D'esquerra a dreta: les editores Maria Bohigas (Club Editor), Rosa Rey (Angle Editorial) i Eugènia Broggi (L'Altra Editorial). Fotografia: Montserrat Serra.

Aquest Sant Jordi és una diada de novel·les d’escriptores emergents i d’assaig feminista. L’esclat al carrer del 8-M, amb la vaga i les manifestacions per a reivindicar uns drets, no va pas ser un fet casual. El món editorial, la producció literària, ja ho ha anat apuntalant i ha anat donant sortida a noves veus i a unes demandes que han de construir-se a partir de la reflexió i de la literatura.

Per parlar d’aquest moment i d’aquesta literatura, de ficció i no-ficció, dimecres vam convidar, en una sessió del postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials de la UB, tres editores, que són protagonistes de la visibilització i l’aprofundiment d’aquest moment de revifalla del moviment feminista i de la literatura escrita per dones.

Maria Bohigas, responsable de Club Editor, una editorial veterana, nascuda l’any 1959, fundada pel seu avi, Joan Sales, i per Xavier Benguerel, també escriptor. Aquest Sant Jordi, Club editor presenta quatre obres de ficció escrites per quatre dones de quatre generacions diferents: els contes de Víctor Català, La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, els contes Com s’esbrava la mala llet d’Antònia Carré-Pons i l’autora més emergent, Eva Baltasar, que s’estrena en la novel·la amb Permagel. Bohigas diu que és del tot casual que siguin quatre escriptores. I, tanmateix, ho són.

Rosa Rey, directora editorial d’Angle, un segell que va néixer a Manresa fa vint-i-sis anys. Actualment, forma part del 9 Grup. Aquesta editorial s’ha destacat els últims temps per la publicació d’alguns títols de no-ficció vinculats a la reflexió sobre el moviment feminista. Ha publicat per exemple els llibres de Rebecca Solnit (els últims: La mare de totes les preguntes i Esperança dins la foscor) i el llibre de Bel Olid Feminisme de butxaca. Però també en l’àmbit de la literatura de ficció ha tingut interès a oferir noves veus, en aquest cas en l’àmbit de la traducció, com la sud-africana Ayobami Adebayo, i la novel·la Queda’t amb mi.

Eugènia Broggi és fundadora i editora de l’Altra Editorial, segell que va néixer fa quatre anys. De 29 autors de què consta avui el seu catàleg, setze són escriptores. Deu ser de les poques editorials generalistes del món que publica més escriptores que no escriptors. Hi trobem, entre més: Virginie Despentes, autora de Teoria King Kong; Lucia Berlin, amb Manual per a dones de fer feines; Vivian Gornick, amb La dona singular i la ciutat; Alicia Kopf amb l’èxit Germà de gel; Maria Guasch amb Els fills de Llacuna Park; Marina Espasa amb El dia del cérvol; Carson McCullers i la seva novel·la immortal El cor és un caçador solitari.

La conversa va ser intensa, rica, de molta substància. Amb una pregunta, gairebé només una, n’hi va haver prou per a fer possible tota l’hora de reflexió. D’idees, moltíssimes, l’una va menar a l’altra. De manifestacions que suscitaran polèmica, naturalment també n’hi va haver. D’entrada, Maria Bohigas va definir els editors en dos grups: els que segueixen la veta i els presumptuosos i heroics.

La literatura implica models i una expressió de la realitat. En part construeix aquesta realitat, en part aporta allò que la societat demana. Per això voldria, d’entrada, que ens parléssiu de la feina d’un editor. Com l’enteneu? Quina és la virtut més gran que creieu que ha de tenir un editor?

Maria Bohigas: Jo diria que hi ha dues grans maneres d’abordar l’ofici d’editar llibres. Totes dues són igualment difícils, però demanen competències i objectius contraris. Una seria la que consisteix a seguir la veta, que vol dir detectar on són els interessos del públic per satisfer-los immediatament. És el que intenten els editors que tenen una escala industrial i que no es poden permetre, per la seva estructura, tofonaires que van a buscar coses rares que agraden a quatre bojos que s’entusiasmen i que després en lloc de quatre lectors són quaranta i després quatre-cents, però que rarament superen xifres de quatre mil. L’objectiu és detectar el mainstream de què és fet l’aire del temps i satisfer-lo. A l’altre extrem hi ha el que en diem l’edició literària, que per una banda té aspectes que són molt satisfactoris, però que en realitat parteixen d’un acte de presumpció: l’editor creu saber quines coses hauria de llegir el públic encara que no ho vulgui. És aquesta idea que davant d’unes circumstàncies, creu que aquesta lectura és necessària perquè vivim en una societat a la qual s’han de dir unes determinades coses i que no pot ser que fugim d’estudi ni que hi hagi un gregarisme cap a una altra direcció. Tot i que és una caricatura, jo crec que són els dos territoris intel·lectuals i comercials de l’edició. Crec que totes tres pertanyem al segon grup. Alhora, he de dir, que el grup que segueix la veta intenta inspirar-se desesperadament en l’altre, i el sector presumptuós i heroic intenta ser comercial. Per tant, el nostre joc és fer allò que ens dóna la gana i ser oportunistes, és a dir, publicar-ho quan alguna cosa del món exterior ens indica que tindrà èxit. Per tant, és la col·lisió del gust propi i de l’aire del temps. Així funcionem els editors independents, diria jo. I l’editor independent ideal és el que, fent el que li dóna la gana, ven molt.

Rosa Rey: Estem força d’acord. Deies: el que el públic no vol llegir. Jo més aviat diria, el que el públic encara no sap que vol llegir. Perquè quan un no vol llegir, no llegeix i ja està. És aquest fet de detectar coses que et sembla que poden agradar i poden ser necessàries. És a dir, cap editor publica un llibre pensant que en vendrà cent exemplars. Tu vols vendre’n a partir de mil, i si saps que en vendràs cent, et retires.

Maria Bohigas: Jo no hi estic d’acord.

Eugènia Broggi: Depèn del llibre. Jo vinc dels dos mons, perquè primer vaig ser ‘seguidora de veta’ i ara sóc ‘heroica’, presumptament. I és veritat que tant els seguidors de veta com els heroics volem una part de l’altre. No conec cap editor comercial (i he conviscut amb molts) que digui: ‘Jo faig literatura comercial, el que publico és una merda, però en vendré molts.’ Ningú parla mai així. Sempre hi ha d’haver una pàtina d’intel·lectualitat o qualitat en tot el que es fa, perquè si no sembla que hi ha un desprestigi, que a ningú li agrada admetre. Per altra banda, els heroics clarament volem vendre. Però en aquest punt discrepo en certa manera amb la Rosa, perquè, per exemple, quan vaig publicar la Vivian Gornick pensava que no en vendria gaires, d’exemplars, més de cent és clar, però pocs. Així i tot, en aquell moment d’estranya il·lusió econòmica, perquè en aquell moment m’anava bé, vaig pensar que valia la pena de córrer el risc, perquè el llibre m’havia agradat tant i em semblava que valia tant la pena, que pensava que calia publicar-lo igualment. Jo crec que aquest és l’equilibri que fem: publiquem llibres que sabem que vendrem o que poden arribar a més gent, i altres que penses que si no agraden a ningú haurà valgut la pena l’esforç, igualment.

Maria Bohigas: I més encara quan és un llibre en la llengua original. Quan trobes un autor que penses que tindrà un públic restringit però que val la pena, s’ha de cuidar.

Eugènia Broggi: Per exemple, la Maria acaba de publicar una novel·la fantàstica i meravellosa, que és una trilogia, que és Permagel, una novel·la molt curteta, que d’entrada… Ara és molt fàcil, un cop el llibre és publicat i l’èxit que té, dir que segur que valia la pena. Però no sé, Maria, si tu tenies gaire clar que seria un llibre que faria forat. Per a mi és un llibre estranyíssim i, en canvi, una vegada publicat, és més fàcil valorar-lo.

Maria Bohigas: Hi ha llibres que causen una convicció íntima, que ets molt conscient que el món exterior és altament versemblant que s’ocupi de desmentir-te, i és veritat que Permagel, concretament, comença per una noia suïcida, és un monòleg, és una novel·la de poeta, grinyola de sarcasme de dalt a baix, és a dir, no pots jugar amb l’empatia, és absolutament impossible identificar-se amb aquest personatge. Per tant, té tots els elements perquè només agradi a quatre gats. És una satisfacció molt gran que hagi connectat amb els lectors. Però jo pensava més en un altre llibre, que és Veus al ras de Sebastià Perelló, que pensava: és un escriptor remarcable, dels veritables escriptors, consistents, que hi ha avui en català, se li ha de donar suport, s’ha de publicar, evidentment, tot i que en vendràs entre dos-cents i tres-cents. Doncs, mira, el llibre no ha arribat a mil, però ha arribat a vuit-cents, xifra que en català és molt consistent.

Rosa Rey: I jo també pensava en els llibres de no-ficció. És clar, en el cas de la no-ficció, el 90% són llibres d’encàrrec. En el cas de la Bel Olid, el llibre l’hi vaig encarregar quan tot això era en l’ambient, però no hi havia res publicat ni es parlava de res. Això del #MeToo és de fa dos dies. Però es trobava en l’ambient: posaves la ràdio i ja es parlava obertament del fet que sovint en molts àmbits tot són homes. Però no hi havia llibres fets aquí que en parlessin. Hi havia autores que reflexionaven sobre el tema, però que no les traduïa ningú. I el que es traduïa era per a un nínxol molt petit de lectores, d’assaig feminista, de gènere. I el llibre de la Bel Olid era previst publicar-lo a la tardor del 2016 i va acabar sortint a final de gener del 2017. I mentrestant, vam publicar un primer llibre de la Rebecca Solnit, Els homes m’expliquen coses, que va sortir el novembre del 2016. I ella ja parla de hashtags que ara ningú no recorda, relacionats amb petits moviments als Estats Units, com #Iamawomantoo. Solnit és una persona molt polièdrica, prové de l’àmbit universitari, però ja publicava aquests petits assajos en un diari i els va aplegar en llibre, i ja havia publicat Wanderlust, un llibre preciós, una història sobre caminar, què significa socialment caminar com a rebel·lió.

Maria Bohigas: És un llibre preciós, Wanderlust.

Rosa Rey: I el llibre Els homes m’expliquen coses, és aquesta història dels homes que sistemàticament interrompen les dones quan parlen. No les deixen parlar i capitalitzen la conversa. Ella té assaigs a partir del 2012 i 2013 en aquest sentit.

La Solnit ha connectat amb els lectors d’aquí?

Rosa Rey: Sí, i tant. La Despentes també va publicar fa uns anys Teoria King Kong

Eugènia Broggi: Sí, però la Despentes ha estat un efecte una mica diferent. Perquè es va publicar el 2006 a França, quan el debat feminista es trobava en un punt diferent. I aquí hem tingut la sort que el llibre sortís en el moment que el debat feminista era en el punt del qual parla la Despentes. Perquè el debat feminista ha passat per moltes etapes: la visibilitat de les dones, l’oportunitat de sous… I el moment en què apareix el #MeToo, que se centra més en el cos de la dona, en la part física, potser una mica més agressiva i violenta, hem tingut la sort de publicar Teoria King Kong de la Despentes. D’una manera més violenta, perquè parteix d’una violació massiva que ella va patir, exposa totes les contradiccions que es va anar trobant, durant aquell episodi i després i com ha anat resolent les ambivalències i contradiccions. Per exemple, en el moment que l’estan violant, ella recorda que porta una navalla a la butxaca, i no es planteja utilitzar-la, només pensa que no la trobin els violadors, que eren tres, perquè si la troben, la poden fer servir. A partir d’aquí, ella fa una reflexió molt extensa, que impregna tot el llibre, sobre com les dones som educades d’una manera diferent que els homes, educades per complaure i mai per a fer mal ni ser violentes. Imagineu-vos com es va rebre el llibre que va escriure, que va titular Folla’m, que després va convertir en pel·lícula, on un grup de dones es venjaven dels seus violadors d’una manera realment violenta. Això va generar un rebuig contundent per part de la crítica, sempre masculina, francesa. I per una qüestió casual, perquè es va anar retardant l’edició del llibre en català, Teoria King Kong al final ha aparegut en el moment que socialment aquí ha esclatat la part que segurament es troba més a prop de la tesi del llibre.

I què us va moure a contractar Teoria King Kong?

Eugènia Broggi: Em fa una mica de ràbia el que em suscita aquesta pregunta: l’any 2016, el 8 de Març, ens vam fer una foto a l’editorial amb els llibres que proposàvem per Sant Jordi. I va ser aquell dia que ens vam adonar que els quatre llibres que publicàvem eren escrits per dones i que a l’editorial només hi treballàvem dones. I em fa ràbia pensar que sóc víctima d’una moda, però és veritat, darrerament només m’interessen llibres escrits per dones. He estat fan de la Carson McCullers des que tenia disset anys i mai havia pensat que fos una dona. Era una escriptora que m’agradava molt, no li posava gènere.

Rosa Rey: Doncs jo em vaig passar bona part de la meva adolescència pensant que Carson McCullers era un home.

Eugènia Broggi:  Veus? No t’ho plantejaves en termes de gènere. Ara, en canvi, em trobo que tot el que em cau a les mans i m’interessa és de dones. Però no perquè tingui una especial voluntat reivindicativa. No t’ho sabria dir, per què vaig contractar Teoria King Kong. I em pregunto si l’hauria contractat fa deu anys. Vull creure que sí.

Maria Bohigas: És un tema interessant, i fa ràbia, tens tota la raó. Perquè molt probablement l’hauries contractat igualment, i encara més si hi hagués hagut un ambient contrari. Però, efectivament, t’adones que pots detectar que el discurs dominant que es produeix et desagrada, perquè es construeix a través d’uns vehicles que tendeixen a la caricatura (les xarxes socials no són el lloc òptim per a obrir un debat, són impulsives). Però un editor, així que troba una eina que sigui útil per defensar allò que publica, l’agafa. En això hi ha un veritable oportunisme i és un oportunisme que és necessari. I hi ha molt pocs editors que defugin aquesta regla. Aleshores, quan en el teu catàleg tens unes quantes obres que resulta que són escrites per dones, cosa que no t’havies plantejat mai, i que resulta que això succeeix en un moment en què la reivindicació de l’obra de les dones, el paper de les dones, sona absolutament a tot arreu, encara que no t’ho proposis vas en aquella direcció.

Rosa Rey: Potser ja era hora.

Maria Bohigas: Sí, perquè no és que diguis: ‘quin combat més cafre’, és un combat absolutament legítim. Però a mi em passa que trobo completament legítima la lluita social del feminisme i, en canvi, no em reconec gens en la lluita intel·lectual de les feministes. És una qüestió personal. El debat sobre si les dones escriuen coses diferents de les que escriuen els homes, si les dones tenen un estil diferent de l’estil que tenen els homes… és que no m’interessa gota. I, a més a més, tinc la gran convicció que els grans escriptors són molt esquizofrènics també sexualment. Perquè un bon escriptor és capaç de convertir-se en allò que no és. I les fronteres, si tenen interès, és precisament per anar a la contra, d’alguna manera. Però és molt significatiu el que has dit, Eugènia, perquè sense voler contribueixes a la construcció d’una cassola amb una cullera que va picant i picant. Amb aquest rebrot del feminisme m’he adonat, per exemple, que no m’havia plantejat mai quantes dones havia llegit a l’època de formació, que no era conscient si eren homes o dones. I he de dir que la conclusió a la qual arribo és que han tingut la mateixa influència en mi les escriptores dones que els escriptors homes. No sé si és significatiu o no, però és el meu cas.

Eugènia Broggi: A mi també em passa. En el pròleg de Teoria King Kong, escrit per la Maria Cabrera, que és una poetessa que recomano molt, planteja justament aquest tema: un periodista li pregunta quins són els temes per a dones que hi ha en la seva literatura. I ella diu que la primera reacció és dir ‘cap, igual que per als homes’; ella creu que no es pot resoldre així el debat, enfadant-se. Diu que no es pot ignorar aquest debat perquè si l’ignorem el que fem és admetre que volem ser igual que els homes, però que el fet és que cada persona té el seu univers. I que si ignorem el debat, eludim el fet que és la temàtica masculina que ocupa majoritàriament la literatura. Per exemple, Karl Ove Knausgård, és un home que ha publicat sis llibres parlant de coses que si les hagués escrit una dona, no haurien passat de la porta del despatx, perquè són problemàtiques quotidianes (canviar bolquers, anar a la guarderia, enamorar-te d’una altra…). Tot aquest territori de l’emoció sembla que sigui reservat a la literatura femenina i sigui menys important, i tot el territori intel·lectual i explorador és reservat a l’home.

Rosa Rey: Sí, em ve al cap que fa pocs dies vaig llegir un article en un diari que parlava de la Clara Queraltó, premi Mercè Rodoreda, on destacaven precisament això: el mestratge a detallar cosetes de la quotidianitat, les emocions, etc. L’endemà hi havia una pàgina sencera sobre ‘la gran novel·la de Màrius Serra’. Em va semblar que encara hi ha això per part de la premsa.

Maria Bohigas: Jo diria que això és una cosa molt més gremial: en Màrius Serra és una figura central del medi literari. Per tant, l’anàlisi l’hauríem de desplaçar cap als escriptors que, a banda d’escriure llibres, són figures mediàtiques, i aquells escriptors que només es dediquen a escriure llibres. Però quan es parla de les emocions com a territori femení, començo a trobar afirmacions amb què no estic gens d’acord: l’univers masculí sempre ha atribuït les emocions a l’univers femení? Bé, Marcel Proust que jo sàpiga era un home. I va dedicar milers de pàgines a escriure coses que avui el discurs feminista pretén que la crítica masculina atribueixi i reservi a les dones. Això no funciona. I quan mires la literatura clàssica… En la literatura anglesa, el fonament de la novel·la és femení d’ençà que comença. Els clàssics són clàssiques. En la literatura italiana del segle XX, les més grans figures, de més reconeixement, són dones. Mires la literatura francesa del segle XVII i XVIII, algunes de les escriptores més importants són dones. S’ha d’anar amb molt de compte de no fer un traç gruixut, que és molt fàcil que els homes desmenteixin, perquè et poses en fals, i és quan un Javier Marías qualsevol et fa una cagarada de colom a la cara, i és absurd. No hem esperat el feminisme per descobrir les dones i reconèixer que n’hi ha de genials. El que em sembla interessant és pensar en una certa literatura escrita per dones, com una literatura que s’escriu des del lloc dels que no tenen el poder.

Rosa Rey: És exactament això. Mira, la Solnit explica que una revista masculina als Estats Units va fer una tria dels trenta llibres que havien de llegir els homes. En la llista, només hi ha una dona, que és la Flannery O’Connor. A partir d’aquí, la Solnit fa una reflexió del perquè als homes no els cal llegir literatura escrita per dones. Però, no els cal llegir Jane Austen? Doncs sembla que no. I tornant al que deies Maria, el que em sembla important és tota escriptora que reivindica una veu pròpia. Això també ho diu la Bel Olid: ‘Tota dona que escriu és feminista, en el sentit que pressuposa que té una veu i que l’escoltaran.’

Maria Bohigas: És cert.

Potser estaria bé també entrar en un cas com el de Víctor Català, que, tot i tenir una veu pròpia, que ara fa la seva literatura molt actual i fresca, durant anys va ser encotillada i mostrada com allò que no era. I menystinguda literàriament.

Maria Bohigas: Sí, però aquí entrem en un altre terreny. Una cosa és certa: aquesta dona que es deia Caterina Albert i que la coneixem literàriament com a Víctor Català, a trenta anys es va donar a conèixer amb un monòleg que es diu La infanticida; es va produir un escàndol perquè l’havia escrit una dona. Era el 1898. Va ser arran d’això que va començar a escriure sota pseudònim. Ara, ella va mantenir la careta tot i que ben aviat tothom sabia que Víctor Català era una dona. Podia tenir una raó pragmàtica, per mantenir tots els seus llibres amb el mateix nom. Com l’Alice Munro, que porta el cognom del seu ex-marit i passarà a la posteritat amb el cognom del seu ex.

Eugènia Broggi: I com la Carson McCullers.

Maria Bohigas: Però, tornant a la Víctor Català, ella quan s’escrivia cartes amb homes que sabien perfectament qui era, no només signava ‘Víctor Català’ sinó que es referia a si mateixa en masculí. Que penses: quin acte hi ha al darrere d’aquest fet? Cal ser un home per a escriure? Doncs ho seré fins al final. Però aquest empastament de la figura, diria que és una cosa pròpia de la filologia catalana. Això no és un tema de gènere. Perquè aquest empastament l’ha patit ella, però l’han patit molts altres, homes i dones, indistintament. I és una mena d’incapacitat de la crítica literària per a recollir el que una obra té d’escapar-se del fet generacional, del moviment, de la cosa ben quadriculada. La crítica que surt de l’acadèmia té una tendència nefasta a valorar els aspectes més anecdòtics d’una obra. I s’ha de ser absolutament miop amb el llevat actiu de l’obra. I això en el cas de la Víctor passa molt. Però quan entres en alguns dels seus contes t’adones que és una autora que tenia un sentit de la llibertat interior molt gran i que d’alguna manera escrivia per desafiar allò que s’esperava d’ella, fos el que fos.

Rosa Rey: És clar, nosaltres venim d’una postguerra, un franquisme i d’una transició i fem una lectura que és la que ens van ensenyar a l’escola als anys vuitanta. Però mireu, nosaltres ara hem publicat un llibre que es diu Espiritistes i lliurepensadores, de la Dolors Marín, que és una especialista en anarquisme i lluita antifranquista, i és un llibre que parla d’un grup de dones, al tombant de segle XIX-XX, que van abraçar l’espiritisme i que van acabar essent anarquistes. L’espiritisme aleshores era una moda absoluta, que venia d’Europa. Apareixia la figura de la mèdium que connectava amb els morts. En aquest sentit, les espiritistes desplacen el paper social que ocupaven el capellà i el metge. Això, que sembla una anècdota, va molestar molt l’ordre social. I aquestes dones, molt avançades al seu temps, van abraçar l’anarquisme, quan l’espiritisme va deixar de ser una moda. I això em fa tornar a la idea de les modes. Potser són modes, però alguna cosa queda. Les espiritistes de primers de segle XX van aconseguir muntar la primera escola de nenes a Barcelona, escolaritzar les nenes, per exemple. I totes escrivien amb pseudònim. Hi ha un cas molt bo i curiós, el d’una autora que va escriure una novel·la i deia que no l’havia escrita ella, que li havia dictat un esperit. D’aquesta manera podia escriure el que volgués, és clar. I era un moviment que, per exemple, publicava més de cent revistes arreu de l’estat espanyol. I, enllaçant amb la Víctor Català, penso que potser en el seu temps, els lectors del moment, la llegien i podien apreciar això que deies.

Maria Bohigas: És clar, això no podem saber-ho, però el que sabem és que la Víctor Català venia llibres i això vol dir que la gent que la llegia es devia sentir interpel·lada. És que això del ruralisme és tan curiós… Mira que crear un moviment que es diu ‘ruralisme’! És com si a tots els escriptors nord-americans dels anys cinquanta que publiquem, diguéssim que conformen el ruralisme nord-americà. No té ni cap ni peus, perquè aleshores tota la producció nord-americana és ruralista, fora dels escriptors de Nova York. En el fons, el que passa és que són molt importants en el nostre món en què hem estudiat literatura i que són importants en tant que després perduren. Crec que falta una anàlisi de la recepció de les coses en una societat com la nostra, perquè evidencia tots els prejudicis. També s’ha de dir que en la nòmina d’escriptors universitaris que s’han dedicat a ensenyar la literatura catalana, la quantitat de seminaristes és molt elevada. Dit amb tot el respecte, però l’Església Catòlica no és el lloc òptim per a fomentar un cert…

Rosa Rey: …esperit crític.

Moltes escriptores es reconnecten amb el públic d’ara. Atribuir-ho només a una moda potser seria frivolitzar-ho i simplificar-ho massa.

Rosa Rey: Crec que respon a un fet generacional també: hem passat una crisi econòmica i de sobte la posició clàssica de la dona, que se situa en la persona que no té veu, la persona més feble, que cobra menys, doncs ara ens ha tocat una mica a tots ocupar aquesta posició.

Eugènia Broggi: Per altra banda, com a dones també estem una mica més bé que no estàvem, en qüestió de maternitat i de repartiment equànime de les tasques domèstiques, potser això també ha posat més en evidència les fortaleses i les fragilitats de la dona com a idea. Si tu no et planteges mai res, és molt difícil que arribis a accedir a literatura que planteja reptes d’aquesta mena. Ara penso que hem avançat prou perquè sigui un tema que puguem abraçar del tot.

Maria Bohigas: Què fan les crisis? Trenquen convencions que la realitat es cuida de desmentir i de fer-te veure que allò que donaves per sòlid, no ho és. De cop i volta tenim un públic que arriba a la palestra, que els seus anys de formació han consistit a anar veient l’ensulsiada. En aquest sentit, l’esforç de qüestionar el cànon literari i oferir-ne un altre és estimulant. Conforta la convicció que el discurs general no rutlla i cal reconstruir-lo. I penso que aquí és on tenim una sort enorme els editors, que és un moment inquiet.

Per això precisament potser un llibre com el de Vivian Gornick connecta amb els lectors d’avui. Com a dona que ofereix uns altres models de vida, ja en el Nova York dels anys cinquanta i seixanta, fet impensable en la realitat de les nostres mares.

Rosa Rey: El llibre de la Gornick és el meu llibre preferit de l’últim any i que m’hauria agradat publicar a mi, perquè és un llibre que m’ha marcat profundament. I no ho plantejo en termes feministes. M’ha marcat molt perquè va més enllà. És una qüestió d’ascensió social, partint d’una infantesa miserable, fins i tot moralment, de com algú pot sortir d’aquell entorn i barallar-se amb una ciutat des d’un punt de vista artístic i intel·lectual. I com neix la pulsió intel·lectual.

Eugènia Broggi: És que aquest és el punt per entendre per què ha arribat a tanta gent. Parla de la sexualitat molt obertament i planteja un model de parella que és la no-parella. És una dona sola que rebutja tenir parella i rebutja tenir família, té amants. Aquest llibre aplega les seves memòries en dues parts i entre elles hi ha un lapse de temps molt llarg. Ella va publicar les primeres memòries quan tenia quaranta anys i les segones quan en tenia vuitanta. Per tant, veiem el personatge i el seu model com evoluciona, també els seus mals, perquè amb els anys està més sola, és més intransigent, la veiem més enfadada amb el món… No és ni pionera ni excepcional, però ella posa en pràctica aquesta idea de viure sola. I la relació amb la mare, que és un fet que també ha de superar. Ella té clar què vol i és molt fidel a allò que vol, que és una cosa tradicionalment més masculina. Hi ha un llibre, no recordo el nom, on l’autora parla de feminisme i en un dels capítols fa una llista d’escriptors i escriptores on anota l’edat en què van començar a escriure i el nombre de fills que tenen, per demostrar que la maternitat i la paternitat es barregen d’una manera molt diferent amb l’escriptura. Per exemple, John Updike: primer fill a vint-i-dos anys, nombre de fills, vuit. Primera novel·la als vint i escaig. Hi ha molts homes que han començat a escriure molt d’hora i han escrit el que els ha donat la gana, independentment de la seva condició de pares. I les dones generalment han començat a escriure tard, i moltes no han tingut fills i si n’han tingut, els han abandonat o no se n’han fet càrrec.

Maria Bohigas: Això no funciona així, en realitat. Hi ha categories. La Ginsbourg va tenir cinc criatures i va escriure durant tot el temps de la maternitat.

Eugènia Broggi: D’excepcions sempre en trobarem.

Maria Bohigas: No sé si són excepcions. Una cosa és evident, que ha calgut lluitar molt perquè les dones poguessin escriure, això no es pot negar. Una altra cosa: hi ha autores com la Grace Paley, que són fascinants, perquè justament t’expliquen la cosa furtiva de l’escriure, quan estàs criant criatures i també el pes de la família en les dones, que arrepleguen tota l’obligació familiar i que això té una influència. Però després cal considerar que el món artístic defuig en gran part la llei del món social corrent, i això és bo de no oblidar-ho. Algú que escriu és anòmal en si, home o dona. Algú que escriu, fa una cosa que no és el que s’espera d’ell. Això s’ha de reconèixer. Que això no impedeix que per tenir la disponibilitat d’esperit necessària, si ets dona, és altament versemblant que les passis més crespes, sí. Ara, com que ets artista, faràs el que fan els artistes de debò: tot el que calgui. En la literatura catalana, la Mercè Rodoreda i la Víctor Català són a l’Olimp. I què van fer? Dedicar tota la seva vida a l’escriptura. És una decisió radical.

Eugènia Broggi: Perquè en el seu cas, la llibertat passa en gran mesura pel compromís de no tenir fills ni família. En canvi, en el cas dels homes, la llibertat no passa necessàriament per aquí.

Rosa Rey: Els homes no han de prendre aquesta decisió.

Eugènia Broggi: Exacte, no els recau ni els ho retreu ningú. I si són pares, finalment, no els treu tanta energia emocional i psicològica. En general.

Rosa Rey: I després hi ha la visió pública de la maternitat i de la paternitat, que la Solnit en parla a La mare de totes les preguntes. En un debat sobre Virginia Woolf, apareix la pregunta de per què no va tenir fills. I s’hi insisteix fins al punt que la Solnit s’empipa i es qüestiona el fet social del perquè les dones són qüestionades pel fet de ser mares o no ser-ho.

Maria Bohigas: Escriure què és? És interrompre la vida dels altres per dir-los coses que et semblen interessants. Doncs que ho siguin, d’interessants; si no, no els interrompis. I aquí pots tenir dues possibilitats: creure que tot allò que diguis serà interessant, perquè t’estimes molt a tu mateix, o bé posar la teva vida al servei donat, que et passaràs la vida aprenent i que et mobilitzarà sencer. Aquests són els escriptors bons. I ja està. Ara, això no vol dir que jo cregui que hàgim de tenir les dones a pa i aigua perquè siguin molt bones. Tenen el mateix dret que els homes de ser mediocres. Però estem en el territori social no artístic.

Parlàveu al principi si això era una moda i si alimentàveu aquesta roda. No creieu que aquest moment hauria de ser permanent?

Rosa Rey: Jo crec que en aquest àmbit que parlem hi ha coses que són moda (l’adhesiu ix, per exemple), que responen a interessos comercials, però sí que crec que de tot això en quedarà alguna cosa, seguríssim, i que caldrà filtrar-ho, és clar, però que en quedarà alguna cosa important, segur que sí. En quedarà la normalització de les dones que escriuen, interessos comuns d’homes i dones llegint les mateixes coses… crec que això quedarà.

Eugènia Broggi: El que és important per a la joventut és que si mai voleu escriure [s’adreça als estudiants del postgrau], els referents que tingueu i que trobeu d’una manera fàcil i accessible siguin molt variats.

Algunes de les escriptores emergents d’avui que publiqueu, creieu que tenen projecció de futur, que es poden convertir en referents com ho són Mercè Rodoreda i Víctor Català?

Maria Bohigas: Jo diria que segur que les publiquem amb aquesta idea. Però hi ha una qüestió que em preocupa, referida a això que dèiem que de cop i volta t’adones que fas una cosa que, si no fos per l’ambient, no t’adonaries que l’estaves fent, i el cert és que l’estaves fent: en el meu catàleg hi ha una forta presència de la guerra, per motius històrics. Podríem pensar que la guerra és un territori masculí, perquè la fan els nois. Ara bé, la guerra no és feta per tothom, però és viscuda per tothom. Jo convido a pensar quantes obres heu llegit que abordin la vida en guerra des de la perspectiva de les dones. I no d’una dona, com la Némirovsky, sinó de les dones. S’ha escrit la guerra tal com la viuen les dones? S’ha escrit sobre com viuen les dones una dictadura, on el catolicisme hi una importància? Aquí sí que hi ha feina a fer. I és que la historiografia sí que és estrictament masculina. I qui diu la historiografia diu el pensament polític. Les eines intel·lectuals que s’han desenvolupat per comprendre quines són les forces que determinen els moviments de la societat humana, s’han fet a partir de relats estrictament masculins. Jo crec que una dona sempre ha tingut la possibilitat de fer el que li ha donat la gana, mentre no s’acostés als afers públics. És en la cosa pública que les dones no tenen capacitat de moviment. Avui, tampoc. I aquí sí que hi ha la necessitat d’una veritable lluita que també passa per la literatura.

Eugènia Broggi: Sí, sí.

Rosa Rey: Sí, sí.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb