31.12.2020 - 19:50
Tots els països del món s’han vist afectats per la pandèmia, que ha marcat l’evolució de l’economia de l’any 2020. I tots els governs hi han respost pràcticament de la mateixa manera, amb un suport decidit de la seva despesa a l’activitat, finançada amb un augment del deute públic. Els bancs centrals també hi han aportat la seva part, que al final ha estat decisiva, atès que han proporcionat –i assegurat– els mitjans per a finançar aquests deutes. Sembla que uns i altres han après la lliçó de la crisi anterior i han entès que la qüestió més important era mirar de mantenir la xarxa productiva, per minimitzar els efectes en l’activitat de l’etapa posterior. Uns ho han fet més bé que uns altres, això sí. El paper de la Comissió Europea tampoc no es pot passar per alt, és la vegada que s’hi ha implicat més, amb la creació de diversos fons d’ajuda, fins a arribar al macrofons de 750.000 milions d’euros, gairebé la meitat dels quals en préstecs sense retorn, que implicarà per primera vegada un endeutament de la institució i que ha de tenir conseqüències positives en els difícils anys que vénen.
Recordarem l’any 2020 com un dels més dolents. Concretament, registrarà la contracció més forta de l’economia mundial des de 1946. A l’inici de la segona onada de l’epidèmia, el Fons Monetari Internacional (FMI) preveia una caiguda de l’activitat econòmica mundial del 4,4% per al 2020, que probablement al final serà una mica superior. Tots els països del món es veuen afectats, però amb una intensitat diferent en la caiguda del PIB. Si fem dos grans blocs, diríem que al voltant del -6% en els països industrialitzats, enfront del -3,3% per als països emergents i en desenvolupament. I cal dir que, dins de cadascun d’aquests dos grans grups les situacions són molt dispars, és a dir, que les xifres mitjanes tenen molt poca representativitat.
I d’on vénen, aquestes diferències? Molt fàcil, de l’actuació de les autoritats de cada país. Si bé el confinament s’ha implementat a tot arreu, a cada país ha estat més llarg i rigorós o menys, i vet aquí que la caiguda de l’activitat va en bona part correlacionada amb el nivell d’intensitat de les restriccions. El volum d’ajuts que s’ha posat en mans de les empreses ha estat molt important. El nivell de generositat aplicat per cada govern dins el món industrialitzat –l’estat espanyol ha estat una excepció negativa– ha portat a resultats proporcionals, que probablement es notaran més quan entrem en el període de postcovid, perquè unes xarxes productives hauran quedat en més bon estat que unes altres.
Per descomptat, l’eficàcia de les mesures sanitàries també ha tingut un paper important. La Xina, per exemple, ha implementat mesures efectives amb un duríssim confinament que li permeten d’experimentar una recuperació significativa. De fet, paradoxes de la història, el país on va començar la pandèmia és l’únic que haurà experimentat un creixement econòmic positiu el 2020. Un altre punt diferencial clau és, evidentment, l’estructura de les economies. A Espanya, per exemple, l’ha afectat més que altres països, perquè depèn més del turisme de masses, escanyat per les restriccions al transport internacional.
A casa nostra, l’any 2020 deixa tres grans blocs de conseqüències que tindran molt de pes els anys vinents. Un, a escala microeconòmica, amb una pèrdua important de l’activitat, l’enfonsament de moltes empreses –sobretot pimes i autònoms–, l’augment de la morositat, el sobreendeutament i una perillosa bomba de rellotgeria per al 2021, l’interrogant de què passarà quan s’acabin els ERTO i quan es permetin els concursos de creditors; un segon, macroeconòmic, on els trets més rellevants són el creixement brutal del dèficit públic, el consegüent endeutament addicional per a evitar el col·lapse de l’activitat interna i el fre en el comerç internacional, que ha fet trontollar les exportacions; i el tercer és social, amb moltes parts negatives, com la pèrdua de llocs de feina, l’augment de la desocupació, l’empobriment generalitzat de la població i el naixement d’una nova classe social, “els pobres covid”.
Amb lletra petita, l’any haurà tingut també alguns aspectes positius, sobretot perquè ha obligat les organitzacions a espavilar-se i posar en pràctica noves idees. A escala macro, per exemple, l’aportació dels ERTO ha estat decisiva. Ha evitat una veritable massacre en l’ocupació i el tancament definitiu de molts milers d’empreses. A les organitzacions s’ha accelerat l’aposta digital per a fer front als nous desafiaments que presentava la pandèmia i s’ha començat a aplicar el teletreball a gran escala, trencant vells axiomes sobre la feina presencial. I moltes empreses també han hagut de crear o millorar els seus canals de venda per internet, atès el fort creixement i la consolidació del comerç en línia, empès, sobretot, per Amazon.
A Catalunya, hi ha hagut dos fets molt rellevants en el món empresarial. El primer és la marxa de Nissan de les seves plantes. El mes d’agost l’empresa va arribar a un acord amb els sindicats, però el cas és que 2.500 treballadors directes perdran la feina el 2021 i uns quants més d’indirectes que treballaven per a l’empresa japonesa. Ha estat un cop molt dur i les autoritats tenen un any per a trobar alguna multinacional que vulgui aprofitar les instal·lacions de l’automobilística. Avui és un sector trasbalsat pels canvis tecnològics interns i que pateix molt amb la forta davallada de vendes. A Catalunya, per exemple, la caiguda de les matriculacions ha estat del 36% fins al novembre.
El segon fet rellevant ha estat l’absorció de Bankia per Caixabank, aprovada ja per tots els òrgans interns d’ambdues entitats. Això significa la creació d’un megabanc –a la crisi anterior se’ls anomenava sistèmics i es deia que no n’hi hauria d’haver– que serà dominant en el mercat domèstic estatal, cosa que vol dir eliminar competència i, per a Catalunya, fer un pas més per a allunyar-se del seu lloc de naixement. La nova entitat, que s’anomenarà igual, tindrà un president basc, que ve de Bankia, un conseller delegat madrileny, que ja era a Caixabank, i mantindrà la seu fiscal a València i dues seus operatives a Barcelona i Madrid. La gran pregunta que ens fem és: qui manarà en el gegant bancari? De moment, dels quinze membres prevists al nou consell, sis seran de Caixabank i tres de Bankia, però el vot decisiu el tindran els sis que s’han de nomenar com a independents.
El poder accionarial majoritari quedarà en mans de Criteria (Fundació la Caixa) en un 30%, i un 15% serà de l’estat, a través del FROB. En el seu moment, vaig comentar si aquest paquet seria objecte de venda immediata –hauria de ser així– o seria un cavall de Troia. Els que sí que hi perdran seran els més de 5.000 treballadors que hauran de deixar l’entitat (unes 1.500 oficines tancades). Madrid i Barcelona és on hi ha les plantilles de més edat i, per tant, les que tenen més probabilitat de tenir més retallades. En definitiva, Caixabank fa un pas més en direcció a Madrid, la qual cosa és una pèrdua important per al país, orfe d’entitats financeres de pes –de fet, el trasllat de la seu a València ja va ser un primer pas. Val a dir que poques setmanes després hi va haver l’intent fallit d’absorció del Banc Sabadell pel BBVA. L’operació es donava per feta, però de cop i volta es van trencar les negociacions i el Sabadell continuarà sol, amb la retirada del seu conseller delegat, Jaume Guardiola. Els bancs han passat un any molt difícil, amb els tipus al 0%, si no negatius, i la seva necessitat de generar marge s’ha complicat molt i han hagut de forçar la via de les comissions. Una situació que es mantindrà el 2021.
Sectorialment, les conseqüències de la crisi han variat molt. En un primer punt de reflexió, podríem dir que la indústria ha patit menys que els serveis. I que dins la indústria, els sectors químic, farmacèutic i agroalimentari s’han vist menys afectats per la crisi que el dels cotxes i el tèxtil, per exemple. Les diferències de comportament entre uns i altres han estat molt notables, i dins el sector industrial destaca l’agroalimentari, que ha facturat més que no pas l’any passat.
Els serveis són els que han rebut la garrotada més forta, però també hem de fer-hi distincions. Tots els sectors lligats al turisme han patit molt, perquè la baixada de visitants i de despesa estrangera ha estat superior al 90%. Hoteleria, restauració i bars, conjuntament amb el comerç i les activitats artístiques, han estat els grans perdedors de la pandèmia, en part, per l’esmentada manca de turistes, però també per les decisions intermitents d’obertura i tancament de locals que el govern de la Generalitat ha anat prenent, en molts casos de manera improvisada i difícil d’entendre. En canvi, sectors com la sanitat, els serveis personals i les activitats financeres han tingut un comportament més que acceptable, en termes d’ocupació.
Fixeu-vos que fins ara no he parlat de xifres. Perquè enguany ha estat més difícil que mai acostar les xifres a la realitat. No tan sols en les prediccions, sinó també en els càlculs de què ha passat. Per això ho he anat deixant per a més endavant. L’últim informe de conjuntura de la Cambra de Comerç (del novembre), per exemple, rebaixava més de dos punts la davallada prevista del PIB català i ara estima que serà d’un -12,7%. Segons Funcas, en el seu informe de mitjan desembre: “Les mesures adoptades en aquesta comunitat per a contenir la segona onada de la pandèmia s’han trobat entre les més rigoroses, i destaca el tancament de totes les activitats no essencials, cosa que anticipa una caiguda severa de l’activitat en l’últim trimestre de l’any. L’estimació per al creixement del PIB en el conjunt de l’any se situa, per tant, en un -13,5%.” I, per últim, tenim l’estimació del BBVA Research del mes de desembre, on s’afirma que “el PIB de Catalunya es podria reduir entre un -11,5% i un -12,0% en el 2020”.
Sempre segons el BBVA, entre els factors que justifiquen la significativa disminució del PIB de Catalunya, hi ha un impacte de la pandèmia més fort en el consum de les llars, l’exposició més gran al turisme i l’elevada dependència de la despesa dels no-residents. Tot això ha repercutit també en un impacte una mica més intens de la crisi sobre el mercat laboral, amb una caiguda de l’ocupació del 4%, gairebé.
Per últim, l’informe observa, des del punt de vista territorial, que en el moment de més impacte, al maig, les comarques nord-orientals i del Camp de Tarragona van ser les més afectades, seguides de les comarques de muntanya i la zona metropolitana de Barcelona, per l’efecte del turisme. Aquesta feblesa més elevada continua amb les últimes dades de novembre. Les zones d’interior i les Terres de l’Ebre, amb una força laboral orientada a l’agricultura i la indústria, sembla que són les comarques que, ara com ara, resisteixen més bé aquesta crisi.
I per al 2021, què ens espera? Crec que serà un any molt difícil. Esperem que la situació sanitària millori substancialment amb els vaccins, però les seqüeles en l’activitat seran importants i no podem descartar ensurts que obliguin les autoritats a actuar amb noves restriccions. És a dir, continuarem en mans de la covid-19. Si voleu, d’una altra manera i menys intensa, però hi continuarem. Veurem què passa amb el turisme. Veurem com acaba tot allò que fa referència als ERTO i quants dels gairebé 200.000 afectats que hi ha a Catalunya tornen a la feina i quants van a l’atur. Veurem també quants dels 100.000 llocs de feina que s’han perdut en un any, fins a sumar gairebé mig milió al novembre, es poden recuperar. Veurem què passa amb el teletreball, si es manté i es regula o es deriva cap a externalitzar tasques i estalviar costs… Haurem de veure moltes coses.
Quant a les xifres de creixement esperades, s’han d’agafar amb agulles, perquè la predicció és molt difícil i segur que el 2021 serà l’any amb més revisions que mai. Segons Funcas, “el creixement el 2021 a Catalunya serà del 7,6%, més elevat que la mitjana estatal, a causa de la presència més gran dels serveis més afectats per la crisi, que seran els que més creixeran en aquest exercici, i a l’elevat efecte arrossegament esperat dels fons europeus”. Segons el BBVA: “L’alentiment de l’activitat que s’observa en aquest quart trimestre podria traslladar-se també al primer trimestre del 2021, a conseqüència de l’impacte que tingui la segona onada de contagis en l’economia europea i en l’espanyola. Aquesta arrencada més dolenta del 2021 explica la revisió a la baixa en el creixement de l’any, que estimem entre el 6% i el 6,5%.” I segons la Cambra de Comerç, “el 2021 l’economia catalana creixerà només un 6,7%, cosa que implica que a final de l’any vinent, el PIB encara serà un 6,9% inferior al del 2019”. Bé, veurem si tots plegats encerten en aquest interval del 6% al 7,6%.
I no voldria acabar sense assenyalar que un dels fets més rellevants de l’any –i el més dolorós, socialment parlant– ha estat, per mi, el naixement d’una nova classe social: els “nous pobres covid”. Són gent que hem vist durant mesos i mesos a les cues de centres de beneficència esperant un plat per a menjar. Gent que quan els han preguntat, han dit que sentien vergonya, perquè mai havien pesat que es trobarien en aquest tràngol. Gent com tots nosaltres, que fins fa uns mesos treballaven i que de la nit al dia se’ls ha fos el llum. Han viscut d’estalvis fins que han pogut, però finalment han hagut de rendir-se a l’evidència. Aquesta és la pitjor herència de l’any. És veritat que quan la recuperació es consolidi i sigui un fet real i palpable, moltes d’aquestes persones es reincorporaran a l’activitat, però els més grans i els menys formats crearan un problema addicional a la societat. Tots plegats seran els “nous pobres covid”, i hauran d’afrontar una realitat molt dura que el govern haurà de solucionar d’alguna manera.
I que no m’oblidi de recordar que les autoritats, les d’aquí i les de Madrid, ho han fet molt malament. Certament, les d’aquí no tenen diners, ni poder per a captar-los. I, com cada any, milers de milions han volat cap a Madrid sense contrapartida. Però qualitativament han suspès l’examen. Veurem com han deixat entre tots el teixit productiu quan sortim del túnel, però sempre quedarà la sensació que s’hauria pogut fer més. I només recordaré dos interrogants punyents. Un, per què no hi ha hagut ajuts directes més generosos? I dos, per què no s’han condonat imposts i cotitzacions als autònoms i pimes als qui han prohibit de treballar? No ho entenc. Ho han fet a la resta de països. Aquesta mala manera de fer haurà agreujat, amb tota probabilitat, els mals que ens deixa en herència la pandèmia per als exercicis vinents.
