De veritat que cada cop que escric un article sobre la qüestió penso que serà l’últim. Aquest no és el meu tema i si m’hi dedico és tan sols perquè un dia algú em va canviar uns ‘alumnes’ per un ‘alumnat’ i vaig entendre que, si no hi feia res, tot el que publiqués en el futur i que passés pel sedàs de l’autoritat em desacreditaria com a lingüista i em faria quedar com una farsant que diu una cosa i en fa una altra. Perquè, malgrat aquells que es pensen que fan la revolució canviant la llengua, la dissident lingüística sóc jo. Va ser el poder, utilitzant el seu exèrcit de correctors, que va decidir que el gènere gramatical era sexista i va imposar les normes que tots coneixem. I les va imposar a contracor de la majoria de professionals de la llengua que veien, impotents, com quatre il·luminats els arrabassaven l’autoritat, menystenien els seus coneixements i els feien fer el paper de sicaris de la llengua.

«Va ser el poder, utilitzant el seu exèrcit de correctors, que va decidir que el gènere gramatical era sexista i va imposar les normes que tots coneixem»

Els meus amics també opinen que, sobre aquest tema, ja ho he dit tot. Que hi ha  causes més nobles a les quals dedicar el temps. I tenen raó. Els arguments són els que són i no hi ha més cera que la que crema. Però és que, darrerament, sembla que la cosa s’ha desbocat i ja només podem esperar a veure qui la diu més grossa.

Fa uns quants dies, em van convidar al programa ‘El món a Rac1’. Com de costum, jo explicava que el gènere femení no serveix només per a crear la ‘versió dona’ d’un home (advocat-advocada) sinó també, entre altres, per a designar objectes (bandoler-bandolera), per a aportar matisos (el llum-la llum) i, també, per a crear termes despectius per a les dones (homenot-donota) i, a vegades, per a crear termes que ens ridiculitzen (pilot-pilota). Però aleshores va entrar un nou terme a l’escena: ‘donanatge‘. ‘Donanatge’ per a designar un homenatge a les dones. El Quim Monzó es va tirar des de la quinzena planta i la xarxa es va encendre.

Monzó mateix va recordar el terme ‘herstory’ del feminisme nord-americà de fa unes dècades que, tot s’ha de dir, o bé feia una paròdia, o bé ignorava l’origen de la paraula establint una coincidència amb el possessiu masculí ‘his’ com una mostra més de l’etimologia popular que ha convertit l’andalusí ‘injilàalmirya’ (‘dissipació del dubte’) en ‘Àngela Maria!’ I, en el cas de ‘donanatge’, també podria ser que l’autor de la cosa o fes una paròdia o actués de bona fe.

La paraula ‘homenatge’ ve del llatí i, per tant, la trobem en totes les llengües romàniques, per bé que no en totes és tan clar que és un derivat de ‘home’. Però és que la paraula va passar a l’èuscar (‘omenaldi’), i a l’anglès on l’etimologia ja és obscura del tot. I de l’anglès al hawaià (‘hooman’: m’hi jugo el que vulgueu que aquí l’etimologia popular diu que ‘home’ és a ‘man’ i no a ‘hoo’), al ioruba o al zulu i a moltes més llengües d’arreu del món, on la relació amb ‘home’ no es veu per enlloc. Així, doncs, d’entrada un terme com ‘donanatge’ ja ens aïlla perquè ningú no hi establirà una relació (i no us podeu imaginar com casos d’aquests compliquen la lingüística històrica).

«Si un 'donanatge' és un homenatge que es fa a les dones, aleshores, o es pensa que no som prou bones perquè ens facin homenatges o ens converteixen en la riota de tothom.»

Però hi ha una qüestió més greu, i és que si un donanatge és un homenatge que es fa a les dones, aleshores, o es pensa que no som prou bones perquè ens facin homenatges o ens converteixen en la riota de tothom. Una humiliació més a les dones, doncs. Cal tenir present que, en aquests intents de fer visibles les dones, en anglès es va considerar que tots els compostos per professions amb ‘-man’ eren discriminatoris i es van crear formes alternatives, generalment amb ‘-person’, però també amb formes més imaginatives, com ara ‘firefighter’ per ‘fireman’. Però algú s’imagina que, seguint el model de ‘donanatge’, haguessin creat ‘firewoman’, o ‘clergywoman’ o ‘policewoman’? (Ja veig en Monzó sucant-hi pa.) I segur que aquests termes es fan servir, però en uns altres contextos (busqueu, busqueu a la xarxa). A qui hem d’acudir, doncs, per demanar que NO volem ‘donanatges’?

Jo sempre havia pensat que era el IEC el que havia de resoldre aquestes coses, però els seus membres sempre han mantingut un discret silenci o, quan els han (hem) interpel·lats, s’han limitat a dir que els temes relatius a l’ús no sexista de la llengua, com ara si cal utilitzar el doblet a l’hora de parlar dels dos sexes o si és adequat de fer servir el masculí plural, no entren dins l’àmbit de la normativa estrictament lingüística; l’establiment d’uns criteris en aquesta matèria pertany al terreny de les convencions, més que no pas a la norma lingüística, diuen.

O sigui, els arrabassen l’autoritat imposant NORMES d’ús i tot el que tenen per dir és que això no és cosa seva. Doncs jo no ho entenc. Quan en una escola et donen un text com el que segueix, jo crec que sí que és cosa seva:

«Quan l’alumne o alumna té germans o germanes escolaritzats o escolaritzades al centre o pares o tutors legals que hi treballen en el moment en què es presenta la preinscripció: 40 punts.»

Quan t’arriba una carta del deganat encapçalada per un «Benvolgudes professores i professors», jo crec que sí que és cosa seva. Quan a les escoles s’ensenya a les nenes que, si no es diu «nens i nenes», la cosa no els afecta, jo crec que sí que és cosa seva. I ara, quan el donanatge no és una forma més o menys enginyosa, sinó un ús oficial de l’ajuntament més important del país, jo crec que sí que és cosa seva. I quan aquest mateix ajuntament, en la seva convocatòria d’ajuts t’imposa un ús de la llengua no sexista i això significa que si dius ‘nens’ o ‘barcelonins’ o qualsevol forma no marcada ja has begut oli, jo crec que això sí que és cosa seva.

«I jo sé que, quan han intentat intervenir, si els que ho feien eren homes han estat titllats immediatament de masclistes.»

I jo sé que, quan han intentat intervenir, si els que ho feien eren homes, han estat titllats immediatament de masclistes. I sé que una de les tàctiques més execrables del feminisme –i, sí, sóc feminista– ha estat desacreditar les objeccions dels homes en aquesta qüestió pel simple fet de ser-ho. I he estat testimoni de la campanya de descrèdit contra el Dr. Ignacio Bosque de la RAE per haver intentat posar seny en aquesta qüestió en el castellà. Però algú ha d’entendre que, si no fa la seva feina, sempre tindrem il·luminats que ens voldran salvar si us plau per força. Tots els dictadors han volgut manipular la llengua i ara ens volen fer creure que això pertany al ‘terreny de les convencions’.

I per tots aquells que adopten aquestes ‘convencions’ de bona fe, que recordin que si totes les llengües són iguals és perquè funcionen seguint les pròpies regles. Si això es pogués controlar, de segur que tindríem llengües riques i llengües pobres, llengües millors que unes altres i subllengües. Manipulant la llengua ens exposem a perdre el control sobre allò que ens fa humans i que ens dóna l’esperança que, algun dia, siguem tots efectivament iguals. I, francament, els qui creuen que canviant la llengua canvien el món, que no perdin el temps, que modifiquin immediatament les marques de possessió i així fem la revolució d’una vegada. A molts ens encantaria viure en el país del Sisa on ‘casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú’. Això sí que és revolucionari. I sense estrafer la llengua.

Ací podeu escoltar la conversa entre Carme Junyent i Quim Monzó a Rac1

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]