La vida damunt un llac congelat a Mongòlia

  • Sergi Unanue visita el nord de Mongòlia, on a l'hivern viuen amb temperatures extremadament baixes i el gel forma part indestriable del dia a dia

VilaWeb
Sergi Unanue
18.03.2024 - 21:40
Actualització: 18.03.2024 - 21:54

El conductor va rectificar lleument el volant, però ja era massa tard. En un intent de carregar el telèfon mentre conduïa, el vehicle s’havia desviat mínimament de les roderes que marcaven el camí. Eren només uns centímetres, però en aquella carretera tots els moviments havien de ser curosos. Va provar de corregir-ho molt suaument, però, tot i això, les rodes d’aquella furgoneta soviètica que actuava de transport públic van començar a lliscar per damunt el gel, i van trencar l’harmonia del moviment homogeni que ens havia portat a recórrer desenes de quilòmetres per aquell entorn extrem sense cap incident. Novament, el conductor va mirar de recuperar l’estabilitat girant cap a la direcció contrària. Per unes mil·lèsimes de segon va semblar que ho aconseguia, però de seguida ens vam adonar que no. El vehicle va començar a girar sobre si a gran velocitat. Dins, els passatgers ens vam agafar del sostre i vam prémer fort el terra amb els peus, com si hi hagués un pedal que accionés un fre màgic capaç d’aturar-nos. En realitat, no hi havia res a fer. Com una baldufa, vam continuar girant sense aturador.

No era una simple clapa de gel, allò que ens feia patinar d’aquella manera, sinó un llac sencer glaçat, el segon més voluminós d’Àsia. Per la finestra veia com ens anàvem acostant a una gran muntanya, que limitava un dels extrems d’aquella enorme pista de gel que era el llac de Khövsgöl. Allò semblava l’únic obstacle capaç de fer-nos aturar. Allò, o alguna placa de gel més feble que ens fes encastar amb el pes de la furgoneta o, directament, enfonsar-nos en aquella aigua gelada. A l’interior del vehicle, els segons se’ns feien anys, i els crits s’ofegaven al pit mentre tots aguantàvem la respiració esperant la següent fase d’aquell accident.

La furgoneta fa camí pel gel de Khövsgöl.

El llac de Khövsgöl dóna nom a la província que l’acull, al nord de Mongòlia. Entre la gent local, la regió és coneguda sobretot pel fred. Aquest és un país on destaquen les temperatures extremadament baixes. Però aquesta província tan propera a Sibèria s’endú tots els rècords. Durant gran part de l’any, el llac sembla un altre, amb una aigua de color turquesa tan clara que, fins i tot, es pot beure sense problemes. El paisatge que l’envolta és verd però molt remot. De fet, és quan arriba l’hivern i es congela que la regió està més connectada. Les aigües glaçades del llac es converteixen en una enorme autopista de 130 quilòmetres que fa accessibles zones de la província a les quals durant la resta de l’any no es pot arribar. Fins i tot hi passen camions de gran tonatge. És tot un espectacle.

Les temperatures solen baixar per sota dels 40 graus negatius amb certa facilitat aquesta època de l’any. El fred extrem congela uns quants metres de profunditat i, de fet, el govern controla en tot moment el gruix del gel per comprovar que és segur passar-hi per sobre. Però, tot i això, cada any hi ha algun accident. A vegades, fins i tot, amb víctimes mortals. “Són gent d’Ulan Bator”, m’explicava un home del poble de Hatgal. “Els locals sabem per on hem de passar. Per a nosaltres, és segur.”

La furgoneta soviètica típica de la regió per a visitar zones de difícil accés.

El conductor de la furgoneta va abandonar la idea d’intentar rectificar el curs del vehicle, que encara feia voltes i voltes. Ens continuàvem desplaçant per sobre d’aquell gel enteranyinat per les escletxes de l’aigua solidificada. No perdíem pas velocitat i semblava que allò no s’hagués d’acabar mai. Però, de cop, les rodes van topar amb un obstacle: una acumulació de neu. Allò va frenar les giragonses de la màquina amb molta violència. Com que giràvem tan de pressa, aquell fre sobtat per tan sols un dels costats del vehicle quasi el va fer bolcar. Alguns dels crits ofegats van trobar força per a sortir i es van sentir sospirs d’alleugeriment. Finalment, ens havíem aturat. El pilot va fer accionar unes quantes palanques i va reprendre la ruta, tot buscant el camí perdut en aquell munt de gel.

El festival del gel

Fa vint-i-dos anys que, al març, se celebra l’esdeveniment més important en el calendari dels habitants de Khövsgöl. És el festival del gel, una demostració de la cultura autòctona i com s’ha relacionat amb aquestes condicions extremes generació rere generació. I se celebra sobre el llac congelat, naturalment.

Els cotxes fan servir el llac com a carretera durant l’hivern.

Milers de visitants de tot el país, la major part de la capital, es desplacen en ple hivern per veure les tradicions dels conciutadans del nord. Són molts els mongols que hi arriben abillats amb els aimags, els vestits tradicionals, de les respectives regions. Es reuneixen tots sobre el gel, no gaire lluny de Hatgal, on arriben amb els seus cotxes. Els esperen escultures d’animals o de formes diferents fetes amb gel, i un escenari on es fan tot d’espectacles. No hi falta el cant de gola típic de la nació de Genguis Khan.

El centre de l’esdeveniment s’assembla més a una fira, amb persones que aprofiten per vendre-hi barrets de pell soviètics, guants, joguines i més productes locals. També hi ha paradetes amb menjar. Les que tenen més èxit són les de carn a la brasa. A més a més, l’ambient festiu s’acaba d’arrodonir amb la presència d’infants que es mouen frenèticament amb els patins sobre gel o es deixen caure per un tobogan de gel. Fins i tot, hi ha una zona especial d’esbarjo per als més petits feta amb gel, on poden lliscar per blocs de gel pur i jugar-hi (o xarrupar-los).

Uns nens xuclen del gel mentre miren un espectacle.

Pel voltant hi ha les activitats preferides dels adults. En un racó, hi ha un munt d’homes provant sort amb el tir amb arc que anys enrere havia ajudat a caçar conills, guineus, llops o, fins i tot, óssos de la zona. També s’hi pot trobar una pista de voleibol on es juga una versió especial d’aquest esport. Cada equip disposa de sis persones, que formen tres parelles. Cadascuna subjecta un mocador entre els dos, i amb aquesta peça de roba han d’agafar i llançar la pilota cap a l’altre camp amb l’objectiu que caigui dins el camp de l’equip contrari. Com que juguen sobre el gel, les parelles es coordinen de manera especialment maldestra, patinen i fins i tot cauen per culpa del terreny relliscós. Dotzenes de persones s’agrupen per veure l’espectacle i riure amb força quan hi ha alguna patacada.

Un home participa en l’activitat de tir amb arc.

També hi ha una pista de gel on únicament han hagut d’enretirar la neu per deixar el gel al descobert, i unes quantes atraccions per a moure’s sobre el gel, com ara, quads per als més petits, trineus tirats per cavalls o, fins i tot, hi ha qui vola amb un paramotor. Però un dels punts que reuneix més espectadors i, del punt de vista d’un estranger, on es pot observar quelcom més interessant, és el cercle a on els homes disputen un joc tradicional.

Un a un, es van tornant al mig de la gran rotllana que forma el públic mongol que no es vol perdre aquella competició. Quan l’home es troba sol al mig del cercle, ho fa amb un os de vaca a la mà. De mica en mica, comença a balancejar el cos sencer amb grans gestos rítmics, repetitius i com més va més intensos. El moviment és el mateix que faria si volgués donar un gran cop a l’os, però frenant-se just abans de l’impacte. De fora estant, allò s’assembla molt a una mena de ball tradicional. Els participants es posen vermells i esbufeguen mentre es preparen per al gran cop. Quan estan convençuts que poden donar-li un cop amb tota la potència, etziben un mastegot amb totes les seves forces. L’objectiu és trencar-lo. Els qui ho aconsegueixen desperten crits d’admiració i respecte per part del públic.

Un noi trenca l’os de vaca amb potència.

Si bé ara és un mer joc entre els homes per a veure qui és capaç de trencar l’os amb més força, fins fa no gaires anys era una demostració de força molt més important. Quan una parella nòmada es volia casar, el noi executava aquesta curiosa cerimònia davant la família de la noia per convèncer-los que tenia la força i l’ímpetu necessaris per a cuidar la seva filla i formar la seva pròpia família.

Quan cau el sol i arriba la nit, les temperatures baixen gairebé 20 graus, fins a sota els 30 negatius, però la festa continua. Un DJ i un presentador animen la celebració amb centenars de persones que ballen al ritme de la música. Amb el fred que fa, és fàcil deixar-se emportar per les melodies i entrar mínimament en calor. Aquesta imatge, més representativa d’un festival d’estiu a casa nostra, se’m fa especialment estranya. El backstage, en aquest cas, són unes gers, les iurtes mongoles. Allà no hi falta el vodka ni els representants polítics del país, que em fan brindar amb ells per celebrar l’èxit de la festa d’enguany.

El llac de Khövsgöl ajuda a connectar zones aïllades de la província.

Malauradament, no puc quedar-me fins tard. L’endemà començo una nova aventura, la que m’ha portat realment a ser aquí aquesta època de l’any. En les zones més aïllades de la regió, a la taigà, hi viu una tribu seminòmada quasi extingida, coneguda com a “homes rens” pel seu fort vincle amb aquest animal. A l’hivern és quan és més fàcil d’accedir-hi, perquè el llac congelat permet d’arribar-hi amb cotxe. El gel, doncs, serà el meu aliat aquesta vegada. Per als qui viuen aquí, és una peça més del seu entorn i sense la qual, asseguren, la seva vida seria molt més feixuga.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any