Vi, poesia i l’alquímia de Palau i Fabre

L’artista Jordi Boldú s’endinsa en la figura de Josep Palau i Fabre tot fent una simbiosi alquímica de poesia i vi

VilaWeb
L'artista Jordi Boldú.
Montserrat Serra
16.07.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Des que Anna Maluquer és la directora de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac (el Maresme), cada dijous a la tarda organitza una activitat cultural: una lectura en veu alta de clàssics universals com ara la Divina Comèdia, música, cinema, pensament… Precisament, aquest dijous, dins un cicle anomenat “Sense espai i sense temps”, l’artista Jordi Boldú va proposar la sessió “Del vi que fa créixer”, tot endinsant-nos en una visió molt personal de la vida i l’obra de Josep Palau i Fabre i trenant-la amb un tast de dos vins de la Denominació d’Origen Alella: Les Costes Pansa blanca 2019 i Merla 2021, un monovarietal de mataró a partir d’un procés de mínima intervenció del Celler de les Aus d’Alta Alella. Un blanc i un negre, un joc de contrasts i de colors, que ens va acostar a la personalitat de Palau, contrastada, estructurada, geniüda i radical, que s’emparenta amb facilitat amb la seva Teoria dels colors.

“És una sessió sobre Palau –va explicar Boldú–, que he preparat tot ajuntant la poesia amb el vi, perquè són dos llenguatges artístics, culturals, que es troben molt condicionats pel temps. El vi és un producte cultural fet pel temps (el temps a la vinya, el temps al celler, el temps que emprem quan ens el bevem i ens transforma…). I el temps en la poesia, una art també molt condicionada pel temps. I em sembla que Palau també anava condicionat pel temps. Per això també he portat una rosa pansida (un símbol del temps que passa), que és un homenatge al poema d’en Palau, ‘La rosa’, que acaba dient ‘la puta rosa’, un vers final molt contundent.”

Hem d’anar a conèixer els poetes?

Una de les primeres preguntes que Jordi Boldú va fer al públic que va assistir a la sessió va ser si, com havia fet Palau, s’ha d’anar a conèixer els poetes que estimes. I va explicar l’anècdota següent: “Palau i Fabre és algú important en la meva vida. Jo, que no sóc poeta, però em reivindico lector de poesia, havia llegit l’obra de Palau i coneixia les cançons de poemes seus que van adaptar Maria del Mar Bonet i Ramon Muntaner. També era molt fan de la Teoria dels colors. Per tant, Palau ja era molt present amb mi. I vaig conèixer Palau d’una manera molt atzarosa, a l’estil de com ell feia les coneixences dels seus herois, de les persones que per a ell eren importants. Jo era amic d’en Carles Rebassa, poeta viu, actual, i un dia em va dir: ‘Anem a veure en Palau i Fabre.’ Era una bogeria. Però ell també li tenia molta devoció. I ens vam presentar a casa seva, al carrer Bruc. Sense avisar, vam trucar el timbre. En Palau, que sordejava molt, no es va estranyar que dos jovenets es presentessin a casa seva per conèixer-lo. Però no havíem avisat i ens va dir que havíem trucat en molt mala hora i que no ens podia atendre, però que la setmana següent quedaríem i ens convidaria a dinar. I així va ser. Palau, al llarg de la vida, havia fet això mateix amb els seus artistes admirats: va anar a trobar Picasso, Artaud, Lorca, Cocteau… Palau tenia passió per conèixer l’artista que l’inspirava, que li interessava, que mitificava.”

“I això us ho explico perquè aquests dies, mentre preparava la sessió, m’he fet la pregunta: hem de conèixer els poetes o no els hem conèixer? Podem anar a trobar els nostres contemporanis de la cultura que admirem. Per això sempre tinc una mena de dilema sobre si al creador viu l’hem d’anar a cercar o no. L’hem de conèixer? Perquè fer aquest pas comporta certs riscs també. Però jo crec que sí, sobretot si l’obra ens crida. Defenso que si teniu passions, les expresseu, perquè al creador li va bé. Cert és que el món d’en Palau fa cinquanta anys, i més i tot, no és un món com el d’ara, que ens permet d’arribar a l’artista ni que sigui mitjançant les xarxes. Semblaria que el creador és més a l’abast de tothom.”

I lligat a aquesta pregunta, Boldú va ensenyar el llibre d’Albert Roig, Posseït, i en va parlar: “Aquest llibre d’aquest poeta i estudiós de la literatura parla de la seva relació amb els poetes que va conèixer. Parla sobretot d’en Foix, d’en Bauçà, de Blai Bonet… I per mitjà d’aquests connecta amb els altres (Ferrater, Vinyoli…). Fa una mena de genealogia de poetes que li interessen. I parla d’aquesta vivència del poeta que coneix uns altres poetes. I em va fer pensar en aquesta idea d’anar a cercar l’artista, anar a cercar aquell que ens pot interessar. I aquí diem poesia, però pot ser qualsevol altre llenguatge. I ho comento perquè crec que en Palau i Fabre en va fer un sistema, d’això. En el moment i en el món que li va tocar de viure va jugar molt aquesta cosa d’invertir el temps en anar a cercar l’altre. És evident que Picasso va ser el seu gran ídol i ho fa molt amb Picasso, però també ho va fer amb Artaud i més artistes. Així li van apareixent els fars. I això em feia pensar molt en com ara connectem amb els altres, els que ens alimenten.”

Les Costes Pansa blanca 2019

En aquest punt es va obrir el primer vi: Les Costes Pansa blanca 2019, obra del viticultor Albert Federico. El nom prové del terreny on són plantades les vinyes, a la Vall de Rials d’Alella. Alella té dues grans valls vinícoles que s’aboquen al mar i que, curiosament, fan frontera amb els pobles del costat: la Vall de Rials limita amb el Masnou i Teià i la Vall Cirera amb Tiana. Aquest vi neix a la banda mitjana alta de la Vall de Rials. És el millor territori, ben airejat, amb diferents varietats de raïm plantades, que deuen tenir vora quaranta anys. Albert Federico, per fer aquest vi, ha aplegat només la pansa blanca, però també elabora un vi de picapoll blanc molt preuat i un negre de diferents varietats també de Les Costes. Albert Federico és un viticultor jove que era jardiner i que una visita al Priorat li va generar la necessitat d’encarar el seu futur cap a la viticultura. I d’uns anys ençà, és un jardiner de vinyes, que a més es va formant en els principis de l’agricultura biodinàmica. Aquesta pansa blanca de 13 graus ha estat nou mesos reposant en contacte amb les mares. Això li ha donat una estructura i un color que a la copa es mostren poderosos. També destaca la salabror que expressa, que és una característica de les panses blanques de la DO Alella que donen a la banda del Maresme.

L’Alquímia

Jordi Boldú parla ara de la relació de Palau amb el vi, que és més aviat prima: “Jo no he sabut trobar gaire connexió de l’obra de Palau amb el vi, no era un tema de la seva obra. Fer-los coincidir és una qüestió de territori. Però el que m’interessa de l’obra de Palau que sí que lliga amb el vi és aquesta idea de l’alquímia. L’alquímia, aquesta ciència mil·lenària que en Palau defensava i pretenia. Palau fa Poemes de l’Alquimista i Quaderns de l’Alquimista. I l’alquímia determina el miracle del vi. Qui fa el vi és aquell que transforma una cosa sòlida en una cosa líquida i aquesta cosa líquida té poders de transformació, sobretot per a aquell qui el pren i s’hi aboca. Palau, d’alguna manera, en la seva obra fa això i és precisament la cosa que més m’emociona: Palau fa un únic llibre de poemes. Aplega tots els poemes, concentrats sobretot en una època, en un únic llibre. Ell ja fa una primera defensa de la poesia experimental, perquè toca molts pals, moltes formes, i li posa de nom Poemes de l’Alquimista.”

“Aquesta alquímia és la que lliga avui amb el casament del vi i la poesia. Perquè el vi és una forma cultural alquímica que connecta amb aquest poder de transformar una cosa en una altra i que, en el moment que la incorporem en nosaltres, ens torna a transformar. Hi ha uns processos de transformació que el vi ens condiciona. Diria que en la concepció de l’obra d’en Palau també hi ha això, una mena de transformació. Sembla que digui: perquè jo la faig, perquè jo la visc i perquè vull que tu també la visquis. I aquesta és la peça clau d’aquesta sessió: Palau viu la creació com una alquímia i per això ell es connecta amb Llull i Arnau de Vilanova, els medievalistes més alquímics, i els cerca com a fonts d’inspiració. Palau defensa tota l’estona aquesta transformació: un pot viure fent una obra i també compartint-la amb els altres. Aquest és el poder transformador de l’art i la cultura i que jo defenso que en Palau el va tenir sempre.”

El vi, com la poesia, és un llenguatge cultural

En les notes dels Poemes de l’Alquimista hi ha una frase molt contundent i òbvia, “Jo sóc el meu propi experiment”, que ens connecta amb el món de l’art contemporani, amb aquesta idea que l’artista es barreja amb la vida i la vida es barreja amb l’obra d’art. Palau és un precursor en creure que la vida també és una obra d’art. Ell potser no acabava d’entendre l’art conceptual, però en un moment del segle XX l’art conceptual defensava això: l’artista amb la seva vida fa una obra d’art. I Palau, amb el seu bagatge, sempre construeix la seva obra, que té moltes cares, molts interessos, molts experiments. Per això ho connecto també amb la frase “Jo sóc el meu propi experiment”. I això lliga amb la idea que la poesia també és pensament, també és actitud, la poesia és la defensa d’una manera de viure. Palau això ho té. Perquè ho defensa en el seu primer llibre de poemes i ho defensa amb tot. Per això s’enamora dels artistes que experimenten, i s’enamora de les formes culturals que el commouen, i per això cerca l’experiment cap a la recerca que el transforma. Aquest és el fil de tot plegat.

“El vi, com la poesia, és un llenguatge cultural. És una manera d’entendre el món mitjançant la gent que cuida la vinya, mitjançant la gent que fa el vi, mitjançant la gent que se’l beu i mitjançant la gent que el comparteix. És una forma cultural molt potent, perquè de cop ens incorporem dins el vi, fem que el vi sigui nostre, fem que aquest llenguatge que connecta tants temps diferents pugui transformar.”

Palau només té un poema dedicat al vi, “Vi dolç”, que invoca Bacus, el déu del vi. Però el vi també hi és a Teoria dels colors, dedicat a Picasso. Hi són tots els colors que condicionen el vi. Per això avui tastem un vi blanc i un vi negre, per aquesta lògica que fa Palau dels colors, que també és una lògica que és en els vins. Per tant, transcendim el vi en l’obra de Palau, però alhora Palau ens convida a beure d’una manera diferent. Convido a llegir o rellegir Teoria dels colors des d’aquesta mirada sobre el vi.

En aquest punt, Anna Maluquer, poeta i rapsoda, directora de la Fundació Palau, llegeix en veu alta “Vi dolç”:

Bacus beuria
la poesia
en aquest vas.

Somric suara
veient sa cara,
veient-li el nas.

M’identifico
–cara de mico–
amb el seu cas

i paladejo.
Però sedejo
dolçors de jaç.

Trobada, sorpresa, experiment i enigma

“A mi m’agradaria molt saber què somniava en Palau, quins neguits devia tenir, com eren les nits d’en Palau. Perquè llegint-lo i rellegint-lo li veig l’altra cara, que és aquesta idea que tenia i defensava, que tots som éssers duals. I no tan sols duals: tenim moltes cares i, per tant, tenim moltes facetes, som polièdrics. Tenim moltes vides paral·leles. I en Palau intueixo que en tenia moltes. I això torna a lligar amb el vi. Perquè el vi obre moltes facetes d’una mateixa cosa. Depèn del moment, del lloc on el bevem, de quin vi bevem, podem connectar amb una part de nosaltres diferent.”

“Hi ha quatre conceptes que són en l’obra de Palau: la trobada (el dia que va conèixer tal personatge); la sorpresa, que és aquella característica de Palau, que sempre en volia més, en volia saber més, que és una actitud que hauríem de practicar sovint; l’experiment com a actitud vital, manera d’anar pel món; i l’enigma, que forma part del misteri de la vida i té a veure amb la seva obra, que connecta amb el més enllà, que pot ser el mite, la religió, l’amor ideal… Hi ha una mena de misteri que ens espera. Són quatre conceptes molt portàtils, que ens porten a descobrir noves poesies i nous vins.”

Merla 2021 del Celler de les Aus

És el moment de tastar el segon vi, un Merla 2021 100% de la varietat mataró, elaborat al Celler de les Aus. És el celler que Alta Alella té per a elaborar els vins naturals o de mínima intervenció. Es diu Celler de les Aus perquè tots els vins que s’hi elaboren porten noms d’ocells del territori. És un vi negre dens, radical, nerviüt, geniüt fins i tot, com era Palau. Un color negre intens, amb molt de gust de cirera madura. Un vi difícil, segons com es miri, i radical, que transita pels marges. Un vi arriscat. Són adjectius que també podríem aplicar al caràcter, a la vida i a l’obra de Palau. Aquest vi neix d’una vinya de la Vall Cirera, l’altra vall vinícola d’Alella que s’aboca al mar.

A la paret de mirall del pati de la Fundació Palau, darrere la qual hi ha en Jordi Boldú, l’artista ha enganxat uns pòstits amb frases rellevants i inspiradores que va escriure Palau. En llegeix una: “L’home és un animal que es busca”, que és molt definitòria de Palau. I una altra de colpidora: “En mi s’uneixen els dos sexes, claror d’enigma. El bé i el mal en mi es confonen.” I també: “Cada home és inèdit i en ell recomença l’home.” I tanquem amb una pregunta, que també va fer en Palau: “Per què la vida ens fa morir a preguntes, i per què viu la mort en les respostes?”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes