Més enllà de les anècdotes sobre la localització dels policies que havien de garantir l’ordre diumenge a Saragossa, sobre el moment en què els que estaven reunits en l’assemblea de càrrecs electes van voler sortir de la reunió i uns dos-cents feixistes els ho van impedir durant unes hores, o sobre si aquesta reunió també va ser tractada de més o menys il·legal pel govern espanyol, hi ha un tema molt més de fons que no se’ns pot escapar.

En primer lloc, benvinguda la iniciativa. Mai no és tard si s’arriba a l’hora. O mai no és tard si la dita és bona. Però em temo que, aquesta vegada, la iniciativa arriba en el temps de descompte i en té poc, de bona, perquè és com un ‘déjà vu’ que ja sabem com acaba.

De totes maneres, aquest despertar d’una part de l’esquerra espanyola i el suport de més formacions democràtiques d’arreu de l’estat espanyol no deixa de ser una gran notícia per si mateixa. Benvinguda sigui. La reunió ha representat un acte de valentia i una mostra de solidaritat que, en aquests moments, hem d’agrair especialment. Tret de comptades excepcions, de gent valenta i decidida, hi ha hagut un gran absent: el PSOE. Ateses les declaracions d’aquest cap de setmana del seu líder i el seu principal mentor a Catalunya, no hi podien ser, tret que volguessin trencar el delicat equilibri intern resultant de la reelecció del Pedro Sánchez com a secretari general. Diguem que ha estat una mostra més del funambulisme polític que aquest partit practica per fer veure que ataquen la dreta amb una mà mentre la sustenten amb l’altra.

Vista des de Catalunya i, sobretot, des de l’òptica de l’independentisme, la reunió de Saragossa representa el cant de sirena que, amb la millor intenció, pot intentar trencar el procés. Ja va succeir una cosa semblant quan el president Companys va sortir al balcó a proclamar la República Catalana i es van desencadenar la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República espanyola. El final no cal explicar-lo, perquè encara el sofrim, amb la resurrecció del franquisme més o menys latent en una part important de la societat espanyola. Si no és així, com podem explicar que el PP hagi mantingut el suport electoral malgrat tot això que ha fet, que a nosaltres ens semblen barrabassades inexplicables que atempten contra les llibertats democràtiques més elementals i que permeten el domini econòmic i mediàtic de les mateixes famílies que ja el tenien durant el franquisme i abans?

L’aparició de l’extrema dreta al carrer, a Barcelona i a Saragossa, i la impunitat amb què ha actuat potser són la mostra que mancava per poder assegurar, sense marge d’error, que el PP ha representat perfectament aquest sector en el terreny electoral. Com podem explicar, si no, que després que Franco morís al seu llit sense haver sofert gaire –o gens– per la continuïtat del seu règim, els que el reivindicaven electoralment sense cap tipus de pudor tinguessin una representació parlamentària mínima i, en les segones eleccions, ja haguessin desaparegut del mapa polític parlamentari?

Tot el que passa pot ser l’embrió de la caiguda del règim del 78 però, aquesta vegada, els catalans no podem caure en el parany d’apuntar-nos a una revolució incerta que, en el millor dels casos, acabi amb una operació de maquillatge que ens porti a tocar alguna cosa per no canviar res i ens aboqui, ara sí, a un ‘processisme’ sense sortida. D’això, els partits del règim del 78 –el PP i el PSOE– en saben un munt, encara que sigui per l’habilitat d’uns i la feblesa, la niciesa o l’interès dels altres.

Aquesta vegada hem de fer-ho d’una altra manera, encara que siguem titllats d’egoistes i insolidaris (una vegada més, tot sigui dit!). Aquesta vegada hem de portar el nostre procés fins al final. El dia 1, al vespre, amb els resultats de la jornada a la mà, hem d’emprendre el vol definitivament i declarar la independència… per exercir-la! Sense aquest detonant, Espanya no es mirarà al mirall per veure’s despullada. En aquestes circumstàncies actuals, els independentistes, els sobiranistes i, fins i tot, els federalistes de debò, tenim un punt de trobada, la constitució de la república catalana, a què no podem renunciar si realment volem canviar les coses des d’un punt de vista nacional i, encara més, des d’un punt de vista social.

Us confesso que somio en un dia en què allò que quedi de l’estat espanyol ens faci una proposta de confederació, entre iguals. Desitjo que la nostra independència els permeti anar creant unes condicions mentals, culturals, econòmiques, socials i ambientals per fer possible que, algun dia, siguin capaços de fer-nos una proposta així. No sé què decidiran els catalans d’aquell moment, però tan sols d’imaginar que hi pugui haver un moment així m’omplo de joia i satisfacció. Voldrà dir que els seus historiadors, pensadors, polítics i intel·lectuals hauran estat capaços d’entendre –i explicar– que la independència s’ha de valorar com la nostra millor manera d’exercir la solidaritat amb la resta dels pobles sotmesos per l’actual règim monàrquic. Desitjo que no triguin gaires anys a fer-ho, si volen sobreviure en aquest món global cada cop més dur i exigent.

Mentre això no passi, aprofitem les condicions actuals i seguim el nostre camí. Si no ho fem, hi perdrem nosaltres i hi perdran tots els pobles que conformen aquest estat plurinacional mai no reconegut oficialment.

Siguem conscients de la nostra responsabilitat i no defallim. Ara o mai!

Pere Pugès i Dorca, cofundador de l’ANC i vice-president del Congrés participatiu Catalunya i Futur

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]