Els homes que xiuxiuejaven als rens

  • Sergi Unanue conviu amb els tsaatan, els homes ren de Mongòlia, una tribu en perill d'extinció coneguda pel seu fort vincle amb aquest animal

VilaWeb
Sergi Unanue
25.03.2024 - 21:40
Actualització: 25.03.2024 - 21:44

Quan el membre d’un poblat tsaatan es mor, se’l deixa a la falda d’una muntanya per convertir-se en aliment dels voltors, seguint el cicle de la vida. Segons la seva tradició, si al cap de tres dies tornen i els carronyaires no s’han menjat tot el cos, significa que l’ànima del difunt no ha transcendit correctament. En aquest cas, cal fer una nova cerimònia per a facilitar la transició a la nova vida. És un llegat de la seva filosofia xamanista, una manera d’entendre la vida molt lligada a la naturalesa i, en especial, als animals.

De fet, es diu que, per a ells, els rens són pràcticament membres de la família. Alguns, amb les banyes ben llargues i ramificades, i uns altres, amb les puntes retallades, es passegen pels assentaments amb tota la tranquil·litat del món. Amb raó els tsaatan són coneguts com els homes ren de Mongòlia, una de les poques cultures que encara es dedica a tenir cura s’aquests animals i que els munten com si fossin cavalls.

Una dona tsaatan cavalca sobre un ren.

Aquesta és una petita tribu amb uns dos-cents membres i és al límit de l’extinció. Durant l’any, canvien de localització unes quantes ocasions tot cercant les millors condicions per als seus singulars ramats. Aquest vincle ancestral els ha portat a adaptar-se al fred de la taigà de Mongòlia gairebé com si s’assimilessin als seus companys banyuts. A l’hivern, s’hi arriben a registrar temperatures per sota dels 50 graus negatius, però sembla que això els afecta poc a l’hora de fer vida amb una certa normalitat en una de les regions més extremes del món.

L’hospitalitat dels tipis

“Has passat fred?”, em van preguntar només despertar-me. Feia tot just mitja hora que havia sortit el sol, però els meus amfitrions ja feia estona que havien donat el dia per començat. Els vaig respondre amb sinceritat, els peus glaçats m’havien dificultat el son uns quants moments de la nit, però havia pogut dormir prou per a no sentir-me esgotat. En la seva pregunta hi havia una barreja de preocupació i ganes de riure.

Els rens passegen pels voltants dels tipis.

Abans d’anar a dormir, havien ficat uns quants troncs a l’estufa central, però al cap de poques hores s’havia apagat i el fred s’havia escolat per terra i per la tela del tipi, les tendes tradicionals dels tsaatan, molt similars a les dels indígenes americans. Em va sorprendre saber que allò només ho feien quan tenien visitants. En el seu dia a dia, no els cal l’estufa a la nit, ni tan sols la manta, sovint. Fins i tot em van explicar que posen les criatures a dormir en sots a la neu quan els falta lloc als tipis.

Aquell foc central és la part més important de la casa portàtil. Per a ells, és gairebé sagrat. A dins únicament s’hi pot posar llenya. Els plàstics i altres deixalles embrutarien la puresa del foc, el cor de la llar. A més a més, és una gran ofensa, que els peus toquin l’estufa. Els pots escalfar, però no s’hi poden acostar més del compte.

Només queden 200 tsaatans que continuïn aquest estil de vida.

A fora, els rens vagaven amb parsimònia tot buscant molsa o herba sota les capes de neu i gel que els separaven d’aquell preuat aliment. Quan vaig sortir a l’exterior, uns quants se’m van acostar amb curiositat. Eren uns animals extremadament dòcils i mansos. Era habitual trobar-me’n alguns seguint-me per l’assentament, format per unes set famílies, cadascuna amb el seu tipi i ramat de rens, si bé a la pràctica semblava que els criessin col·lectivament.

Els pares deixen els nens sobre uns rens perquè no es moguin.

Arribar fins allà havia estat tota una experiència. De fet, durant gran part de l’any, l’única manera d’arribar-hi és a cavall, a ren o a peu. Però a l’hivern, quan es congela el llac de Khovsgol i es converteix en una autopista, els vehicles tot-terreny aconsegueixen d’accedir-hi després de moltes hores de conducció frenètica sobre el gel i els oceans de neu de les muntanyes.

En dies especials, és habitual que els membres d’un assentament s’ajuntin en un tipi i beguin vodka.

El dia va transcórrer sense gaire moviment. Alguns homes sortien de tant en tant del tipi per tallar més llenya. Uns altres anaven a buscar alguns rens despistats o muntaven en grups per visitar assentaments tsaatan. A l’interior de les petites llars, les dones es dedicaven a fondre neu per obtenir aigua i fer te amb llet de vaca, la beguda principal del seu dia a dia. També aprofitaven per visitar altres famílies del poblat o per cuinar. El plat estrella eren els buuz, els clàssics farcellets farcits de carn de be.

Quan va caure el sol, el meu amfitrió va sortir fora i va fer un crit. De cop, desenes d’homes, dones i nens van acompanyar-lo a l’exterior, van agafar tants rens com van poder i es van dirigir cap a la taigà. A la nit els deixaven que vaguessin pels boscos a la recerca d’aliment, en un espectacle digne de veure. Centenars de rens s’endinsaven entre els arbres en fila índia, en un moviment que recordava molt el de les formigues. Es passaven les nits així, fent tombs i excavant amb les potes i els morros provant sort. L’endemà al matí, com cada dia, tornarien a l’assentament per descansar a la vora dels tipis dels tsaatan.

Els rens s’endinsen cap a l’interior de la taigà.

En la immensitat de la foscor, sense contaminació lumínica, les estrelles destacaven amb força. Era a les nits quan molts veïns s’acostaven fins a la casa de la xaman de la zona. Ens vam apilar a dins de la cabanya com vam poder, si bé no hi havia lloc per tots. La xaman era una dona d’uns cinquanta anys. Amb diligència, es va posar la indumentària tradicional, un vestit d’unes quantes capes predominantment blaves i un barret que també feia de màscara i li tapava la visió. A la zona del cap, hi tenia dibuixats uns ulls. Era a punt de presenciar una cerimònia xamanista.

La senyora va agafar un tambor i una pota de cabra, que utilitzaria per donar cops a l’instrument. I va començar a tocar-lo rítmicament i a balancejar el cos al compàs d’aquell so. Al cap d’una estona, també va començar a cantar. De tant en tant, encenia branques d’algunes coníferes de la zona. A vegades, fins i tot, les apagava amb la llengua o s’acostava la pota a la boca i n’aspirava l’aire. També hi havia una altra senyora, de la família, que l’esquitxava cada pocs minuts amb una mica de llet de vaca. La música i la dansa es van allargar durant una bona estona, fins que va semblar que la xaman entrava en un estat de trànsit. A partir de llavors, es va asseure a terra i va fer passar per davant seu les persones que tinguessin preguntes sobre el seu futur. En l’idioma dukhan, la llengua original dels tsaatan, contestava els dubtes dels assistents. La senyora que l’havia estat esquitxant amb llet era ara qui traduïa al mongol per a aquells que havien vingut d’altres parts del país a presenciar l’esdeveniment.

La xaman s’asseu a terra per continuar amb la cerimònia des d’allà.

En acabat, la xaman em va explicar que ella no recordava res del que havia passat. Segons que deia, eren els esperits dels animals els qui la feien moure i parlar. “Sóc com una antena, només transmeto el missatge”, em va dir perquè ho pogués entendre. També em va comentar que ningú podia escollir ser xaman. És un do que es desenvolupa aleatòriament al llarg de la vida. A més, cada assentament disposa d’un xaman i prou. En aquest que m’acollia, encara no hi havia aparegut cap deixeble per a seguir els passos de la dona.

El dia més important de l’any

Sense saber-ho, em vaig trobar amb el dia amb més activitat de tot el calendari. Gairebé tots els tsaatan s’ajuntaven en aquell poblat per gaudir d’una jornada de competicions i espectacles honrant la seva cultura. Era un festival relativament nou que havien engegat amb la intenció d’atraure turisme i promoure una mica l’economia local. I sembla que funcionava. Unes cinquanta persones vingudes de tot el país i algun estranger més s’hi havien acostat per presenciar els jocs i espectacles d’una cultura encara molt viva.

Uns joves tsaatan gaudeixen amb una de les proves del festival.

Van poder frisar amb les esperades curses de rens, però també amb els jocs d’habilitat muntant aquest animal. Algunes d’aquelles proves les havia vistes en altres llocs del país, o a Quirguísia, però sobre un cavall. Això no obstant, la versió que em vaig trobar aquell dia va ser força més entretinguda. Per exemple, un dels jocs consistia a recollir bastons de terra des de sobre el ren, o a competir amb un altre genet per veure qui era capaç de quedar-se amb la pell d’una ovella. Passava que, com que el ren és molt més petit i fluix que no pas un cavall, era habitual veure els participants caient de morros sobre la neu quan el ren perdia l’equilibri o s’espantava pel canvi sobtat del pes. No havia estat mai en un festival d’aquest estil on se sentissin tantes rialles. També dels mateixos competidors que s’encastaven contra terra.

Un home cau durant una de les proves d’habilitat.

Curiosament, els encarregats de domar els rens són els nens. Com que no són uns animals que puguin carregar gaire pes, els més petits de la tribu són qui munten i ensinistren els rens quan són joves. De fet, fins i tot, quan són adults no poden portar més de 80 quilos de pes. Tot i això, encara avui els tsaatan els utilitzen per desplaçar-se i fer grans distàncies, sobretot a l’hivern.

Els nens aprenen a muntar des de ben petits.

De totes maneres, si per alguna cosa valoren els rens, és per la seva llet, tot i que només en produeixen durant la primavera i estiu. En fan iogurt i formatge. En contra del que podria semblar, matar-los per la seva carn no és tan habitual. Ho fan tan sols un cop l’any, al novembre, per tenir reserves per a passar l’hivern, quan caçar al bosc és gairebé impossible.

Encara que el món més enllà d’aquelles muntanyes estigui àmpliament globalitzat, la vida a la taigà continua sense gaires canvis respecte dels seus avantpassats. La cultura, la llengua i la connexió amb la naturalesa són indestriables de la vida dels tsaatan, que no semblen disposats a renunciar a allò que els fa únics i, segons que diuen, feliços. I amb el desgel i l’arribada de la primavera, les setmanes vinents les famílies es prepararan per recollir els seus tipis i ramats i cercar un nou lloc on instal·lar-se i continuar, un any més, el cicle de la vida.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any