13.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 13.08.2023 - 21:53
The Washington Post · Karla Adam i Emily Rauhala
Hastings, Anglaterra — Mussadiq era en un hotel d’aquesta ciutat costanera quan va rebre la carta que amenaçava de deportar-lo a Ruanda. La carta, de tres pàgines, deia que l’Oficina d’Interior del Regne Unit ni tan sols consideraria el contingut de la seva sol·licitud d’asil abans d’esgotar la possibilitat d’enviar-lo a un altre país.
“He arriscat la vida per venir”, diu Mussadiq, de vint-i-set anys, que va fugir de l’Afganistan després de ser obligat a lluitar al costat dels talibans. Va creuar el Canal de la Mànega en una petita barca, plena d’immigrants, que va tenir un forat pel camí i va requerir el rescat de la guàrdia costanera. Com més immigrants entrevistats per a aquest article, parla amb la condició que no es reveli el seu cognom, per a protegir la possibilitat d’asil.
Ara les seves esperances d’una vida menys precària han topat amb la promesa del primer ministre, Rishi Sunak, d’aturar les barques i amb una nova política d’asil que situa el Regne Unit a l’extrem més extremista d’Europa, ja que aspira a alguna cosa similar a la detenció i externalització obligatòries d’Austràlia.
La Llei de Migració Il·legal del Regne Unit, del 2023, aprovada pel parlament i ratificada el mes passat, prohibeix que aquells que entrin al Regne Unit de manera no oficial puguin sol·licitar-hi asil. La llei imposa un deure legal als funcionaris de detenir i deportar les persones al país on van néixer, si és possible, o a un “tercer país segur”, incloent-hi Ruanda, on es poden processar les sol·licituds d’asil. Una volta reubicats, els sol·licitants d’asil tindrien prohibit de tornar al Regne Unit.
“És aquest país, i el vostre govern, qui hauria de decidir qui ve, i no les bandes criminals”, va dir com a justificació el primer ministre Sunak en una conferència de premsa.
En essència, el Regne Unit intenta, a conseqüència del Brexit, allò que en diuen “recuperar el control” de les fronteres. Però més enllà de les particularitats britàniques, la realitat és que aquest esforç ha cridat l’atenció d’unes altres nacions que també voldrien externalitzar el control dels immigrants.
“Un gran nombre de països miren de prop l’experiment del Regne Unit i esperen que sigui reeixit”, afirma Jeff Crisp, investigador associat a Chatham House. De fet, l’ONU està tan alarmada com per emetre una declaració en què afirma que el Regne Unit actua en contradicció amb el dret internacional i estableix “un precedent preocupant per a desmuntar les obligacions de tots els estats relacionades amb l’asil”.
Ara el Regne Unit fa un procés de retirada general d’asil sense un examen adequat dels mèrits de cada cas. “És molt descarat”, afirma Nadia Hardman, investigadora de la divisió de drets dels refugiats i immigrants de Human Rights Watch.
Dins el Regne Unit, la línia dura sobre aquesta qüestió és ben rebuda pels partidaris del Brexit i del Partit Conservador que és al poder. Gairebé el 60% dels votants conservadors diuen que la immigració és una de les qüestions més importants que enfronta el país, segons les enquestes de YouGov. De manera que el govern de Sunak vol demostrar que pot prendre mesures abans de les pròximes eleccions, previstes per a l’any vinent.
També influeix en aquesta línia dura el fet que, després de sortir de la Unió Europea, el Regne Unit ja no pot retornar legalment els sol·licitants d’asil al primer país de la UE per on van entrar. Ruanda –que va acceptar d’acollir mil persones durant els primers cinc anys d’un projecte pilot– és l’únic “tercer país segur” amb el qual el Regne Unit té un acord ara mateix. No obstant això, la legalitat d’aquest acord és en dubte perquè un tribunal d’apel·lacions va dictaminar que Ruanda no hauria de ser considerat un país segur.
Sonia Lenegan, advocada d’immigració, creu que les cartes que reben alguns immigrants estan destinades, principalment, a aterrir. “En la pràctica, ningú no anirà a Ruanda.”
Però si, finalment, es fan les deportacions a tercers països, això tindria un gran impacte no tan sols en les vides dels sol·licitants d’asil sinó també en l’estructura global del dret de refugi.
Crisp, de Chatham House, destaca que el Regne Unit va ser un dels signataris originals de la Convenció dels Refugiats del 1951. Si el Regne Unit “pot abocar els seus refugiats a un altre país, quin missatge envia als països més subdesenvolupats i pobres del món, que ja tenen la major part de la càrrega dels refugiats? Tot el sistema internacional de refugiats es basa en la noció de cooperació”, diu.
David Cantor, director de la Iniciativa pels Drets dels Refugiats de la Universitat de Londres, afirma que el govern britànic va més lluny en la seva posició que cap altre estat. “Potser els paral·lelismes més propers són les maneres com països com ara Corea del Nord i Bhutan tracten la qüestió dels refugiats”, diu.
Sunak insisteix que el Regne Unit encara és un país “compassiu i generós” i assenyala que ha ofert visats especials per als refugiats ucraïnesos i els de Hong Kong que fugen de la persecució política. Però afirma que el sistema està desbordat per persones que no són “refugiats genuïns”. “La gent ha de saber que, si vénen il·legalment, això acabarà en detenció i una ràpida deportació”, afirma. “I una volta passi això, i saben que passarà, ja veureu com no vindran i les barques s’aturaran.”
Molts dels aspirants a asil que van ser entrevistats fora d’un hotel a Hastings ens van dir que esperaven d’establir-se al Regne Unit perquè hi tenien família, o perquè van veure més oportunitats en un país de parla anglesa. I van afirmar que les noves polítiques del govern no eren una mesura dissuasiva, sinó que els feien por.
Bidias, de trenta-dos anys, del Camerun, va explicar que es passava el dia llegint sobre les propostes del govern britànic.
“Això de la gavarra sembla massa una presó i jo no puc tornar a l’Àfrica”, va dir. “Vam venir aquí convençuts que Anglaterra era un país segur, que aquí podríem trobar ajuda. Ara estem ben sorpresos amb tot això.”
