21.02.2016 - 22:00
Aquests contes escrits per Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) i aplegats al llibre ‘Tot això ho faig perquè tinc molta por’ (premi Mercè Rodoreda 2015, Proa) són dels que es fan llegir, amb gust per la forma, amb malestar i desassossec per la temàtica que gasta. Són contes sobre la societat d’avui que desvetllen, que preocupen, que ironitzen. L’escriptora diu que els ha escrits perquè des que ha tingut una filla, hi ha moltes coses que li fan por. Però no és la por, la que traspassa al lector, sinó els aspectes deshumanitzats que ens posen a primera línia del front, com una bufetada.
Per Empar Moliner ésser escriptora comporta un esforç de construir-se a través d’un aprenentatge de cultura, cercant en el passat per entendre els elements de present. ‘Has de tenir un amor al passat, és imprescindible’, ens deia el dia que ens vam trobar. I afegia: ‘Ho deia Nabókov, has de ser cercador de perles. És el que trobo a faltar avui en l’art i també en l’artesania: la música, la cuina… en tot.’
L’entrevista que us presentem és de factura una mica accidentada. Ens vam trobar amb l’escriptora, amb qui vam fer un vídeo de la sèrie Escriptors.tv, però teníem poc temps, una bona part del qual el vam destinar gairebé tot a parlar de vins. El temps se’ns va escolar i l’entrevista va quedar inacabada. Per això, al final, preguntes i respostes s’han tramitat a través del correu electrònic. Quan una entrevista no és presencial o en directe (via telefònica) es nota, per això és bo de saber-ho. Amb tot, la «mirada Moliner» no se’n ressent. Valoreu-ho vosaltres mateix.
—D’entrada cal destacar que és un llibre molt ben escrit. Són contes que es llegeixen sense entrebancar-se, que se t’emporten, que tenen un ritme intern. La importància de la forma. Com és el teu procés d’escriptura?
—Gràcies per dir que és un llibre ‘molt ben escrit’, tens una altra copa pagada encara més cara i memorable que no l’anterior! A mi m’agrada que el text sigui rítmic, que les comes ajudin la respiració de qui llegeix. La forma és important, perquè només amb la forma pots apreciar què et vol dir l’autor (faig una giragonsa per no dir ‘fons’). Per fer una taula has de saber fer anar el ribot. Per fer un llibre has de saber fer anar la llengua. Però et trobes, cada cop més, autors que no llegeixen, perquè escriuen, que és com si un cuiner no tingués temps de menjar, perquè ha de cuinar. No tenen cap curiositat per la llengua, perquè ja hi ha correctors que els fan la feina.
Jo escric moltes coses cada dia, que em fan feliç. Seccions, articles… Totes m’agraden molt i em demanen un sistema diferent. Una secció potser no et demana frases tan llargues, perquè qui t’escolta fa unes altres coses mentrestant i no està del tot per tu. Un article et demana un final rodó, gairebé com un acudit, una sorpresa final. I llavors hi ha la ficció. Jo diria que la ficció, els contes, et surten quan no ho pots evitar. I no has de tenir gens de pressa per fer-los i sobretot per publicar-los. Quan hi ets posat, pot passar que algun que t’agradava trobis que ja no hi va bé, al recull. I que, mentrestant, te’n vingui un altre al cap, i aquell et sembli el millor de tots.
—També parles de la necessitat de construir-se una cultura pròpia, de mirar el passat, els grans escriptors que ens precedeixen en la nostra cultura i la nostra llengua, per afrontar el present, la creació pròpia.
—Un dia vaig parlar amb un autor de novel·la històrico-policíaca-eclesiàstica. Ara no recordo si el llibre que havia escrit es deia ‘El germà bessó de Carlemany’ o ‘L’ermita del subsòl’. Li vaig preguntar quins llibres havia llegit últimament. M’agrada de saber-ho, de la mateixa manera que m’agrada de saber quina música escolten els músics i a quins restaurants van els cuiners. I em va dir que no tenia temps de llegir, perquè escrivia molt. I no havia llegit cap dels autors de novel·la històrica clàssics. Però com que els seus lectors tampoc… Com a mínim abans els autors feien el savi i es passaven el dia recomanant morts que no els fessin ombra. Abans, si un autor recomanava un viu era que el viu, al cap de dos dies, també el recomanava a ell.
—Després, cal destacar el desassossec que són capaços de generar aquests contes. Retrates la deshumanització d’aquesta societat de la qual formem part.
—La gràcia (i el terror) de publicar un llibre és que te’n comencen a dir coses, i llavors penses: ‘Sí, potser sí que això que em diuen és veritat.’ Tu em dius ‘desassossec’ i ara hi penso, per primer cop. I hi estic potser d’acord. No ho havia pensat, perquè quan escric no penso en l’efecte que vull produir, només escric. L’altre dia un lector, a propòsit del primer conte, em va dir: ‘El que explica el conte és que el pare del nen al qual fan bullying hauria fet bullying al seu fill de petit, oi?’ I vaig pensar que tenia raó. Però no era una voluntat explícita del conte. En aquest conte volia que el nen no parlés gaire. Suposo que m’ha sortit un llibre on els personatges fan coses que fan que no hi hagi marxa enrere, però no ho volia.
—La creació ha de comportar, generar, incomoditat? És imprescindible per il·luminar aspectes que tenim tant a tocar que no se’ns manifesten amb claredat?
—També plaer. Per exemple, quan escolto la música de Robert Wyatt em sento incòmoda perquè els cops de la percussió no cauen on esperes. Però això també em genera plaer, perquè l’extrema netedat no m’agrada. M’agrada, en certa manera, la brutícia. En la música i en la literatura (no en canvi als lavabos públics). Jo diria que si escrius i com a mi t’agrada, et torna boig el realisme, el costumisme (el sempre ridiculitzat costumisme). En les històries contemporànies, el que has de fer és posar l’ull i la bala al teu entorn i sobretot a tu.
—I què us fa pensar la frase de Carles Hac Mor que fa pocs dies recordava el crític Joan B. Minguet Batllori, ‘L’excel·lència sempre és putrefacta’?
—No ho sé. Entenc què volia dir. Tornant a la música, a mi les veus que m’agraden són les poc convencionals, les imperfectes. No m’emociona sentir Witney Houston, però sí que m’emociona sentir Screaming Jay Hawkins. En la música no m’agrada el so d’estudi, netíssim. M’agrada sentir els sorolls i la saliva dels instruments de veu. Però potser no tot el que bruteja és bo.
—Aquests dies la incomoditat de la creació té rostre: la poeta Dolors Miquel amb la seva ‘Missa pagesa’.
—Quan una obra incomoda per alguna raó (sexual, religiosa…) sempre hi ha algú que diu de l’obra en qüestió que ‘el problema que té és que és molt mediocre’. Va passar amb el llibre ‘Todas putas’ d’Hernán Migoya. Ara algú troba el poema mediocre (llegit sol, fora del llibre, qualsevol poema, de Shakespeare o d’Andrés-Estellés pot semblar ‘mediocre’) i hi ha algú altre que s’hi apunta, i algú altre que també. I suposo que el que em sap greu és que ara, de cop, tothom s’ha tornat crític de poesia. Quants poemes del món haurien incomodat en Fernández Díaz? Quantes cançons que parlen de sexe? Quants quadres? Em pregunto què passaria si es publiqués, avui, Lolita.
—Ara, en els contes (com en les frases que encapçalen el llibre, de Lou Reed i Espriu) hi ha un missatge també de ‘carpe diem’.
—La cançó de Lou Reed m’agrada perquè parla de la por. I el poema d’Espriu, com tu dius, és el ‘carpe diem’ català. El ‘carpe diem’ més bèstia i que jo puc subscriure més de gust. Et diu que no deixis res per caminar, per tirar endavant, ‘car tot, en un moment, et serà pres’. Que bèstia.
—Es destaquen elements molt contemporanis i transversals en els contes i, és clar, universals, com ara la dificultat de sortir del ramat, que mostra un dels contes més brillants, ‘Dos anys en la vida de la Flora Camí’.
—Aquest personatge em resulta molt tendre, perquè potser penso que qualsevol de nosaltres, amb menys sort, hauria pogut ser-lo. És una dona que res del que té és el que voldria tenir. Ni l’home, ni la feina, ni la vida sexual, ni la vida familiar. I llavors fa una cosa ‘ella sola’. Es posa a córrer, gairebé per casualitat. I troba una parcel·la de felicitat i d’autonomia. Llavors, tothom procura que no, que no faci allò que la fa ser independent, perquè a la ‘massa’ que ella sigui feliç fent una cosa sola l’espanta. T’estic oferint un resum fatal del conte.
—En els contes també hi ha molta paròdia i retrat, fins i tot cruel, de la teva professió d’escriptora, articulista itertuliana en un programa de televisió. És una manera de vacunar-se?
—És un món molt parodiable. Hi ha molta vanitat, perquè sortir per la tele fa que et coneguin i escriure articles fa que te’n parlin. Alguns dels contes que parlen d’això estan lleugerament basats en fets reals.
—Hi ha temes transversals que no són nous, com el de la crisi de parella, però no tenen centralitat en aquest cas. I també n’hi ha que apareixen en molts dels contes, sempre emprenyant: el tema de l’obsessió per no engreixar-se, els trastorns alimentaris, intoleràncies, actituds de menjar compulsivament, control dels aliments… Uf.
—Sobre la crisi de parella em sembla que n’he parlat sempre, però veig que passen les dècades i els personatges també s’han fet més grans. Tenen fills i les crisis són unes altres. Hi ha menys energia, menys ganes de solucionar els problemes al llit. I sobre això de l’obsessió per engreixar-se, és clar que amoïna els habitants de les ciutats occidentals, i molt. En el conte de l’escriptora he fet, amb tot, que al final ella s’engreixa i acaba anant-li millor que quan havia fet règim. En aquest cas, una certa addicció als aperitius salats de tota mena, jo la tinc. M’agraden molt, molt, els cacauets, les nous de macadàmia, les patates fregides, els ganxets… I volia descriure amb molta sinceritat, amb molta mà, aquesta obsessió.
—I també hi ha un retrat molt saludable i irònic, que pica, de la part ‘quica’ del procés d’independència.
—Sí, en aquest mateix conte. Sempre penso que hi ha algú que és en un cantó o en un altre per atzar, i què passaria si de cop es trobés a l’altre. I en aquest conte s’explica. I també s’explica, que això és cert, com ser en un cantó o en l’altre si ets escriptor fa que ningú ja no es pugui llegir les teves obres amb neutralitat, sense apriorismes, només jutjant si són bones o no.
—Finalment, si allò que vincula tots els personatges és el fet que són dominats per la por, proposa’ns algun remei que faci que aquesta por no sigui paralitzant. Tornem a Espriu?
—Sí, sí. Tornem a Espriu! Corre, tira, perquè al final sempre hi ha un bar preciós amb uns tamborets còmodes i un cambrer professional que et destapa una ampolla per a tu i només per a tu.
