El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Vivim uns dies marcats pel debat sobre la desobediència. Ahir la batllessa de Berga, Montse Venturós, la va portar a la pràctica negant-se a declarar davant un tribunal per l’acusació d’haver penjat l’estelada al balcó de l’ajuntament en una diada electoral. I ahir, finalment, Junts pel Sí i la CUP van pactar com votarien la redeclaració de la declaració del 9-N. Van fer política i van aconseguir un acord que salva la unitat i preserva les diferències. Enhorabona, no era fàcil.

El debat sobre la desobediència és important. I no és únicament una qüestió de noms. Accepte i trobe raonable que alguns diguen que la paraula ‘desobediència’ no convé i que envia un missatge equivocat. Però la qüestió no és quina paraula fem servir, sinó quina actitud adoptem. I en aquest cas crec que la CUP té molta més raó que no la que alguns li volen concedir.

Diuen que la declaració del 9-N es va fer perquè era una manera de facilitar que la CUP acabàs votant la presidència de Mas. Alguns dels qui diuen això creuen que va ser finalment un error. Però, fos un error o no, el cas és que es va votar. I havent estat votada s’ha incomplert. És una evidència que el govern continua atorgant un paper al Tribunal Constitucional espanyol que una lectura literal d’aquella declaració li retirava. I per tant és lògic que la CUP n’exigesca aclariments. El resultat final és bo, perquè tots dos grups han arribat a un acord polític i han evitat que la discussió fos una arma més per a crear conflicte entre independentistes. Benvinguda, doncs, la clarificació i el matís que es votaran ara.

La CUP, però, crec que hauria d’entendre millor algunes de les prevencions del govern o d’una part de Junts pel Sí, sobretot aquella que fa referència als funcionaris. En aquest moment del procés la desobediència indiscutiblement l’han de protagonitzar ja els polítics, però no és tan clar que l’hagen de protagonitzar, encara, els funcionaris. No és comprensible ni justificable, per entendre’ns, que s’accepte de canviar el nom del Departament d’Afers Estrangers, però tampoc no té gens de sentit que aboquem sobre el cap de cada policia la responsabilitat de fer una cosa que li ordenen o de no fer-la. En tot cas, el cos hauria de tenir una política que evitàs als mossos aquest conflicte.

La desobediència, digueu-ne com vulgueu, és necessària i imprescindible. Ep! I el govern la practica de manera sensata en molts casos –recordem el jurament del president o la negativa a seguir les ordres de Rajoy durant la visita de Renzi. La desobediència accelera molt el conflicte i obliga Espanya a circular a més velocitat de la que és raonable per aquell pendent ferroviari de què parlàvem ahir. Però la desobediència al final només és un instrument més, que hem de fer servir amb tanta cura com fem servir tots els altres. Si ens entenem en això no hi haurà cap problema.

 

 

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.