Els entrepans del film del Dole Cafè

És un dels bars més matiners de Barcelona. A les 6.00 ja n’aixequen la persiana. I els primers clients no triguen a entrar a cercar la primera dosi de cafeïna del dia, per a endur-se o per a prendre allà mateix. Si és allà, en tassa. Les tasses del Dole Cafè són úniques, plat i tassa marró fosc que ja són un clàssic, com l’uniforme dels cambrers: camisa blanca, i pantaló i llacet negres. L’amo, Leandre Mateu Rocher, també el porta, vesteix igual que tots els treballadors. Ell s’encarrega de fer els cafès, ja sap com el vol cada client i, només veure’ls arribar, carrega la màquina amb cafè natural, el que han gastat tota la vida. I si és amb llet, de vaca. Tret que algú porti el seu substitut de la llet, que també li preparen un bon cafè.

I qui són els primers clients del dia? “Alguns són executius que se’n van a agafar un avió o l’AVE, o gent que entra molt d’hora a treballar. Més tard, vénen mares que han portat els nens a escola. Abans venien també nens de papà amb el seu descapotable, però ara ja no se’n veuen tants”, comenta el propietari.

Amb les primeres lletres del nom del seu pare, Domènec, i el seu, Leandre, van batejar el local com a Dole Cafè. El van obrir l’11 de juny de 1974, i Leandre Mateu hi ha estat sempre. “Ja tinc seixanta-sis anys i mig i encara m’agrada estar-me aquí fent cafès. El temps el marquen de dalt. Si vols fer riure Déu, explica-li els teus projectes”, diu.

La màquina de cafè és al principi de la barra d’aquest establiment, per això, des d’aquesta ubicació, amb les mans a la cafetera, Mateu va saludant tothom que entra o s’atansa a pagar. El datàfon no té temps de respirar. Això és un no parar: cafè i truita, tallat i croissant, cafè i entrepà, coca-cola i Popeye. I què és un Popeye? És un dels entrepans més populars del Dole Cafè. Porta pernil salat, formatge emmental i espinacs. “Per aquí ha passat molta gent, i un dia es va parar davant el bar un noiet preguntant si necessitàvem algú per a treballar. En aquell moment, justament, arribava un cotxe carregat de gènere del Macro i el noi, sense preguntar res, es va posar a descarregar caixes. L’endemà ja treballava amb nosaltres. Es deia Enric, era un entusiasta de les verdures i sempre n’afegia a tot arreu, i a l’entrepà de pernil i formatge, hi va posar espinacs. Així va néixer el Popeye. Cada setmana podíem crear un entrepà diferent i posar-li el nom d’una pel·lícula o d’algun personatge conegut”, explica Mateu. Al de pernil, formatge de cabra i albergínia, li van dir Olívia.

Truites al gust

A la cuina, un petit espai a la vista, al final del local, en uns fogons sempre en marxa, tomba truites i remena bolets la filla de Leandre Mateu, la Míriam, que va estudiar cuina al CETT, l’escola de turisme, hoteleria i gastronomia adscrita a la Universitat de Barcelona. “Durant la pandèmia, amb tots els treballadors a l’ERO, amb ella veníem cada dia a netejar. Vam desmuntar-ho tot. I quan ja vam poder obrir, i els treballadors van tornar, la Míriam s’havia de fer un lloc entre nosaltres. I se’l va fer. Ara és el pal de paller del bar. Ha introduït moltes coses a la cuina i ens ha revolucionat tota la pastisseria, tapes a migdia i canelons el cap de setmana”, destaca el pare. Pastissos, croissants i carquinyolis, tot ho fa ella. Per incorporar el seu nom al bar, al costat del nom Dole va afegir un pentagrama en clau de sol amb la nota mi, les primeres dues lletres de Míriam.

Ella fa les truites més impensables, de sobrassada, de botifarra, de bolets, de pernil i formatge… i les fa al moment. “Això té mèrit, sobretot quan el bar és ple de gent”, precisa el seu pare. N’hi ha prou de quedar-s’hi una estona per adonar-se que els entrepans són de pel·lícula, però el local en si mateix, també. És un local petit, però ben aprofitat. Aquí, l’espai el fan gran les converses i els vincles que hi han anat teixint. La clientela és gent del barri, però també n’hi ha que viuen més lluny però treballen a prop, i a qui els ve de pas aquest simpàtic bar una hora o altra hi fan cap. A peu dret o asseguts en un dels tamborets, dins, o en alguna de les deu discretes tauletes altes i rodones de la vorera que van estrenar per la pandèmia i ja s’hi ha quedat, perquè no fan gens de nosa, que la vorera és prou ampla. Dins o fora, menjar-se un entrepà del Dole Cafè és una festa, “el millor moment de la rutina”, escriu una clienta al compte d’Instagram, @dolecafe1974.

Són esmorzars ràpids, en un ambient molt espontani i natural, sempre amb un bon dia, un somriure, un com va? “Els dies comencen al Dole”, expliquen ells mateixos. En un tres i no res, pot circular-hi un munt de gent que pren el cafè, tot sol, amb un entrepà o amb un croissant. És una desfilada contínua de persones que se saluden, molts ja es coneixen, de coincidir en aquest petit espai. D’un en un o de dos en dos, els clients esmorzen i surten cap a la feina, cap a casa, a comprar, a passejar.

El producte és excel·lent. “Sempre el millor que he trobat, amb una carta personalitzada que anem variant d’idees”, apunta Leandre Mateu, ben content d’haver fet bategar amb tanta ànima, a banda i banda de la barra, aquesta cafeteria on els entrepans són els actors principals. Es demanen i es mengen tots sols i cadascú té el seu preferit.

Però el carisma d’aquest home té molt a veure amb l’èxit d’aquest bar. Explica que, després de la pandèmia, va veure que feien un curs de tècniques de grup i va pensar que ho podria aplicar amb els clients més habituals, i li van començar a demanar que organitzés actes de tota mena. “Hem fet torneigs de golf, sopars, concerts i sortides amb cent cinquanta persones tres dies fora. Jo, l’energia l’he anat canalitzant per diferents bandes.”

És com una comunitat de gent que esmorza al mateix lloc i ben a gust. Unes pilones lleugeres a fora organitzen la gent quan la munió obliga a fer cua. “El Dole és un esdeveniment social. Després del Big Bang, és el caos més ben organitzat”, diu Mateu. Guarda com un tresor el llibre de visites que li van regalar l’any passat, quan el bar va celebrar cinquanta anys. “Per aquí han passat esportistes, empresaris, polítics… i l’essència del Dole és això, la gent”, afegeix.

El corbatí que porta és un regal molt especial. Li’l va donar la vídua del fundador de Grífols. “Aquest llacet era d’ell, i aquí on el veus havia estat en reunions amb presidents dels Estats Units”, diu Mateu, content i orgullós de dur-lo.

Al fons del local, en un vidre, es pot llegir el text que ell mateix va escriure amb motiu dels cinquanta anys. Hi agraeix la fidelitat, la confiança i l’amistat a tots els qui hi han entrat al llarg de tots aquests anys.

Els orígens i els altres Dole

Portar un negoci així no era cap experiència nova, ni per al seu pare, Domènec, ni per a ell. La família ja tenia un restaurant xarcuteria a la ronda de Sant Pau, just davant del Molino, un punt neuràlgic a la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta. “En aquell local em vaig criar, pràcticament. El meu pare em posava un calaix de fusta perquè arribés a la cafetera, perquè tenia deu anys i no hi arribava. Les meves mans tendres no podien agafar res en aquella cuina de foc. Amb prou feines me’n sortia tombant les primeres truites”, recorda Leandre Mateu. “S’hi treballava una barbaritat. Hi havia el pare, el cosí del pare i una vintena de treballadors, i per Nadal i Sant Esteve, a l’hora de dinar, havíem d’abaixar la persiana perquè la gent no entrés”, explica.

“Als anys setanta, el Paral·lel es va embrutar molt, i com que nosaltres vivíem aquí dalt, al Sarrià vell, a mi m’agradava l’ofici i no volia estudiar, vam buscar aquest local, d’una cansaladeria que es traspassava”, diu. Del Paral·lel, al costat del seu pare, portava lliçons ben apreses. “El Domènec era un gran professional, savi. Venia de la serra d’Àger, de Tartareu, un petit nucli, pedania del municipi de les Avellanes i Santa Linya, més amunt de Balaguer. Es va posar a treballar amb els tiets i va acabar sent l’ànima del local del Paral·lel, on obrien les vint-i-quatre hores.”

Bons ous i bon cafè eren els pilars del negoci, i així va ser també quan van obrir el Dole Cafè. Com que els anava prou bé, van obrir un altre Dole a l’avinguda de Josep Tarradellas amb el carrer de Comte Borrell. “Tot el gènere fresc el portaven els tiets, que tenien una cansaladeria, Cal Manyet, a la plaça del Mercadal de Balaguer. En aquella època, eren els qui més porcs mataven de tota la zona”, relata Leandre Mateu.

“Cap als anys vuitanta, a la Diagonal, hi havia un canòdrom que va tancar. Nosaltres coneixíem dos dels tres nois que treballaven a la cafeteria i, com que es quedaven sense feina, vam obrir un altre Dole a l’avinguda de Roma, entre Entença i Vilamarí, i els vam oferir de treballar-hi.” Tots els Dole tenien el mateix estil. Domènec, el pare, voltava per tots els establiments, però Leandre no s’ha mogut mai del primer, on continua ara.

I l’any 2000 encara volien obrir un quart local. Però aleshores el pare va decidir de quedar-se només amb el primer que havien obert i oferir el traspàs als treballadors dels altres dos, amb molt bones condicions –“us ho heu guanyat”, els va dir– amb la condició que només el primer Dole Cafè conservés el nom.

Nadales entre cafès i entrepans

En el primer Dole Cafè, ara l’únic, ja fa temps que es preparen moltes més coses que entrepans, truites i cafès. “Des del dia de Santa Llúcia, el 8 de desembre, fins Nadal, cada matí a les onze cantem nadales, i la gent ho sap i ve a cantar”, explica Mateu, que ha fet molta amistat amb els Caputxins de Sarrià.  

“Aquí passen coses i és entranyable. Quan arribi dalt, em diran: què has fet? I jo diré: he fet cafès, però bons”, conclou.