El vell costum de matar

Darrere del titular supercosmopolita ‘Barcelona es declara “veg-friendly”‘ hi ha diverses iniciatives per a promocionar la cultura vegetariana i vegana a la ciutat, com ara l’adhesió a la campanya internacional dels ‘Dilluns sense carn‘, que vol dir que, els dilluns, tota l’alimentació provinent de l’administració serà vegetariana, com ja es fa a Oslo o a Los Angeles. Heus aquí algunes reaccions: ‘Ridícul!’, ‘No teniu res més important a fer?’, ‘Vaig a celebrar-ho: [Foto d’entrecot sagnant]’, ‘Menjar bròquil també implica matar per menjar!’. En fi, què seria de nosaltres sense l’esport nacional de criticar.

Reflecteixo només reaccions negatives perquè les positives, que n’hi ha moltes i cada vegada més, farien inútil aquest article. De fet, si no fossin tantes, a ERC no se li hauria acudit d’impulsar cap declaració ‘veg-friendly’, ni a BeC, CiU, el PSC i la CUP de votar-hi a favor. L’abstenció del PP i Ciutadans s’explicaria, m’imagino, perquè 1) són uns retrògrads, 2) la seua fenya és votar contra tot el que proposi ERC, i 3) el que ve a continuació i que és l’explicació oficial. Personalment, sempre m’agrada tenir en compte el parer espiritual de PP i Ciutadans per a orientar-me sobre la vida, i, en aquest cas, l’objecció és que la iniciativa podria ‘coartar la llibertat d’hàbits alimentaris’ de la gent. Ai, la llibertat…, si aixequés el cap i veiés qui se la posa a la boca tornaria a caure morta.

Fora de l’anomalia de la fam, els hàbits de menjar són un costum com un altre, una tradició, una qüestió cultural. Fa vint anys, ningú del nostre voltant no menjava sushi, de la mateixa manera que avui ningú que coneguem no menja carn de gos o de gat, i mira que en tenim a manta, fins i tot a casa. La majoria de catalanets tampoc no havíem fet cap calçotada en la vida, i ara cada any, perquè (ja) és una tradició! En fi, que aquí i allà cadascú fa el que veu i el que li ensenyen, com ara fa trenta anys llençàvem els papers a terra i avui els nostres fills, a qui hem educat en unes altres maneres, ens els fan arreplegar. Costums, costums, aquí i allà.

Però sobretot fem segons allò que sabem. I com que sabem fins a on sabem, i com que no som tan sàdics, tampoc, amaguem la part que passa entre les bèsties vives i les seves restes esquarterades penjant de ganxos, embolicades amb plàstics i darrere de vitrines. No en va portem els nostres xiquets a veure vaques i porquets –què fa la vaca, què? Muuuu; què fa el porquet, què? Ronc-ronc–, però els protegim del turment i dels crits que nosaltres mateixos no seríem capaços de suportar: quina escola portaria la canalla d’excursió a un escorxador? En l’explicació de per què no cap, hi ha l’explicació.

Però quan ja ens hem fet grans i valents com toreros –’jo m’estimo el porc com ningú, sobretot les costelles, ha-ha!’– ja no tenim excusa per a continuar amagant-nos informació. En aquest cas convido els carnívors militants a mirar ‘Terrícoles‘ (‘Earthlings’, 2005) sencer, sen-ce-ret –i sense fer-se pipí ni caca a sobre– abans de practicar el fotetisme envers els vegetarians i vegans. Encara que sigui per a debatre-hi en igualtat de condicions. Perquè discutir un fora de joc d’un partit que només ‘veiem’ per la ràdio pot ser divertit, però és inútil: hi ha debats en què és imprescindible la informació visual.

Servidora és molt fan de l’espècie humana cada vegada que evoluciona: m’agrada quan es passa per l’aixella els designis de nostro-senyor de pariràs amb dolor, guanyaràs el pa amb suor o dominaràs tots els éssers de la Terra. M’agrada quan es rebel·la contra la fatalitat de naturalesa, quan fabrica vitamines o quan eradica malalties que fa dos dies eren mortals. M’agrada quan aconsegueix que la selecció natural no sigui per la llei del més fort, quan venç els instints ancestrals de sotmetre el dèbil i l’indefens. M’agrada quan ja no guanya a trets o a garrotades, sinó que fot pallisses a ‘El gran dictat’ o a ‘Saber y ganar’. M’agrada quan canvia vells costums per tradicions indolores i civilitzades. M’agrada quan és lliure de no matar per a sobreviure. En definitiva, que m’agrada l’espècie humana com més humana millor.