Fotografia: Hannah Waheed

A només vint anys, Elizabeth Duval (Alcalá de Henares, 2000) ja ha publicat tres llibres i ha esdevingut una de les figures amb més solidesa intel·lectual de la generació Z. Un capital cultural que, diu, no ha estat heretat: “M’enorgulleixo de no venir d’una família rica, ni en el sentit econòmic ni en el de capital cultural. No crec en les narratives de la meritocràcia, però m’enorgulleixo d’haver causat un error en el sistema, d’haver escapat a la roda de reproducció social.”

Duval viu a París perquè estudia Filosofia i Filologia francesa a la Sorbona, tot i que manté una vida mediàtica intensa a l’estat espanyol. La seva primera aparició pública va ser a només catorze anys, parlant de la seva transició de gènere a la televisió. Però diu que està farta que sempre li demanin per aquesta mateixa qüestió i que, en part, per això ha escrit Después de lo trans (La Caja Books), un assaig que parla del fet trans i dels debats actuals sobre la qüestió entre sectors de l’esquerra i del feminisme. La publicació del llibre ha coincidit amb la publicació de l’esborrany de la llei trans espanyola, que ha originat molta polèmica. Però Duval no ho veu com una coincidència positiva perquè diu que ara, en el terreny de la política, el debat està més encallat que mai i els arguments del llibre poden no ser escoltats. “Hauria de prevaler la voluntat d’un debat més pausat”, considera.

Dieu que esteu “fins al cony de la qüestió trans”, però heu publicat un llibre sobre el tema. Per què?
—Quan pertanys a una minoria o quan ets dona, tot allò que fas s’adscriu a aquesta circumstància. La gent LGTBI en el món cultural interessa quan s’acosta el dia de l’Orgull, a les dones les truquen per fer conferències de manera atrafegada el 8 de març… Però la resta del temps s’oblida aquesta part de la població. És normal, el sentiment d’estar una mica farta, sobretot quan t’ho pregunten constantment, fins i tot quan fas coses que no tenen res a veure amb el tema. El llibre, a part de la voluntat divulgativa i de reflexió, em serveix per a mirar de posar un punt final, més o menys. Per a contestar ara preguntes sobre el tema i, d’aquesta manera, després poder remetre al que vaig escriure i demanar que em deixin en pau sobre la qüestió trans i que deixin d’etiquetar-me com a activista trans quan realment no faig res…

Heu valorat positivament l’esborrany de la llei trans espanyola, que permetrà el canvi registral de sexe al DNI sense els requisits de la presentació d’un informe mèdic o psicològic ni la modificació de l’aparença de la persona que ho demani. Què en destacaríeu?
—Catalunya En Comú-Podem, al programa del 14-F, parlava del dret d’escollir lliurement el gènere. És un error transferir, de l’àmbit jurídic al polític, una noció com la de l’autodeterminació de gènere. L’autodeterminació de gènere com a qüestió jurídica implica que s’expressi la identitat lliurement manifestada de la persona, però no implica considerar, a escala filosòfica o política, que realment aquesta persona tingui la llibertat d’escollir o decidir. L’esborrany de la llei no fa referència a l’autodeterminació de gènere, i crec que és positiu. És un instrument contraproduent que serveix als qui volen posar bastons a les rodes. Pot ser molt més funcional un discurs que parli d’una legislació transparent, ràpida i eficaç amb la manifestació lliurement expressada que un que caigui en la trampa discursiva que fa que et diguin que parles del que és neoliberal, de la llibertat d’elecció, de la llibertat de consum, de la llibertat d’escollir l’etiqueta líquida o vaporosa que et doni la gana… Més enllà d’això, es diu que la llei instaurarà autèntiques barbaritats, però són coses que ja funcionen en l’àmbit autonòmic de fa temps, perquè hi ha competències, com la Sanitat, que estan transferides. Sembla que tota llei signifiqui la revolució a la Terra, però realment canvien molt poques coses.

Fotografia: Hannah Waheed.

S’han criticat molt les contradiccions del PSOE. És el partit que va impulsar la llei trans actual i ara sembla que alguns sectors critiquen no tan sols l’esborrany d’Igualtat, sinó també aquella llei del 2007. Què en penseu?
—Una de les coses que explica aquest viratge del PSOE és un càlcul interessat. Si no, no s’explica que durant anys hagin promulgat lleis autonòmiques que parlen en els mateixos termes que aquesta o que fins i tot hagin fet la ponència que dóna lloc a l’esborrany. Però ara la veuen signada per un altre partit, que ocupa el Ministeri d’Igualtat. Aquest ministeri té un component patrimonialístic importantíssim per al PSOE, que veu Igualtat en unes mans que no són les seves i és com si li haguessin robat la joia de la corona. Això hi influeix, si no, no s’entén que Ángeles Álvarez aparegués el 2017 davant el congrés amb banderetes trans parlant de la futura llei i ara sigui al capdavant de l’Aliança contra l’Esborrat de les Dones [plataforma contrària a la llei]. Aquest terme que utilitzen del peak trans, com a moment en què s’adonen de tota aquesta enganyifa, més aviat té a veure amb el fet que han entrat en una mena de teoria de la conspiració que serveix als seus interessos. És un discurs que entronca molt amb el de les teories de la conspiració. Moltes vegades citen un llibre d’Abigail Shrier, Dany irreversible, que diu que no es fa prou cas als temors i preocupacions dels pares i que es fa massa cas a la comunitat científica…

“Una de les coses que explica el viratge del PSOE amb la llei trans és un càlcul interessat”

Tornant a la qüestió de l’autodeterminació de gènere, al llibre dieu “Seria incapaç d’aixecar-me del llit si hagués de viure la resta dels meus dies com si fos un home.” Crec que expressa molt bé que el fet de ser trans no és un capritx, que no “s’escull” el gènere de manera frívola.
—Tenint en compte el rol que té la dona en la societat, és molt difícil que algú, si volgués beneficiar-se de res, prengués la decisió de ser dona d’un dia per l’altre. A París he viscut molt d’assetjament de carrer pel fet de ser dona. Qui escolliria la por de passejar sola pel carrer de nit, qui escolliria tota aquesta mena de comportaments com si fos una mena de fantasia eròtica individual, com a vegades es formula des de la reacció transexcloent? Quina mena de deliri és concebre que algú escull lliurement el fet de presentar-se així en societat, sabent, a més, que a la societat li costarà tant reconèixer-la? Té més sentit si enfoquem la identitat com alguna cosa que es troba i a la qual hem de donar resposta. Ser d’un gènere no és una decisió racional que s’hagi arbitrat per part de l’individu. Si es pogués escollir, hi hauria un procés global d’injecció de testosterona per part de les dones de tot el món… Però no, hi ha una internalització d’aquestes identitats.

Però el fet que ser trans no sigui una elecció tampoc no vol dir que el gènere sigui una essència interna, quelcom que sigui dins la persona de manera natural, com assenyala el discurs dels cervells d’home i de dona que gran part del col·lectiu mateix ha criticat. Generalment, explicar això és més difícil?
—Des de l’àmbit polític, la cosa més fàcil és utilitzar el discurs més efectista. Hi ha l’estatística sense fonament que el 85% de les persones trans són a l’atur. És molt fàcil dir “pobres víctimes del sistema, donem-los drets”. La gent no hauria d’estar en la misèria més absoluta perquè et dignis a concedir-li drets humans, pel fet de ser persones tenen dret al reconeixement de la seva identitat i dret a la seva vida privada. És molt difícil que calin els discursos amb matisos, que diuen que no es pot saber estrictament quin és el component biològic i quin és el component cultural, perquè ambdues coses es barregen i pot ser que hi hagi aspectes biològics que ajudin a internalitzar certs rols socials, com són els del gènere. Fixem-nos en la simplicitat d’un enunciat com: “El sexe és una realitat material i les persones trans la negueu”. S’intenta confrontar una cosa que és complexa amb la reducció a la cosa més simple. Si has de contestar a això, has d’entrar a preguntar de quin sexe parlem, si del sexe gamètic, els cromosomes, la proporció hormonal… Per això, quan es defensa les persones trans a les xarxes s’apel·la als drets humans, que és una possibilitat de discurs simple que no necessita un gran desenvolupament.

En la majoria d’àmbits es considera que el sexe és, generalment, binari (masculí/femení). Això no s’ha qüestionat socialment de manera àmplia.
—Per això cal parlar del sexe com una realitat social. Si la població es pot dividir en dues meitats distingibles amb certes característiques comunes –encara que part de la població no entri en aquestes dues meitats i encara que hi hagi varietats dins de cada meitat– no és fàcil concebre que hi ha categories que no especifiquen característiques en si o que no delimiten tipus diferents de com és la gent dins aquests sexes. Es caricaturitza la teoria queer amb la cosa aquesta de “diuen que hi ha cinc sexes!”. Anne Fausto-Sterling, quan parlava de cinc sexes, volia provocar i escollir-ne arbitràriament cinc basant-se en les diferències que hi podia haver. Pot haver-hi més diferències dins d’un mateix sexe que entre els dos sexes que hem delimitat, però això no modifica la percepció social. Quan observem, encara que hi hagi dones amb cromosomes XX i amb barba, continuem categoritzant de manera molt específica.

“Qui escolliria la por de passejar sola pel carrer de nit? Té més sentit si enfoquem la identitat com alguna cosa que es troba”

Una part del feminisme defensa que el gènere, entès com la construcció social sobre els homes i les dones, s’ha d’abolir, però dieu que això és impossible. Per què?
—El gènere també són maneres d’entendre’ns en societat, una manera de comprendre uns codis que compartim –de vestimenta, de comportament, de ser en el món– que no poden desaparèixer, perquè tota interacció social és intervinguda per certes classes de codis. Poden canviar i alliberar-se dels components opressius i de dominació, però és difícil que el conjunt d’aquests codis i pràctiques, que formen part d’una cosa que hem begut per mitjà de la cultura durant molt de temps, desapareguin, o que en desaparegui la memòria. A tot estirar, pot desaparèixer el gènere com a estructura inherentment opressiva, i es pot fer més plàstic, però no com a sistema de comprensió de comportaments i catàleg d’aquests comportaments en societat. De la mateixa manera, crec que no desapareixerà el discurs que diu que només existeixen dos sexes.

Fotografia: Hannah Waheed.

Amelia Valcárcel, una de les veus contràries a la llei trans, també diu que no s’abolirà el gènere…
—Sí, m’ha agradat molt descobrir-ho! Ella dubtava de la possibilitat d’abolir el gènere i que es poguessin superar les dicotomies binàries, deixar de categoritzar segons grups de parells. La prenen a ella d’exemple per a dir que el fet trans va en contra de l’abolició del gènere i que tota feminista ha de perseguir l’abolició del gènere. Però ella diu que no és tan simple! [Riu.]

Cada vegada es parla més d’etiquetes com el gènere no binari, el gènere fluid… Són emancipadores?
—En part ho són, però alhora són inútils… Allò que caracteritza el fet no binari és que és una relació política amb el gènere. Declarar-se en desacord amb un sistema d’estructuració social és un posicionament polític i individual. Tots els comportaments de l’ésser humà són més o menys generitzats. Es comet un error quan es concep que, pel fet de ser home o dona, és com si la persona agafés un paquet monolític de comportaments. En les societats contemporànies agafem comportaments d’ambdós models, són molt mesclats, tot i que continuen categoritzats. Com a màxim, el fet no binari pot exercir, en aquest sentit, una funció de correcció, perquè no pot modificar la percepció que es té de la persona, que a tot estirar, poden ser tres: home, dona o cosa intermèdia que trenqui més o menys amb la norma. No crec que hi hagi comportaments que estiguin lliures de la càrrega del gènere masculí o femení, sinó que el fet no binari es troba entre aquestes dues categories en diferents posicions. Dibuixar un triangle amb un punt femení, un punt masculí i un punt no binari no té cap sentit. No hi ha una escapatòria fàcil al sistema, si de cas, es pot aconseguir que els comportaments siguin com més intercanviables o disponibles millor per al conjunt d’individus.

“El gènere també són maneres d'entendre'ns en societat, una manera de comprendre uns codis que compartim que no poden desaparèixer”

No sé si és precisament per aquesta dificultat d’escapar del sistema binari que al llibre parleu d’una discussió amb el filòsof trans Paul B. Preciado. Li retraieu que no reconegui que ocupa la posició social d’home i que té privilegis com a tal.
—En part, sí. Moltes vegades es fa un discurs que posa una mica sota sospita les dones trans, perquè concep que els homes trans, per haver estat assignats dones en néixer i haver viscut un temps amb aquella identitat, estan exempts de culpa i no poden exercir el masclisme. A Testo yonqui, de Preciado, hi ha comentaris misògins, i em pregunto fins a quin punt no és una adaptació a comportaments masculins rancis que, per aquesta trajectòria vital, són excusats. El revers tenebrós és que, si els homes trans, per haver viscut una part de la seva vida com a dones, estan exempts de pecat, les pecadores, per haver viscut una part de la vida com a homes, són les dones trans. L’escletxa acadèmica entre homes i dones trans s’intenta tapar fent al·lusió, com fa Preciado, a una gran aliança trans contra el sistema, deixant enrere la dialèctica de dominació entre homes i dones. Però això és invisibilitzar que hi ha un sistema patriarcal que es fonamenta en aquesta dominació. És un dogma molt complicat de trencar. Tot el món transfeminista defensa les dones trans, però després amb qui signen els manifestos feministes és amb els homes trans…

“Tot el món transfeminista defensa les dones trans, però després amb qui signen els manifestos feministes és amb els homes trans...”

Fotografia: Hannah Waheed.

En els debats entre feministes per la qüestió trans, sovint es posa sobre la taula l’argument que l’origen històric de l’opressió contra les dones és la seva capacitat reproductiva. Què en penseu?
—En un principi, sí, però això no implica que amb tot el desenvolupament posterior sigui així. Reduït a l’absurd, és com si un violador, quan t’agredeix, digués: “T’agredeixo pel teu sexe i per la capacitat reproductiva, que és el que genera el patriarcat”. Doncs potser no… A més, hi ha moltes dones cis que no poden gestar, però que són també llegides com a dones, s’interpreten socialment com a tal. És per això que es rep la violència. I això dic a Preciado, que no li nego la història de la seva opressió, ni tan sols negaria en l’actualitat que sigui en part subjecte del feminisme, però si ens atenim a la manera com funciona ell en societat, com és en el present, tenir por al carrer de nit pot ser una cosa psicològica, però no un perill real.

Sosteniu, per tant, que allò que té més pes a l’hora de rebre una opressió com a dona és el fet de ser llegida socialment com a tal. Però em demano si això no posa molt el focus en l’anomenat passing. Què passa amb les dones trans que potser no són llegides com a dones, per exemple?
—Per això és útil la diferència entre violència estructural i correctiva. Les dones trans que no tenen passing, pel fet de no tenir-ne, de ser percebudes com quelcom monstruós, que es queda entremig, seran el focus de certa violència de gènere, que és aquesta violència correctiva que intenta imposar l’ajustament a la norma. Per això parlar de violència de gènere és molt més útil que parlar de violència contra les dones. Per a incloure aquestes persones que reben violències, fins i tot més brutals, pel fet de transgredir la norma, s’ha de dividir entre violència estructural –la violència contra les dones per com funciona la dicotomia de dominació– i la violència correctiva contra qui se surt de la norma. Aquesta distinció, sota el paraigua de la violència de gènere, pot fiançar la lleialtat comuna entre el món LGTBI i les dones.

Feminisme i drets trans: algunes claus per a entendre la polèmica

Hi ha sectors de l’esquerra que han reaccionat als debats sobre el gènere criticant altres sectors i titllant-los de “esquerra postmoderna”. Què en penseu, d’aquesta crítica? Hi ha una esquerra “postmoderna” en auge?
—Crec que no. Hi ha un espai electoral de l’esquerra en declivi, l’espai de Podem, que es veu absorbit per les dinàmiques del govern de coalició. Aquesta mena de tendència a vegades reaccionària dins l’esquerra és un fenomen natural si es té en compte la il·lusió que va causar Podem i, després, el sentiment d’abandonament, disgregació… No és que Podem parli sempre del llenguatge inclusiu, per exemple, sinó que quan en parla, els altres diuen que ho fa per no ocupar-se dels interessos materials, com si l’acció del Ministeri d’Igualtat invalidés l’acció del Ministeri de Treball. És una reacció més o menys natural al desencant, però no es correspon amb la realitat. No som als Estats Units i no tenim una esquerra cultural progressista que sigui absolutament liberal en l’àmbit econòmic. Tampoc no es pot dir, com diu Daniel Bernabé, que s’hauria d’apel·lar més a la classe obrera. És una imatge de la classe obrera molt falsejada. Aquells treballadors ara són molt més representats per un immigrant precari que treballa per a Uber o Glovo que no pas per algú de la indústria siderúrgica. Es fan caricatures maniquees que no es corresponen amb la realitat.

La demonització de la teoria queer en seria un bon exemple? Hi ha un sector de l’esquerra que l’acusa de poc materialista.
—És que la teoria queer està molt obsessionada amb la qüestió dels cossos, i no hi ha res més material que el cos! La constatació que tot cos material és un cos social no nega la materialitat. Si Marx digués que les coses tenen un valor simplement per com són, sense que existeixi una relació social que hi influeix, no hi hauria teoria marxista.

“No hi ha una esquerra postmoderna en auge, hi ha un espai electoral de l'esquerra en declivi”

Darrerament vau ser un dels focus de la polèmica sobre els youtubers que se’n van a Andorra, i a més vau participar en un debat sobre el cas amb un youtuber d’ultradreta. Opteu per aquesta estratègia, confrontar argumentalment la ultradreta i no pas fer-ne cas omís?
—Ell et deixa anar la barbaritat aquesta que Igualtat té quatre vegades el pressupost de Sanitat i tu has de preguntar-li d’on ho treu. Òbviament, Sanitat costa unes quantes vegades més del que ell deia. En un moment en què els mitjans donen veu a personatges com la falangista antisemita, que la tendència de l’esquerra sigui tapar-se les orelles i els ulls amb la ultradreta segurament és menys funcional que dir-li que s’expliqui i desmuntar-la, assenyalar els deliris i les dades falses i ridiculitzar els punts dèbils. Si no, als mitjans només queden elogis o informació sobre ells. Aquesta noia deia: “Em vaig fer falangista perquè no es parlava del tema, estava censurat”. Molta gent deia que això era la confirmació que no se’ls havia de rebatre.

O tot al contrari.
—És clar, passa que no hi ha referents de ningú que els rebati.

“En un moment en què els mitjans donen veu a la falangista antisemita, que la tendència de l'esquerra sigui tapar-se les orelles i els ulls amb la ultradreta és menys funcional que desmuntar-la”

Tampoc no sou partidària de censurar o perseguir certs continguts. Us heu mostrat crítica amb les lleis restrictives amb la llibertat d’expressió, també les que defensa l’esquerra. Per què?
—Censurar les coses les torna més atractives, i hi ha certa seducció en la censura d’aquesta mena de continguts. I si els censures, els atorgues la possibilitat de fer-se els màrtirs, ocupar el lloc de víctimes. Lídia Falcón tindria molta menys rellevància si l’esquerra no s’escandalitzés cada vegada que parla o si no se la perseguís judicialment per declaracions homòfobes o trànsfobes. El 2018 vaig criticar la proposició de llei de Podem per a introduir sancions administratives, que no passen ni per judici, per comentaris homòfobs o trànsfobs.

Fotografia: Hannah Waheed.

Vau escriure un poemari inspirat en les protestes post-sentència, Excepción. Com heu vist les darreres protestes?
—En faig la mateixa anàlisi: hi havia una metxa inicial (la condemna als presos polítics), però també havia calat el missatge de “viurem pitjor que les generacions anteriors, no tenim cap mena d’estabilitat en l’àmbit afectiu, econòmic i laboral, estem condemnats a no tenir una feina digna fins als quaranta i no tenim res a perdre”. Per això, aquesta mena de manifestació nihilista i destructiva. La qüestió important no és tant la llibertat d’expressió, sinó la ràbia que té la joventut. Sorgeix, sobretot, de la certesa que en el futur tindràs més males condicions que en el present, de saber que després de la crisi de la covid vindrà una econòmica i una climàtica, i després una altra econòmica.

Dèieu haver vist bellesa, en el foc.
—Sí. Aquesta cosa del sublim, igual com es veu bellesa en Notre Dame cremant. El foc, com a origen de coses, sempre és bonic. Recordo una imatge de les revoltes d’octubre d’unes persones jugant a escacs enmig d’Urquinaona. Aquesta vegada he vist una imatge d’una gran foguera de fons i una parella fent-se un petó. No només hi ha bellesa, hi ha desig i eròtica! [Riu.]

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.