El nostre món ja no és el mateix, tot ha canviat en dotze mesos

  • La guerra d'Ucraïna ha desfermat una impressionant cascada de canvis, que han capgirat la manera d’entendre les relacions internacionals a tot el planeta

VilaWeb
Vehicles russos travessant la frontera d'Ucraïna avui fa un any.

Avui fa just un any que ens despertàvem amb aquelles imatges en blanc i negre que servien les càmeres dels llocs de frontera ucraïnesos i que ens mostraven columnes de vehicles russos entrant dins el país amb la intenció d’ocupar-lo. Putin argumentava aquella “operació especial” –encara avui no és una guerra formalment declarada– tot afirmant que pretenia canviar el govern de Kíiv, que ell qualificava de nazi. De fet, anava molt més lluny i fins i tot negava l’existència d’Ucraïna com a nació. L’operació llampec que esperava el Kremlin va fracassar i aquell fracàs ens ha dut a aquest llarg any de guerra, d’una guerra que canvia el mapa polític de tot el món a una velocitat de vertigen.

A Europa la guerra ha originat un canvi del centre geopolític de la Unió de conseqüències encara impossibles de valorar. Els països més acostats a Rússia van ser els primers i els més radicals a l’hora d’interpretar l’agressió no pas com un acte concret del Kremlin contra Ucraïna, sinó com una mostra –impossible de menystenir– del renaixement de l’imperialisme rus. I com que tots ells l’han sofert i el temen, van reaccionar de seguida i de manera contundent. D’Estònia a Romania, les societats i els governs es van posar en tensió en qüestió d’hores, en un moviment que havia de tenir repercussions sorprenents. Era impensable, per exemple, que la neutral, i ex-russa, Finlàndia entrés a l’OTAN, o que hi entrés Suècia, però l’atac ho ha aconseguit. Els russos, segons la coneguda fórmula, defineixen el seu país dient que és un imperi “les fronteres del qual respiren”. La fórmula podria ser bella i tot si no fos perquè és viscuda com una amenaça vital i concreta per tots aquells que en un moment o altre de la història, de Berlín a Vladivostok, en van formar part.

I això, aquesta por, explica la reacció de països com ara Polònia, un estat que fins al final de la Segona Guerra Mundial incloïa Lviv (Lvou en polonès) dins les seues fronteres nacionals. La reconstrucció de l’espai ucraïno-polonès és una de les paradoxes més grans de l’agressió russa. I un regal, si em permeteu l’exageració, per a un país com Polònia, percebut fa tretze mesos com el pària perillós de la Unió Europea i que ara s’ha guanyat un lloc central en tots els debats de Brussel·les i en qualsevol decisió que pren el bloc continental.

El desplaçament del centre polític de la UE és, també, una de les coses impossibles que la guerra d’Ucraïna ha estat capaç d’aconseguir. Hem passat del debat sobre una Europa a dues velocitats, quan alguns estats occidentals volien desfer el camí d’integració que va seguir la caiguda del mur de Berlín, a considerar la frontera de l’est com el punt clau de l’Europa d’avui, el centre cohesionador, l’espai que mereix i reclama tota l’atenció política, econòmica i fins i tot cultural, el mite definidor. Els kresy, aquells confins màgics i somnolents de la República de les Dues Nacions, que per als polonesos eren un objecte d’enyor, avui gairebé semblen una altra vegada realitat. Quan Andrzej Duda va rebre Joe Biden a Varsòvia, ara fa pocs dies, al darrere dels dos mandataris no hi havia tan sols les banderes de tots dos països i la de la Unió Europea. Era difícil de no fixar-se en la manera com era posada, entre l’europea i la polonesa, la bandera blava i groga dels ucraïnesos. Polònia es refermava així com la representant d’Ucraïna, en el nom d’aquell vell estat que les havia unides amb Lituània en el passat.

I Biden és per ell mateix un altre dels grans canvis d’aquest darrer any. Quan va arribar a la presidència dels Estats Units, l’OTAN passava un dels moments més difícils de la història i les relacions amb Europa s’havien degradat fins al límit per culpa de la presidència de Trump. I quin canvi que hi ha hagut en tan sols dotze mesos… La coalició d’europeus, britànics (Boris Johnson va ser el primer de plantar-se a Kíiv) i americans és avui una realitat que, vista amb una mica de perspectiva, sorprèn i explica millor que un centenar de llibres fins a quin punt la reacció a un atac violent és capaç d’unir interessos dispars.

El bloc occidental ha fet coses que fa dotze mesos no hauríem cregut possibles. Com ara cedir armament estratègic d’un país a un altre. Lliurar no solament armament lleuger sinó tancs de primera línia i qualitat. Per a països com Alemanya la guerra d’Ucraïna és indiscutible que marcarà un abans i un després pel que fa, fins i tot, a la concepció d’allò que són com a nació.

Però Rússia, com és obvi, ha estat, juntament amb Ucraïna, el país que ha canviat més en aquests dotze mesos. L’impacte de les sancions és enorme i ha tingut algunes particularitats sorprenents, mai vistes, com ara el paper impulsor que hi han fet les empreses privades o l’afectació en la vida quotidiana dels ciutadans en aspectes que no havien estat mai considerats seriosament quan es parlava de sancions, com la cultura, l’entreteniment i l’esport.

Putin ha resistit amb mà de ferro aquests dotze mesos, provant de reescriure la història a mesura que el seu exèrcit era derrotat i anava perdent territori. Les apel·lacions al poder de Rússia sonen cada dia més buides, pel contrast amb la realitat sobre el terreny, però té l’oposició lligada de peus i mans i no s’albira cap alternativa, cap amenaça al seu poder.

Malgrat la derrota militar, és veritat que Rússia no ha restat aïllada i aquesta és, potser, l’única victòria que es pot apuntar. No solament això, sinó que, així com han passat els mesos, ha anat recuperant espai en la mesura que una part del món ha interpretat l’evolució de la guerra en la clau d’una maniobra de l’imperialisme americà. La primera votació a l’ONU després de la invasió va ser molt rotunda, amb 141 països en contra i amb Rússia atraient tan sols quatre vots a favor: Eritrea, Bielorússia, Síria i Corea del Nord. Però la clau són, com més va més, els 47 estats que ja al primer minut es van abstenir –entre els quals hi ha l’Índia i la Xina– i aquells com Turquia, el Brasil i els Emirats Àrabs, que han anat evolucionant amb el pas dels mesos i distanciant-se del bloc occidental. Alguns han passat a ser els principals socis econòmics d’una Rússia que, per força, ha hagut de diversificar les relacions.

Entre tots, el més important és la Xina. La Xina, i no Rússia, és el rival global dels Estats Units avui dia i si fins ara ha tingut un paper moderador de Moscou caldrà estar molt alerta a veure què passa avui amb l’anunci d’un pla de pau. Perquè si la Xina, com temen alguns estats occidentals, es decanta cap a Rússia i abandona la política de neutralitat seguida fins avui, tot canviarà encara més i a moltíssima més velocitat el segon any de la guerra. Si, per exemple, decidís d’armar Rússia per a contrarestar el suport occidental a Ucraïna, aleshores l’espectre de la guerra mundial prendria una forma perillosament concreta i el conflicte es podria intensificar a un nivell que la majoria dels que vivim avui en aquest planeta no hem vist mai.

Sobre això, cal destacar finalment que la guerra nuclear va ser una possibilitat que es va posar sobre la taula els primers dies de la invasió russa. La doctrina militar de Rússia autoritza un ús tàctic de la bomba atòmica que feia molt creïble en aquell moment la possibilitat que ens trobàssem al cor d’Europa amb la primera detonació d’un objecte nuclear després d’Hiroshima i Nagasaki. Però, per sort, amb el pas dels mesos aquesta perspectiva s’ha anat allunyant i avui la podem veure amb més distància. Putin hi fa referències constants –ahir mateix hi va tornar–, però a mesura que passa el temps semblen més retòrica que no realitat.

Veurem què acabarà passant. Fa dotze mesos el nostre món era tota una altra cosa, ben diferent d’això que és avui. Imaginar-nos, per tant, on serem d’ací a dotze mesos –tenint en compte que és molt poc probable que la guerra s’acabe enguany– és un exercici impossible en veient quantes coses han canviat, i amb quina profunditat, d’ençà del 24 de febrer de 2022.

 

PS. Com és lògic, avui VilaWeb centra una bona part de la informació en la situació que es viu a Ucraïna. Us recomane molt especialment el retrat que el nostre col·lega Tomáš Bella fa de la vida diària a Kíiv: “Amb en Víktor, un dia més en la vida de Kíiv”. El text, d’una gran bellesa literària, ens ensenya precisament allò que costa més de veure, que és com canvia la vida de la gent quan t’atrapa una guerra i has de continuar fent la teua vida.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any