Elogi de la tasca del corrector

  • Sort en tenim, dels correctors. De les seves mans, aquest Mirador no en surt pas atrotinat ni bonyegut, sinó resplendent

VilaWeb
Joan Safont Plumed
11.01.2024 - 21:40
Actualització: 12.01.2024 - 11:26
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

En un article titulat “Reescriure de dalt a baix”, publicat a la seva secció “Vuits i nous” del Punt Avui, l’enyorat Manuel Cuyàs escrivia: “L’altre dia els parlava dels correctors que reclamen que el seu nom figuri en els crèdits o en la portada dels llibres que ajuden a endreçar gramaticalment. Em vaig mostrar una mica esverat: si tant protagonisme sol·liciten deu ser que la seva feina supera la simple revisió d’originals. Em vaig fer una pregunta: que no dominen la llengua els nostres escriptors?” L’articulista mataroní, en el paper suara esmentat, hi feia aparèixer dues històries que tot lletraferit més o menys coneix: “Torno al comentari d’Eduard Artells un cop va haver corregit Onades sobre una roca deserta: ‘No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix.’ I l’èxit de l’escolarització en català? Ha donat bons correctors, però escriptors que ‘no saben de lletra’? Fa molts anys vaig entrevistar Bartomeu Bardagí, corrector de Josep Pla. Em va dir que esmenar ‘el gegant’ era una gosadia: ‘Alguna iglésia, alguna vacil·lació…’ Pedrolo també rebia auxilis. O el mateix Salvador Espriu, que havia vingut a ‘salvar els mots.’ Ho sé perquè la meva germana Marta els repassava. Poca feina, res de reescriure ni de reclamar el nom a la portada. Que no són els escriptors els que creen la llengua, els que marquen els cànons? Ho són ara els correctors?”

Els vells de l’ofici

Artells, gramàtic, traductor, professor, jove deixeble de Pompeu Fabra amb la carrera estroncada pel desastre de la guerra i “el corrector podríem dir-ne oficial i més actiu d’aquell moment” dels anys cinquanta, tal com el definia Joan Triadú –ens ho recordava Joan Josep Isern en un perfil escrit amb motiu dels cinquanta anys de la seva mort– va guanyar-se la fama de corrector dur, estricte, inflexible. Malgrat tot, com vèiem en l’anècdota adés relatada per Cuyàs, era un home prou assenyat per a enriolar-se amb les pròpies facècies. Fins i tot, era capaç de sucar pa amb el seu tret físic més característic: un nas prominent i una baixa estatura proverbials. Bardagí, al seu torn, a banda de traductor i corrector de Pla, primer a Selecta i després a Destino, era conegut per la seva professió musical. Ens l’hem d’imaginar traient el trellat dels originals planians mentre feia un espinguet, posem per cas, de la Missa de les Santes, que havia cantat com a tenor unes quantes vegades.

Josep Pla i Josep Maria Cruzet (fotografia: Fundació Josep Pla).

Van passar els anys, però, i la severitat dels temps d’abans fou posada en dubte com quelcom rònec que calia reballar ben lluny. Abans de morir, Artells va veure’s immergit en un gran mullader amb un polemista de ploma afilada com Joan Fuster, víctima de les seves revisions, mentre que Bardagí ha rebut de valent per haver potinejat, segons els seus acusadors, els llibres de l’escriptor empordanès. De la tasca de Bardagí se’n planyia un altre corrector planià, Jordi Pujol Cofan, arran dels centenars d’errades localitzades al Quadern gris, finalment revisat i editat per Narcís Garolera. Hi ha el cas, per exemple, d’aquella referència a l’anxovada sala on la penya de l’Ateneu feia tertúlia, la ferum de la qual havia estat substituïda per una aroma de menta que ja no brutejava. Ni rastre de l’antic merder. I, com aquesta, un bon capmàs de paraules –fins a cinc-centes– que havien acomboiat el llibre que podem dir que és al capdamunt de l’obra planiana. Anys abans, Xavier Febrés havia proposat a qualsevol lector encuriosit que s’aboqués a la qüestió.

Un professional imprescindible

És cert que els correctors no tenen bona premsa. Dit així, pel broc gros i generalitzant. No són autors, ni traductors, ni encara menys editors. La seva feina imprescindible, rigorosa i, ara i adés, obscura i sense publicitat, escrivint i amorosint el text d’altri, que s’endurà tot el reconeixement –allò que diuen, uns carden la llana i els altres s’enduen la fama–, no és gaire compresa. O no gaire estimada. Bo que els correctors tenen apamats els autors que els fan avinents articles, novel·les, assaigs o documents oficials que fa basarda de llegir, amb errades pertot arreu, fruit no se sap si del menfotisme o de la manca d’esma, que fan feredat… I, malgrat tot, són capaços de capficar-se i barrinar les millors solucions per esbullar les pitjors i més enteranyinades andròmines pseudo-literàries i evitar a l’autor un paper ben galdós.

Hi ha qui s’imagina el corrector com un ésser amb un desfici especial per a capgirar el sentit d’allò que han escrit unes criatures tan poc meselles com els escriptors. Oi que és millor evitar la repetició, posem per cas en una novel·la eròtica, de les sempiternes “tetes” per parlar més nostradament del “mamellam” de les noies amb qui el o la protagonista festeja? O evitar la coentor d’uns mots manllevats de les llengües veïnes, amb paraules que faran patxoca per parlar de clenxa i de caparra, tot evocant una nit passada de voltes. Doncs una bona colla de grafòmans podrien reaccionar irats davant aital desig d’empatollar-se d’aquell qui només ha de revisar punts i comes. Ara pla, ningú n’ha de fotre res del seu lèxic, com si en compte de millorar-los el text, els arrabassessin, escuressin i eixuguessin el geni. Com si els esbotzessin la deu de la creativitat fins a fer-la repixar a poalades.

Ensenyances de llengua

Sort en tenim tots els encimbellats, encofurnats i enfaristolats en la nostra fal·lera literària. Quantes vegades no ha passat que, cofois amb la nostra feina, hem obert encaterinats un llibre nostre i hem ensopegat, justament, amb aquella minúcia que ha passat per alt fins i tot al corrector. Un autèntic ai al cor, un esglai que Déu n’hi do. Imagineu-vos si, a més, no hagués passat per sedàs d’un bon professional… que també té el dret de badar. A la meva vida, he tingut la sort de tenir bons correctors. El primer de tots va ser el professor de català i poeta Albert Pera, company de la junta local d’Òmnium Cultural quan fa més de vint anys m’ocupava de la revista de l’entitat, escrivint cròniques sobre les diades culturals i polítiques i fent les meves primeres entrevistes a personalitats de la contrada. Tot i ser un somiatruites com a futur periodista, lingüísticament era un cagadubtes amb el cap ple a petar de cabòries. Encara era, diguéssim, a les beceroles del meu estil. Ell em va donar consells que seguia a ulls clucs i em va oferir ensenyances que des de llavors sempre més he recordat. Especialment, quan he de trobar el desllorigador d’una frase especialment fumuda. Per exemple, em va llimar amb amables espardenyades gens doloroses la meva mania d’entaforar possessius en excés, i sempre que n’elimino un, tinc un pensament per ell.

Jordi Badia, cap d’estil de VilaWeb.

Ja en l’ofici del periodisme sec i pelat, i després de passar per un mitjà en què em van tractar d’esquenadret per voler que els meus articles passessin per mans d’un corrector –“Tu rai, que no sabeu escriure els de cultura?”, em va dir una senyora que no tenia un pèl de bleda, ni era cap pessigavidres, en vista de la meva quimera. Sort que vaig plegar, sense cap terrabastall ni trencadissa; al contrari–, d’ençà que vaig encetar les meves col·laboracions al caliu de VilaWeb, tinc la sort que aquest Mirador de Cultura i la resta d’articles –tant els de llibres com els més gormands– passin per les mans de Jordi Badia i Pujol (Callús, 1963). De les seves mans, la meva producció no en surt pas atrotinada ni bonyeguda, sinó resplendent. I, rellegint-me, aprenc. O és que no és bonic que en compte del thriller original, el bon fer i saviesa d’en Jordi em proposi un enjòlit? No es tracta pas d’una solució arrauxada, sinó de, com diuen a Mallorca, nòmer les coses pel seu nom. Per agrair-li la seva tasca no pas fàcil tot sovint, i aprofitant que m’ha convidat a presentar-li el seu llibre No val a badar (Rosa dels Vents) a Mataró, he volgut, com a divertiment, esbarriar al llarg d’aquest Mirador tots i cadascun dels mots intraduïbles que ha aplegat en aquest volum imprescindible sobre llengua i sobre nosaltres. Com l’onomatopeic tururut, el valencià jas o el séc que fa l’eina dels antics segadors. El vespre de xerrera amb el cap d’estil d’aquest diari promet. Hi sou tots convidats.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any