Quin nivell de sobirania energètica tenim? Propostes per a assolir-la

  • Avui Catalunya no és sobirana respecte de les fonts d’energia, ni ho és respecte de les tecnologies de generació

Pep Puig
03.12.2022 - 21:40
Actualització: 04.12.2022 - 09:47
VilaWeb

Fa pocs dies, es van fer a Girona, amb un gran èxit, les Jornades Internacionals d’Energies Renovables i Sobirania, amb la participació de ponents d’Alemanya, Dinamarca, Escòcia i Catalunya. També hi va haver cinc taules rodones amb vint-i-cinc persones de diversos sectors i professions. Tot plegat, amb la col·laboració de l’oficina del molt honorable president Quim Torra i el patrocini d’una dotzena d’entitats –associacions, empreses, un ajuntament i una fundació locals. Els enregistraments de tot plegat es poden veure i escoltar al canal de YouTube de Futur No Nuclear.

Per enraonar d’energia i sobirania, abans de res hem de dir què entenem per sobirania i com es relaciona amb l’energia que la societat fa servir per proveir-se de serveis. El concepte de sobirania fa referència a l’exercici de l’autoritat en un cert territori. Aquesta autoritat recau en el poble, encara que la gent no en fa un exercici directe, sinó que, a vegades, delega aquest poder en els seus representants. Aleshores la sobirania s’exerceix per mitjà d’una delegació. Sobirania significa independència, és a dir, un poder amb competència total.

En aquest sentit, la sobirania energètica rau en la capacitat de les persones i de la comunitat de decidir com es volen relacionar amb l’energia que necessiten per a la reproducció de la vida social. De la producció a l’ús, passant per la distribució i el finançament.

Mirem, doncs, quin nivell de sobirania energètica té Catalunya.

El sistema energètic vigent a Catalunya, heretat del franquisme i mantingut d’ençà de l’anomenada transició espanyola, té una dependència forana forta, atès que importa el 95% de l’energia primària que entra al sistema (2019), bàsicament materials combustibles, però també materials fissionables. Això representa una sangonera de diners que surten de Catalunya, any rere any, i empobreixen el país.

Però, a més, és un sistema energètic molt malbaratador: té una eficiència molt baixa en la transformació de l’energia primària en energia final –gairebé un 40% de l’energia primària que entra al sistema es malbarata en la transformació en energia final disponible per a l’ús.

I, per acabar-ho d’adobar, la participació de les energies renovables en l’energia final disponible per a l’ús és molt baixa (un 8% l’any 2019). I en electricitat, que és un 21% de l’energia final, tan sols un 16% és generat amb energies renovables.

Resumint, avui Catalunya ni és sobirana respecte de les fonts d’energia, ni ho és respecte de les tecnologies de generació. Respecte de les tecnologies d’ús final, la població ha fet una apropiació social de moltes tecnologies que es fan servir en la vida quotidiana.

Ja fa força anys –era a mitjan anys setanta del segle passat– que Amory Lovins va formular tres qüestions clau per a abordar la problemàtica de l’energia:

1) Quina quantitat d’energia cal per a viure dignament?

2) Quina mena de tecnologia s’ha de fer servir per disposar d’energia?

3) Qui ha de controlar els sistemes energètics?

Les respostes que Lovins va donar a totes tres preguntes, ja aleshores, van ser molt clares i alliçonadores: reduir les necessitats i adequar les fonts als usos finals per poder tenir sistemes energètics eficients, atès que la quantitat d’energia que es necessita depèn de la tecnologia (cada tecnologia té una eficiència determinada) i l’estil de vida (comportament frugal o malbaratador).

És clar que per a disposar de serveis cal energia i per a disposar d’energia es necessita tecnologia. Per una banda, tecnologia de generació i, per una altra, tecnologia d’ús final. Amory Lovins aleshores ja recomanava d’emprar tecnologies a petita escala o a escala comunitària per fer possible la captació, transformació i ús de l’energia del sol, del vent, de l’aigua… Les fonts d’energia renovable no requereixen destinar diners en materials combustibles, sinó solament inversió en infrastructures per fer-ne la captació, transformació i ús. De fet, la radiació del sol i la força del vent són béns comuns a disposició de la humanitat.

Les fonts d’energia renovable, a més, possibiliten que la humanitat recuperi el paper que durant molts segles ha tingut. Sempre ha estat aprofitadora/convertidora de l’energia que es manifesta en els fluxos biosfèrics i durant mil·lennis va fer de membre actiu de la comunitat biosfèrica, cooperant i col·laborant amb la biosfera i aprofitant els béns comuns. Només aquests darrers temps la cooperació i col·laboració es van transmutar en domini sobre la biosfera i van encadenar les persones a ser consumidores passives.

Aprofitar les fonts d’energia renovable facilita la compressió dels sistemes energètics, perquè tant el sol com el vent es manifesten de manera distribuïda, i distribuït ha de ser el seu aprofitament, per part de persones energèticament actives.

I anem cap a la tercera qüestió, que fa referència a la sobirania. Amory Lovins deia que calia fer néixer sistemes energètics distribuïts, que fessin servir fonts renovables i que fossin propietat de la comunitat que els manejava i feia servir per fer possible l’exercici d’un control democràtic a escala local.

Però, què passa amb el repte d’una nació (com ara Catalunya) que té vigent el Pacte Nacional per a la Transició Energètica, cosa que vol dir que haurà de disposar de 55.000 MW de potència renovable (que representa un nivell d’inversions d’uns 60.000 milions d’euros), quan la societat demostra que amb els projectes comunitaris no s’arriba a l’objectiu, amb la celeritat que caldria, atesa la situació d’emergència climàtica que vivim? Sóc de l’opinió que la societat ha d’arribar a acords amb les entitats que estan disposades a contribuir amb inversions a fer realitat el 100% renovable a Catalunya.

En la realitat actual, hi pot haver diferents graus de sobirania: sobirania en el bé comú a aprofitar, sobirania en la tecnologia energètica a fer servir i sobirania en la propietat del sistema d’energia que la societat tingui.

Atesa la situació d’espoli practicat per les empreses hereves dels vells monopolis creats per la dictadura franquista, i mantinguda pels règims hereus de la mal anomenada transició, a Eurosolar Catalunya proposem:

1) Aprofitar els béns comuns energètics que tenim en el nostre entorn (exercint la sobirania en l’ús del bé comú).

2) Fer servir les tecnologies avui disponibles, com ara la solar, l’eòlica, la hidràulica, les bombes de calor aerotèrmiques i geotèrmiques, la digestió anaeròbia de matèria orgànica residual, la cogeneració, els sistemes de calor i fred per canonada, etc., tot fent apropiacions socials de les tecnologies (com a manera d’exercir una sobirania “limitada” sobre les tecnologies)

3) Estar a l’aguait per a procedir, quan hi hagi les condicions, a la comunalització o comunitarització (propietat comunitària) de les xarxes de distribució, diferenciant entre propietat i gestió, per poder gestionar-les democràticament i professionalment, sense interferència política.

PS. El pacte del Botànic va tancar dijous passat una esmena a la llei de mesures fiscals per la qual es crea l’Agència Valenciana de l’Energia, que serà adscrita a la conselleria competent en matèria d’energia, amb l’objectiu de “fomentar l’ús d’energies renovables, l’autogeneració i l’eficiència energètica en les administracions públiques, en tots els sectors econòmics i cases del País Valencià per disposar d’energia al menor preu possible”. Si bé això és un pas positiu (Catalunya encara no l’ha fet, tot i que s’ha reclamat i aprovat unes quantes vegades), la cara negativa és la destitució recent del director de transició energètica, Pedro Fresco, una persona amb les idees ben clares cap on caminar i com fer-ho. Cosa que no agrada gens als que conscientment o inconscientment posen traves als projectes mitjans de generació, fet que afavoreix els grans projectes de les empreses de l’oligopoli elèctric.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any