Encendre l’alarma al campament enemic

  • A Madrid, hi ha gent de pes que ha començat a llegir l'acord polític entre el PSOE i Junts i s'estira els cabells pensant en les conseqüències del relat que s'hi plasma

Vicent Partal
12.11.2023 - 21:40
Actualització: 12.11.2023 - 21:52
VilaWeb
Santos Cerdán (PSOE), durant la presentació de l'acord a Brussel·les (fotografia: Pablo Garrigós).

M’agradaria fer-vos parar esment en aquest article d’opinió de Soledad Gallego-Díaz, publicat de manera ben destacada ahir al diari El País, far de l’Espanya postfranquista: “L’acord PSOE-Junts resulta incòmode, no per la llei d’amnistia, sinó pel relat que sosté”.

Gallego-Díaz és un dels primers periodistes que es van incorporar a El País el 1976 i va arribar a ser-ne la directora entre el 2018 i el 2020, quan va marcar d’una manera molt forta la línia editorial respecte del conflicte que Espanya té amb Catalunya. Considerada com una dona d’esquerres, no és en cap cas una articulista qualsevol.

I, de fet, escriu un article molt encertat i clarivident en què es demana, molt alarmada, per quina raó el PSOE ha acceptat que “les reivindicacions, no dels independentistes, sinó de la ‘societat catalana’ en el seu conjunt, ‘tenen un profund recorregut històric’”. Sap veure perfectament on hi ha la càrrega de profunditat.

La senyora Gallego-Díaz diu que és “difícil d’acceptar que la societat catalana del 1716 es veiés a si mateixa com una nació”. Pierre Vilar, per esmentar un nom indiscutible, ja va respondre aquesta pregunta documentadament fa moltes dècades en un sentit afirmatiu. A Europa, en aquella època, encara no hi havia nacions en el sentit contemporani de la paraula, però Catalunya era una de les “pre-nacions” més clares i conscients del continent. Tanmateix, Gallego-Díaz, com a nacionalista que és, reivindica la història, però pensant en la política i conscient de la importància cabdal que té per a la política com es retrata la identitat pròpia des del passat.

I per això mateix immediatament després es mostra encara més desconcertada pel fet que el PSOE haja acceptat per escrit que el referèndum d’independència del Primer d’Octubre de 2017 va ser un referèndum i que reconega que el sí va ser multitudinari, entre més qüestions.

Com a resum, l’autora confessa al final de l’article que “és difícil moure’s amb comoditat” en el text del document “pels ensurts continus que causa el relat de què ha passat, els ‘antecedents’ o la consideració de ‘oportunitat històrica’”.

La signatura de l’acord entre Junts i el PSOE ha descol·locat a banda i banda, doncs. Cosa que és comprensible, perquè és un tomb massa sobtat de guió a totes dues bandes i difícil de pair de pressa. Sempre passa igual quan hi ha aquestes situacions. Però, segons que sembla, a Madrid els més perspicaços ja comencen a adonar-se de la magnitud de la maniobra, més de pressa i tot que no a Barcelona.

Perquè podem pensar allò que vulguem de la viabilitat d’aquest acord i de si el compliran o no, però el relat, el text que ha signat el PSOE, va molt més enllà d’allò que mai cap partit d’obediència espanyola havia acceptat, i situa el conflicte entre Catalunya i Espanya en un terreny de joc molt profund. Profund en l’escala històrica i en la concepció del conflicte mateix. Els socialistes espanyols accepten que hi ha un problema real que no depèn de la constitució, ni de l’estatut, ni de com es va fer el final del franquisme, ni d’allò que va passar durant la dictadura, ni de la República, ni de res de tot plegat, sinó de l’existència de dues nacions separades, que en el seu moment tenien marcs estatals diferents que una guerra va intentar de convertir en un de sol. I que fa segles que no aconsegueix.

A alguns, això els deu semblar retòrica i prou. Parauletes. Ho puc entendre: hem acumulat tantes decepcions aquests darrers anys que ara la més fàcil i còmoda –i segurament la més satisfactòria, també– és sentir-nos decebuts. Personalment, ja vaig dir que no veia prou garanties que això del PSOE no seran solament paraules. I que crec que signar així és un error. Però, alhora, he de dir que Gallego-Díaz és molt encertada d’encendre l’alarma al campament enemic i que detalls com aquests no és bo de passar-los per alt si tens voluntat de guanyar.

Perquè si el mecanisme internacional de verificació és seriós i potent –i he començat a pensar que ho deu ser, si pensem que el text de l’acord ja l’ha redactat en part–, el relat compartit sobre el qual és basat marca un camí que per a qualsevol nacionalista espanyol és preocupant. I inequívoc sobre l’existència i, per tant, els drets, de la nació catalana.

PS1. Encara no sabem res, o sabem poca cosa, del mecanisme de verificació internacional que ha de guiar la negociació entre Puigdemont i Sánchez. Però sabem com funcionen aquests mecanismes, i per això avui us n’expliquem les característiques principals.

PS2. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor