31.07.2025 - 21:40
|
Actualització: 01.08.2025 - 08:11
Ahir, en l’última mitja hora hàbil abans que l’administració catalana s’esfumés per les vacances d’agost –el típic moment elegit amb aquella exquisida oportunitat que caracteritza els nostres governants quan han de donar males notícies–, va arribar a totes les redaccions de diaris del país un comunicat del Departament d’Economia que, sota l’aparença tècnica del pla director de l’Agència Tributària de Catalunya, enterrava definitivament –oficialment i per escrit– allò que fa un any i un dia els militants d’Esquerra Republicana havien votat amb la promesa d’obtenir la famosa “sobirania fiscal”.
Cal reconèixer que, com a exercici de cinisme polític, l’operació ha estat impecable. Ara fa exactament dotze mesos, els republicans van ser convocats a les urnes per respondre una pregunta que, vista ara, sembla extreta d’una novel·la de ciència-ficció: si estaven d’acord que ERC votés la investidura del candidat socialista “a canvi de la sobirania fiscal”. Aquell dia, davant les càmeres i amb la solemnitat que imposaven els moments històrics, la portaveu republicana Raquel Sans va repetir fins a l’avorriment que signaven un “concert econòmic solidari” que permetria a Catalunya d’eixir del règim comú i recaptar el cent per cent dels imposts. “La renda del 2025 es recaptarà a Catalunya el 2026”, va proclamar amb una seguretat que, vista retrospectivament, commou per la seua innocència o bé irrita per la seua irresponsabilitat.
La resta de la història té la previsibilitat d’una tragèdia grega. El PSC, que durant les negociacions havia mantingut un silenci d’esfinx sobre la seua interpretació del document pactat –silenci que aleshores a molts ja ens va alertar–, va començar a retallar l’acord tan aviat com Salvador Illa va ocupar el despatx presidencial. Cada dia es tornava més eteri, més imprecís, més allunyat d’aquella sobirania fiscal que havia justificat la gran renúncia històrica d’ERC als seus principis. Fins ahir, quan el comunicat oficial va certificar que la Generalitat no assumiria cap funció efectiva fins d’ací a tres anys pel cap baix –és a dir, quan ja s’haja acabat el període pel qual Esquerra va investir Illa. I això encara supeditat a uns canvis legals que depenen del congrés espanyol i que tenen tantes possibilitats de prosperar com un camp de tarongers a Grenlàndia.
Si fos un cas aïllat, si es tractés solament d’un incompliment electoral més dels tants que han omplert la història de la nostra democràcia, potser valdria la pena passar-lo per alt, pel costum. Però això que va passar entre ERC i el PSC transcendeix la simple mentida electoral i s’endinsa en territoris molt més perillosos per a la salut d’una democràcia.
Per la importància del cas. Perquè significa posar al capdavant del govern de la Generalitat un personatge en qui pocs votants d’Esquerra devien pensar en el moment d’emetre el vot que l’empenyien al càrrec. Per la importància política que implica volar d’aquesta manera fins l’últim pont amb la resta de l’independentisme. Però també perquè una cosa és prometre l’impossible per ignorància o per demagògia, i una altra de molt diferent és construir conscientment, amb premeditació i traïdoria, un castell de cartes. Per això callaven els socialistes i no van dir res sobre el pacte mentre no van tenir el càrrec en la butxaca: sabien que tot era mentida.
I això es demostra perquè llegint els arguments que avui ens posen sobre la taula es fa evident que no som davant un error de càlcul ni una promesa frustrada per les circumstàncies. Ho vam dir aleshores massa gent, que això que deien que havien pactat era impossible i que la raó del pacte, en tot cas, era una altra. I ha estat així i ara ho podem comprovar del tot, per escrit i sense ombra de dubte.
Simplement som davant la revelació d’un engany deliberat, d’una estafa política perfectament planificada en què totes les parts –republicans i socialistes– sabien perfectament que les declaracions grandiloqüents sobre la sobirania fiscal no eren més que fum destinat a adormir la consciència dels militants d’ERC perquè votassen resignadament en contra de la seua pròpia història. I per a justificar davant l’opinió pública una operació que, en unes altres circumstàncies, hauria estat impossible d’explicar.
Els republicans, moguts per la desesperació que els produïa la perspectiva d’unes noves eleccions, van acceptar un acord que molts aleshores vam advertir que era irreal, com s’ha demostrat en tan sols un any. I els socialistes, amb aquella habilitat maquiavèl·lica que els ha permès sobreviure a totes les tempestes de la història contemporània, van obtenir la presidència de la Generalitat en canvi d’unes promeses que sabien perfectament que no tenien cap intenció de complir. I entre els uns i els altres van consumar una operació que té molt poc a veure amb la política, tal com s’entenia tradicionalment, i molt a veure amb l’estafa nua i crua.
El resultat és més greu que no es desprendria d’un altre acord qualsevol. Perquè avui tenim una democràcia malalta, convertida en un teatre de baixa qualitat en què els actors interpreten papers que no es creuen, pronuncien paraules buides de contingut i signen acords que no tenen intenció d’honorar, encara que el president es passe el dia fent servir aquest mateix verb. Som davant un espectacle grotesc en què l’única cosa que importa és el repartiment nu i cru del poder, l’interès del partit-empresa, mentre la ciutadania –aquella mateixa ciutadania en nom de la qual es justifiquen totes les operacions– fa de convidat de pedra en les decisions que determinen el seu futur.
I això no ens ho mereixem, de cap manera. No s’ho mereix aquest país que ha protagonitzat un dels moviments democràtics més notables d’Europa i s’ha batut no solament per la independència sinó per una altra manera de fer política. Catalunya es mereix dirigents que tinguen el coratge elemental de dir la veritat, per més amarga que siga, i de complir tot allò que signen, per més difícil que resulte. Ens mereixem una democràcia que no siga una burla de si mateixa, un escarn constant d’aquella gent que encara conservem la fe –cada dia més ingènua i més difícil d’argumentar– que votar serveix per a alguna cosa més que legitimar el cinisme i les maniobres dels qui, al capdavall, ens governaran durant quatre anys llarguíssims. Si cal gràcies a la trampa d’un sol dia.
PS1. En els comentaris a l’editorial d’ahir alguns subscriptors van reclamar més informació sobre la situació de la República Democràtica del Congo. Ací ho teniu: “La diplomàcia esportiva del Congo intenta d’amagar la greu crisi humanitària que viu el país.”
PS2. Avui comença l’agost i per celebrar els trenta anys de VilaWeb us proposem un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia, a partir d’avui, publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final d’agost, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu. Per cert: hi ha premi.
PS3. Una de les sèries que us oferim aquest estiu és un recorregut pels llocs especials d’unes quantes ciutats dels Països Catalans, segons el criteri de personatges coneguts. Així, per exemple, hem visitat Barcelona amb Mireia Aixalà i Ivan Labanda, Mallorca amb Tomeu Penya i Girona amb Laia Palau, entre més indrets. Avui toca València i la descobrim acompanyats de Núria Cadenes.
PS4. Ajudeu-nos a continuar fent VilaWeb: feu-vos-en subscriptors.
