Hi ha indrets que, per la densitat del seu passat, sembla que hagen de ser immunes a certes derives. Espais on la memòria –si més no, com a intuïció moral– hauria d’actuar de fre, com una forma discreta de responsabilitat compartida. Elna és un d’aquests llocs. I, precisament per això, la notícia que Steve Fortel –un candidat tan radical que fins i tot l’òrbita de Le Pen el considera excessiu– n’ocuparà la batllia causa una incomoditat que ultrapassa la simple lògica electoral. Té alguna cosa d’ultratge: no solament polític, sinó també històric i emocional.

A Elna hi ha la Maternitat. Elisabeth Eidenbenz hi va fer possible el naixement de més de sis-cents infants entre el 1939 i el 1944: fills de republicans catalans o espanyols que fugien del franquisme, fills de jueus perseguits pel nazisme. Ho va aconseguir amb una determinació avui gairebé inconcebible, negociant amb els engranatges de la barbàrie, esquivant la burocràcia de Vichy –aquest règim indigne que Fortel avui reivindica– i interposant-se, literalment, entre la mort organitzada i la persistència de la vida. Aquella casa blanca als afores d’Elna va ser, durant els anys més foscs del segle XX, una de les escasses escletxes d’humanitat en un continent devastat.

Seria molt innocent de pensar que algú és responsable de la història del lloc on viu. Tampoc no ho són els electors d’Elna, que no han votat pensant en Eidenbenz ni en els xiquets de la Maternitat. Els qui han portat l’extrema dreta a l’ajuntament han actuat moguts per la percepció d’inseguretat, per l’alimentada hostilitat creixent envers la immigració, per aquest malestar difús que alimenta l’ascens de l’autoritarisme –i també per la divisió inútil del vot democràtic, una manera de regalar el càrrec a qui tots diuen voler combatre.

Fóra desproporcionat exigir-los una coherència simbòlica que rarament es demana en cap altre context. I, tanmateix, els símbols persisteixen independentment de la voluntat amb què els mirem. Elna n’és un, i molt gran. És especialment dolorós que, vuitanta anys després, esdevinga l’escenari d’una nova derrota de la democràcia. Aquest episodi té una eloqüència difícil de formular: la ciutat serà representada per algú que s’inscriu en la tradició ideològica exacta de la qual fugien aquells xiquets que encara avui commouen la nostra consciència.

Això que va passar al Rosselló despús-ahir no és un cas aïllat, sinó la manifestació local d’un fenomen continental. L’extrema dreta no avança, generalment, perquè siga hegemònica –Perpinyà n’és l’excepció–, sinó perquè troba el terreny adobat en la fragmentació irresponsable de les forces democràtiques. Progressa en els buits que deixa la incapacitat –o la manca de voluntat– d’articular respostes comunes. Avança, en darrera instància, gràcies a la miopia dels qui l’haurien de contenir.

Però, tot i saber això quan aquesta victòria s’esdevé en un lloc com Elna, el trencament causat no és tan sols polític: és també moral, emocional. No interpel·la tant la figura de Fortel com l’escenari que l’ha fet possible. Que la democràcia europea es mostre incapaç de defensar-se precisament al municipi on, en les hores més fosques del segle passat, una dona sola –i estrangera– va afirmar amb els fets que calia resistir, ens obliga a una reflexió incòmoda.

Incòmoda perquè deixa de ser impressió i es converteix en advertiment. Elna no és únicament un escenari del passat, ans n’és una prova. Una prova de fins a quin punt la memòria, si no es tradueix en criteri polític i responsabilitat cívica, pot restar reduïda a peça de museu, inofensiva i estèril. Profundament decebedora.

PS1. Una de les conseqüències més greus del resultat electoral de diumenge és la possibilitat que l’extrema dreta governe la comunitat urbana Perpinyà Mediterrània Metròpoli, l’àrea metropolitana de Perpinyà. Alexandre Solano fa els comptes i ens explica la gran importància que té que aquesta institució tombe d’un costat o d’un altre: La batalla que falta per decidir: l’extrema dreta, a l’assalt de la metròpoli perpinyanesa.

PS2. La guerra de l’Iran i els Estats Units contra Israel s’ha complicat molt aquests darrers dies, amb el llançament de dos míssils balístics de l’Iran sobre l’illa de Diego Garcia i el començament de la mobilització del cos de marines, que fa pensar en una possible invasió terrestre. Amb això el conflicte canvia radicalment i s’allarga, cosa que complica encara més la situació econòmica mundial. He fet aquesta Pissarreta per explicar-ho: “Míssils iranians i ‘marines’ nord-americans: la guerra es complica molt i es fa encara més perillosa”.

PS3. Guim Costa és el degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. I ha sostingut una conversa molt interessant amb Assumpció Maresma, que obliga a la reflexió: “En aquest país volem ser els millors en tot i ens excedim”.

PS4. Els joves no s’informen, no els interessa què passa al món. Frases com aquestes es repeteixen sovint, però són certes? Al capítol d’aquesta setmana del pòdcast Existim reunim quatre joves periodistes per analitzar com s’informen els joves i què han de fer els mitjans per arribar-hi. Són Laurianne Peigné, periodista de Ràdio Arrels; Arnau Lleonart, periodista de VilaWeb i copresident del Grup de Periodistes Ramon Barnils; Neus Climent, periodista de @no.mimporta i Nació Digital; i Ona Falcó, periodista i creadora de contingut. Vegeu-ne el vídeo.

PS5. Fa trenta anys que VilaWeb és al vostre costat. Trenta anys explicant-vos el món amb els nostres ulls, de Perpinyà a Alacant sense demanar permís a ningú. Trenta anys plantant cara quan tocava plantar cara, dient la veritat quan la veritat era incòmoda, obrint el debat quan calia obrir-lo. Ara us demanem que sigueu vosaltres qui ens feu costat. Pel país que imaginem junts cada dia, per la llengua que compartim i ens fa ser qui som, pel periodisme que tots sabem que necessitem: feu-vos subscriptors de VilaWeb.