Entre el fatalisme i la impotència

La situació creada no la podia resoldre una “acumulació d’experiència” catalanista, perquè el catalanisme contemporani no va disposar mai al carrer d’un moviment de l’envergadura política de l’1-O

Julià de Jòdar
Julià de Jòdar
08.12.2020 - 21:00
Actualització: 08.12.2020 - 22:00
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’estat espanyol, en sentit ampli –o, com ha dit Carles Puigdemont, en un article publicat a La Vanguardia diumenge passat, en tant que “maquinària de poder”–, exhibeix en pocs dies signes de dominació i hegemonia que cap estat major, orgànic o no, seria incapaç de fer amb un desplegament tan virtuós de trampes, camuflatges i amenaces per a desorientar l’enemic.

Amb el pressupost al forn, el poder executiu espanyol ja disposa d’una plataforma de consens –catalans i bascos inclosos– per cohesionar la societat espanyola –basca i catalana inclosa– entorn d’una concepció gairebé religiosa a l’hora de considerar la resolució de la crisi: mannà dels fons europeus, sopa de pobres per a les autonomies, canvi miraculós de model econòmic…i, com sempre, precarietat per als desemparats. L’oposició de les dretes—que és “Una, Grande y Libre”– no és de concepte, sinó d’oportunitat, de manera que se salva l’aparença democràtica i, de passada, tornem al vell dilema de “si tu no hi vas, ells tornen”, d’arrelada tradició sociata a ca nostra.

Entretant, entorn de la venjança contra els presos polítics catalans, el poder judicial espanyol coagula, per si els calia, la unitat de la nació espanyola. En l’article esmentat, Puigdemont parla de la rutina acumulada per les distintes branques del poder de l’estat per aplicar la política que garanteixi aquella unitat. Em permeto d’afegir que el ciment que usen totes aquelles branques, en relació amb la nació catalana, és format a parts iguals pels binomis de conquesta i espoliació, creació i persecució de l’enemic, supremacisme lingüístic i cultural. Sense aquest ciment, no hi hauria cohesió entre la dominació directa –en forma d’espoliació i repressió– i el control hegemònic –subordinació a la governabilitat de l’estat: ahir, amb CDC i PSC; avui, amb el neoautonomisme que serà aplicat arran de les eleccions del 14-F.

I, paral·lelament, estimulada per les dretes, la monarquia serva silenci davant les crides al colpisme per poders fàctics de l’exèrcit –els benpensants en diuen “soroll de sabres”–, amb què el pilar de l’ordre nacional –la força– ensenya les urpes i amenaça l’executiu que fa pactes pressupostaris amb l’enemic basc i català –en el seu dia, el cop del 23-F ja va servir, precisament, per a neutralitzar la “deriva autonomista”; avui, basta recordar que el 72% dels espanyols es mouen entre la centralització a ultrança (30%) i la centralització autonomista (42%). Llavors, els poders formals de l’estat celebren l’aniversari de la immaculada constitució i la presidenta del congrés ve a dir que toca de fer-s’ho amb l’olla podrida com bonament puguin –en els termes religiosos o màgics amb què funcionen, cal entendre “i que Déu hi faci més que nosaltres”.

Definitivament, l’estat espanyol actua com un tafur davant la ciutadania i encara n’hi ha que s’avenen a jugar-hi.

Torno a l’article de Carles Puigdemont, en què lamenta la falta d’acumulació d’experiència del catalanisme per a la “construcció del seu propi sistema expert” –vol dir aquell “anar a l’una” de tots els poders de l’estat quan se senten amenaçats. Per no anar gaire enrere, mirem de prop com va anar la formació del poder exhibit l’1-O i l’ús que se’n va fer. Tot el problema radicava en la manera de trenar la irrupció d’un moviment de masses amb autonomia pròpia –és d’importància menor que en formessin part militants de partits o que hi hagués intents de subordinar el moviment a tàctiques partidistes– i una institució com la Generalitat, que havia d’haver representat aquella “acumulació d’experiència” catalanista significativa per a oposar-se simètricament a l’espanyola.

Dos eixos institucionals constituïen la base per a fer aquella trena: el jurídic i l’administratiu. Pel que fa al jurídic, ens vam conformar amb l’estratègia anomenada “de la llei a la llei”, una manera obliqua de ficar-se en la coneguda roda de l’hàmster. Com es va acabar?: entre Viver i Pi i Sunyer i Bayona, és a dir, dues visions alternes, sinó complementàries, de donar al vessant jurídico-parlamentari tota la potestat per a dirigir un moviment de carrer, que té lleis i necessitats pròpies al marge –i, si cal, en contra– de les formalitats jurídiques i parlamentàries –per cert, ben placades pels filibusters unionistes el 6 i el 7 de setembre de 2017.

Pel que fa a l’eix administratiu, havíem de comptar amb “estructures d’estat” que, senceres o malgirbades, segons conselleries i dictats de partits, semblava que feien via. Només que, per cohesionar tant el vessant jurídic com el vessant administratiu, s’havia de construir, alhora, la pota de la força. Sóc dels que pensen que els Mossos van estar bé l’1-O, però, és clar, seguidament havien d’arribar el 3, el 10 i el 27 del mateix mes i es va veure que no tenien cap disseny –goso esperar que no fos únicament detenir el govern en pes– per fer del cos una força nacional pròpia.

Amb tot això vull dir que la situació creada no la podia resoldre una “acumulació d’experiència” catalanista, perquè el catalanisme contemporani no va disposar mai al carrer d’un moviment de l’envergadura política de l’1-O. La sortida veritable era una reconversió institucional per a ajudar, complementar i, en última instància, protegir i dirigir estratègicament un moviment de masses inèdit a Europa. Ras i curt: per a combinar poder institucional i poder al carrer sense fissures. No va ser així, perquè la Generalitat no va estar a l’altura del compromís històric per culpa de la desunió partidista, la imperícia política, la descurança tàctica, la por i el profund desconeixement per a abastar un moviment tan potent, sostingut en el temps i l’espai per una voluntat col·lectiva d’alliberament –per una avantguarda popular que no es va poder trenar amb el poder institucional.

Si volem fer comparacions entre la capacitat espanyola i la capacitat catalana d’acumular experiència significativa per a combinar dominació i hegemonia, pensem que, per començar, cap govern espanyol, ni cap judicatura espanyola, ni cap força militar espanyola, amb tota l’experiència secular que arrepleguen, no van saber què fer davant l’1-O, sinó imposar la barbàrie a una població indefensa. Vull dir que la qüestió important no és pas l’experiència acumulada, sinó la qualitat. I l’experiència espanyola acumulada és feta a parts iguales de menyspreu, supremacisme i militarisme davant l’adversari, amb què malament en podem treure cap exemple d’eficàcia i sensatesa. Contràriament, l’experiència acumulada per nosaltres mateixos aporta una qualitat que no havia tingut el catalanisme contemporani per a enfrontar-se a Espanya:  la capacitat mobilitzadora i autoorganitzada de la gent, la determinació per a crear un poder alterós tant sobre l’estat com sobre la Generalitat mateix.

Les consideracions de Carles Puigdemont sobre la capacitat espanyola d’acumular experiència destil·len fatalisme, perquè no es corresponen amb el fiasco de tota la faramalla d’estat davant el moviment independentista, que no poden controlar amb una sola engruna de consens, sinó amb la repressió, la venjança i la resignació de l’establishment autonomista. També destil·len la impotència d’una classe política autonomista que pensa que no ha sabut assimilar les experiències anteriors del catalanisme en el poder –Puigdemont hi esmenta Pujol i Maragall–, quan, justament, el moviment independentista les tenia per amortitzades i arraconades en obrir una nova fase històrica del catalanisme com a alternativa de poder propi enfront de l’estat.

De la qualitat intrínseca del moviment creat per l’independentisme ha de partir, doncs, sense magnificar l’enemic ni llepar-se les ferides, tota l’elaboració estratègica del pròxim assalt al poder propi. Cosa que vol dir tornar a picar pedra per posar sobre els peus el moviment que el poder institucional neoautonomista vol bandejar bo i convertint les masses abans autoorganitzades en votants tancats dins la cleda constitucional.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €