica que diu que la intel·ligència i el llenguatge van evolucionar per la tafaneria, que requeria un llenguatge molt més complex i és molt efectiva per a coordinar grups. No són unes lleis, sinó una cosa dinàmica. La informació flueix dins un grup i va regulant el comportament dels individus per harmonitzar-lo.

—Però aquest ordre més orgànic, a gran escala, sembla inviable.
—Molts petits col·lectius es poden coordinar i crear estructures cada vegada més grans, de baix cap a dalt. Tenim aquesta noció que hem d’intentar no ser una càrrega, demostrar el nostre valor a la civilització, però és just al contrari. Nosaltres érem aquí primer! La civilització va arribar i ens en va fer fora, ens va prendre el món. Adaptar-s’hi era molt més fàcil. Algú que avui estaria tancat en un psiquiàtric, en aquell context original era funcional. Potser vivies més apartat, però podies recol·lectar, caçar… La civilització dóna abundància material, però el llistó per a poder participar-hi és molt més alt i moltes més persones en queden excloses. Si algú no pot contenir l’impuls de cridar al cap, en aquesta societat, ja no és funcional…

—Volia acabar demanant-vos per la sexualitat. Al llibre expliqueu que a la vostra comunitat és habitual que algunes persones tinguin relacions sexuals davant de les altres, no fent necessàriament una orgia, sinó com qui fa qualsevol altra activitat.
—Estic a favor de dessacralitzar la sexualitat, és com qualsevol altra activitat. Dir que la sexualitat és una cosa fosca o tèrbola és igual que dir que és sagrada, com fan els hippies. La nostra cultura hi dóna massa importància pel tabú que ha tingut, però crec que és més banal i quotidiana. També és una qüestió de narrativa. Arribes a casa i et trobes la teva parella al llit amb un altre. Jo penso: “Que guai!” Però per a un altre pot ser una tragèdia. A vegades he sentit més connexió mirant una pel·lícula amb algú que no pas practicant-hi sexe. Donar-hi tanta importància origina conflictes i jerarquitza les relacions segons si hi ha sexe o no.

—En el fons, una certa dosi de tabú o d’intimitat no forma part de la gràcia?
—En les societats matriarcals, la sexualitat era una cosa molt pública i ben poc tabú. Això de deixar-la en un àmbit privat i secret és molt cristià. L’excitació o la morbositat són constructes. No dic que no estigui bé la intimitat, però sento una tendència molt gran cap a la inclusió de tot, també en aquest vessant! He vist cultures en què la sexualitat era com pixar o menjar, i ho visc així. Hi ha persones que m’atreuen més o menys, però si tinc un amic que estimo, hi puc practicar sexe.